7. FRANCESC VICENT GARCIA: «A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE QUE ES PENTINAVA EN UN TERRAT AMB UNA PINTA DE MARFIL»

Francesc Vicent Garcia (1578-1623) va néixer segurament a Tortosa i va fer estudis eclesiàstics a Barcelona i a Vic, on es va ordenar sacerdot el 1605. L’any següent va començar a exercir de capellà a Vallfogona de Riucorb, d’aquí el sobrenom amb què serà conegut: el Rector de Vallfogona. Ja cap al final de la seva vida va arribar a ser secretari particular de Pere de Moncada, que era gran d’Espanya i bisbe de Girona, i, un any abans de morir, va guanyar el títol de doctor en Teologia. Tot i això, el contingut satíric de la seva obra provocarà que el 1782 la Inquisició la prohibeixi.

La major part dels seus poemes va circular, en vida de l’autor, de forma manuscrita. Fins el 1703 no s’editaran, amb el títol La armonia del Parnàs, més numerosa en las poesias varias del atlant del cel poetic, lo Dr. Vicent Garcia, rector de la parroquia de Santa Maria de Vallfogona. Va morir el 1623, amb només quaranta-quatre anys.

La seva poesia es pot dividir entre les composicions de gènere satíric, que són la majoria, i les composicions serioses, tant de temàtica amorosa com religiosa, encara que en elles també s’hi pot trobar sovint algun indici de paròdia o d’ironia. El poeta més important del Barroc català fa dels excessos retòrics de la poesia barroca mateixa el tema de nombrosos dels seus poemes, que no són, per això, menys abarrocats.

Sovint utilitza el recurs al contrast d’una sola paraula amb la resta del text, amb resultats catastròfics des del punt de vista del gènere sublim, però totalment premeditats des de l’òptica del gènere satíric. Aquesta tècnica és molt més evident en poemes com «Brama, ocupada de rabioses penes» —on el «bramar» apareix al final en sentit literal després d’una exhibició grandiloqüent d’imatges èpiques encapçalades també per aquesta paraula—, o també a «Ton aire i ton donaire és tan estrany» —on la paraula polèmica és, de fet, només una síl·laba—, i més subtilment i grollerament alhora a «Per eixos ulls te jur, gentil Madrona» —on la paraula «fertilitzar» fa bascular el sentit del text en dues direccions totalment antagòniques depenent de si s’entén en sentit literal i tècnic o en sentit figurat i poètic. De fet els dos sentits, sublim i ridícul, refinat i groller alhora, són presents en els poemes.

Així, en el famós poema «Amb una pinta de marfil polia», un text aparentment galant i sofisticat, es pot comprovar com la noia, anomenada bucòlicament Flora, es pentina en un «terrat». Aquesta sola paraula, per l’àmbit domèstic i ciutadà on ens situa, ja introdueix una distància irònica en tota l’escena, i afectarà el sentit del conjunt del text.

[A una hermosa dama de cabell negre

que es pentinava en un terrat

amb una pinta de marfil]

Amb una pinta de marfil polia

sos cabells de finíssima atzabeja,

a qui los d’or més fi tenen enveja,

en un terrat, la bella Flora, un dia.

Entre ells, la pura neu se descobria

del coll, que ab son contrari més campeja,

i, com la mà com lo marfil blanqueja,

pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava

lo dolç combat que ab extremada gràcia

aquestos dos contraris mantenien

que el cor, enamorat, se m’alterava,

i, temerós d’alguna gran desgràcia,

de prendre’ls treves ganes me venien.

