LA VICTÒRIA REMENÇA
(Segle XV)

Tant al llarg dels seus 100 anys de lluita, com en el seu tram final, la victòria (relativa, com totes les victòries) dels remences va ser el resultat d’una lluita en part jurídica i en part militar.

Les Corts de 1480, convocades per Ferran II el Catòlic (marit d’Isabel, reina de Castella) foren el començament d’un cert redreç de Catalunya, després dels desastres de la guerra civil. Fou consolidat l’ordre constitucional pactista del país amb la Constitució de l’Observança, la qual assegurava tot el cos de les constitucions de Catalunya i designava la Generalitat i la Reial Audiència com a cossos institucionals per vigilar-ne el compliment: la primera per reclamar contra la vulneració de les lleis, i l’Audiència per dictaminar sobre la reclamació. També va ser resolt el greu problema de la restitució general de béns, després de les confiscacions del període de la guerra. I, encara, es va aplicar un dels principis de la Busca: el proteccionisme al comerç i la indústria catalans.

Però el nou monarca va cedir a les pressions de l’oligarquia feudal, i aquestes Corts van aprovar una constitució que derogava la sentència provisional d’Alfons el Magnànim de 1455, i restituïa els senyors en el pleníssim dret dels mals usos i servituds.

Així que els senyors provaren d’aplicar la nova constitució, els remences, que no havien pagat cap de les servituds des de l’any 1455, reaccionaren en forma violenta. I pel setembre de 1484 es va desfermar a les comarques del nord un aixecament armat, aquesta vegada comandat per Pere Joan Sala, que fins i tot va arribar a amenaçar Barcelona. L’alçament fou sufocat, al cap de mig any de lluita, i la host pagesa va ser definitivament derrotada a Llerona per les forces del rei i de la Diputació. Sala hi fou fet presoner i dies després executat a Barcelona.

Però Ferran II ja havia obert, sota el seu alt arbitratge, una negociació entre representants dels pagesos i dels senyors. Aquesta negociació fou llarga i accidentada, però a la fi, per l’abril de 1486, el monarca dictava l’anomenada «Sentència de Guadalupe» (nom del monestir extremeny on la va signar), la qual, si bé castigava els revolucionaris radicals, abolia, ja definitivament, les injustes servituds.

Els sis mals usos eren abolits amb aquestes paraules (d’estil recargolat propi de l’època):

«Per tant sentenciam, arbitram e declaram que los dits sis mals usos no sien, no s’observen, no hagen lloc, no es puguen demanar, ne exigir dels Pagesos ne de sos descendents, ne dels béns d’ells, ne d’alguns d’ells, ans per la present nostra sentència aquells abolim, extingim, aniquilam, e declaram los dits Pagesos, e sos descendents, perpetualment, éssers lliberts e quitis d’ells, e de cada un d’ells».

Ara bé: l’abolició no era gratuïta, sinó que cada pagès era obligat a pagar al seu senyor la quantitat de 60 sous, 10 per cada mal ús abolit, o bé un cens perpetu de 3 sous anuals. Igualment eren abolides, i sense cap compensació, les 3 iniqües vexacions (drets de cuixa, de maltractar i de didatge). El pagès, naturalment, adquiria la llibertat de domicili, així com la llibertat de vendre, sense autorització, els productes del camp i qualssevol béns, mobles o immobles, que fossin de la seva propietat. Pel que fa al mas i les terres que menava, en podia vendre el domini útil (és a dir, el dret d’ús) amb l’autorització del senyor.

També eren abolides totes les prestacions econòmiques arbitràries. I, pel que fa a les feines agrícoles, eren abolides si no constaven expressament en el contracte, i, si hi constaven, els pagesos podien impugnar-les com a fruit d’un pacte no lliure, durant un termini de 5 anys.

Però els pagesos de remença, com a càstig als delictes comesos col·lectivament en els seus aixecaments armats, eren obligats a pagar a l’erari reial la quantitat de 50.000 lliures en concepte de multa, i també una indemnització als senyors de 6.000 lliures. Quantitats que havien de ser recaptades entre ells i a les quals també havien de contribuir tots els altres pagesos en raó de l’ajuda que havien prestat als revolucionaris. Això a part de 70 penes de mort dictades contra els autors directes d’aquells delictes, les quals, però, foren gairebé totes anul·lades els anys següents en dues successives amnisties, en vista de l’agitació creada al camp per aquest motiu. Finalment, els pagesos havien de retornar als senyors tots els béns robats en els moments de subversió. (Abolició, doncs, prou onerosa, en conjunt).

Els pagesos constituïren llavors un sindicat, el qual s’encarregà d’anar recaptant els «talls» o quotes per pagar les quantitats imposades, tasca que va ser degudament acomplerta en el termini d’uns 20 anys.

La Sentència de Guadalupe va afectar 8.618 famílies remences, dels quals més de la meitat eren concentrades al bisbat de Girona. La majoria d’aquestes darreres depenien de senyors eclesiàstics. Podem notar, doncs, que, respecte de les 15.000 o 20.000 famílies subjectes a la remença en començar el segle, hi havia hagut una substancial disminució: probablement molts pagesos s’havien «redimit», és a dir, havien comprat la seva llibertat. Però la sentència també permetia als altres pagesos el fet de sotmetre-s’hi si en alguna cosa els afavoria.

Juntament amb la llibertat, la Sentència de Guadalupe donava als camperols la seguretat, en confirmar-los en la possessió del domini «útil» del mas i de la terra. Aquesta seguretat faria que molts masos fossin reedificats i reformats durant els primers temps del segle XVI. Els senyors conservaven el domini «directe» (propietat plena), i amb ell la facultat de percebre les rendes corresponents. Conservaven també la «jurisdicció», o sigui l’exercici de l’autoritat civil, amb l’administració de justícia i amb el control municipal dels pobles inclosos dins el seu territori. (El règim feudal pròpiament dit subsistiria fins al segle XIX). Però el pagès de remença desapareixia i era substituït pel camperol anomenat «emfitèutic», el qual seria durant segles la base de l’estructura social del camp català. I juntament amb la remença desapareixia tot el conjunt de la servitud feudal: el pagès esdevenia home lliure.

Catalunya era així el primer país d’Europa que veia abolir la servitud. Efectivament: la llibertat personal que els pagesos catalans ja tenien a les darreries del segle XV, grans masses de camperols d’altres països no la coneixerien fins als segles XVIII o XIX.