21. ROSA LEVERONI: «ELEGIES DE LA REPRESA, VI», DE PRESÈNCIA I RECORD (1952)

Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-1985) és autora d’una obra poètica força breu i publicada de forma molt espaiada en el temps. El seu primer llibre, Epigrames i cançons, va aparèixer el 1938, quan l’autora treballava de bibliotecària a la universitat. Havia entrat en contacte amb intel·lectuals molt significatius del país mentre estudiava a l’Escola de Bibliotecàries, que destacava per la qualitat dels seus professors, com Carles Riba, Jordi Rubió, Ferran Soldevila, entre d’altres. Com els va passar a molts d’altres escriptors de la seva generació, la fi de la Guerra Civil va significar el final d’aquell món. El 1939 va ser acomiadada de la universitat, i l’activitat literària en català va ser prohibida oficialment. Va continuar treballant de bibliotecària fins que el 1950, quan va morir el seu pare, va passar a administrar el negoci familiar. El 1952 va publicar el segon llibre, Presència i record. I va caldre esperar al 1981 perquè s’edités l’últim títol de l’autora, el volum Poesia, on reuneix els seus dos llibres anteriors més alguns poemes inèdits. El 2010 es va publicar, finalment, l’Obra poètica completa, encara amb més textos inèdits.

La narrativa de l’autora, un conjunt de vuit narracions breus, es va publicar en un volum pòstumament, igual que els seus epistolaris amb Josep Palau i Fabre i amb Ferran Soldevila, i el dietari titulat Confessions íntimes, que descriu la seva relació amorosa amb l’eminent historiador, des que va ser alumna seva a l’Escola de Bibliotecàries fins a la mort d’ell. L’estil directe i fresc de les Confessions íntimes pot oferir al lector actual una imatge més moderna i atractiva de l’autora que no pas la seva poesia, molt lligada a una tradició poètica que no es pot actualitzar sense un cert esforç.

En el poema que apareix a continuació es poden trobar algunes d’aquestes imatges potser excessivament gastades, que no ofereixen ja el rendiment expressiu i de sentit que encara podien donar en el moment que es va escriure. Tant «el rossinyol», com el «plorar suau de les estrelles», com «l’atzur», o la «font», entre d’altres, tenen darrere seu una llarga tradició poètica. Aquest no és el problema, sempre que aquesta tradició es percebi com a viva encara i no com a restes fossilitzades d’una retòrica periclitada.

Però en el poema el lector hi pot trobar també un altre component molt més interessant, que compensa la sensació de text envellit. La veu poètica té una personalitat prou marcada, i el paper que s’atribueix en la relació amorosa no és pas convencional. El contrast entre l’idealisme romàntic i la consciència del propi criteri, el posicionament actiu en una relació portada retòricament a un extrem tan sublim, té certament molts atractius.

ELEGIES DE LA REPRESA, VI

No em preguntis, amor, per què t’estimo,

si no trobo raons. ¿Però podria

dir-te del rossinyol la meravella

ni el batec de la sang, ni la segura

dolcesa de l’arrel dins de la terra,

ni aquest plorar suau de les estrelles?

¿És que sabries, cert, l’ardent misteri

d’unes ales signant l’atzur en calma,

o el fluir de la font, o de la branca

aquest respir beat quan l’aire passa?…

No em preguntis, amor, per què t’estimo,

si et tenia dins meu i ni sabria

ja veure’t com a tu, perquè respires

dintre del meu respir, si dels meus somnis

ets l’únic somni viu que no podria

arrabassar la Mort…

El tema per defecte de la poesia és l’amor. L’amor entès com a experiència humana excepcional que permet connectar amb una realitat superior, més enllà del temps i de l’espai. Que permet fins i tot imaginar que es transgredeix el límit més radical de la vida humana, la frontera que separa la vida de la mort. La poesia mística descriu l’experiència religiosa en termes sensuals, de fusió amb la persona estimada. La poesia amorosa fa el mateix, però a la inversa: descriu la relació amb la persona estimada en termes sublims, com la fusió de l’ànima del fidel amb Déu. Les dues tradicions coexisteixen al llarg de la història de la literatura. Es complementen i s’expliquen mútuament.

El més important d’aquest poema no és tant com arriba a suggerir a través de les imatges aquest salt transcendental i gairebé inefable, perquè aquest és potser l’aspecte més convencional del text, sinó el tipus de diàleg que s’estableix entre els dos amants, sobretot el paper que la veu poètica s’atorga a ella mateixa en aquesta relació. Tot s’ha de deduir d’una sola veu, la veu femenina que s’adreça a un tu que és, alhora, el destinatari masculí i el lector. Lector (o lectora) a qui el poema proposa que es desdobli entre la veu femenina i el destinatari masculí silenciós. Si es participa d’aquest joc apareix una veu poètica que ens pot arribar a fer recordar Ausiàs March.

