VIDA QUOTIDIANA MEDIEVAL
(Segles XIII-XV)

Durant la Baixa Edat Mitjana, la noblesa vivia encara als seus castells rurals. Els castells complien tres funcions diferents: residència dels senyors feudals, plaça forta militar i centres administradors de les terres del domini. La tendència del període, però, era la d’anar-se perdent la funció militar, a mesura que les possibilitats de guerra s’allunyaven amb el desplaçament de la frontera amb l’Islam, i fins i tot l’abandonament del castell per part del senyor a canvi de palaus més moderns construïts en viles o ciutats. Al castell hi solien viure al voltant d’unes 15 persones, entre família i servents. L’edifici s’estructurava normalment en dues o tres plantes al voltant d’un pati, i el seu nucli principal eren la sala-menjador, la cambra dels senyors i el mateix pati, sobretot per a les cerimònies militars. A la planta baixa acostumava a haver-hi estables, corrals i graners. Quasi tots els castells tenien capella i una petita biblioteca. El lloc de major convivència, sobretot a l’hivern, era al voltant de les llars de foc.

L’hàbitat més típic de la població pagesa era el mas, en les comarques del nord, o bé el poble rural, al sud i a l’oest. La vida d’aquest grup social, el més nombrós del país, era molt marcada pel ritme agrícola: en els calorosos mesos d’estiu es concentraven la majoria de les feines més importants de l’any, com la sega, la batuda del gra, la verema i la llaurada dels camps de cara a la sembra; aquestes i la sembra eren les feines més importants, ja que, essent el pa i el vi la base de l’alimentació, cereals i vinya eren els conreus principals. Mentre l’home feia la feina dels camps, la dona pagesa, a més d’ajudar-lo en els moments de més tràfec, havia de tenir cura de la casa, dels fills, dels animals i de l’hort, i, encara, feines com filar llana, treballar la cera per fer espelmes, fer el formatge o salar la carn del porc; era una feina que no s’acabava mai. La família pagesa era conjugal o nuclear en el cas del cabaler o fadristern, i era àmplia en el cas de l’hereu, ja que aquest convivia amb els pares, eventualment amb algun oncle o tia i sovint amb algun mosso.

El mas era constituït per una masia i altres dependències annexes (corrals, graners, pallisses), sovint disposades entorn d’una era. En aquella època molts masos tradicionals experimentaven ampliacions amb nous cossos d’edifici. Podien tenir de 2 a 6 habitacions. El lloc central del mas era la cuina, ja que no sols s’hi feia el menjar i s’hi menjava, sinó que s’hi feia estada, entorn de la llar de foc. El mobiliari principal eren llits, baguls per guardar la roba i altres coses, taules i bancs o escons per seure. El centre de vida comunitària entre els pagesos (de masos o de pobles) era la parròquia, tant en l’aspecte religiós com en el social. El rector tenia una gran influència, ja que, a més de la tasca pastoral, feia de notari i s’encarregava d’ajudar els pobres.

En el pol oposat tenim la vida ciutadana, més coneguda. Aquí les principals ocupacions eren comercials i menestrals, però no hi mancaven pagesos. Si bé es tractava d’ocupacions bàsicament masculines, també hi havia dones menestrals, sobretot en els oficis tèxtils i en la costura. Però en general la dona tenia cura de la casa i dels fills. Ara bé: tenir cura dels fills era una tasca molt treballosa, perquè els infants mamaven un mínim de dos anys, el pare no s’ocupava gens dels fills i no hi havia escoles. Als 10 anys molts nens i nenes havien de començar a treballar, com a aprenents, aprenentes o criades. I moltes noies es casaven i eren mestresses de casa a 14 anys, encara que sovint el marit era bastant més gran. El matrimoni dels joves, normalment, era decidit pels pares. Tant per casar-se com per entrar en un monestir, la dona necessitava un «dot» o aportació econòmica. Una volta casada, però, en podia disposar amb llibertat i administrar-lo, malgrat que ella, jurídicament, era sotmesa al marit, el qual fins i tot tenia potestat per castigar-la. Si per manca de família o per pobresa no tenia dot, corria molt perill de caure en la marginació, en forma de mendicitat o de prostitució.

Les cases de les ciutats podien ser de pedra (famílies més benestants), de tàpia (menestrals) o barraques de fusta (pescadors). El paviment podia ser de llosa o de terra batuda. A Barcelona, els llocs de residència més distingits eren el carrer Montcada i el Carrer Ample, i el de gent més pobra era el Raval (entre la Rambla i les muralles de la part sud). Malgrat ser cases ciutadanes, moltes tenien hort, corrals i estables. Les cases solien ser habitatge i alhora obrador o magatzem. Tenien un o dos pisos, i fins a 4 habitacions les dels menestrals i fins a unes 12 les dels rics. Els mobles eren llits, baguls, taules i bancs; les cases més riques ja tenien armaris. La il·luminació als vespres era amb oli o espelmes; el combustible era llenya; l’aigua calia treure-la del pou (moltes cases en tenien) o portar-la de la font.

L’alimentació en les ciutats medievals catalanes constava de dos àpats: dinar i sopar; només els nens i algunes persones esmorzaven. Els elements bàsics eren el pa i el vi; menges secundàries eren sopes, llegums i verdures (les patates vindrien d’Amèrica al segle XVI), i el tall era ous i, amb més o menys freqüència segons les possibilitats, carn, sobretot de porc i de pollastre, animals criats a casa; a les ciutats costaneres també es menjava peix; i les postres eren principalment fruita. Per menjar es parava la taula amb estovalles i tovallons, plats, escudelles i gerres i ganivets i culleres (la forquilla és un invent del segle XVII). Els menjars sòlids es menjaven amb els dits, i les deixalles es tiraven a terra.