El títol del poema segurament no forma part del text escrit per Francesc Vicent Garcia. És més probable que aparegués en la primera edició, feta molt després de mort l’autor. Aquest fet té una certa importància si es considera que la paraula «terrat» segurament no apareixia més que un sol cop en tot el text —i precisament en el mateix lloc on apareix «fertilitzava» en el poema «Per eixos ulls te jur, gentil Madrona». El sonet s’inicia invocant el tòpic renaixentista de la bellesa femenina amb nom mític («Flora») que es manifesta com si es tractés de l’aparició d’una divinitat, però també introdueix ràpidament dos elements de tensió expressiva imprescindibles per al funcionament del text com a obra artística. En primer lloc, l’actualització barroca de la imatge renaixentista, aquí consistent en el contrast de presentar una bellesa de cabells negres, «a qui los d’or més fi tenen enveja». En segon lloc, una altra mena d’actualització, no ja als nous estils retòrics, sinó a la personalitat característica de la veu poètica de Francesc Vicent Garcia: l’ambigüitat entre estil sublim i paròdia satírica, en aquest poema de forma molt més matisada i subtil del que és habitual en l’autor.

El «terrat» és un terme molt poc adequat per al locus amoenus on se suposa que es manifesta qualsevol noia que es digui Flora i que, tot pentinant-se o fent qualsevol altra mena d’activitat pacífica i vagament eròtica, desprengui una aura d’aparició divina que deixi extàtic i admirat el personatge masculí que l’observa. El «terrat» és un terme excessivament «modern» i quotidià, que situa la noia del cas més aviat en una prosaica casa de pisos d’un carrer d’un poble o de la ciutat que no pas enmig de la natura, com el seu nom semblaria suggerir. A més, la posició d’ella obliga la veu poètica —i el lector en tant que s’hi projecta— a experimentar una posició forçada del coll tot mirant enlaire, una posició un pèl grotesca vista des de fora, perquè el personatge que bada contemplant com ella es pentina ho deu fer enmig del carrer, a risc que algú hi ensopegui —i el lector és també aquest que observa des de fora l’escena.

Es podria considerar que en el poema hi ha un joc retòric explícit que caracteritza el text com a barroc, i un joc retòric més subtil que el caracteritza com a poema ambiguament satíric i autoirònic. El primer nivell de sentit està construït a partir de forts contrastos, tant sensorials com conceptuals. Del primer tipus són els contrastos cromàtics entre el ros i el negre o entre el blanc i el negre. Del segon, el contrast entre l’escena pacífica de la noia pentinant-se i els termes bèl·lics que descriuen els seus gestos, com «combat», «contraris», «campejar» o «prendre treves». El segon nivell de sentit, que és la proposta més original del text, prové de la superposició entre el tòpic ideal de procedència renaixentista i la quotidianitat de les circumstàncies, tal com convida a pensar-ho el terme «terrat». La figura masculina mirant enlaire esdevé un personatge gairebé còmic, i els esforços per sublimar la violència del seu desig a través dels termes militars aplicats a la descripció de la noia pentinant-se semblen una paròdia de l’estil barroc mateix, perquè el desig de «prendre’ls treves» als «contraris» (la pinta i el cabell) per evitar «una gran desgràcia» només pot voler dir, en el context realista que «terrat» ha introduït en l’escena mítica, que la veu poètica s’espanta de la potència del seu propi desig («el cor, enamorat, se m’alterava») i prefereix abandonar l’experiència abans d’arriscar-se a perdre la tranquil·litat i les bones formes. És una conclusió ben poc tràgica. I el que no és tràgic és còmic.

ACTIVITATS

1. Tria un dels sonets de l’autor que apareixen a http://vallfogona.usuaris.net/, a l’apartat «Mostra poètica», i fes-ne un comentari.

2. Què destaca Albert Rossich en el pròleg a la reedició facsímil de La Armonia del Parnàs? Pots trobar el text a http://www3.udg.edu/vell/ilcc/Eiximenis/html_eiximenis/rossich_proleg_fvg.htm, o, més fàcilment, cercant «pròleg al facsímil de FVG Rossich» al Google.

3. Resumeix les característiques de la poesia barroca. Pots consultar, entre altres llocs, http://lletra.uoc.edu/ca/periode/el-barroc.

4. «Coll de neu», «cabells d’atzabeja» i «mà d’ivori»: utilitza aquestes tres metàfores per fer una descripció d’una persona a qui contemples amb admiració mentre fa alguna cosa, que no necessàriament ha de ser pentinar-se.