Els dos primers versos semblen atribuir a la veu femenina una mena d’impossibilitat de formular en paraules l’amor que sent, que podria fer pensar en una veu «femenina» convencional, o en un recurs massa fàcil per poder enllaçar a continuació un seguit d’imatges més o menys vagues amb l’excusa que l’assumpte tractat és inefable i sublim. Però tot seguit vénen dues llargues interrogacions retòriques que plantegen tota una altra perspectiva de la relació entre els dos amants, perquè la veu poètica es planteja que si deia —i de fet diu— un seguit d’imatges per acostar-se a la descripció de la seva experiència amorosa, qui potser no l’entendrà és ell: «¿És que sabries, cert, l’ardent misteri […]?». Aquesta combinació tan xocant de càntic sublim i gairebé de retret, que ha aparegut de manera impensada respecte a les perspectives que obria l’inici del poema, torna a modificar-se en la represa del primer vers en l’onzè, que, evidentment, ja no vol dir el mateix que quan s’ha formulat per primer cop.

La separació entre les dues instàncies de la relació amorosa s’ha incrementat a mesura que ella creia que no servia de gaire explicar-li «literàriament», amb les imatges a l’ús, el que sentia. Ara la relació entre tots dos canviarà radicalment de direcció, i de la separació aparent es passarà a una fusió absoluta. Aquesta fusió, però, encara serà un obstacle més gran perquè ella pugui «respondre» a la pregunta d’ell. Si abans ha dubtat que ell l’entengués, ara el presenta «[…] dins meu i ni sabria / ja veure’t com a tu, perquè respires / dintre del meu respir […]». A més del component fortament sensual de la imatge de la inserció d’ell dins d’ella, aquesta fusió de tots dos en un de sol és la forma que té el poema de transmetre l’autenticitat tan difícil d’atribuir a un discurs amorós transcendental. Perquè és lògic que no pugui respondre a una pregunta que en el fons és ella mateixa qui es planteja, en tant que ell i ella són un de sol, i aquesta barreja de tots dos a qui diu «tu» no és ben bé ell en tant que separat d’ella, perquè «[…] ni sabria / ja veure’t com a tu […]», sinó la part millor d’ella mateixa, «l’únic somni viu que no podria / arrabassar la Mort». Preguntar-se «per què t’estimo» seria com preguntar «per què vius?», un fet donat, bàsic, no lligat a cap cadena de causes i efectes circumstancials.

Per altra banda, el problema sobre la recepció actual de la retòrica amorosa del text es podria atenuar gràcies a les paraules de l’autora mateixa en un poema que forma part també de les Elegies de la represa, «Després de la tempesta, aquesta riba». En aquest poema, a banda de la possible al·lusió a Carles Riba, Leveroni planteja com, després de la «tempesta» personal i col·lectiva, el fet d’utilitzar els símbols poètics tradicionals té una dimensió plenament conscient i tràgica («tot el pes dolorós de l’heretatge»). Fins i tot l’anacronisme és volgut («I crear el rossinyol, i la fontana»), perquè es tracta d’enllaçar de nou amb la tradició literària, que ha de fer reviure el present. Però aquest raonament només és possible si s’entén que vida i literatura van estretament unides i si a les imatges tradicionals de la poesia amorosa se’ls atribueix encara «l’alada frescor d’un dolç misteri». Aquestes dues condicions segurament són, en l’actualitat, molt menys habituals entre les expectatives dels lectors de com ho eren quan l’autora escrivia la seva obra. O al començament de la seva carrera, quan escrivia a les Confessions íntimes: «Fortament sensible a l’amor físic, terriblement sensible. Però mai com ara he comprès millor que l’amor sense literatura no és res».

ACTIVITATS

1. Comenta les següents paraules de Salvador Espriu escrites a l’autora, reproduïdes a http://leveronicentenari.blogspot.com.es/2013/02/salvador-espriu-rosa-leveroni-2.html:

2. Valora si et sembla que té molta o poca importància saber coses de la vida d’un autor per entendre la seva obra. Pots fer referència al següent fragment d’un gran crític, Jordi Llovet (El País, 10 de febrer de 2011): «El cas és que Rosa Leveroni, estudiant que va ser a l’Escola de Bibliotecàries fundada per Prat de la Riba, va encapritxar-s’hi d’un dels seus professors, Ferran Soldevila, mentre un altre, Carles Riba, en quedava enquimerat. La publicació de Confessions i quaderns íntims de la nostra poeta (València, Eliseu Climent, 1997) va deixar a cel descobert una relació que corria entre tafaners i amants de la cinegètica des de feia temps, o durant tota la vida de Rosa, per a escàndol de benpensants i de missaires osonencs. El fet és que Rosa Leveroni es va enamorar apassionadament —com va fer-ho la monja portuguesa Marianna Alcoforado, que li agradava, d’un militar francès de campanya a Lisboa— de l’abrandat historiador; el qual, tot s’ha de dir, com que havia signat a la sagristia papers amb Madame Yvonne Lepage, no els va acabar de perdre, tot i freqüentar llit de canonge amb la poeta. Que ella se’l va estimar, d’això no en queda dubte quan es llegeixen les cartes o els poemes que li va enviar. Quant a Riba, tot el que sabem és que, mentre Clementina, a la cuina, preparava el te, don Carles empaitava la bella Leveroni i li demanava un òscul en sordina, com Eros a Psique, sense mai aconseguir, pel que sembla, cap èxit memorable».

3. Tria un poema que et sembli particularment interessant i justifica-ho, a: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemessolts2/leveroni.html.

4. Compara l’ús simbòlic de les imatges en aquest poema i en el de Maria Antònia Salvà, que ha aparegut abans.