DESTRUCCIÓ D’UNA SOCIETAT PER LA VIOLÈNCIA D’UNS MALFACTORS (REVOLUCIÓ FEUDAL)
(Segles X i XI)

Estructura social dels segles IX i X

Al llarg dels segles IX i X, el procés de repoblació genera als comtats catalans un tipus de societat caracteritzat per una pagesia molt lliure i per l’autoritat indiscutible dels comtes: una societat clarament prefeudal.

La repoblació avança al llarg d’aquests dos segles, tant a les terres planes interiors com a la franja fronterera amb les terres musulmanes, i es caracteritza per les «aprisions» o establiments d’ocupació i conreu i per les fortificacions de defensa o castells (especialment prop de la frontera). La immensa majoria de les aprisions són de petita extensió, fetes per famílies pageses, al costat de grans aprisions fetes per famílies nobles o per monestirs o bisbats. Els castells són confiats pels comtes a nobles o militars, anomenats «castellans», que es fan responsables de la seva defensa, així com de la defensa de les terres veïnes.

Aquest procés dóna lloc a un predomini de l’alou, o petita propietat pagesa lliure de tot gravamen. I la pagesia gaudeix d’un índex molt alt de llibertat: la llibertat que li donen la plena propietat de la terra i la possibilitat de poder anar a colonitzar-ne una altra de nova, si li convé. (El nivell econòmic, però, és molt baix: entre la fam i la subsistència). Aquest tipus de societat —semblantment al d’altres incipients regnes cristians peninsulars— contrasta vivament amb la societat europea occidental, marcada per un règim feudal dur i servil.

Existeix també la gran propietat, dels comtes, de la noblesa i de l’Església. La gran propietat és especialment important a la zona pirinenca, mentre que a les comarques més pròximes a la frontera és on predomina més la propietat pagesa. Els comtes posseeixen grans extensions, si bé aquestes tendeixen a disminuir, minvades per les donacions que fan a l’Església o als nobles. Els monestirs i bisbats, sobre la base de grans aprisions o bé de donacions rebudes dels comtes, van acumulant terres per les deixes dels fidels (tret típic de la religiositat de l’època). Els nobles solen rebre, juntament amb el castell, un respectable lot de terres, conegudes com a «feu». Part de totes aquestes grans propietats és cedida en arrendament a lots a famílies pageses, a canvi d’una renda, generalment molt baixa. Assenyalem finalment que ja es dóna un procés de concentració o acumulació de les terres: per les deixes a l’Església i també pel moviment de compravenda: molts pagesos venen avantatjosament el seu alou i van a colonitzar noves terres a la zona fronterera.

Políticament els comtes exerceixen una autoritat indiscutible, i ho fan amb un notable grau d’imparcialitat i de justícia. L’aristocràcia nobiliària els és totalment sotmesa. Els nobles o «castellans» solen ser membres de la família dels comtes, i, a més de titulars dels castells, són també «veguers»: representants del comte en la pròpia demarcació, per exercir-hi l’autoritat en nom d’ell en forma delegada. És una noblesa funcional: amb una funció militar i una funció administrativa. (No és una noblesa feudal).

Finalment, dintre la societat catalana d’aquesta època, mereix una menció especial la plena igualtat de drets de la dona respecte a l’home en tot el que fa referència a qüestions jurídiques i econòmiques (demandes judicials, herència, administració de béns, patrimoni, etc.). Més encara: la dona té l’avantatge que en casar-se rep del marit el «dot» o porció de béns a nom seu, per a la seva salvaguarda.

El canvi del segle XI: vers una societat feudal

Les dècades que precedeixen i que envolten l’any 1000 permeten descobrir en la societat catalana signes evidents d’un millorament econòmic: els intercanvis de productes agraris demostren que la producció sobrepassa ja el nivell de la justa subsistència.

D’altra banda, la política de pau mantinguda pels comtes catalans amb els principats musulmans veïns (regnes de taifes, producte de la descomposició del Califat de Còrdova) porta dos tipus de conseqüències. La frontera s’estabilitza i resta aturat el procés colonitzador; els pagesos no poden ja guanyar nous alous per l’aprisió de noves terres. I la relació amb els musulmans es tradueix en un corrent de monedes d’or, sobretot cap al comtat de Barcelona: tributs exigits pels comtes barcelonins a canvi de la política de no-agressió, i pagaments per la participació de guerrers catalans en les hosts musulmanes, dins el marc de les seves picabaralles internes o veïnals.

