Cant CXVII

Lo cinquen péu del moltó ab gran cura

jo he cercat e no ’n te sinó quatre

volent honest en amor deshonesta

é lealtat en cor de falsa fembra,

é per amor he volgut ser alegre

menys de ser trist é ferm en un proposit

gran amador de semblant no s’ escuse

é que ’s trobás de Salamó pus savi.

No solament m’ há romás en la pensa

ans ho volguí en los obres foranes

aquest amor de contemplat no ’s farta

si be á temps en pensa hom ho forja.

Jo practicant d’ amor leigs é bells actes

imaginí tals contraris factibles

é no ’m dolch prou del temps que ’n he vist corre

perqué ’m roman en pensa plahént hábit.

L’ engan conech mes per obra no l’ mostre

puix que d’ amor del tot’ jo no ’m despulle

fluix me penit car dolor no ’m agréuja

solamént bast ahirar mi si ame

Al grau primer bo del pecat me trobe

é del mal fet he coneixença fosca

é si no quant á temps desig me torba

jo só content ell é son delit perdre.

Vólgral jaquir sens electió mia

mes que vengués per alguna ventura

plagués á Déu per ser malalt ó pobre,

car si ’l jaqueix cert jo sé que me ’n repte.

Si be rahó en contra amor se arma

vehent que ’s per ell ma bona obra

no ’m trob esforç que del tot me bandòna

ab tot que mes de contemplar no passe.

En cantitat en delit gran no puje

ans es mòlt poch mes fort pera disolre

fastig no tem, pòr n’ esperança ’l tempta

la sua fi tota dins mi se ’n entra

puix que no pot ésser en aquells actes

que de amor los amadors practiquen

pren un remey qu’ en contemplar se ’n muta

é de allò viu qui d’ amor no ’s pot tolre.

Si fos així que sens passar principis

jo fòs al plé que amor al amant alça

ó há delit coneixença perduda,

jo só ben cert que oy amor no ’m fóra.

¿Mes qui será qu’ en delit passar vulla

per gran voler si d’ aquell no sent purna?

E jo no am é menys amat puch esser

é la rahó tant res no abomina.

La voluntat amor no ’m senyoreja

hoc l’ apetit fins que de mi recorde

mes quan jo péns totes les circunstancies

entre amor é mi veig gran barréra.

Car jo no péns qu’ en ser amat abaste

ne ’n sent delit per bé que mi disponga

es veritat que no se que me ’n jutge

essent amat si ’l retria lo deute.

Així me ’n pren com aquell qui contempla

l’ ésser de hom é com es de Déu obra

é puix ell ve á contemplar sos actes

tant avorreix trobarse en lo mòn home.

Com de amor son ésser imagine

é ’ls gentils fets qu’ en l’ entendre ’m romanen

jo he delit é com al voler passe

pur llur excés é qualitat m’ agreuje.

Entench jo be los mals qu’ amor atraça

perqué altres bens no sentí en ma vida

quin carcre viu del començ de infantea

ab dol sen ix puix en hábit li torna:

Renunciar no puch lo franch arbitre

de obehir si amor me demana

é quant amant é amat esser pense

no trob en mi esser cosa possible.

Per un portal ixch per l’ hostal de Venus

per altre hi torn ab les cames trencadas

e jo no péns qu’ en ser amat abaste

ne ’m plau amar ne menys me ’n desespere.

Jo só aquell qu’ en leig ofici ’s cria

sab é no sab qu’ es mal é no ’n pren altre,

car no pot ser habit sens delit reste

é açó par en covarts homens d’ armes.

Mi é mos fets jo mir ab vista fosca

no pas com orb ne ab la vista clara

conech mon dan mes no tant que me ’n dolga

lo cor no ’l sent solament basta creure.

Quant jo m’ esforç que amor de mi llance

son bon recort é los mals tots mi obliden

si ’l péns seguir de sa dolor m’ acorde

é só membrant del be del honest viure.

Semblant á aquell qui há mal del diable

é quant lo pren Déu no coneix, ne honrra,

perque es d’ aquell qui te ses virtuts preses

é puix jaquit torna en sa coneixença;

quant per la carn amor me passiona

no ’m sent rahó ne mal que per ell vinga,

é quant d’ amor la part pura contemple

jo sent delit; si pas avant, m’ agreuja.

Si com se pert lo poder de la vista

si ’l hom está longamént en tenebres,

així ’l voler se pert sinó executa

los fets aquells d’ hon havia costuma.

Perço amor sol en la pensa ’m resta

perque há lonch temps que l’ obrar no practique

á mon delit la dolor no contrasta

car no sent por, ne esperança ’l falaga.

Mentre amor dels hábits no arranque

jo ’m dupte molt qu’ en alguns temps no brote

mes no pot ser que en mi ’s crie gran arbre,

mon cor li es com terra molt eixorca.

Lloch trobe en mi hon se vulla que ’s tinga

esperant temps lo pus dispost que trobe

abasta ell que en sola pensa resta

per l’ hábit pres que si pel rau, no esquinça.

Quant de amor indiferent jo parle

sía entes lo que tot l’ home lliga

é no aquell qui sols al Angel toca

é menys als bruts puix de rahó freturen.

Aquest es dit amor de home propi

car es compost de ses dues natures,

bell es é leig segons de qual mes toca

mes no pot fer que reste menys de mescla.

