CANVI EN ELS COSTUMS
(Anys 60 i 70 del segle XX)

Fou els anys seixantes i setantes quan hi hagué canvis de costums importants i profunds, motivats per l’augment del nivell de vida i per les formes de vida consegüents. Aquests canvis afectaren l’hàbitat dominical, les relacions en el si de la família i entre nois i noies, la indumentària, sobretot femenina, i el tracte entre la gent, entre altres coses.

El canvi de formes de vida més important, per a la gent de ciutat, fou la pràctica cada cop més àmplia del cap de setmana a fora, en una segona residència. Pràctica també facilitada per la possessió del cotxe particular, de cara a un trasllat ràpid, còmode i a l’hora desitjada. A la segona residència, al poble o al camp, es buscava un relax en un hàbitat tranquil, si bé moltes vegades era també un element de status social, igual que el mateix cotxe. Es donava una situació que, d’una manera general i esquematitzada, podríem descriure així: molta gent deixava el camp o el poble i anava a la ciutat per poder viure millor; la ciutat esdevenia aleshores cada cop més plena de gent, cotxes, fum i sorolls, i resultava creixentment molesta; la gent buscava, així que el temps lliure ho permetia, fugir de la ciutat i tornar al camp o al poble a retrobar la tranquil·litat perduda; a més a més, també calia fer-ho per no ser menys que els altres; per a això calia disposar del cotxe i de la caseta; però per poder-hi arribar s’havien de treballar moltes hores i s’havia d’estalviar en altres coses, fins i tot en el menjar; calia, doncs, «no viure» durant la setmana per poder «viure» (segons un cert concepte) el cap de setmana.

El treball i els estudis donaren als joves més autonomia, cada cop més, tant als nois com a les noies. De resultes d’aquest fet i d’altres causes, l’autoritat dels pares en la família s’anà afluixant, i els joves s’anaren prenent llibertats, com sortir amb amics o amb la parella a qualsevol hora o tot el cap de setmana. Tal independència també es va anar materialitzant en el fet de marxar de casa dels pares sense haver-se casat, per viure sols o amb altres joves. Aquesta evolució portà molts problemes, perquè hi hagué tota una generació de persones que s’havien vist sotmeses a una forta autoritat per part dels seus pares i que hagueren de veure com els fills se’ls emancipaven prematurament, i no havien estat preparats per al canvi. Això fou causa d’alguns drames familiars. També s’esdevingué sovint que el fill petit obtingués certes llibertats a una edat menor que aquella en què les havia obtingudes el germà gran, el qual havia «obert camí». Amb la crisi econòmica dels setantes, el costum de marxar de casa per viure sol va disminuir fortament.

Un dels canvis més clars i visibles fou el de la relació entre nois i noies, tant en la llibertat de sortir sense els límits horaris clàssics (les nou o les deu del vespre, sobretot per a les noies) com en la llibertat de tractar-se i en els gestos afectuosos, fins i tot en públic. Però hi va haver canvis que podríem qualificar d’estructurals. Per exemple, que s’enfoqués el costum de sortir sense que això suposés necessàriament el compromís —potser ni la idea— de casar-se. De manera que les mateixes paraules «promès» o «nòvio» anaren caient en desús. O bé la cada vegada major extensió de les relacions sexuals prematrimonials. Aquest darrer fet responia a un conjunt de causes: la major llibertat de relacionar-se i de sortir, l’afluixament del control religiós i moral, la seguretat davant l’embaràs que donava la píndola, l’exemple de les turistes, etc. Un altre canvi estructural fou la tendència a posar-se a viure junts sense casar-se. I en un altre sentit, l’augment de matrimonis civils. Tot això afectava sobretot els joves, però també les relacions entre adults de diferent sexe es van anar liberalitzant, i així fou cada cop més normal saludar-se amb un petó o l’existència d’amistats entre homes i dones. També augmentaren les separacions, sobretot entre parelles joves, i fins i tot les relacions sexuals extramatrimonials.

Canvis de molta menys importància foren els de la indumentària. Un d’ells, però, tingué un caràcter històric: l’ús cada vegada més freqüent dels pantalons per part de les dones —per tot portar, i no sols per anar d’excursió, etc.— acabà amb 500 anys d’una molt marcada diferència entre el vestuari masculí i el femení. La major disponibilitat als canvis per part de la societat catalana d’aquelles dècades es demostra en el fet que, així com els anys cinquantes l’ús del biquini havia necessitat una forta promoció per part de les estrangeres, la minifaldilla a finals dels seixantes i el «top-less» a les platges a finals dels setantes foren adoptats per les noies autòctones amb més facilitat.

En el camp masculí, i a principis dels seixantes, va destacar la recuperació de la barba, abandonada feia dècades. En molts casos prengué un to de símbol de progressisme, com a imitació de Fidel Castro. En canvi, els cabells llargs, a finals de la dècada, paral·lelament a la minifaldilla, foren una moda totalment neutra. També cal parlar de formes de vestir cada cop més informals, per exemple la substitució de l’americana per la caçadora o altres peces, i la decadència, no total, de la corbata. Encara esmentarem la desaparició del dol, o costum —en homes i dones— de vestir de negre després de la mort d’un familiar. Aleshores el negre adquirí altres significacions, com ser color de moda.

Com no podia deixar de passar en un país que no sols millorava el nivell de vida sinó que rebia milions de turistes, cada cop més gent començà a imitar-los en el sentit d’anar als seus països com ells venien aquí. Així les vacances a l’estranger, a conèixer món, foren l’objectiu dels que tenien més possibilitats, si bé el fet es va donar en diferents versions: hotel, càmping, motxilla.

Una gran part d’aquests canvis de costums tingueren una nota comuna: el refús de l’autoritat, la tendència cap a la igualtat. Doncs això es concretà també en una gran extensió del tractament de «tu», fins i tot als pares i a persones més grans.

Algunes formes d’esbargiment quedaren malparades per causa de les noves possibilitats. Una d’elles, i molt lamentablement, va ser l’excursionisme, en gran part arruïnat per les sortides en cotxe particular. En un dels centres d’aquesta activitat més importants de Barcelona, els anys cinquantes era corrent que cada diumenge es projectessin tres, quatre o cinc sortides, i sobrava gent per a totes; vint anys després era sovint problemàtic trobar personal per fer-ne entre dues i quatre al mes. Els cinemes també patiren una crisi greu i hagueren de reduir-se fortament entre 1965 i 1980, de resultes de la competència de la televisió i el vídeo: era el cinema a casa, sense sortir, sense fer cua, a l’hora desitjada. Però amb molts menys locals, amb sales més petites, el cinema es mantingué per causa sobretot dels joves, per als quals anar al cinema era alguna cosa més, com sortir amb els amics, amb la parella. Per aquesta mateixa raó, de clientela juvenil, es va mantenir també el ball, però reconvertit: durant els seixantes, la sala de ball, de pista gran, il·luminada, amb orquestra, va deixar pas a la discoteca, de pista petita, seients abundants i còmodes, fosca i amb discos. La discoteca era pensada no sols per ballar, sinó també per passar llargues estones asseguts i acariciant-se. Simultàniament es passà del ball de parella a un predomini del ball solt, individual.

I amb una referència a la creixent afecció, i fins i tot passió, del jovent pel rock i pels conjunts i intèrprets de més anomenada, començant pels Beatles, acabarem aquesta pinzellada. El rock i la música moderna eren per als joves el mateix que el futbol per als grans (l’evasió). I l’un i l’altre ho continuaren essent en entrar a la democràcia, perquè aquesta no va arribar a apassionar.