El vestit bàsic i corrent era la túnica o vestits similars, tant per a homes com per a dones, variant només en el fet que en les dones arribava fins als peus i en els homes fins als genolls, llevat dels homes nobles, que també la portaven llarga fins als peus. Sembla que no fou fins al segle XV que començà l’ús dels pantalons com a peça típicament masculina.

Un dels problemes de les ciutats medievals era la brutícia, ja que, als seus estrets carrers, s’hi llançaven escombraries i animals morts, i s’hi buidaven els orinals, perquè hi havia cases que no tenien comuna. També hi havia moltes pudors: d’escombraries, d’orins, dels animals morts —fins que un empleat municipal els recollia—, dels estables, dels cossos de la gent, que no es rentava; però també de les adoberies de pells.

La diversió es basava molt en la relació i la conversa al carrer, tant en els homes com en les dones, i en el fet de guaitar per la finestra, actitud, segons sembla, típica de les dones. Però els moments forts eren les festes, en ocasió de celebracions com Nadal o Pasqua, del Carnestoltes, de fires o de casaments; i els centres d’interès de la festa eren el tiberi, o menjar especial, a casa, i el ball, al carrer. La participació en les festes i en els balls per part d’homes, dones, nois, noies i quitxalla era general i igualitària.

Finalment, cal dir uns mots sobre els marginats. En la societat catalana medieval hi havia 4 grups principals de marginats: els pobres, els esclaus, les treballadores sexuals i els jueus. Els pobres arribaven a ser normalment un 20 per 100 de la població. Era fàcil, esdevenir pobre: un mal negoci, un accident que comportés alguna minusvàlua, la mort del cap de família, podien fer caure en la pobresa o en la misèria. Els pobres captaven pels carrers i formaven confraries. Eren ajudats sobretot per l’Església i pels hospitals.

Els esclaus eren captius de guerra (procedents de les guerres contra els sarraïns, especialment de la conquesta de Menorca), o bé fills d’esclava, o bé encara comprats o apressats en països eslaus. Normalment eren emprats en feines domèstiques per part de les famílies riques, però també en tenien algunes famílies artesanes o pageses. Eren més dones que homes. No tenien cap mena de dret, ni es podien casar; la llei només els protegia contra l’assassinat o danys físics greus; tanmateix sembla que habitualment no eren maltractats, però sí que feien les feines més pesades. Sovint l’amo, en morir, disposava la seva llibertat. Altres vegades, si tenien algun ingrés, la compraven.

La prostitució era legal, però les treballadores del sexe eren rebutjades i marginades. Moltes dones ho esdevenien per causa de la pobresa, per ser orfes o vídues o marginades per altres motius.

Els jueus, en canvi, eren una minoria marginada però rica i selecta, ja que destacaven en les finances, en les ciències i en les arts. Eren uns 12.000 a tot Catalunya a finals del segle XIV, i vivien en centres urbans. Practicaven el préstec amb interès, cosa que els cristians tenien prohibit, i això els feia ser odiats, i també ho eren per la seva religió, però tenien la protecció decidida de la Monarquia, que en treia uns bons impostos. Havien de viure en barris a part, i tenien tota una organització social pròpia, amb autoritats i tribunals. Eren obligats escoltar prèdiques cristianes en les seves sinagogues, i, en un principi, a portar un distintiu al vestit. La convivència normal, dins de les condicions esmentades, es va trencar dolorosament l’any 1391. En un moment de crisi econòmica i malestar, i després d’una campanya demagògica començada a Castella, les masses barcelonines van assaltar el «call» o barri dels jueus, van incendiar les seves cases i van assassinar més de 300 persones. Fets semblants també van succeir a Girona, Lleida, Perpinyà, Mallorca i València. Els culpables van ser condemnats a mort, però la sentència no es va complir.

Aquests eren els grups de persones més marginades. Però hi havia encara un altre grup molt més nombrós de persones que patien una discriminació més difusa: el conjunt de la població femenina. Les dones experimentaven una discriminació que podríem concretar en els punts següents: 1. Exercien unes ocupacions sexualment diferenciades i —cosa més important— poc valorades i reconegudes. 2. Tenien un menor accés a la riquesa, tant per raons d’herència com per raons d’exercici professional. 3. Igualment, un menor accés a la cultura, tant la professional com la intel·lectual (no podien anar a la Universitat). 4. No tenien gairebé cap possibilitat d’exercir el poder, ni en la família, llevat que fossin vídues amb els fills encara petits, ni en la societat. Només podien accedir al càrrec d’abadessa d’un monestir femení, o, excepcionalment, a un càrrec de la jerarquia feudal si mancava descendència masculina o durant la minoria d’edat d’un fill. A més a més, per sota d’aquests quatre fets, bategava una ideologia antifemenina: en la consciència social i en la ploma de destacats escriptors, la dona era un ésser dèbil, poc intel·ligent («de poc seny») i inclinat a ser l’esca del pecat, tant per a ella com per als homes. És a dir: era considerada un ésser inferior i un perill. Per això, la dona de qualsevol condició social tenia un nivell inferior al de l’home de la seva classe. I per això s’arribava a considerar convenient que les dones estiguessin sempre ocupades en feines per evitar les temptacions.

Per acabar, un retrocés important que es donà en aquesta època fou l’apartament de la dona de la professió mèdica. Aquesta es basava sobretot en coneixements experimentals, i algunes dones hi arribaven utilitzant l’experiència adquirida en la cura de malalts a casa seva. Ara bé: en constituir-se les primeres universitats, s’exigiren estudis d’aquest nivell per exercir la tasca de metge, i les dones, no podent entrar a la Universitat, quedaren al marge de la professió.