El conjunt de tots aquests factors enriqueix el país, però també té una conseqüència que serà decisiva: desvetlla la cobejança dels nobles i dels castellans, cobejança orientada a fer-se seus els nous guanys econòmics. Efectivament, els «castellans-veguers», menystenint l’autoritat dels comtes —o a vegades en oberta rebel·lió contra ells—, s’autoatribueixen els poders de «manar i castigar» i emprenen una política de coacció i de violència envers els pagesos de la demarcació, de cara a apoderar-se dels alous i a imposar-los càrregues econòmiques. Per aconseguir aquests objectius recorren fins i tot a la perversió sistemàtica de la justícia, i les confiscacions de béns de les famílies pageses proliferen.

Aquest ambient d’acció depredadora es tradueix encara en violències i lluites de nobles contra nobles, però també en greus rebel·lions de grups de castellans contra els comtes respectius. Això darrer ocorre sobretot al Pallars i al Penedès (aquí contra el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I). Després de molts anys de revoltes endèmiques, els comtes aconsegueixen mantenir el poder i assegurar la pau, però a canvi de reconèixer i acceptar el nou ordre de coses: el poder absolut dels nobles sobre els pagesos de la castellania. Els castellans passen de ser «veguers» (delegats del comte per governar en nom seu) a ser «senyors» (investits d’un poder propi en el seu territori). Seran els «senyors feudals».

Durant el període de predomini de la violència nobiliària, els pagesos i l’Església intentaren contrarestar-la amb un ampli moviment de pau que tingué la seva expressió en la «Treva de Déu»: la rigorosa prohibició de tot acte de violència, sota greus penes d’excomunió, durant un període setmanal que començà essent el diumenge i que, en successives ampliacions, arribà a comprendre del dimecres al diumenge. La prohibició també va arribar a afectar períodes anuals com l’Advent i la Quaresma. Fou un moviment popular que l’Església canalitzà i encapçalà, i les decisions sobre la Treva de Déu es prenien en assemblees multitudinàries fetes en descampats. Ara bé: la treva de Déu contribuí a frenar la violència nobiliària, però no va aconseguir pas impedir l’establiment del nou ordre que consagrava les extorsions dels senyors sobre els pagesos. I molts abats i bisbes passarien també a ser senyors feudals.

Tots aquests canvis tan importants ocorren en el curt espai d’algunes dècades (1030-1060, aproximadament) i constitueixen, per tant, una autèntica revolució: la revolució feudal. Catalunya no era un país feudal, però s’hi tornà d’una manera sobtada.

La Catalunya feudal

La resta del segle XI i la centúria següent contemplen el desenvolupament d’una societat feudal ben definida. La xarxa de relacions de dependència personal, típica del feudalisme, s’amplia i va agrupant tots els senyors feudals —sense excloure els eclesiàstics— i els seus subordinats. Els relaciona entre si i sobretot els posa sota la dependència dels comtes. El comte de Barcelona esdevé el cap superior de la nova estructura sòcio-política, en integrar sota la seva dependència personal els altres comtes catalans. Els diversos comtats catalans es reuneixen així en un estat feudal.

La sort dels pagesos no para d’empitjorar. El règim d’espoliació sobre els pagesos propietaris continua, i s’estén als dominis dels senyors eclesiàstics i fins i tot als dominis directes dels mateixos comtes. I els arrendataris veuen apujar fortament la renda de les terres que treballen. Lligams de dependència personal s’estableixen entre els pagesos i els castellans, i els pagesos passen a ser «homes propis» dels senyors. La llibertat va minvant. Els pagesos propietaris, cada cop menys nombrosos, ja no poden disposar lliurement dels alous.

També es va deteriorant la situació jurídica de la dona, ja que els fills cada cop tingueren més preferència sobre les filles a l’hora d’heretar, i, sobretot, es capgirà el sentit del «dot» en el matrimoni: ja no era el marit que el concedia a la muller, sinó que era aquesta la que l’havia d’aportar.

Comencen a aparèixer nous contractes d’arrendament que contenen l’obligació de restar al mas, o terra rebuda en arrendament, «per sempre», obligació que fins i tot afecta els fills: en cas de voler deixar la terra que es treballa cal satisfer una quantitat a tall d’indemnització, quantitat sovint superior a les possibilitats del pagès. Això donaria lloc, més endavant, a la «remença», o lligam de l’home a la terra. També es comencen a imposar drets senyorials arbitraris lligats a situacions personals del pagès, com ara el fet de morir sense deixar fills o sense fer testament. Més endavant rebran el nom de «mals usos». Remença i mals usos s’havien d’estendre sobre bona part de Catalunya (sobretot les comarques del nord) i havien de caracteritzar la servitud feudal d’una part de la pagesia catalana durant uns quants segles.