Cant CXIX

Malehit lo jorn que ’m fón donada vida

puix tant só vist en mos volens contrari,

jo só aquell que pensamént he vari

é voluntad de tot desahunida.

Ab desgrat am é avorreixch ensemble

mos senys en mi conech ésser discordes,

l’ ull é lo toch d’ abans foren concordes

si péns qui só al que fuy punt no semble.

Avorriment ab amor en mi foren

mes ab desalt ensemps en mi llavoren.

¿Qui pot amar dona de qui ’s desalte?

Mes bè pot ser que d’ ira plé mòlt ame,

mes, ¿que será que ’m refret é que ’m flame,

é fastig port é qu’ ensemps hom se ’n alte?

Tant es l’ escalph que pèl gest me enamóra

que no sent res del fret que ’l toch me porta

ans tot es foch quant la pensa ’m reporta

l’ imaginar l’ amar dolç asabòra.

Si com la mar los rius la avorreixen

que s’ amargor llur dolçor converteixen.

Sens mon voler jo no ’n parteixch la pensa

per un desig que no ’m par amor sia

car no cobeij la sua amor fòs mia

an ’s vè á temps que ’m plau me fès ofensa,

car per sa amor la mia se ’n obliga

ja á mi no plau de tal preu ferli paga

no vull son bè é tinchne al cor plaga

de leig fèt nou é de legea antiga.

E vè que dich que ’m plau que ’l avorreixca

mes no pot ser qu’ en tal pensa feneixca.

Quant imagin d’ aquest amor la causa

no la perceb é menys hon tè son siti

crech que desam é quant ne pens ser quiti

mon pensament un gran delit se causa

é no sè com en tant é tal s’ estenga

é trob rahó per desgrat é per ira

quant desgrat sent amor tost á si ’m tira

ó almenys fa que lesió no ’n prenga.

En hora ’m vè que son leig m’ es bella

mes per tostemps de sos fets he ferea.

Grat é desgrat ensémps en mi ’s justaren

en algun temps amant alguna dona

car jo volguí la malvada fèr bona

mes tots los grats de la carn se trobaren.

De present veig contrasts qu’ en mi ’s desperten

car de per si lo toch é l’ ull desamen

é per lo gest de gran desig s’ inflamen

aquest esguart fa qu’ en amar s’ acerten.

L’ ull de per si y ’l toch llur bè no hi senten

per los senys dins llurs delits se asenten.

Lo toch per si mòlt no si adelita

quant pren delit l’ imaginar l’ oy porta

pèl gest que tal pensament me reporta

que tot mi ensemps per ella tota ’m cita;

en amagat amor en mi fá obra

no trob rahó perque tant la cobeje

é lo que veig no basta que pledeje

tal heretat de la bossa tan pobra.

Algun temps fon amar çó que desalta

no á la carn mes per fèr amor falta.

Axí com es trobat algun bon metge

com del malalt lo mal no pot coneixer

é ’l vèu bon pols é sa vida decréixer

ab bon cervell, cor, ventrell, melsa, fetge.

Dels vuit senyals mortals qu’ Ypocras posa

non veu algú, é sa vida s’ abreuja,

axí me ’n pren qu’ amor en mi alleuja

é no se hon que ’m degués fèr tal nosa.

Puix que no vull amar ni amat esser,

¿com es en mi de amor lo sèu ésser?

Com lo malalt que sobre si vol veure

com li esdevench son accident de febra

diu que menjant carn de Bou, ó de Llebra,

ó por fredor, ó per mal aygua beure,

é no veu res que per l’ accident baste

si que ’l convé en gran sospita caure,

axí me ’n pren que no puch juhí traure

qui ’n delit es lo que d’ amor jo taste.

No es en carn é la carn mi enclina

entra per l’ ull é lo tot d’ ella afina.

Axí com es bella una persóna

tota ensemps é no en parts jutjada,

é no ’s veu bè perquè ’s tal estimada

puix no ha res tal qual natura dóna.

En als está que ’l cos li acompanya

ço es lo gest qu’ en tal cas l’ ull engana

amor pèl gest cos leig amar me mana

tant qu’ en mi veig una esperança estranya.

Si ’ls péns en parts la pensa d’ ella parte

é quant la veig ó toch sens alt no ’m farte.

Quant jo ’m acort de res qu’ en íra ’n torne

si poca es, lo mèu desig se esforça,

é si es gran, la ira en mi pren força

que no imagin qu’ en amar retorne.

Dubtem que am, puix son bè no designe

ans vè á temps que sa mort no m’ es crua,

no prench delit en res del amor sua

é ’m plaurá bè que d’ ella jo ’m fastige.

Ab tot açó mon delit es en ella

prenèntl’ en parts per lo tot de aquella.

TORNADA

Amor, amor, jo m’ done maravella

de vostres fets si degú ’s maravella.