10. TEODOR LLORENTE: «VORA EL BARRANC DELS ALGADINS», DE NOU LLIBRET DE VERSOS (1909)
L’obra poètica de Teodor Llorente (1836-1911), advocat, periodista i polític, és breu: bàsicament un llibre, el Llibret de versos, del 1885, que es reeditarà amb canvis el 1902 i el 1909 com a Nou llibret de versos. És el seu paper com a iniciador del procés de Renaixença de la literatura catalana a València el que explica que un autor d’obra tan breu i d’interès tan escàs per al lector contemporani figuri en una antologia com aquesta. Els seus dos poemes més cèlebres, «La barraca» i el que es pot llegir a continuació, desenvolupen una visió bucòlica i conservadora de la realitat sense gaires matisos. Igual com en el cas de Bonaventura Carles Aribau, més que un autor literari es tracta d’un dinamitzador cultural que té un paper important en els inicis dels processos de normalització de la cultura en català. Es podria plantejar si des d’un punt de vista estrictament artístic no ocupen l’espai que correspondria a autors de molt més mèrit, encara que siguin posteriors.
VORA EL BARRANC DELS ALGADINS
Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire,
que per a omplir d’aroma l’aire
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l’ànima presa
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc dels Algadins,
s’alcen al cel quatre palmeres;
el vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, milers de teuladins
fan un soroll que el cor encisa.
Qui oir pogués sa xiscladissa,
vora el barranc dels Algadins!
Vora el barranc dels Algadins,
l’aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l’arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i en caure el sol, caçadors destres,
a joca van d’ànecs silvestres,
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc dels Algadins,
mourà demà les palmes l’aire;
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
El mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
jo no podré gojar ja d’elles,
vora el barranc dels Algadins!
El locus amoenus que representa, en el poema, el lloc que hi ha «vora el barranc dels Algadins» està caracteritzat per la presència de l’aroma dels tarongers, la remor de les fulles de les palmeres, els càntics dels pardals (els teuladins, en valencià) i el so de l’aigua que corre als recs. Qui contempla aquesta escena és la veu poètica que, per una banda, hi associa el mas de la infantesa i, per altra, preveu amb resignació que «demà» la seva existència personal s’haurà acabat i ja no podrà gaudir del paradís a la terra que aquest lloc representa. Potser el «barranc» del títol i l’esment dels «caçadors destres» ja són dues premonicions del final fúnebre del text. I és destacable que es remarqui, al principi i al final del poema, que dintre el mas hi ha «volguts records de ma infantesa» o «dolços records i imatges velles», independentment que ell no hi sigui, a l’inici perquè només és en la imaginació que li retorna la imatge i, al final, perquè preveu la seva futura absència definitiva. En canvi, hem de suposar que, els records, de tan intensos, han adquirit una estranya vida pròpia que justifica que se’ls faci aparèixer de forma independent al subjecte que els experimenta, fins i tot més enllà del moment que aquest ja no pugui gaudir-ne. Com diu el text, i també aconsegueix de mostrar, per aquests records «tinc l’ànima presa / vora el barranc dels Algadins».
ACTIVITATS
1. Escriu una anàlisi del text que plantegi que es tracta d’un poema excepcional. Busca els arguments més versemblants.
2. Tria un dels poemes del Llibret de versos de Teodor Llorente, que pots trobar a http://ca.wikisource.org/wiki/Teodor_Llorente_Olivares, i escriu-ne una valoració.
3. Explica en quins termes estableix Joan Fuster la comparació entre la Renaixença a Catalunya i al País Valencià al fragment de «La poesia valenciana de Llorente als nostres dies» que pots trobar a l’apartat «Comentaris d’obra» de http://www.escriptors.cat/autors/llorentet/.
4. Prova d’afegir una estrofa més al poema en el mateix estil i forma que l’original.