NAIXEMENT DE LA CLASSE OBRERA
(Segle XIX)

El proletariat obrer

En qualsevol moment de la història de la Revolució industrial i del moviment obrer del Vuit-cents, a Catalunya o a qualsevol altre país, cal distingir primer de tot dos grups d’obrers ben distints: els «operaris» i els «miserables», segons la terminologia de l’època. Els primers són els obrers qualificats, els segons, sovint immigrants de la pagesia i més tard d’altres regions, són la mà d’obra més o menys eventual i constitueixen el veritable proletariat, sotmesos a tota la duresa del nou sistema sense gaudir-ne de cap avantatge.

Tanmateix, aquesta estructura és dinàmica, i, mentre els operaris poden aspirar a anar pujant cap a la menestralia i fins i tot a les files de la petita burgesia, i alguns més amunt i tot, els miserables s’acostumen a les noves tècniques i passen per selecció al grup dels qualificats. Nodrit per la immigració camperola, el procés presenta, a cada període del segle, els dos estaments ben diferenciats.

Els operaris seran els protagonistes de les associacions de defensa, dels pactes amb els industrials sobre condicions de treball (sous, horaris, etc.), mentre que els proletaris seran la tropa de xoc de l’extremisme i, sobretot en els moments de crisi i d’atur forçós, nodriran els grups d’incendiaris de fàbriques, de destructors de màquines i de revoltosos al carrer.

Les condicions de vida obreres

A mitjan segle, el jornal mitjà de l’obrer era establert en 8 rals i mig. Calculant amb 269 dies de feina a l’any (descomptant diumenges i festes, dies de malaltia, de crisis ordinàries i de crisis imprevistes), tenim un total de prop d’uns 2.300 rals l’any. Certament hi havia gent més privilegiada, com ara els teixidors mecànics de primera classe, que percebien uns 4.160 rals l’any, i els teixidors de seda i de llana, que arribaven als 3.600 rals.

Enfront d’això, les despeses mitjanes anuals eren d’uns 1.555 rals per al menjar, 353 per a l’allotjament, 218 per al vestir i uns 175 rals per a coses diverses; total uns 2.300 rals com a mínim per al treballador solter. Per al casat sense fills es calculaven uns 3.071 rals i per al casat amb dos fills, uns 4.176. Podem veure, doncs, com el salari mitjà amb prou feines donava per satisfer les necessitats més vitals de l’obrer solter, i per tant els salaris inferiors no arribaven ni a això; mentre que només els obrers més privilegiats podien atendre per si sols el sosteniment familiar: els altres necessitaven forçosament el treball de la muller. I si ens fixem en la relació entre els pressupostos individual i familiar, veurem com l’escassa diferència que hi ha entre ells ens obliga a pensar en una dieta i un nivell de vida més austers quan un es casava i quan sobrevenien els fills. I cal considerar, a més, que els salaris esmentats eren per la «jornada de treball», i aquesta consistia en 12 o 13 hores; o les que fossin pactades, és a dir, les que l’empresa imposés, generalment.

Ara bé: les dades anteriors foren calculades a Barcelona, i els treballadors barcelonins eren uns éssers privilegiats en relació als d’altres comarques catalanes. En dades de la Plana de Vic i dels encontorns, es donen salaris mitjans de 20 rals la setmana, és a dir, menys de la meitat que a Barcelona.

I tot això sense comptar amb les malalties i l’accident imprevist (sense cap assegurança), o —la cosa més terrible— la paralització de la feina. L’atur forçós, en frase de Vicens i Vives, anivellava la misèria dels treballadors, fossin de primera o de darrera categoria, en un badall únic i monstruós de gana.

I sobre les condicions de treball, ens descriu així l’informe d’un metge: «… entreu en una filatura de cotó, per exemple, i de seguida sentireu una olor desagradable i un nus al coll… Vaig comptar 178 individus, entre oficials i aprenents, en una peça que còmodament només podia tenir-ne 25; era de nit, els llums de gas cremaven des de les quatre de la tarda; la ventilació era quasi nul·la; al cap de pocs minuts vaig haver de sortir mig asfixiat. Com podien tenir salut aquells infeliços que diàriament respiraven durant quinze hores un aire totalment impur?… No és estrany, doncs, que l’estadística, amb el seu inexorable llenguatge, ens digui que es troba “doble nombre” de tísics entre els obrers que treballen en fàbriques o tallers».

I pel que fa a les condicions higièniques d’habitatge, el mateix metge ens diu: «Són moltes les habitacions insalubres, però les de la classe pobra, i per tant les dels obrers, ho són totes… i sempre massa reduïdes. De tal manera que l’aire que respira l’obrer a casa seva és gairebé tan impur com el que respira al taller. Quan la ciència demana de 12 a 14 metres cúbics d’aire per individu… hi ha cases en què el llogater ocupa una habitació on amb prou feines hi ha 3 o 4 metres cúbics d’aire respirable».

I referint-se a l’alimentació: «Sí, els obrers i les seves famílies no gaudeixen encara d’una alimentació suficient; el pa i el vi que correntment consumeixen no són de la millor qualitat; els vegetals constitueixen la base d’un règim més comú; i del regne animal gairebé no en coneixen més substàncies alimentàries que el bacallà, l’escabetx i el porc; l’obrer menja molt poca carn, perquè, si és veritat que compra sovint els extrems, les despulles i la greixesa dels animals, aquesta “carn de dissabte”, com es deia antigament, nodreix molt poc…».

Afegim a tot això el treball dels infants; les mateixes 12 o 13 hores. No cal estranyar-se que els obrers tinguessin poc sentit de responsabilitat: era corrent que alguns no anessin a treballar el dilluns (el «dilluns sant», com deien).

I a les darreries del segle no havia millorat pas gaire la situació dels obrers. L’any 1900 trobem dades de salaris com aquestes: mecànics, 17 rals al dia; fusters, 16,75; paletes, 16; manobres, 10. Els salaris són més alts que a mitjan segle, però el cost de l’alimentació per a una família de 4 persones, comptant amb una dieta de pa, patates, mongetes, bacallà, ous, oli i vi, ja se situa a 14,5 rals per dia. Quedava, doncs, molt poc per a les altres necessitats. Calia ajudar-se amb el treball de la dona i els fills, malviure en un racó de pis rellogat i menjar carn només les festes assenyalades. Heus aquí el panorama de l’obrer català a les acaballes del segle XIX.