9. BONAVENTURA CARLES ARIBAU: «LA PÀTRIA»

El cas de Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) és ben singular: un home que desplega una gran activitat en els àmbits polític, financer i també filològic (va arribar a ser director general del Tresor i fundador de la Biblioteca de Autores Españoles, on edità Cervantes), però que ha entrat a la història de la cultura (i en un lloc privilegiat del nomenclàtor dels carrers de Barcelona) per un sol poema. Un sol poema que, a part d’alguns versets de circumstàncies, constitueix ell sol la seva poesia completa. Els historiadors de la literatura catalana, a més, han establert l’any de publicació d’aquest poema, el 1833, com a data d’inici del període conegut com la Renaixença, que representa la recuperació de la cultura escrita en català després d’un llarg període de Decadència de tres segles. Aquesta posició inaugural ha donat al poema una transcendència encara més gran.

Des d’un punt de vista literari, o artístic, es tracta, però, d’un exercici retòric purament de circumstàncies, com la resta de l’obra en vers de l’autor, que mai va pretendre ser veritablement un poeta. És una felicitació en vers adreçada a l’amo de l’empresa on ell treballava, amb motiu de l’aniversari del «patró», que utilitza de forma hàbil tot un seguit de tòpics romàntics a la moda, en un estil culte i sofisticat. Permet, això sí, avançar l’inici de la Renaixença a una data certament reculada com és el 1833, sense remarcar que el primer poeta veritablement important de la literatura catalana moderna, Jacint Verdaguer, encara trigaria més d’una vintena d’anys a néixer i gairebé mig segle fins a donar a conèixer les seves obres.

L’interès d’aquest poema per al lector contemporani està mediatitzat, doncs, pel lloc que el text ocupa en la història de la literatura, que motiva, en darrer terme, la seva presència en aquesta antologia, i és interessant com a exemple paradigmàtic de la identificació romàntica entre natura, llengua, història, infantesa, pregària, poesia i pàtria, és a dir, com a catàleg dels constituents que formaran el nacionalisme modern. Si es fa abstracció del seu valor arqueològic, però, el text no es pot dir que tingui cap mena de vigència artística especialment remarcable.

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau

oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,

dels núvols e del cel de lluny vos distingia,

per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,

com guarda vigilant, cobert de boira e neu,

guaites per un forat la tomba del Jueu,

e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,

com conèixer pogués lo front de mos parents,

coneixia també lo so de tos torrents,

com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,

ja no conec ni sent com en millors vegades;

així d’arbre migrat a terres apartades,

son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort

a veure de més prop les torres de Castella,

si el cant del trobador no sent la mia orella,

ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,

e veig del Llobregat la platja serpentina

que fora de cantar en llengua llemosina,

no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,

que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,

la llengua d’aquells forts que acataren los reis,

defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis

per estranya regió l’accent nadiu, no plora,

que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,

ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,

quan del mugró matern la dolça llet bevia;

en llemosí al Senyor pregava cada dia,

e càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,

en llemosí li parl, que llengua altra no sent,

e ma boca llavors no sap mentir ni ment,

puix surten més raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat

que puga d’home en cor gravar la mà del cel,

oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,

que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat

cessarà de cantar de mon patró la glòria

e passe per ta veu son nom e sa memòria

als propis, als estranys, a la posteritat.

Organitzat en vuit octaves de versos alexandrins, amb una estructura de rimes abbaacca, el poema construeix una visió idealitzada de la pàtria recordada des de l’exili per tal de canviar sorprenentment el terme pàtria per «patró» en el vers 46, l’antepenúltim, i celebrar el seu aniversari, que és del que realment es tracta. Fins arribar en aquest punt, el text desplega tots els tòpics del Romanticisme conservador.

