LA INDUSTRIALITZACIÓ DE CATALUNYA
(Segle XIX)

El segle XIX enregistra el gran esforç del poble català, sota la direcció de la seva activa i intel·ligent burgesia, per bastir al nostre país una indústria sòlida i moderna al nivell dels països europeus més avançats.

Aquests esforços es veieren reeixits només en part. Només en part per dues raons: d’una banda no fou possible assolir la constitució d’una forta indústria minero-metal·lúrgica, pressupòsit indispensable de tota potència industrial completa; de l’altra, l’arrencada industrial no desembocà en la segona etapa del procés capitalista típic dels altres països, és a dir, en la concentració de capital en empreses de societat anònima. Tota l’empenta industrial catalana del Vuit-cents no va passar, en general, de la fabriqueta i de la botiga.

Això va donar lloc a un cert tòpic sobre l’individualisme i la incapacitat de l’obra col·lectiva per part dels catalans. Tanmateix, i pel que fa al segle que estudiem, la realitat fou purament i simplement que l’esforç de la nostra gent topà amb les limitacions imposades per la realitat geogràfica i històrica. Concretament amb la pobresa mineral del sòl de Catalunya i amb la manca de mercats colonials.

Cal dir que la burgesia catalana del Vuit-cents va viure atenta a les innovacions tècniques i als perfeccionaments que s’assolien més enllà dels Pirineus, els quals eren ràpidament assimilats. Ara bé: la vida econòmica de les grans potències del segle XIX es recolzà sobre el carbó, com a font d’energia, i sobre el ferro, com a material bàsic de la indústria i del transport. L’existència de dipòsits d’un sol d’aquests materials implicà el desenvolupament d’una regió industrial.

I això no va passar pas per alt a la burgesia catalana: des de 1841 fins a 1851, 56 companyies minaires foren creades per recercar per tot Catalunya les fonts de riquesa necessàries. Els resultats d’aquest esforç van ser molt migrats: tres jaciments de carbó de poca qualitat, mentre que l’explotació de les nombroses mines de ferro pirinenques resultava prohibitiva per les enormes dificultats de comunicació i de transport i per la manca de carbó. Això implicaria la submissió de la metal·lúrgia catalana al ferro basc i al carbó anglès, primer, i a l’asturià, després, cosa que frenaria la seva llibertat d’acció i comprometria greument el seu futur.

I això i la manca de mercats colonials, perduts en començar el segle gairebé tots els d’Amèrica, que tant havien ajudat el ressorgiment preindustrial del Divuit, impediria la consecució de beneficis fàcils i de grans fortunes que poguessin polaritzar grans unions de capital.

El capital de què disposarien els catalans seria, doncs, el que, de mica en mica, anessin acumulant del propi treball. I això fa que l’obra realitzada, encara que modesta i incompleta, sigui molt meritòria.

El ram tèxtil fou, de bon tros, el fort de la industrialització catalana. Aquest ram es caracteritzava per una presència abundant de mà d’obra femenina. Sobretot va destacar el sector del cotó. I aquesta indústria es trobà, de bon antuvi, amb el desgavell causat per la Guerra d’Independència i també per la pèrdua del mercat d’exportació americà, cap on anaven les dues terceres parts de la producció. Suportant les crisis cícliques internacionals, la indústria tèxtil va anar progressant amb grans embranzides dels moments favorables.

A les primeries del segle havia estat construïda a Barcelona la primera màquina de vapor aplicada a la indústria. Entre els anys 1820 i 1823 apareixen a Berga 37 fàbriques de filats i teixits. I entre els anys 1829 i 1833, que és un altre moment d’expansió, tenim ja a Barcelona, 90 filatures, 199 fàbriques de teixits i 56 d’estampats, de les quals 16, 42 i 2 respectivament, poden ser considerades com a empreses industrials modernes. Els primers telers mecànics foren introduïts el 1828 a Sallent. I el 1832 es munta a Barcelona la primera fàbrica tèxtil moderna: El Vapor.

A partir de 1841 comença l’etapa moderna de la indústria tèxtil catalana. Si l’any 1840, de 25.111 telers, només 231 eren mecànics, el 1850, d’entre 37.301 telers, n’hi havia 4.109 de mecànics i 1.465 de marca Jacquard. El progrés de la producció queda reflectit en l’augment de les importacions de cotó en floca per treballar, que evolucionen, de les 2.500 tones l’any 1835, a les 15.000 tones entre els anys 1850 i 1854. El nombre de teixidors també augmenta de 44.400 l’any 1840 a 54.800 deu anys després. En canvi, en la filatura el nombre d’obrers baixa de 31.500 a 18.200. Per tant la indústria cotonera perd, en total, uns 3.000 treballadors. Aquest procés és degut a una altra innovació tècnica: les filadores automàtiques anomenades «selfactines» (de l’anglès self acting), introduïdes cap al 1844 i que l’any 1854 ja equipaven 60 fàbriques de Barcelona i dels voltants. Per aquell període foren fundades, entre moltes altres, les empreses de Ferran Puig (després Fabra i Coats) l’any 1843 i L’Espanya Industrial el 1847.

