27. PERE QUART: «CORRANDES D’EXILI», DE SALÓ DE TARDOR (1947)

L’escriptor Joan Oliver (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986) va ser autor de teatre, periodista i traductor. Va utilitzar sempre el pseudònim de Pere Quart en els seus llibres de poesia. Fill d’una família rica d’industrials de Sabadell, va estudiar Dret i de jove va fundar, juntament amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Francesc Obiols, l’anomenat «Grup de Sabadell», de tendència avantguardista i satírica. El 1939 es va haver d’exiliar a França, i el 1940, a Santiago de Xile. El 1948 va tornar a Barcelona, on poc temps després va morir la seva primera dona. La situació econòmica de Joan Oliver havia canviat radicalment després de la guerra, un cop perdut tot el seu patrimoni. Tant durant l’exili a Xile com després a Barcelona va viure modestament de traduccions i col·laboracions periodístiques.

El primer llibre de poesia de Joan Oliver, que ja va signar amb el nom de Pere Quart, es publica l’any 1934, quan l’autor ja era un escriptor madur, amb el títol Les decapitacions. Es tracta d’una poesia de to sarcàstic, que utilitza l’humor negre per qüestionar els comportaments hipòcrites dels seus contemporanis. Posteriorment va publicar Bestiari, el 1937, i, a Xile, Saló de tardor, el 1947, de to molt més líric i reflexiu. De nou a Barcelona, va publicar Terra de naufragis, el 1956, i Vacances pagades, el 1960. Aquest segon llibre, d’un realisme escèptic, va obtenir un notable ressò i va connectar Pere Quart amb poetes molt més joves que ell. Posteriorment van aparèixer Circumstàncies, el 1968; Quatre mil mots, el 1977; Poesia empírica, el 1981, i, ja pòstum, Refugi de versos, el 1987.

L’expressió «poesia de circumstàncies» sol fer referència a textos en vers que estan molt directament lligats a uns fets molt concrets i específics, en referència als quals es limita tota la seva intenció comunicativa. Són textos que no pretenen transcendir com a símbol el pretext a què fan referència, sinó que s’esforcen només a celebrar una data, un lloc, un fet significatiu per als lectors del text. Són, per exemple, els poemes adreçats com a felicitació d’aniversari —«La pàtria» d’Aribau seria un exemple prou complex d’aquest gènere. És una pràctica que més aviat ha caigut en desús a mesura que la poesia ha anat restringint el seu públic. Al llibre Circumstàncies, el mateix Pere Quart utilitza el terme com a provocació, com a expressió d’una modèstia irònica. Les «Corrandes d’exili», en canvi, sí que són un text molt proper a la poesia de circumstàncies, perquè està estretament lligat al moment que l’autor ha d’abandonar el país camí de l’exili a la fi de la Guerra Civil, sense saber si mai hi podrà tornar. I ho està no només pel sentit, sinó també per l’instant en què es produeix l’escriptura, per la qual cosa la forma del poema és especialment senzilla, en versos heptasíl·labs, que són els més populars, i en estrofes tant de quatre com de cinc versos, unides entre elles per un tènue ordre lògic, sense voler dissimular que no es tracta d’un text concebut i meditat de forma orgànica. El terme «corranda», precisament, significa cançó popular breu, sovint improvisada.

Però així com «La pàtria» d’Aribau no semblava poesia de circumstàncies fins que el text mateix no ho explicitava, amb els efectes devaluadors sobre l’abast del sentit del text que això comporta, en el cas de les «Corrandes d’exili» de Pere Quart caldria veure si, tot i evidenciar-ho des del títol, arriba a ser un text de dimensió veritablement artística, un poema que transcendeix les seves circumstàncies.

CORRANDES D’EXILI

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re…

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,

que l’ensagna, que l’esguerra,

abans de passar la ratlla,

m’ajec i beso la terra

i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l’altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d’enyorança

ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

«Com el Vallès no hi ha res».

Que els pins cenyeixin la cala,

l’ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

Encara que la forma mètrica i estròfica sigui senzilla i popular, el text se situa des de l’inici en una dimensió imaginativa pròpia de la poesia, on les imatges no estan al servei de la simple il·lustració d’un sentit ja explicitat per altres mitjans sinó que pretenen fer participar el lector d’una determinada experiència i, alhora, de tots els dubtes i matisos que el poema pretengui plantejar.

L’inici del poema s’obre amb una imatge provinent de l’àmbit de la poesia amorosa: el clar de lluna, aquí potenciat per l’ascens a la carena, la lentitud i el silenci, com si els protagonistes de l’escena haguessin arribat a una situació ideal i inefable en què les paraules ja fossin sobreres. Però la sorpresa que aquesta arrencada provoca, perquè no és una imatge tòpica del que suggeria el títol, desapareix al final de l’estrofa, on la imatge canvia de cop el seu sentit, o, més aviat, el sentit i la imatge es dissocien. La lluna fa el ple, certament, però dintre els protagonistes de l’escena el que hi ha és només pena. Aquesta absència de correspondència entre l’espectacle de la natura i la realitat històrica i humana és en gran manera la causa del dramatisme que l’estrofa transmet per sota de la seva aparent senzillesa.

