20. CLEMENTINA ARDERIU: «CANÇÓ DEL RISC», DE SEMPRE I ARA (1946-1952)

Clementina Arderiu Voltas (Barcelona, 1889-1976) era filla d’una família d’argenters. Va estudiar idiomes i música. Va publicar el seu primer poema el 1911. El 1913 va ser inclosa en l’Antologia de poetes catalans d’avui, publicada per L’Avenç, i, un any després, en l’Antologia de poetes catalans moderns d’Alexandre Plana. El 1916 va aparèixer el seu primer llibre, Cançons i elegies, i aquest mateix any es va casar amb Carles Riba. Els seus llibres següents van ser L’alta llibertat, del 1920, i Poemes, del 1936. El 1938 va guanyar el Premi Joaquim Folguera amb Sempre i ara, que no es va poder publicar fins al 1946. Clementina Arderiu i Carles Riba es van haver d’exiliar al sud de França a la fi de la Guerra Civil. Des del seu retorn el 1943, la casa de tots dos a Barcelona va ser un lloc de reunió per als escriptors i intel·lectuals catalans durant els anys més foscos del franquisme. Els últims llibres de l’autora van ser És a dir (1959), L’esperança encara (1969) i, finalment, el recull de l’Obra poètica, publicat el 1973.

La poesia de Clementina Arderiu pateix el mateix problema que la poesia de Carner, no respecte a la seva qualitat, ni a l’hipotètic envelliment d’un determinat estil amb el pas del temps, sinó del desconeixement generalitzat de què és un poema, com funciona, quina mena de ventall d’al·lusions i de referències creuades és el seu nucli expressiu. Aquest problema de recepció afecta, de fet, tota la poesia culta. Però en el cas dels poetes irònics, que juguen a la complicitat, és especialment significatiu. Són poetes que construeixen la seva veu fingint una certa pedanteria en l’ús del llenguatge, com si una cultura massa superficial els hagués donat un vernís protector que els defensés de l’exterior i, sobretot, de l’interior d’ells mateixos —vernís que cada poema es dedica a mostrar com feliçment, i de vegades dolorosament, es clivella per donar pas al coneixement. Si el joc irònic pel que fa al to no es percep, i el que era el sentit de partida que es proposava transcendir queda com a únic sentit perceptible, el fracàs —el fracàs de la lectura— és absolut.

El poema «Cançó del risc» forma part de l’apartat de tres poemes titulat «Sentiment de l’exili», una de les quatre parts en què es divideix el llibre Sempre i ara. El llibre va aparèixer per primer cop el 1946, en una edició d’autor incompleta i gairebé clandestina de només 151 exemplars, tots ells signats i amb cinc litografies d’Olga Sacharoff. Tal com s’indica en el colofó, «aquest llibre ha estat imprès als obradors de la Societat Aliança d’Arts Gràfiques […] de Barcelona, per a l’autora, l’artista i llurs amics». No serà fins al 1952 que n’apareixerà l’edició completa, en una edició comercial, diguem-ne, normal, que conté catorze poemes més que la del 1946, incloent-hi, entre aquests, la «Cançó del risc». Però no sortirà com a llibre independent, sinó dintre del volum Poesies completes, editat per Selecta, igual com l’edició següent, feta més de vint anys després (Obra poètica, Edicions 62, 1973). Tal com s’indica des de la segona edició esmentada, el llibre es va escriure entre el 1936 i el 1950. Evidentment, les circumstàncies històriques de la Guerra Civil i l’exili tenen molt a veure tant amb la dilatació en el temps de l’escriptura com amb la seva precària difusió.

Hi ha un altre tipus de circumstàncies que afecten també la recepció de la poesia de Clementina Arderiu i la de totes les dones poetes fins no fa pas gaire. El 1952 ni més ni menys que Salvador Espriu acabava el pròleg a les Poesies completes de l’autora amb aquestes paraules: «jo penso que la lloança escaient d’aquesta dona exemplar, d’aquesta dama, només podria fer-se amb els conceptes que llegim als Proverbis, en el capítol anomenat del rei Lemuel, on són exalçades les virtuts de l’esposa íntegra, vestida de fortalesa i d’honor». I amb aquest mateix to paternalista, per dir-ho així, s’expressava el crític Joan Teixidor al pròleg a l’Obra poètica del 1973, quan afirmava que «[…] aquesta obra se’ns allunya d’allò que considerem el professionalisme literari i més aviat ens sembla el fruit d’unes circumstàncies màgiques, fortuïta i esporàdica, fets i sentiments apuntats de bursada i com a constància d’una cosa que passa una mica més enllà o una mica més ençà de la poesia mateixa», o, unes línies més avall, quan li sembla oportú de plantejar que «en un sentit més profund i gens pejoratiu, es tracta gairebé d’una poesia d’aficionat que s’escriu a estones, entre els treballs i els dies» (p. 8). Encara el 2001, en un article publicat el 25 de febrer al diari Avui, el crític Isidor Cònsul considerava que aquest pròleg «és una bona entrada al conjunt de la seva poesia».

