Cant CXIII

La vida es bréu é l’ art se mostra longa

l’ esperimènt defall en tota cosa

l’ enteniment en lo món no reposa

al juhí d’ hom la veritat s’ allonga.

No solament es falta de natura

mes nos mateixs fém part en l’ ignorança,

aquesta es en tant gran abundança

que ’l món nos es tenebre mólt escura.

Qui tant no sab en dos errors ancorre;

ignora á si, no véu lo temps qui ’l corre.

Naturalmènt ignorança ’ns guerreja

en esta part no podém d’ el la estorcre

per altres parts li podém camí torcre

mes no volém de que ’ns es cosa leja.

no que libert es á nos qu’ aprenguessem

Ço hi treballám per nostra negligença

é mal fahènt de be perdèm sciença,

donchs, ¿com sera que res de be entenguesem?

Per dues parts l’ ignorança es tanta

que ’l mes sabènt de si mateix s’ espanta.

Dèu no enteném sinó sots qualque forma

presa pèl seny é Dèu no es sensible,

ne ’ns es á nos substança conexible,

l’ enteniment ab la rahó la forma.

Los accidents sol bastan á coneixer

é havém obs los migs que dispost sien,

embarchs havém tants que ’l juhí desvien

mudant juhí minvant é fahènt créixer.

Nostre saber á mólt pòch nos abasta

é passió totalmènt lo degasta.

¿Qui es aquell qui materia conéga

sinó perqué la forma ’s pot entendre?

Lo diferent de les coses compendre

no es en l’ hom, son saber no hi apléga.

E la virtut que del compost resulta

com é perqué no ’s pot saber com passa

una entitat ne surt de la llur massa

diversa á ells no ’m cal d’ açó consulta.

D’ aram y estany, véu hom exir lo coure

que ’l fort acer en força no ’l pot nóure.

Leixant apart les coses amagades

que no enteném é menys de nostra colpa,

é imaginant l’ ignorar que ’ns encolpa

si ’ns prehám poch no cometém errades.

Fins á venir que no ’ns plau coneixença

de nos mateixs axí de cos com d’ arma.

d’ aquest saber cascú ses mans desarma,

de mal de si degú no ’l plau sciença.

Apres saber de Déu veritat primera,

segona es de nos sciença vera.

Creixént saber l’ ignorança ’s desperta;

al qui mes sab li corre major dubte;

en aquell temps que res no se no dupte;

al grosser foll tota cosa l’ es certa.

En son saber algú no ’s glorieje

algú no sab del saber lo subjecte

l’ ánima es é sol sabém l’efecte,

l’ esencial mòlt saber lo cobeje;

Car los passats foscament la sentiren

é los presents á llurs dits se refiren.

En general parlar mi no contenta

mes en donar del que jo dich exemple,

los fets dels mòn ab ansia contemple

dant afalach y axí mateix la empenta.

Per no llançar al apetit sensible

sens retenir é metre en aquells tempre

se fá l’ hom foll ignorant pera sempre,

lo refrenar es casi no posible.

La voluntat, no solament alteren

l’ enteniment d’ entendre despoderen.

No se algú qáue préu lo be que usa

fretura fà donarli sa estima

axí mateix per fretura se estima

mólt mes de dret é contra no hi acusa.

Tant solamént lo be que virtut causa

qui ’l posseeix lo basta per coneixer

los altres tots llur preu no ’s pot pareixer,

es la rahó, car no han ferma causa.

Llur fonament está sobre falsia,

opinió tot son esser cambia.

Mòlt hom conech cuytat corrent al metje

dient sos mals per fér sa vida llarga,

del esperit algun hom no ’s allarga

en demanar quin mal li té lo fetje.

¿Qui será l’ hom qui al vehí demane

de sos malsfets puix á sí ell los cobre?

¿Lo qui te clau y á si mateix no obre,

qui será’ aquell qui obrir li comane?

No es algú que á sí mateix no menta

per sa llahor de falsia ’s contenta.

Puix l’ apetit á sí lentendre ’s porta

tant que lo ver en falsia li torna

en poch instant entre ver y fals borna

crehént de ferm é puix fé no comporta.

No hi há res clar qu’ enteniment entenga

é ’l apetit es bastant l’ escuresca

car tota res òbs es que s’ apetesca.

¿Qui es qui poch ó massa no l’ estenga?

Afectió l’ entendre desordena

tots som estrets ab aquesta cadena.

Quant per son mal hom ix d’ aquella senda

de paradis qu’ en gros li es mostrada,

tot’ altra l’ es carrera mólt errada

res no hi coneix no haja obs esménda.

No coneix Déu, ne si, ne menys natura,

é tot saber sobr’ aquest se treballa.

E res no hi sab é dintre si ’s baralla;

donch ¿qui ’s lo foll qu’ en son saber s’ atura?

L’ hom déu saber é fér qu’ en sa fi reste

é qu’ en tot l’ als lo costat flach hi preste.

¿Qui pot saber quant sa passió senta

en temps vinent si la presént ignora?

Del que fá juhí que riurá ell ne plora;

è pensa amar é amor dell s’ absenta.

Axí com l’ hom no sab que dins sí porta

é váuse sa é te la mort de costa,

y aquell qui há sa persona disposta

per viure mólt é la mort te á la porta.

Tal obra fan en nos amor é ira

que no sabém qual d’ ells en nos se girá.

Perqué restàs l’ obra de Déu perfeta

é que sa fi l’ home pogués atendre,

fon gran rahó que d’ ells pogués entendre

tant que vers ell anás carrera dreta.

D’ aquest avant lo mes foll qui s’ ergulle

en son saber puix lo ver li ’s amaga

lo savi hom si coneix está plaga

é pren ne tant que de fé no ’s despulle.