El contrast entre els referents amorosos i la situació de violència, guerra i exili continua a la segona estrofa. El plural de la primera ara és un dual, la veu poètica i l’estimada. Ella esdevé ràpidament una imatge dinàmica: si el «de pell bruna» sembla que la individualitzi, i l’«aire greu» un recordatori que no es tracta d’una escena amorosa, la comparació entre parèntesis atenuadors la transforma gairebé en un símbol: el doble laic d’una «Mare de Déu / que han trobat a la muntanya». La solemnitat del moment es transmet al lector gràcies al fet que la imatge està clarament focalitzada a través dels ulls de la veu poètica. L’associació d’idees, la superposició del rostre de l’estimada i del de la Mare de Déu de Montserrat, només pot haver-se esdevingut en unes circumstàncies molt excepcionals. El sublim sempre és a un pas del ridícul. Aquesta comparació, en un context únicament amorós, hi cauria. Alhora, la segona estrofa matisa la sensació d’alienació respecte a la realitat, d’exili en un sentit absolut on els símbols ja no funcionen de la forma acostumada, que havia suggerit la primera estrofa. La muntanya, la Mare de Déu i l’estimada (i el clar de lluna, perquè és la seva llum la que il·lumina l’escena) es presenten foses en una única imatge.

A partir de la tercera estrofa, o «corranda», l’exili esdevé explícit, i la veu poètica descriu el pas de la frontera, l’entrada a França, la previsió que l’exili el dugui més lluny, i, sobretot, l’enyorança que ja sent del país perdut. En la tercera, un cop personificat el país, a qui s’adrecen a partir d’ara les exclamacions d’amor i d’enyorança, destaca que el jo li demani perdó per la guerra. És així com la veu del derrotat adquireix una dignitat tràgica. Una dignitat tràgica que, a més, aconsegueix dotar-se d’una autenticitat remarcable quan, a l’últim vers, hi entra en contacte no ja només com un home («m’ajec i beso la terra») sinó també com un gos («i l’acarono amb l’espatlla»).

L’escissió de la veu poètica, referida a diversos aspectes de l’experiència, que ja ha aparegut a la primera i a la tercera estrofa, reapareix a la quarta de forma explícita. Ha passat un temps, però el dia que va traspassar la frontera es va produir dintre seu una crisi molt profunda. Remarca que ha deixat mitja vida a Catalunya. Diu «mitja» però transmet que tot ell ha quedat enrere, perquè si encara és viu és perquè ha estat la vida qui s’ha esforçat a acompanyar-lo. L’altra mitja vida «vingué amb mi / per no deixar-me sens vida». Ell se sent, doncs, com una mena d’autòmat, com si es mogués artificialment, buit de tot el que creia que donava sentit a la seva vida. Fins i tot la morfologia arcaïtzant del verb «deixí» transmet aquesta sensació d’artifici.

L’únic que li dóna força, precisament, és l’enyorança, perquè és el vincle que l’uneix amb el país, amb el passat immediat on ha deixat, com a mínim, «mitja» vida. Aquesta remarca de la cinquena estrofa prepara la constitució de l’enyorança en «corranda», la realització de l’enyorança en poema. Un poema tan simple que és, però, el més important que pot percebre en ell mateix en aquests instants. Una simplicitat que vol transmetre una vivència al menys afectada possible per la retòrica grandiloqüent, i, per tant, autènticament propera i quotidiana, viscuda, perduda i recuperada només gràcies a la paraula gairebé anònima i el to directament popular, i aparentment ingenu, de l’estrofa que acaba amb el vers entre cometes «com el Vallès no hi ha res».

L’estrofa següent, la penúltima, suposa un grau de literaturització superior: el desig es transforma en poema d’aire carnerià. Si l’estrofa anterior representava l’enyorança del ciutadà, aquesta també representa la del poeta. El paisatge ja no és el domèstic, sinó el mític: el mar, la muntanya, l’ermita i l’element dinàmic, el tenderol «que bategui com una ala». Mar, muntanya i cel, on s’insereix l’element humà també idealitzat, en tant que ermita o, en la versió seglar, el tenderol, que tot i ser, a la platja, un signe d’oci i deport no és pas per això menys «alat» i tendent a l’elevació —espiritual— que l’ermita dalt del pujol.

La conclusió del poema s’organitza amb dues frases nominals. El procés que sempre implica la presència d’un verb que organitzi la frase està aquí elidit i paralitzat. No es preveu cap canvi. L’esperança no pot deixar d’estar desfeta, i la recança mai no podrà ser menys que infinita. Si més no en la realitat, perquè en la complexa vida mental humana, l’espai del somni es manté immune al desastre. Allà el subjecte es pot reintegrar en les seves parts escindides, pot somiar la pàtria completa, perquè en el somni ell també recupera la completesa.

ACTIVITATS

1. A la web http://www.mallorcaweb.com/magteatre/, a l’apartat «Pàgines més completes» dels poetes catalans, pots trobar una antologia de l’obra de Joan Oliver-Pere Quart. Busca el poema «Assaig de plagi a la taverna» i compara’l amb el poema de Salvador Espriu que parodia (el pots trobar a: http://www.escriptors.cat/autors/esprius/, a l’apartat «Antologia»).

2. A la web http://viulapoesia.com/, dins l’apartat «Joves i adults», en el subapartat «Esport» trobaràs el poema «La croada». Respon les preguntes que et plantegen a «Propostes didàctiques».

3. A la web http://www.musicadepoetes.cat/ pots trobar tres interpretacions diferents de les «Corrandes d’exili». Valora-les.

4. Quin tipus de responsabilitat respecte a la guerra s’atribueix la veu poètica a ella mateixa? Quina reflexió ètica es desprèn de les «Corrandes d’exili»?