Cant LXXVI

¿Hon es lo lloch hon ma pensa repose?

¿Hon serà hon que mon voler contente?

Ab escandall jo cerch tot fons é tente

é port no trob hon aturarme gose;

lo que d’ abans de tot vent me guardava

ara es en mi cruel platja deserta,

vagabunt vaig la casa qui ’m es certa

treball es grant en part hon jo vagava.

¿Hon es aquell delit quant jo pensava

esser amat de la que m’ entenia?

Tot mon voler y ’l séu no ’m defenía

d’ amor en tant quant son poder bastava;

tots los senyals que amor donen á entendre

en ella viu no tollentne la obra.

¿Qui es aquell qu’ en amor tant descobra

que no pogués d’ ella sentiment pendre?

Ja res del món dolor no ’m pot defendre,

perdut es ja tot lo goig de mon viure,

à mos amichs de tristor puch escriure,

no ’m basta temps à podermen rependre;

tant la tristor afalaga ma pensa

que tot m’ es trist quant puch oir ne veure

tant que ’m es grèu que jo vinga á creure

que á tristor jo puch naver defensa.

Puix que amor ab lo cor ferm dispensa

que sos delits follament los espere

é per açó del món me desespere

car sens amor tot delit m’ es ofensa,

l’ arma coman á Dèu lo qui ’l ha feta

deixant lo cos desastruch per mal astre

é ja no ’l plau de sos volers lo rastre

puix ab dolor, viu per ell, no discreta.

Si com lo vell qu’ en son temps vida ha feta

sats plahentment en algun art aprésa

é per fort cas aquella ’l es defésa

no sab en que son giny de viure meta,

ne pren á mi qui no sé com me visca

perqué d’ amor me veig tancada porta

no se pus fér ne ’l voler me comporta

que d’ aquest us per altra jo ’m desisca.

TORNADA

O foll amor, malament se arrisca

qui per virtuts vol amar nulla dona,

sa qualitat y ’l lloch la fán ser bona

car en rahó qual será lo que hi visca.