Esser un Déu l’ entimént ho mostra,

en lo restant es mester la fé nostra.

Alguns serán que passen mes vergonya

de no saber que de mals homens esser,

ans que grossers volrian llur desesser

é llur saber de bon saber s’ alonya.

No solamént aquell no conseguexen

mes d’ hon se pren no saben é que dòna

passant dolor l’ arma é llur persona

en tot quant fan é açó no conexen.

Axí com l’ hom que viu en la glera

Que la pudor l’ es olor falaguera.

¿Quals son aquells qui en lo món practiquen

sens massa amar les coses agradables?

Si retrahent d- aquelles airables

retrahéntse de les que ’ls damnifiquen?

En carn, sens carn, viu, qui pel mig camina

é no véu hom qui vaje per tal via,

de mi confés que mon juhí ’s cambia

voltant se lla hon passió la fina.

Lo metje qui al gust agror li alta

no la tolrrá en persona malalta.

Sens cas vengut mes concebut en pensa

segons qual es l’ enteniment se volta,

llá hon amor ó ira no es tolta

de ver en fals defalls en ver dispensa:

Lo cas é lloch tot son esser li muda

é no es res que dos cares no mostre,

é per son mal hom diu lo Pater-nostre,

bona es la mort segons en qui es veuguda.

Tostemps havem un movimént mólt vari

d’ altre mogut é tostemps ordinari.

Nostre apetit altre movent lo mena,

no pas aquell qu’ en general be ’sgita,

lo lloch hon es lo tal be hom cogita

son los esguarts que per bruts hom s’ ordena.

L’ entenimént apres cerca la via

com aquest be del lloch tal haja tráure

ans fals juhí l’ enteniment há caure

si no es allí hon trobar lo volria.

Puix l’ apetit un altre no ’n cobeja

l’ enteniment ab gran cura ’l pledeja.

Ja veig estar á Déu plé de rialles

vehént com som á nos mateix contraris;

lo que cercám son nostres adversaris,

aquests son béns d’ hon havem grans baralles.

Lo mal volém, cuydant que be gran sia,

á pledejám aquell ab grans despeses,

volánt honors, matrimonis, riqueses,

á lo revers ’s ateny del qu’ hom volrria,

Lo mal es be, é lo be mal retorna;

algú no sab sa nau per quin vent borna.

Semblant me trob al qui alegre canta

é porta al cos disposició mala

que pleuresis ó gota al cor senyala

é altres mals que lo esmentar espanta.

E com aquest de viure ja no pensa

torna á cobrar sanitat mes perfeta

après li vé no sab d’ hon la sajeta

que ’l fa morir sens alguna defensa.

Lo que pensem que ’s fará nostra casa

allò mateix la destruu é l’ abrasa.

Tot hom es foll qui mólt del món s’ alegre

puix no hi ha fí é sí es, sospitosa.

Lo desijar, es cosa treballosa;

lo posehir, fa l’ hom trist ó alegre.

Lo pus sabènt no sab, ne enten, que vulla,

quant déu plorar d’ algun fet, ell vol riure,

corra á la mort pensant anar á viure,

de casa ix quant cove que ’s reculla.

Per un be poch sa ánima é cos dóna

é per son mal si mateix tot bandóna.

¿Qui pot saber que d’ ell los fats ordenen

quant, com, é hon finirá los seus dies?

Fugint la mort hi vá per dretes vies,

no sab los migs si en mal ó be l’ amenen.

Ell vá de nit sens brújola ó carta

menys de pilot en la canal de Flandes

é cuidar anar en coll d’ homens en andes

trahènt si joch del qui del món s’ aparta.

Tot açó fan aquells qui hom diu savis

tal exemplar trahen los nets dels avis.

¿Hon se recull en nos tanta ignorança

obrant en nos sobre incertes ventures?

¿E pledejám ab mólt amargues cures

lo tan incert ab tan ferma esperança?

Si com l’ orb foll corrént tira sa via

é no sab hon sia son dubtós terme,

é caminant no veu hon lo péu ferme

trencat vá ’l coll é si no consegria.

Tal es aquell qui be final vol traure

dels bens del món, é axí veig tots jaure.

Com lo malalt qu’ esperimènts asaja

pera guarir del cos, é amargosos,

é son verins pera la mort cuytosos

altres non sab ó no te ab que ’ls haja,

ne pren aquell qui en lo món treballa

per conseguir ab que lo voler farte,

é no ’s pot fer, puix que ’l ver fi n’ aparte

en les restants fins, be y mal se treballa.

Los bens del món mostren fi, é no ’n tenen

car no ’n son farts los qui mes d’ ells ne prenen.

Tots quants bens són fora de la persóna

si be ’s pensat en degun fí termenen,

en algun fí los qui ’ls atenyen venen,

mes lo derrer es qui be sens mal dóna.

En los primers la pensa es delitada

no sens dolor car despit se remija,

no ’s troba fi en res que hom desija

si donchs no fá la pena termenada,

Senyal es cert que hon mal se pot metre

al final be é ver no ’s pot remetre.

Dels fets la fi la mort ne determena,

é fins aquí algú no es bon jutje.

¿Qui es aquell lo qui dretamènt jutje

d’ açó que fá si n’ haurá goig ó pena?

Les fins dels fets estan encadenades

secretamènt que no es ull les veja,

la pus gentil senyala cosa leja

si no ’g véu tost tráu cap á les vegades.

Si com, lo temps humit, lo sech senyala,

los fets del món van de bona obra en mala.

TORNADA

Mare de Dèu, tu es aquella escala

ab que ’l peccant lo paradis escala.