34. MARIA ÀNGELS ANGLADA: «EL BOSC», D’ARIETTA (1996)

Maria Àngels Anglada (1930-1999) va néixer a Vic, on va fer els estudis primaris i secundaris. Va participar amb èxit en molts concursos literaris juvenils. Del 1947 al 1951 va estudiar Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona. Es va casar i s’instal·là a la ciutat, on van néixer les seves tres filles. El 1961 la família es va traslladar a Figueres. Va treballar de professora de grec, llatí i literatura a l’ensenyament secundari, i va fer diversos viatges a Grècia. La seva carrera literària va començar relativament tard: el 1972 va sortir el seu primer llibre, el volum de poesia Díptic, compartit amb Núria Albó, i el 1978 la seva primera novel·la, Les Closes, guanya el premi Josep Pla. A partir del 1979 va publicar set novel·les, quatre llibres de contes, diversos llibres de narrativa infantil, a banda d’assaigs literaris i traduccions. Entre les novel·les, després de Les Closes, destaquen El violí d’Auschwitz (1994) i Quadern d’Aram (1997). I entre les seves traduccions, l’antologia de poetesses gregues antigues Les germanes de Safo (1983).

Pel que fa a la poesia, a banda del llibre compartit, n’escriurà tres més: Kiparíssia (1981), Columnes d’hores (1965-1990) i Arietta (1996). L’editorial Vitel·la va publicar-ne la poesia completa el 2009. Alguns crítics s’han mostrat molt entusiastes de la poesia de l’autora. Per citar-ne un exemple, a l’epíleg d’Arietta, el llatinista i crític Joan Bastardas, a qui està dedicat el llibre, després d’assenyalar que l’autora hi utilitza una metàfora procedent d’Ovidi que també va utilitzar el poeta medieval en llatí conegut amb el nom de l’Arxipoeta, afirma el següent: «Jo no voldria treure mèrits a la nostra amiga, però em sembla que aquestes coses no poden ésser dites, com ella les diu, sense la intervenció dels déus».

Dins d’Arietta hi ha força poemes dedicats a altres poetes com, per exemple Josep Palau i Fabre, Marià Villangómez, Salvador Espriu, o el poeta grec premi Nobel Iorgos Seferis. L’autora té una visió gens problemàtica de les influències i les relacions intertextuals perquè, segons ella «el mot damunt el mot s’empelta i riu». Tot i això, un dels poemes del llibre, «Senyal de perill», hi funciona com a poètica i, alhora, com a polèmica sobre la institució literària. Sense citar noms, hi distingeix entre «les poetes» i «els joglars del rei». A banda de la qüestió de gènere, sembla més aviat que l’autora hi vol distingir entre una poesia apassionada i perillosa contra una altra d’exhibicionista i inofensiva. Les primeres tenen «un cor salvatge» mentre que els segons treuen un «colom de dintre d’un copalta» (deuen ser els mateixos que en el poema titulat «A Salvador Espriu» són descrits fent escarafalls a la mort del poeta: «quina por dels teus versos, / quin esvalotament de corbs i gralles!»). Però alhora que reclama per a «les poetes» i, per tant, per a si mateixa, el grau màxim d’autenticitat, quan suggereix quina és la temàtica bàsica que la (o les) inspira, els «estranys senyors» que serveixen, cita «l’amor, el clar país, una cançó d’alosa…», que vindria a ser una versió renovada i en ordre invers dels temes tradicionals dels Jocs Florals: Fe, Pàtria i Amor (la fe, aquí, dissimulada, o en versió laica, per «la cançó d’alosa» seguida dels punts suspensius).

El poema «El bosc» presenta la creació poètica en termes de recol·lecció de bolets per mostrar que és una activitat de resultats incerts, potser no envejable però, per al poeta, indefugible.

EL BOSC

Homenatge a Beckery Huisman,

poeta i botànic, descobridor

de l’Hygrophorus poetarum

No m’envegeu la cistella mig plena

i flairosa de bosc.

Fa molts anys que camino sota els pins,

les alzines, els roures.

Sense voler he trepitjat les tiges

d’alguna flor amagada.

però mai no he disparat contra un ocell

ni contra una esperança.

M’he esgarrinxat entre els garrics la roba,

la pell i el cor.

Fa molts anys que camino sota els brancs

i espio la claror

i les remors en el bosc de la vida.

Paro difícilment,

no tan subtil com l’aranya a les herbes

la meva teranyina

i miro el sotabosc sense descans.

De tant en tant, si la pluja ve a l’hora,

si el vent foll signa treves,

el bosc —me’n meravello sempre— em lliura

a contracor

rovells de foc estriats d’esperança,

una mica tacats

de pinassa, molt poc humits de plor.

