3. RAMON LLULL: «CANT DE RAMON»

Ramon Llull (1232-1316) és un dels principals intel·lectuals europeus del segle XIII i principis del segle XIV, i l’iniciador de la literatura catalana culta, el primer que es decideix a utilitzar aquesta «llengua vulgar» per a l’especulació filosòfica, teològica, científica, i per a la creació literària.

Ramon Llull va néixer a Mallorca el 1232. El seu pare havia acompanyat el rei Jaume I en la conquesta de l’illa, i havia tingut càrrecs importants a la cort. Llull era també un aristòcrata notable, casat i amb dos fills, que dedicava les estones d’oci a compondre poemes trobadorescos. Però una nit, quan tenia trenta-un anys, va tenir una experiència que li va canviar la vida. Segons explica ell mateix a la Vida coetània, mentre estava sol treballant en un poema, quan la seva família ja dormia, va notar una presència estranya darrere seu, es va girar i va veure, a mida natural, envoltat d’una gran resplendor i mirant-lo fixament als ulls, ni més ni menys que Jesucrist crucificat. Ramon Llull va esglaiar-se, tal com és de suposar. Un cop la visió va desaparèixer, va atribuir-la al seu propi cansament i se’n va anar a dormir. L’endemà a la mateixa hora l’escena es va repetir. I així cinc nits consecutives, fins que va haver d’acceptar que es tractava d’un senyal inequívoc, i va prendre el determini de canviar radicalment de vida. Va decidir desfer-se de tot el seu patrimoni, per dur, a partir d’aquell moment, vida d’ermità, tot esperant que Déu li volgués revelar de forma més clara quins propòsits tenia per a ell. Un cop instal·lat en una ermita al puig de Randa, va començar a esperar la revelació tot redactant El llibre de contemplació en Déu, una obra de dimensions ja de per si molt considerables, però, al cap i a la fi, només la primera d’un total de gairebé dues-centes cinquanta.

El centre neuràlgic de l’obra de Ramon Llull és l’Ars magna (o Ars generalis ultima), fruit, segons ell, de la revelació divina, de la comunicació, per part de Déu mateix, del sistema infal·lible per trobar la veritat. Una revelació que també incloïa una ordre: que Llull s’escarrassés no només a escriure de la forma més precisa possible aquest mètode excepcional, sinó que també es dediqués incansablement a divulgar-lo, tant explicant-lo en persona, com a través d’altres obres que en fessin el contingut assequible per a tot el públic lector del moment. És per aquest doble motiu que Llull va escriure tant en català, com en llatí i en àrab, per tal d’arribar a la noblesa, a l’Església i a la universitat, i al món musulmà, que pretenia convertir al cristianisme per la sola força dels seus arguments. No només escrivia i es traduïa ell mateix en tres llengües (en quatre, si comptem la poesia, escrita tota ella en provençal), sinó que també escrivia ell mateix els resums i les adaptacions de les seves obres més complexes. D’aquí que algun dels seus llibres tingui les característiques del que avui en dia podem considerar una novel·la, encara que Llull els va escriure segurament per arribar a transmetre el seu missatge intel·lectual i espiritual als lectors menys dotats per al pensament filosòfic o abstracte. Les dues obres de característiques literàries més notables són el Llibre d’Evast e Aloma e Blaquerna son fill (conegut com el Blanquerna) i el Llibre de meravelles (o Fèlix, pel nom del seu protagonista).

En comparació amb la seva extensíssima obra en prosa, i si deixem de banda l’obra teològica en vers, com l’extens «Del Concili», de 809 versos, o l’extensíssima «Medecina de pecat», de 5.872, la poesia conservada de Ramon Llull és força escassa, i no especialment remarcable des d’un punt de vista artístic, encara que és prou original, sobretot la de contingut més autobiogràfic. Original en el context de l’edat mitjana, on la pròpia peripècia vital no era considerada com a temàtica escaient per al tractament literari (només cal recordar la retòrica estricta de l’amor cortès en la poesia trobadoresca).

Després de la quíntuple aparició de Jesucrist crucificat mentre ell escrivia poesia amorosa cortesana, Ramon Llull va entendre que Déu mateix li exigia un canvi de vida radical i sobtat, que el va portar de la cort a l’ermita, i, literàriament, de la poesia trobadoresca a la prosa especulativa. És probable que ell mateix es preocupés que no quedessin rastres de la seva obra poètica profana, i en poques ocasions va tornar al gènere. Quan ho va fer va ser per tractar un tema religiós, l’amor a la Verge, per exemple, o per reflexionar sobre la seva pròpia vida. Vistes les limitacions de la seva tècnica poètica, no és estrany que Déu mateix li aconsellés de canviar a la prosa. Llull va fer santament de fer-li cas. És un dels grans escriptors i intel·lectuals de l’Europa del pas del segle XIII al XIV, però no es pot dir que destaqués particularment com a poeta.