La poeta Maria Mercè Marçal, en canvi, a la introducció a l’antologia de Clementina Arderiu publicada el 1985 (Contraclaror. Antologia poètica), hi destaca «una força personal envejable, un esforç conscient i intel·ligent de construcció de la pròpia vida, encara que els paràmetres des dels quals es mou puguin semblar-nos, des del nostre punt de vista, limitats i limitadors». Les circumstàncies difícils des d’un punt de vista històric i particularment de gènere —com a dona casada i, encara més, com a dona casada amb Carles Riba, el poeta «professional» més prestigiós del moment— són un problema, no el pretext per assenyalar unes presumptes virtuts conjugals de l’autora per sobre del valor de la seva obra. En Clementina Arderiu, ens diu Maria Mercè Marçal, «hi ha una “petita esbojarrada” que clama, que res no aconsegueix de fer emmudir al llarg de la seva obra poètica». I també al llarg de la seva recepció crítica, podríem afegir-hi.

El poema següent de Clementina Arderiu pot semblar lleuger, d’una musicalitat insistent i fins i tot carrinclona, una mena de cançoneta passada de moda sobre els dubtes i el temor davant les dificultats que pot comportar seguir els propis ideals o passions. Però encara que el tetrasíl·lab sigui un tipus de mètrica que difícilment s’associaria a un text gaire profund, aquest no és més que un dels diversos procediments irònics del poema, al servei de la reflexió, el matís i la complicitat amb el lector. Al llarg del text es desenvolupa un diàleg crític amb el romanticisme entès a la manera de Joan Maragall —i de Joan Salvat-Papasseit—, i un diàleg sempre còmplice amb Josep Carner. Un diàleg implícit que planteja una reflexió sobre el sentit de la pròpia vida lligat al sentit de la creació poètica i en conflicte amb les experiències reals biogràfiques i històriques. El desig d’una vida arriscada i aventurera pot ser d’un enorme atractiu, tal com es formula en la poesia romàntica més vitalista, però si les circumstàncies hi empenyen realment, el mite pot mostrar «sa mentida». Aquest, però, només és el punt de partida del poema.

CANÇÓ DEL RISC

Si visc no visc.

L’amor del risc,

com m’abellia!

No l’he cercat;

me l’han donat

quan no el volia.

Si visc no visc,

que temo el risc

i sa mentida.

El cel és d’or

i, ardent, el cor

no vol cap brida.

Però hi ha el risc:

si visc no visc.

Per una treva,

per un oblit,

dono el neguit

amb clau i lleba.

No fos el risc…

Si visc no visc.

Vés onsevulla,

passa la mar

—per quin atzar?—

la mar que rulla

paranys i risc.

Si visc no visc.

Ni mar ni treva

ni l’or del cel.

La meva arrel,

si es torç, no es lleva.

Perquè, en el risc,

si visc, no visc.

Donaré ombra,

donaré flors,

fora del clos.

Feina sens nombre

dirà que visc.

Quan el gran risc

vindrà a topar-me,

amb cor segur,

sense ningú,

sabré lliurar-me

al risc, al risc!

El títol del poema ja recorre a una subtil ironia carneriana, que consisteix a suggerir una certa lleugeresa en el tractament d’una temàtica que sembla demanar més solemnitat, per tal que el lector se senti lliure per prendre’s més o menys seriosament el text, sense estar constret per una veu explícitament solemne. La paraula «cançó», en el títol d’un poema contemporani qualsevol, sembla indicar que el text prioritzarà els aspectes musicals o formals per sobre d’una hipotètica dimensió introspectiva o intel·lectual, però si aquesta cançó és sobre el «risc», entès de manera absoluta i sense més especificacions, s’està convidant el lector a plantejar-se un moment vital especialment crític, aquell en què cal prendre un veritable risc o s’ha de valorar la possibilitat de no prendre’l, i aquestes circumstàncies no corresponen, d’entrada, al to festiu, o, si més no, de celebració que suggereix la paraula «cançó».

