Cant LXIX

Clar es é mòlt á tot los amadors

y á tots aquells que de mí han sabut

que mon semblant no n’ es huy conegut

de haber sentit amor y ses dolors.

No m’ fá mester testimonis haver

ne blan parlar ab persuassions,

ne falagar orellas ab rahons,

favor há gran paraula disent ver.

Perqué ’ls estrems ha cercat mon voler

en aquest mòn no ha trobat semblant,

los que ’ls migs llochs de amor van cercant

no ’ls defallí trobar tot llur mester.

Amor en mi tant há lloch convinent

que ’n altra part se véu ésser estrany

son llauger pés ja don’ al mon afany

als muscles méus es carrech mólt plasent.

No fará mòlt lo qui será crehent

vehent de amor en mi lo sèu procés

la grossa part d’ amor en mi gran es

del altre ’m call que ’s fort dar entenent.

Los actes grans d’ aquest amor mostrats

jutjaulos tots los qui mes n’ entenéu,

los no tocants perdon si ’m reprenéu

car segur sò dels ben enamorats.

Mes sentiments son aixis alterats

quant la que am’ mon ull pot divisar

que no ’m acort si só en terra ó en mar

é ’ls membres lluy del cor tinch refredats.

Si ’m trob en part hon li puscha res dir

jo crido algú perqué ab ell m’ escus

aquesta es pòr per’ qu’ ella no ’m refus

crehent mon mal de mala part venir.

Tal pena donchs qui la pot sostenir

com jo vehent que ’m degra ser grahit

per mòlt amor d’ ardiment ser fallit

é mon voler estrem veig desgrahir.

Ans sò jutjat hom pech é sens amor,

ó sens calor alguna natural,

ó, si no ’m fos la fama cominal

ja fora mort per sobres gran dolor.

No trob’ en mi poder dir ma tristor

é de açò ne surt un gran debat

lo mèu cor diu; que no es enculpat

car del parlar la llengua es senyor.

La llengua diu: qu’ ella mòlt bè ho dirá

mes que la pòr del cor forsa li tol,

que, sens profit, esta com parla vol

é que si ho fá que balbucitará.

Per esta pòr vana la pensa está

sens dar consell per execusió

no es senyor en tal cas la rahó,

l’ orgue del cos desbaratat está,

la má no pot suplir en lo sèu cas,

móuse lo peu no sabent lo perqué,

tremolament per tots los membres ve

perqué la sanch fà corre al pus llas.

O, tu, amor qui ab ulls cluchs estás

quant vols partir tos amargosos dons

no compensant los mérits é rahons

ta voluntat regeix fortunat cas:

Vulles pensar l’ incomportable dan

que lo mòn reb de tos fets desiguals

qui pren de tu delits degrá haver mals

é plors aquell qui degra anar trufan.

TORNADA

Lir entre carts, les coses periran

que dintre si estan en desacort:

¿Si amor à si no guarda de fer tort

com guardará lo qui ’l serveix de engany?