El «Cant de Ramon», compost segurament cap al 1300, es pot considerar una autobiografia en vers. Consta de catorze estrofes monorimes de sis versos octosíl·labs cadascuna. La pobresa formal del text és prou evident, no només per la monotonia de la rima sinó per la seva simplicitat. En termes trobadorescos seria el «trobar lleu» més extrem: abunden les rimes en terminació d’infinitiu en -ar, o de participi en -at, que són de les més comunes o estilísticament més pobres. Ara bé, en un poema, independentment de l’autor, l’estil o l’època, la forma és inseparable del contingut perquè necessàriament ha de contribuir a potenciar el sentit del text. I des d’aquest punt de vista, la monotonia formal del «Cant de Ramon» s’ajusta perfectament a la humilitat de la veu d’un cristià que reflexiona i dubta sobre l’encert o el fracàs del seu projecte vital, un projecte absolutament abocat al coneixement i la glorificació de Déu (o, en termes moderns, a la passió pel coneixement).

CANT DE RAMON

Son creat e ésser m’és dat

a servir Déu que fos honrat,

e son caüt en mant pecat

e en ira de Déu fui pausat.

Jesús me venc crucificat:

volc que Déu fos per mi amat.

Matí ané querre perdó

a Déu, e pris confessió

ab dolor é contrició;

De caritat, oració,

esperança, devoció,

Déu me fe conservació.

Lo monestir de Miramar

fiu a frares Menors donar

per sarraïns a preïcar.

Enfre la vinya e el fenollar

amor me pres, fe’m Déu amar,

e enfre sospirs e plors estar.

Déu Paire, Fill, Déu Espirat,

de qui és Santa Trinitat

tracte com fossen demonstrat.

Déu Fill, del cel és davallat,

de una Verge està nat,

Déu e home, Crist apel·lat.

Lo món era en damnació;

morí per dar salvació

Jesús, per qui el món creat fo.

Jesús pujà al cel sobre el tro,

venrà a jutjar li mal e el bo;

no valran plors querre perdó.

Novell saber hai atrobat,

pot n’hom conèixer veritat

e destruir la falsedat;

Serraïns seran batejat,

tartres, jueus e mant errat,

per lo saber que Déu m’ha dat.

Pres hai la crots: tramet amors,

a la Dona de pecadors

que d’ella m’aport gran socors.

Mon cor està casa d’amors

e mos ulls fontanes de plors:

entre gaug estai e dolors.

Son hom vell, paubre, menyspreat,

no hai ajuda d’home nat

e hai trop gran fait emparat.

Grans res hai de lo món cercat,

mant bon exempli hai donat:

poc son conegut e amat.

Vull morir en pèlag d’amor.

Per ésser gran non hai paor

de mal príncep ne mal pastor.

Tots jorns consir la deshonor

que fan a Déu li gran senyor

qui meten lo món en error.

Prec Déu trameta missatgers

devots, scients e vertaders

a conèixer que Déu hom és.

La Verge on Déu hom se fes

e tots los sants d’ella sotsmès

prec que en infern no sia més.

Laus, honor al major Senyor

al qual tramet la mia amor

que d’ell reeba resplendor.

No som digne de far honor

A Déu, tan fort som pecador,

e som de llibres trobador!

On que vage cuit gran bé far,

e a la fi res no hi pusc far,

per què n’hai ira e pesar.

Ab contrició e plorar

vull tant a Déu mercè clamar

que mos llibres vulla exalçar.

Santedat, vida, sanitat,

gaug me do Déu e llibertat,

e guard me de mal e pecat.

A Déu me son tot comanat:

mal esperit ni hom irat

no hagen en mi potestat.

Man Déu als cels e als elements,

plantes e totes res vivents

que no em facen mal ni turments.

Do’m Déu companyons coneixents,

devots, lleials, humils, tements,

a procurar sos honraments.

CANT DE RAMON

Sóc creat i l’ésser m’és dat

per servir Déu, que sigui honrat,

però he caigut en el pecat

i en ira de Déu he acabat.

Jesús he vist crucificat

perquè fos per mi estimat.

Al matí demano perdó

a Déu, i faig confessió

amb dolor i contrició.

De caritat, oració,

esperança, devoció,

Déu me’n fa conservació.

El monestir de Miramar

als franciscans vaig fer donar,

i als sarraïns van predicar.

Enmig de vinya i fonollar

l’amor m’ha fet Déu estimar,

i entre sospirs i plors estar.

Déu Pare, Fill, Déu espirat,

formen la Santa Trinitat:

tracto que sigui demostrat.

Déu Fill del cel ha davallat,

i d’una Verge Déu és nat:

Déu i home és Crist anomenat.

El món era en damnació.

Ens va donar salvació

després de la creació

i al cel pujà en ascensió.

Ens jutjarà, Nostre Senyor:

no valdran plors sense perdó.