Ara bé, celebrar el risc vital en un poema seria perfectament possible dins d’un context ideològic i estètic proper al vitalisme romàntic, com en el poema «Excelsior» de Joan Maragall, sense anar més lluny, però una forma tan artificiosa i el·líptica com el tetrasíl·lab i la repetició, diguem-ne, estrident de rimes en «-isc», hi entren francament en contradicció. Si el «risc» que desafia els límits i el confort de la vida civilitzada i confortable s’expressa en una forma tan limitada i aparentment limitadora com el tetrasíl·lab rimat és senyal que, com no podria ser d’altra manera, el contingut suggerit pel títol i la forma del poema entren en la tensió necessària per fer possible l’aparició d’un sentit més complex i una experiència poètica pròpiament dita.

La forma del poema és molt més travada que no sembla a simple vista. A més de la mètrica tetrasil·làbica, la divisió del text en tres estrofes irregulars, de catorze, dotze i disset versos respectivament, atenua, o fins i tot podríem dir que dissimula, l’encadenament perfectament regular del dístic rimat en «-isc» amb sèries de quatre versos segons l’esquema de rimes abba. Des d’un punt de vista gràfic són tres estrofes irregulars, però des d’un punt de vista fonètic, el poema es compondria de set estrofes segons un esquema aabccb amb l’afegit al final d’un únic vers amb rima interna en a, que tanca el conjunt. En comptes de l’últim dístic, doncs, trobem al final un sol vers rimat en «-isc», però, com que presenta una rima interna, els dos «-isc» finals hi són igualment. En els sis primers dístics es repeteix, en primera o segona posició, el vers «Si visc, no visc», que alterna amb un altre vers variable sempre acabat en «risc». En la setena i penúltima ocasió canvia el vers que s’ha mantingut inalterable: ja no és «si visc, no visc» i passa a ser «dirà que visc», amb la qual cosa ha desaparegut l’adverbi de negació, el «no visc». I, finalment, la transformació del dístic en la seva vuitena aparició, al final del poema, és molt més radical, com sabem: un sol vers amb rima interna, «al risc, al risc!». Aquests aspectes formals són també estructurals i contribueixen a possibilitar el sentit més complex del poema, un sentit que anirà des de l’oposició entre «risc» i «visc» fins a la desaparició del «no» davant del «visc» i l’exclamació final, i doble, a favor del «risc».

Després del títol, el poema planteja el vers paradoxal «si visc, no visc», que agafarà aviat, per les repeticions, el caràcter d’un problema obsessiu i, a la vegada, abstracte, encara que es formula amb el menys abstracte dels verbs, el verb viure en primera persona. El vers planteja, en aquesta primera aparició, que la «vida» té dos sentits, o dos nivells difícils d’integrar; que un dels significats de «visc» és insatisfactori «si» no es pot combinar amb l’altre significat. Com que no s’expliciten, el lector recorre, com és previsible, a les oposicions per defecte relatives a aquest assumpte, i així es podria entendre que si viu la realitat més quotidiana o material sembla que hagi de renunciar a una altra dimensió de la pròpia vida, aquella que, seguint el tòpic, faria referència a la dimensió espiritual o artística. Immediatament, i connectat per la rima, apareix el «risc» referit, però, al passat, com si, amb el pas del temps, «l’amor del risc» hagués disminuït fins a empobrir l’experiència vital. Abans que el lector arribi a témer que el poema es pugui limitar a descriure la percepció que neguiteja de la pèrdua de la joventut, els versos «no l’he cercat / me l’han donat / quan no el volia» ens indiquen que el «risc» no és vague, ni objecte de nostàlgia: és una experiència imposada, actual i no volguda. Si es té present l’apartat del llibre on figura el poema, titulat «Sentiment de l’exili», és evident què ha estat aquest «risc» imposat. Però aquest risc no és negatiu només per imposat, sinó perquè desmenteix «l’amor del risc» de la joventut: la seva aparició en la realitat no ha resolt la crisi vital, al contrari, s’ha mostrat una «mentida». El risc és temible, en tant que perill objectiu, però també és temible «sa mentida», que només pot referir-se a la diferència entre la mitificació del risc en la imaginació i la crua realitat, que la desmenteix.