De tant en tant.

Quan un poema comença en imperatiu en segona persona del plural corre el perill que estableixi més distància que complicitat amb el lector. El text de la nota que encapçala el poema ja suggereix de què està «mig plena», la cistella: Hygrophorus poetarum és el nom real d’un tipus de bolet comestible força apreciat, però és també, en tant que bolet «dels poetes», els poemes. Per tant, es tracta d’un poema sobre la creació poètica a partir de la imatge del poeta com a recol·lector de bolets.

La veu poètica emprèn, després dels dos primers versos, el monòleg en primera persona del singular en què va descrivint en llenguatge figurat com entén la creació poètica. De les tres estrofes, les dues primeres estan presidides per la indicació temporal «fa molts anys», mentre que l’última s’inicia i s’acaba amb «de tant en tant». Aquestes referències temporals volen mostrar el contrast entre la dedicació constant i el resultat, en canvi, excepcional —en els dos sentits de la paraula— de la recerca dels bolets, és a dir, de la creació poètica.

El passeig sota els arbres fa aparèixer la recança que hagi trepitjat inadvertidament «alguna flor amagada». Aquest passeig tan meticulós, de ressonàncies franciscanes, li permet expressar la certesa que «mai no he disparat contra un ocell». La veu poètica té unes idees tan clares i expressa tal convenciment de la bondat de les seves intencions que sembla que no pretén altra cosa que despertar admiració, sense prou justificació, des del punt de vista de la construcció de la imatge, perquè no hi ha cap possibilitat d’imaginar-se la collidora de bolets amb una escopeta al coll. La possibilitat de disparar contra cap ocell és nul·la, i sense perill ni temptació de fer-ho, sense cap mena d’ambigüitat al respecte, el fet que s’assimili l’ocell a l’esperança no fa que aquesta s’hagi vist en perill. Per aquest motiu, les esgarrinxades «entre els garrics» a «la roba, / la pell i el cor» tampoc no semblen gaire profundes ni doloroses.

Quan les imatges duen al costat mateix la seva traducció a conceptes, el poema està fent una doble feina amb la meitat d’efectivitat. El sentit del text s’ha de construir amb col·laboració amb el lector, que es pot veure progressivament desvinculat del procés de lectura si el poema mateix s’autoexplica. En la primera estrofa disparar contra un ocell és disparar «contra una esperança». En la segona, el bosc és «el bosc de la vida» i en la tercera la humitat és la «del plor». En tot cas, en aquesta segona estrofa planteja com la veu poètica mira i escolta atentament al seu voltant, en el bosc que, com ha explicat, simbolitza la vida, a la recerca dels bolets poètics. A les esgarrinxades anteriors ara s’hi suma la dificultat de no disposar —un cop descartada l’escopeta— de cap instrument infal·lible, com ho seria la teranyina en el cas de l’aranya. La seva «teranyina» són els sentits, especialment l’oïda i la vista («espio la claror / i les remors», «miro el sotabosc sense descans»).

En l’última estrofa, la de la troballa esporàdica del bolet, que conté foc, esperança i plor, en dosis mesurades, a banda de plantejar, com a últimes dificultats, que la veu poètica no pot controlar ni la pluja necessària ni el vent advers, remarca que, d’aquest final feliç, se’n meravella sempre («me’n meravello sempre», diu). L’experiència que el poema podria compartir amb el lector, especialment si no s’explicités, a «El bosc» només se li comunica. És més, se li desaconsella, ja des de l’inici: «no m’envegeu la cistella mig plena / i flairosa de bosc».

ACTIVITATS

1. En aquesta adreça pots descarregar el llibret d’homenatge que va dedicar a l’autora el Centre Català del Pen Club l’any 1998: http://lletra.uoc.edu/uploads/lletra/noms/maanglada/pdf/anglada.pdf. Tria un poema de l’antologia que apareix al final i comenta’l.

2. Redacta una presentació de la novel·la El violí d’Auschwitz a partir de la informació que ofereixen les pàgines 12 a 15 de l’opuscle citat a l’activitat anterior (o a partir de la teva experiència de lectura, si ja la coneixes o et decideixes a llegir-la ara).

3. Investiga a quantes llengües s’ha traduït la novel·la El violí d’Auschwitz i les altres obres de l’autora. La informació més detallada la pots trobar a la web de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada de la Universitat de Girona (a l’apartat «Bibliografia» del menú de l’esquerra).

4. Proposa unes imatges alternatives que també puguin representar les dificultats de la creació dels poemes per part del poeta, canviant la relació bosc-caçador de bolets per un altre espai i activitat.