Un nou saber he investigat:

amb ell s’obté la veritat

i es desmenteix la falsedat;

el sarraí és batejat,

tàrtar, jueu i qui va errat,

amb el saber que Déu m’ha dat.

He pres la creu: trameto amors

de part de tots els pecadors

a la Dona d’on ve el socors.

No em cap el cor dintre del tors

i els ulls són fonts que ragen plors:

entre el goig estic i els dolors.

Sóc vell, sóc pobre, menyspreat,

no rebo ajuda d’home nat

i molts grans fets he començat.

Per bona part del món he anat,

molt bons exemples he donat:

sóc poc conegut i estimat.

Vull morir en un mar d’amor.

Per ser més grans no tinc cap por

del mal príncep o el mal pastor.

Tinc ben present el deshonor

que li fa a Déu tot mal senyor

quan llencen el món a l’error.

Que Déu trameti missatgers

devots, formats i vertaders

per fer saber que Déu home és.

A la Verge adreço el meu rés

i a tots els sants, si Déu volgués,

perquè a l’infern no hi sigui un més.

Sigui lloat Nostre Senyor

al qual adreço el meu amor

perquè d’Ell rebi resplendor.

No sóc digne de fer honor

a Déu, perquè sóc pecador,

i sóc de llibres trobador.

Arreu el bé vull augmentar

però a la fi solc fracassar

i he de sentir ira i pesar.

Amb contrició i molt plorar

vull tant a Déu mercè clamar,

que els llibres em vulgui exalçar.

Santedat, vida, sanitat,

goig, si Déu vol, i llibertat

pugui gaudir, sense pecat.

A Déu estic del tot lliurat:

ni mal esperit ni home irat

no tinguin en mi potestat.

Que mani Déu als elements,

plantes i cels i éssers vivents

que no em facin mal ni turments;

que em doni Déu companys atents,

discrets, lleials, humils, fervents

a procurar-li els honraments.

(Modernització d’Enric Virgili)

A banda de l’examen de consciència, que implica el reconeixement dels propis pecats i la resolució ferma de lluitar contra ells sense perdre l’esperança i resant tant com sigui convenient, el «Cant de Ramon» exposa els principis bàsics de la teologia cristiana, però també fa referències concretes a episodis de la seva vida que ell considera remarcables i, molt particularment, a la seva obra. Pel que fa als episodis biogràfics, esmenta la visió de Jesucrist, a la primera estrofa; la construcció del monestir de Miramar, a la tercera; els viatges que ha fet «per bona part del món», a la vuitena; o els conflictes que ha tingut amb alguns poderosos, a la novena.

El balanç, però, no és del tot positiu: encara que ha donat «molts bons exemples», considera que ha estat «poc conegut i estimat». Aquests exemples i aquesta estimació escassa no fan referència a la seva persona individual sinó a la seva obra, perquè, per sobre de tot, el poema celebra la seva pròpia obra i el que lamenta és que no sigui prou coneguda. Aquesta celebració no es pot entendre com una mostra d’arrogància, perquè dintre el sistema de pensament de l’edat mitjana el coneixement ve de Déu i, per tant, una obra reeixida no és fruit únicament de la intel·ligència humana sinó, més aviat, manifestació de la saviesa divina a través de la persona honorada per Déu amb la comunicació d’aquest coneixement. Però no es pot negar que en el vers «i sóc de llibres trobador» ressona una consciència força laica de la pròpia responsabilitat —i mèrit— en l’escriptura dels llibres. I les demandes més explícites que fa a Déu en el poema són que «els llibres em vulgui exalçar» i que li faciliti ajudants per difondre’ls.

El final del poema exposa dues demandes més: conservar la salut i tenir «companys atents». Salut per continuar escrivint i col·laboradors per divulgar aquests escrits. L’objectiu és «procurar-li els honraments» a Déu, no perquè es tracti d’unes obres exclusivament religioses, sinó perquè a l’edat mitjana «conèixer» és entès, només, com a «conèixer Déu». Les distincions modernes entre filosofia, ciència, teologia i les altres disciplines intel·lectuals encara no s’han establert, però Ramon Llull, fent de la seva pròpia vida d’autor el tema solemne d’un poema, ja està suggerint el camí que durà mig segle després a l’aparició de l’Humanisme.

ACTIVITATS

1. Busca informació sobre el monestir de Miramar.

2. Busca els poemes «Sènyer ver Deus, rei gloriós» i «A vós, Dona Verge Santa Maria», tria’n un i comenta’l. Pots trobar tota la poesia de Ramon Llull a la pàgina RIALC, de la Universitat de Nàpols (http://www.rialc.unina.it/inc-r.llull.htm).

3. Assenyala quins són els versos més «poètics» del «Cant de Ramon».

4. Escriu una estrofa en octosíl·labs monorimats imitant l’estil d’aquest poema.