I vers la fi del segle ja arribaven a 86.000 les tones de floca importades, els teixits exportats pujaven a 10.000 tones, havent decuplicat en quinze anys, els telers mecànics ja eren 38.354, mentre que el nombre d’obrers havia baixat a uns 40.000, i tot això amb 684 fàbriques. Dels 849 milions de pessetes que els catalans tenien invertits en totes les indústries, 460 corresponien al cotó. La pèrdua dels mercats d’ultramar, sobretot del cubà, pesà llavors durament sobre la indústria cotonera: l’any 1899 veié el tancament de més de 30 fàbriques, entre elles L’Espanya Industrial, que aleshores ocupava 800 obrers.

La indústria llanera catalana, que al començament del segle era minoritària respecte de la d’algunes regions peninsulars, va experimentar també una gran modernització i un gran creixement, centrat en les ciutats de Sabadell i Terrassa.

Cap al 1832 tingué lloc l’establiment a Sabadell dels primers telers mecànics per teixir la llana amb màquines de vapor per moure’ls. Després de 1860 vingué el moment de major empenta, a causa de la crisi del sector cotoner per la guerra dels EUA. I a la fi del segle, Sabadell i Terrassa concentraven la forta major part de la indústria llanera de tot Espanya i representaven la tercera indústria europea d’aquest ram. Sabadell tenia 80 fàbriques de teixits amb 200 telers i uns 1.800 obrers, i Terrassa, 28 fàbriques amb 1.300 telers i uns 1.200 obrers.

La modesta indústria metal·lúrgica catalana del Vuit-cents va ser el resultat d’un esforç gegantí, gairebé per damunt del que permetien les circumstàncies. Així sorgiren les empreses Nuevo Vulcano, l’any 1836, que construí el Delfín, primer vaixell de vapor construït a Espanya; la Companyia Barcelonesa de Fundició i Construcció de Màquines, o més simplement la Barcelonesa, el 1841, que es desplegà aprofitant la construcció i l’establiment del ferrocarril i la industrialització del ram tèxtil, i, l’any 1855, la Maquinista Terrestre i Marítima, amb un capital de 20 milions de rals. Aquestes indústries, sobretot en el cas de la Maquinista, foren autèntiques mostres d’unió d’esforços i de capitals de diverses persones.

Alternant bones i males etapes, sorgeixen altres empreses, que fan fallida en els moments de crisi, i algunes ressorgeixen més endavant. Sobretot en l’onada de prosperitat dels anys 1876 a 1886. Llavors la Maquinista fabrica les primeres locomotores, i sorgeix també l’empresa Material per a Ferrocarrils i Construccions, que l’any 1908 inauguraria un forn Siemens-Martin per a la producció d’acer. Al moment del canvi de segle, la metal·lúrgia catalana representava només una desena part dels 849 milions de pessetes invertits en la indústria.

Altres activitats industrials foren la química, l’electricitat i el suro. La indústria química, en la qual ja figurava la casa Cros, destaca al final del segle en la fabricació de sabó dur, principalment destinat a Cuba, i en els adobs, que eren introduïts arreu d’Espanya.

Només tres anys després de la invenció de la màquina Gramme, en fou instal·lada una Barcelona, el 1873. Era la primera central elèctrica de Catalunya i d’Espanya. La indústria elèctrica havia de tenir una gran expansió, precisament a causa de la manca de carbó com a font d’energia. Barcelona i Girona van ser de les primeres ciutats del món a adoptar l’enllumenat elèctric.

La primera companyia important fou la Societat Espanyola d’Electricitat, fundada l’any 1881, amb un capital de 20 milions de pessetes. S’hi afegiren després la Companyia Anglo-Espanyola d’Electricitat i la Companyia Barcelonesa d’Electricitat. Aquesta darrera, creada el 1894, duria a terme la construcció de les primeres centrals pirinenques. I, des del 1899, començaren a circular els primers trens i tramvies elèctrics.

El suro dels nostres boscos, i dels de Castella i d’Andalusia, donà lloc a la indústria tapera, que es desenvolupà a les comarques gironines, destacant Sant Feliu de Guíxols. Indústria eminentment artesana i manual, arribà a ocupar uns 20.000 obrers, repartits entre unes 800 fàbriques. El tap català es va imposar en els mercats estrangers, i així van ser exportats 310 milions de taps l’any 1849, 517 milions el 1857, 1.130 el 1873, 1.416 el 1889 i 3.338 milions de taps l’any 1900.