8. «A LA VORA DE LA MAR» (CANÇÓ POPULAR)

El poema següent, conegut també amb el títol «El mariner», és anònim, transmès oralment, i es va fixar per escrit en el segle XIX, quan a tot Europa es posa especialment de moda l’estudi de la literatura popular oral i altres aspectes del folklore rural. Se suposa que aquest tipus de cançó servia d’acompanyament en les feines del camp i s’ha seguit difonent en l’àmbit familiar fins a l’actualitat. Manuel Milà i Fontanals l’edità el 1853 a Observaciones sobre la poesía popular, i posteriorment al Romancerillo catalán, del 1882, on n’oferia diverses variants. Aquest és el text que s’ha seguit en aquesta antologia. Francesc Pelay (o Pelagi) Briz, dins de Cançons de la terra, del 1866, a més de la lletra i la música que hi estan tradicionalment associades, també en documenta les versions semblants del poema en altres literatures europees, com la sueca, la italiana o l’escocesa.

La major part dels lectors d’aquest text ja no són actualment intèrprets o cantaires del poema, ni solen tenir gaire relació amb les feines agràries. El context natural del poema ha deixat pas progressivament a una recepció més artificiosa i llibresca, amb l’excepció, potser, d’alguna mare jove que la canti als seus fills com a cançó de bressol perquè ella mateixa la recordi en boca de la seva pròpia mare o de la seva àvia.

Un text poètic que explica una llegenda com la d’«El mariner» podria semblar, avui dia, un text exclusivament adreçat als infants, però tots els qui el llegeixen són joves o adults. Es podria plantejar que en la lectura d’un text literari «anònim» o «tradicional» pot ser que es valori especialment la seducció del text «antic» i aparentment ingenu, que permet allunyar-se per uns moments de les inquietuds adultes més quotidianes. Tampoc no es pot descartar que s’afegeixi també un sentiment nacionalista o patriòtic més o menys difús. El desconeixement de qui i quan va compondre el text, i la certesa que s’ha conservat bàsicament per transmissió oral, no serien, des del punt de vista literari o artístic, trets gaire remarcables.

[A la vora de la mar].

A la vora de la mar — n’hi ha una donzella

que broda en un mocador — la flor més bella.

Com ne fou a mig brodar — li falta seda.

En veu venir un mariner — que el mar navega:

«Mariner, bon mariner — si en porteu seda?».

«De quin color la voleu, — blanca o vermella?».

«Vermelleta la vull jo, — que és millor seda.

Vermelleta la vull jo, — que és per la reina».

«Pugeu a dalt de la nau: — triareu d’ella».

Com dalt de la nau va ser — la nau féu vela;

mariner es posa a cantar — cançons novelles.

Amb el cant del mariner — s’ha adormideta,

i amb els aires de la mar — ella es desperta.

«Mariner, bon mariner, — torneu-me en terra

que los aires de la mar — me’n donen pena».

«Això sí que no ho faré, — que heu de ser meva».

«De tres germanes que som — só la més bella.

L’una és casada amb un duc, — l’altra és princesa

i jo, pobreta de mi, — marinereta.

L’una en porta vestit d’or, — l’altra de seda

i jo, pobreta de mi, — de sargil negre.

L’una en va amb un cotxe d’or, — l’altra de plata

i jo, pobreta de mi, — amb una barca».

«No sou marinera, no, — que en sereu reina,

que jo só lo fill del rei — de l’Anglaterra.

Set anys fa que vaig pel món, — per vós, donzella.»

La història ens situa en una vaga Edat Mitjana amb donzelles, reines i mocadors de seda brodats. El centre del drama, si se’n fes una lectura realista, seria el rapte de la donzella pel mariner. Un rapte ambigu, però, perquè ni hi ha violència explícita ni sembla gaire raonable que la noia no hagués intuït aquesta possibilitat quan s’adorm sentint-lo cantar. I el mariner combina l’expressió del desig «has de ser meva» amb la idealització extremada de l’experiència amorosa «set anys fa que vaig pel món, — per vós, donzella». És en aquesta ambigüitat dels personatges on es pot trobar l’interès literari del text, i en el fet que planteja el poder seductor, gairebé hipnòtic, de la poesia mateixa, i la seva laxitud moral, perquè la noia és seduïda particularment pel cant.

Però abans de sentir cantar el mariner, ella ja s’ha anat perfilant com un personatge somiador i enamoradís. La seda amb què brodava era vermella, per indicar la passió amorosa latent a la història, i quan la seda s’acaba, en una altra de les versions del text, ella «gira el ulls envers la mar» i veu una vela, com si fos Tristany esperant l’arribada d’Isolda. El mariner també és una idealització de l’enamorat: fa set anys que la busca, sense saber qui és ni on trobar-la. Però la reconeix de seguida. L’única manera de vèncer les últimes reticències d’ella és mostrant la inversemblant dignitat reial del presumpte mariner. Cal entendre que la noia llavors s’ofereix sense recança al monarca, perquè, encara que sigui aparentment pobra, la descripció de les dues germanes més afortunades indica que ella, en el fons, també és de «bona família». El mocador de seda que brodava per a la reina ja el pot acabar, per a ella mateixa.

ACTIVITATS

1. Quina seria en l’actualitat la «poesia popular»? Raona, amb exemples, la teva resposta.

2. Informa’t sobre la «glosa», una variant de la poesia popular tradicional i actual, a http://www.cordecarxofa.cat/2008/01/manual-diniciacio-la-glosa.html.

3. Prova d’oferir una versió actualitzada del poema canviant només les paraules imprescindibles, però mantenint la mètrica i el ritme de l’original.

4. Explica quines característiques té la donzella, i els símbols que l’envolten, i quina relació té tot plegat amb la predisposició a l’aventura amorosa, si és que n’hi veus cap.