Cant CXVI

Cert es de mi que no me ’n cal fer compte

per fer contrast amor qui tant me força

ira jo ’t prech que lo meu cor m’ esforça

los meus afanys sol á tu los recompte.

Envergonyit confés la mia colpa

com no ’m esforç contra ’l desig horrible

que ’m ve d’ amor si be l’ trob mòlt terrible

semblant aquell qui ’ls sants ángels encolpa.

Jo prench conort com per son colp tals jahen

infern es ple dels qui amor complanen.

Tant com en mi es y fon soportable

de contrastar é vencre la batalla

jo he complit dins mi sentint baralla

tal que no ’m fon un altre comparable.

Jo desig tant com lo cor me soporta

é per aquest delit á mi ahire

puix la que am ab grat y desgrat mire

torbat me sent costum passat no ’m porta.

Jo am é ’m dolch conexent mi que ame

d’ ella m’ delit é mes com la desame.

Los bens que hi sent en ella amarm’ empenyen

é los seus mals per avorrir no basten,

é son tan grans é tant á mi contrasten

que moltes veus al bens d’ amor estrenyen,

no passa molt que amor los empara

é fa qu’ oblit les perdó sa gran falta

ira no mor mes está com malalta

mentre amor te gran força encara

Quant ira ’s mor amor de mi ’s desterra

romanch en pau com entr’ ells no há guerra.

D’ esperiment no passe gran fretura

jo se ’l amor e ’l ira com ’s avenen

dins ’l amador e de quant aquell penen

de tal dolor que no sofir mesura;

si amat só, dolor será ma vida,

si desamat al risch será mon viure,

mes tost seré de mal ó be deslliure,

breu será en mi la batalla finida.

Esser amat es dolor mentre visca

mes lo desig sens consell mi arisca.

¿Qui es lo foll qui en contra amor ’s ergulla?

Segurs son d’ ell los morts y ’ls no sensibles

mes no alguns qui son d’ amor passibles,

qui vol ser fort de la carn se despulla.

En mi he vist un singular exemple

quant he pensat d’ amor del tot estorcre,

contra mi veig camí que no puch torcre

portatme en part hon jo si be contemple.

No puch dar pas plahent á mon coratge

ab cor irat vaig fahent mon dampnatge.

En temps passat sentí dolor estrema,

mes no es menys aquesta present fresca:

áquesta es fel, no toca res de bresca

é par á mi ab mans lo cor me prema.

No pot durar que no ’m leix ó que ’m mate

ella es fort perqué ab delit no ’s mescla

hon lo dit é dolor fan sa mescla,

esser no pot que l’ cor hon son esclate.

Perqué amor plau que muyra ó que ’m passe

esclatar vull mes que si languint lasse.

Semblant á aquell qui la mort vol compendre

é quant l’ es lluny ab rahons la menaça,

venentla prop ell la tem y la abraça

jurant que may tal afaig volgrá enpendre,

ne pren á mi qu’ en contra amor m’ esforce

durant l’ esforç tant com ma rahó basta

é pertse tóst car no té ferre en asta,

fugir vull d’ ell si bast fér que no ’m forçe.

Mes tot món cos per ell contra mi s’ arma

é poca part rebellada del arma.

Partir no puch del lloch hon la he vista

donchs quant desig bé veure sa persóna

é tem de mort si bon esguart no ’m dóna

é si ’l me fa dolor altra m’ entrista,

car imagin que altra l’ ha sentida

la sua amor é son esguart benigne

é jo he vist aquell bo é maligne

plahent me fon é mòlt adolorida.

E tant com mes en ella jo ’m delite,

pensant que tal féu ab altre, despite.

Plagués á Déu que perdés jo la pensa

perqué ’m jaquis aquesta gran congoixa,

en pijor vinch si aquella m’ afloxa

puix quant hi torn jo reb major ofensa,

car no ’s pot fér algun delit no ’m membre

é per aquell mes dolor me turmenta,

davant la tinch é sémblam que la senta,

no sé la nit ó lo jorn qual dech tembre.

Jo fuy amat é no tant com pensava

sens retenir mon voler bandonava.

Tots los senyals que ’l amador acaben

jo trob’ en mi que no fall hu que hi sia,

per ella vinch en dolor y alegria,

tots los meus senys forans é dins ho saben;

car no veig res si no es la que m’ alte

ne desig toch de ningun altra dona,

alguna véu no ’m par que sía bona,

son cos nos es bell é jo no me ’n desalte.

Imaginant car no hi sé pus en ella

ses parts pél tot am en gran maravella.

No solament la pens haver perduda

é per açó dolor mortal m’ agréuja

mes he sabut que Amor no ’m alleuja

de tot son pés mes la manera ’m muda,

é perquè jo en los deserts habite

ham fet saber que amat no puch esser

é volgra jo primer lo méu desesser

que si d’ Amor jo amant no ’m delite.

No ’m plau amar é menys que á mi amen

mes si jo am muyren los qui ’m desamen.

Jo creguí ferm que sentir no poguera

en mi amor ne ’n la persona amada

ne per la carn la hagués tant desijada

no imaginant qu’ en ser amat venguera.

Un gest mostrant dona ficta honesta

é sentimént practicant d’ amor acte

sens recelar ha fet en mi fals tracte

prenitme ’l cor é part alguna ’m resta.

Lo que roman té ocupada ira

é quant se móu tot quant só á si ’m tira.

Lo gest dels ulls é de aquells la forma

fet han en mi passió mólt estranya,

per l’ apetit que tot per carn se guanya

ab altre mólt que d’ opinions se forma,

é d’ aquest es lo tot d’ ella subjecte

no sol lo cos mes tota ensemps présa

en açó es ma voluntad atésa

mólt tardament no volent tal efecte.

No vull amar é mon apetit ama

sobre néu véig maravellosa flama.

Així com es en nos l’ ánima tota

en tot lo cos é tota en cascun membre,

tallant algú no cal per açó tembre

que per aquell ella romanga tota,

la mia amor es en lo tot d’ aquesta

é si ’l veix res que per desalt m’ altere

no sent en mi que d’ amor despodere

en lo séu tot la mia tota resta.

Si com la mar un punt no se ’n altera

si hom ne tráu una gran albufera.

Jo vull amor ab condicions tales

que segons ell gran contraris empliquen

ell es tot mal é mes los qui ’ls practiquen

tots son eguals en llurs qualitats males,

son ferm estat si lo saber no ’s leixa

aquell instant no ’s jaqueix bé coneixer

tostemps está en lo minvar ó créixer

sentho aquell qui mólt ab ell se feixa.

Axí com só compost de mòlts contraris

ma voluntat é l’ apetit son varis.

TORNADA

Amor, amor, los vostres letonaris

son mólt amarchs y á sanitat contraris.