En la primera estrofa la veu poètica s’acomiada de les muntanyes tot associant-les a símbols transcendentals com el cel, la llunyania, el «repòs etern» i el «color més blau». Aquesta natura assimilada a la divinitat supera l’abstracció inicial a la segona part de l’estrofa quan es concreta en una muntanya en particular, el Montseny, i situa el lector en el seu cim, des d’on es descriu un panorama que va des de Montjuïc («la tomba del jueu») a les illes de Mallorca («la mallorquina nau»).

En la segona estrofa es fa més evident que el comiat de la pàtria no és actual, ni recent. La distància temporal ajuda a la idealització i potencia les analogies extremades: el «front» del Montseny és com el «front de mos parents», el so dels seus torrents és com «la veu de ma mare o de mon fill los plors». Alhora que la natura es personifica, les persones es confonen amb el territori. Així pot culminar l’estrofa amb l’analogia entre l’exiliat i l’arbre trasplantat, destinats tots dos presumptament a consumir-se pel fet d’haver de viure «en terres apartades», que no els poden provar de cap manera, perquè igual com no es pot canviar de parents, ni de mare, ni de fill, tampoc es pot canviar de paisatge. I si aquest canvi s’esdevé, només queden la memòria i la llengua per recordar-li la pàtria absent.

Les estrofes següents, per tant, es dediquen a connectar la llengua amb els altres elements constitutius de la pàtria. La mateixa voluntat d’idealització assenyalarà també els límits de la situació real de la llengua en aquest hipotètic inici de la Renaixença. En les estrofes tercera i quarta, la referència exaltada a un passat medieval gloriós, tant des del punt de vista literari («el cant dels trobadors») com polític («la llengua d’aquells forts que acataren los reis»), té una funció paral·lela, a l’estrofa cinquena, amb el record de la llengua de la infantesa i la llengua de la pregària, la llengua en què la mentida ja no és possible. Però aquesta llengua natural, intemporal, sublim i transcendental no es denomina català, sinó «llemosí», una mena de sinònim de provençal o occità. I es denomina així també com a recurs idealitzador, si bé posa de manifest definitivament que l’espai que ocupa el català en la imaginació d’Aribau és només el passat, la infantesa, i que amb ell es pot construir només un text arcaïtzant com el seu poema mateix. Quan es «cull del mur sagrat la lira dels seus avis» la música arcaica que se’n pot extreure difícilment servirà per a les ocupacions prosaiques del present. En el present el «llemosí» no hi té cap paper remarcable. De fet, la pàtria tampoc l’hi té, perquè aquesta acumulació de símbols sublims només ha servit per preparar la sorpresa que en el vers 46, quan la coherència del text faria esperar que aparegués la paraula «pàtria», ens trobem, i no es tracta d’una errata, que la paraula que llegim és «patró». L’objectiu de tot plegat era cantar la «glòria» del patró. En termes del poema mateix aquesta mena de profanació interessada de les glòries de la pàtria a favor de la glòria de qui paga la nòmina al poeta seria una aberració intolerable. No ho és perquè tot el discurs és un joc retòric sense més transcendència, encara que alguns historiadors de la literatura girin els ulls en blanc en citar-lo.

ACTIVITATS

1. Informa’t sobre l’ús del terme «llemosí» per referir-se al català, per exemple, aquí: http://ca.wikipedia.org/wiki/Llengua_llemosina.

2. Quins arguments dóna Joaquin Molas a «La poesia d’Aribau», Serra d’Or, núm. 8, agost del 1962, p. 54, per assegurar que «Per al meu gust, “La pàtria” és un dels poemes més arrodonits del nostre segle XIX»? Pots trobar-ne un fragment significatiu a l’apartat «Comentaris d’obra» de http://www.escriptors.cat/autors/aribaubc/.

3. Tria una de les estrofes del poema i prova de donar-ne una versió que canviï absolutament el tema tot mantenint la forma de l’original.

4. Quina relació hi ha entre els «fats perseguidors» o «l’enganyosa sort» i el patró de l’empresa per a la qual treballa lluny de casa? És coherent?