Els versos següents presenten una imatge doble: «el cel és d’or» i «ardent, el cor / no vol cap brida», com a recordatori que la insatisfacció vital pot ser deguda a una tensió més essencial que no la contraposició entre el risc imaginari i el trasbals real i imprevist. L’assoliment de la plenitud vital, que combina el cel d’or, com a imatge de la dimensió metafísica i intel·lectual alhora, i el cor ardent i lliure, en referència a la dimensió passional humana, potser no depèn només de la contraposició amb aquell risc que hem vist que era «mentida», sinó amb un altre risc, una altra inseguretat molt més personal i aliena a les circumstàncies. Davant d’això, la veu poètica es planteja la possibilitat d’una «treva», la possibilitat d’aturar la reflexió, fins i tot d’oblidar el problema. Però, evidentment, no és una solució factible: el poema segueix, i cal assumir-ne el risc. Continuar la reflexió, no tancar-la «amb clau i lleba», comporta endinsar-se en un espai simbòlic que implica perill i desconcert, «la mar». Però si per a Joan Maragall n’hi havia prou de plantejar «sempre sempre mar endins», Clementina Arderiu planteja una instrucció explícita: «passa la mar», perquè quedar-s’hi implica, només, «paranys i risc».

Contra la «treva» impossible de la resignació, i contra la «mar» il·lusòria de l’imaginari romàntic del passat, quan li «abellia» el risc precisament perquè no l’havia viscut, però també contra l’objectiu purament metafísic o intel·lectualitzat de «l’or del cel», la veu poètica descobreix que l’objectiu és molt més a prop, tan a prop que l’havia ignorat, amb la mirada projectada massa enrere o massa amunt. L’objectiu és «la meva arrel», és el conèixer-se en profunditat, sense torçar-se per la força de l’adversitat o el neguit per assolir objectius que siguin més fruit de la imitació d’un model que de la reflexió personal. Aquesta arrel pròpia, un cop coneguda, donarà sentit a la crisi existencial. No només es farà arbre que donarà ombra i flors, sinó que aquesta «ombra» i aquestes «flors» sortiran fora del «clos», fora de si mateixa. Si hi afegim la «feina sens nombre» que «dirà que visc», podem plantejar la hipòtesi versemblant que s’està referint primordialment a la seva pròpia creació poètica. El vers «si visc, no visc» ha desaparegut. En lloc de la paràlisi vital, i ara entenem que també creativa, la vida i la paraula s’han unit en el vers ja citat, «dirà que visc».

Per important i tràgic que pugui haver arribat a ser el «risc», hi ha un risc més «gran», que no vol dir ja pitjor. Aquest «gran risc» que encara no ha arribat, per la coherència del text mateix, ha de fer referència a l’activitat poètica que pot recomençar, una activitat solitària, «sense ningú», que només té sentit des de la pròpia «arrel», i ha permès que el seu cor se senti «segur», ja no només «ardent». El treball poètic pot donar sentit a la vida només si aquesta aconsegueix ser una vida autèntica i personal que pugui fer possible el «gran risc» de la creació.

ACTIVITATS

1. En aquesta web pots trobar una antologia de la poesia de l’autora: http://www.mallorcaweb.com/mag-teatre/arderiu/index.html. Tria’n dos poemes: el que et sembli més interessant i el que menys. Argumenta en tots dos casos la teva tria.

2. A la web de la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida, pots trobar el facsímil de les primeres edicions dels llibres de l’autora: http://www.catedramariustorres.udl.cat/materials/biblioteca/, a la «A» d’Arderiu. Llegeix el pròleg de l’edició de l’Obra poètica, del 1973, i fes-ne una valoració crítica.

3. Prova de redactar una versió del poema «Cançó del risc» que no utilitzi els recursos expressius de l’original. Per tant, caldrà que facis explícits tots els sobreentesos i les elisions. Valora’n el resultat.

4. Busca informació sobre l’artista Olga Sacharoff, que va il·lustrar amb cinc gravats la primera edició de Sempre i ara. Al Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres (http://www.catedramariustorres.udl.cat), a l’apartat «Biblioteca», pots trobar la reproducció d’aquesta primera edició.