Si ’l voler d’ hom en ser amat termena

es dit amor car de la fi pren forma,

é si en carn sens res abstraure fina

es brut voler puix mes avant no passa.

Així com és tota arma bona ó mala

segona que pren d’ acer e ferre tempre,

amor es tal que segons es composta

sa valor pren lo tal é qual la honren.

Res sens esguart ’s d’ hom propia cosa

car general es de bruts é altres arbres,

del sentiment lo brut al arbre avansa,

é la rahó al hom de aquells separa.

Donchs l’ apetit ahont la rahó no ’s mescla

no ’s propi d’ hom per be que en ell si trobe

é tant es nom com mes ne participa

é segons quant d’ hom se llunya ó s’ acosta

No ’s dona amor ab tant egual balança

que poch ó molt una part no decante,

o l’ apetit del cos mes á si tira,

ó l’ arma á si per sa part se n’ emporta.

Si com en l’ hom un humor predomina

que no es hu que per egual les haja

é ve per temps que ’s cambia ’l domini,

axí amor pratica en nosaltres.

Esser no pot que l’ arma obre sola

é que lo cos sens aquella res faça;

res no fa hom que tot no hi comunique

segons ses parts del acte han semblança.

Per be que ’l cos no vulla res abstracte

é ’l esperit materials no vulla

d’ ells ab duys junts puix amor qu’ es diu mixte

prenintlo nom d’ aquells á qui mes sembla.

L’ enteniment no es d’ amor la causa

mes ’l apetit de que ’ls bruts no han falta

donchs d’ amor axí mateix ne senten

ab fort desig tal qu’ en rábia torna.

La duració veu hom no ésser mòlta

é d’ est amor los mes homens se ’n tenen

alguns tostemps altres, segons los troba

seguint amor per l’ esguart que ’ls inclina.

Si en gran excés per son desig l’ hom puja

tot lo compost ses potences tè preses

car segons es é á quí es amable

axí ses parts de amor les carrega.

Tirant, fluxant, creixent, minvant, fent cambis,

volent l’ honest, après tot lo contrari,

aço segons se porta en fantasía

á temps volant com hóm, com brut, com Àngel.

Tot en així com lo foch no ’s en acte

en lo acer mes l’ obra es en potença

é mes al foch la calor la desperta

car si en l’ acer no hi fòs no escalfaria,

amor en temps está en l’ hom com defunta

é puix reviu mostrantse en part ó tota

d’ hon se vèu clar que restava en lo hábit

prest en obrar mogut per son consemble.

Tot elemènt elemental no es simple

ans es compóst d’ un altre son contrari

mes es tant poch lo que del altre ’s ampra

que bè no ’s pot açó pèls senys conèixer.

Tal es amor que ’ls actes no há simples

car sensuals son é de esperit no toquen

mes una part al altre sobremunta

qu’ ella ’s diu tot segons qual bella ó leja.

Semblant me trob al assetjat en plaça

hon es lo burch é fort castell é vila,

é armejant perdènt forces lo meten

fins al pus fort hon no fá ne tem armes.

Axí amor mos pensamènts lo llancen

fora de mi d’ un acte après l’ altre

fins que roman en ’l hábit sol de pensa

en lo voler com á corréu se ’n passa.

Si com lo foll en pensa Rey, se forja

fins que perceb que no há de Rey actes

é dura tant estar en ignorança

com ell roman en pensa de Rey esser,

axí amor en pensa m’ adelita

fins que la fi pens que sen déu atenyer

ans que jo péns á quin amor jo ame,

quant l’ imagin de la millor m’ espante.

Si com l’ avar los diners per ells ama

que no véu res perqué aquells despenga,

á si mateix no diu que no se ’n ampre

mes no ’n sab cas ne pensa qu’ ésser puscha,

axí amor no veig de que ’m profite

en tant me plau que de la fi no pense

jo no esper n’ en desesperar baste

entre lo mig d’ aquests estrems allèuge.

Un hom es tal que ama per natura

son fill en tant que avorrir no ’l poria,

é si es foll de sos fets se desalta

perqué ’l véu tal é plé de capdals vicis,

axí amor mon pensament delita

per l’ hábit pres que natura ’l repute

mes per mon tenips de sos fets me desalte

car totalmènt lo trob á mi dessemble.

Amor me pláu tant per sos actes nobles

que de per si jo l’ am sens esguart altre

semblant aquell qui son bon amich ama

pèl que ha fet é no per lo que faça.

En tant me plach per delit ab les obres

qu’ en mi roman tal signe ó caracte

que perdent jo l’ esguart per qui amava

aquell delit am qu’ en la pensa ’m resta.

Los meus desigs si de passió moven

del habit prés llur moviment comença

imaginant com aquells jo sentia

aquells jo sent é fá que jo ’ls desije

reconegut en dol me corverteixen

conexènt mi ó poder aquells rebre

sinó com veig é del passat m’ acorde

ma passió no ’s móu é menys per altre.

Axí com es sciença del metge

bella en estrem segons si é hom guarda

axí en estrem es la práctica letja

é tots los senys quasi fastig ne senten;

tal es amor, que ’l sèu ésser es noble

lo practicar odiós é terrible,

car l’ esperit ne pren mòlt gran engoixa

é lo cos fam y en fastig volant passa.