EL CATALANISME
(Segles XIX-XX)
Catalanisme popular
Dins l’ambient de llibertat política dels anys 1868-73, i sobretot durant els mesos de vigència de la I República, amb la perspectiva d’un Estat català dins un marc federal, es manifesta clarament i amb força un catalanisme d’arrel netament popular. Es parla d’Estat català i s’intenta proclamar-lo (març i juny de 1873). El Partit Federal és el marc d’aquest moviment, així com els ambients obrers, on aquell té la seva influència. Però sobretot el sector dels anomenats «federals intransigents». El principal teoritzador d’aquest catalanisme popular és Josep Narcís Roca i Farreras, que al llarg de 1873 escriu una sèrie d’articles a primera plana de la revista «La Renaixensa».
Per a Roca i Farreras, el centralisme espanyolista és una trava per al normal desenvolupament de Catalunya. Però no pretén la separació: «Avui en dia… no és possible que la pàtria catalana formi una nació separada, del tot independent d’Espanya; sinó que algun llaç més estret que les aliances entre Estats estrangers ha de tenir amb les demés nacionalitats espanyoles». És a dir: el llaç federal. I planteja el que anomena «catalanisme progressiu»: «El catalanisme progressiu parteix de tres idees certes i segures. Primera, la justícia i la raó de les aspiracions revolucionàries, reformadores, avançades… de les classes populars… Segona, la impotència dels elements conservadors, porucs, egoistes… per salvar la causa de Catalunya… Tercera, la necessitat pràctica de mirar endavant, per l’esdevenidor». (Mirar endavant… volia dir en comptes de deixar-se endur per la nostàlgia de les «glòries» passades). I podem destacar-ne una afirmació profètica. «Encara que al present l’home de ferro, el bastó, el sabre, etc. dels conservadors fes una reacció… altre dia, per un camí o per altre, tornaria a sortir i a plantejar-se la idea federal que inclou la Catalunya-Estat. Aquesta idea no morirà».
Catalanisme burgès i apolític
En les darreres dècades del segle, i dins el marc de la Restauració, havia d’anar madurant en els estrats més baixos de la classe burgesa catalana el procés regionalista que s’havia desenvolupat al llarg del Vuit-cents. El seu teòric principal és Valentí Almirall, escindit del Partit Federal, que busca una línia més acostada a Catalunya i a la burgesia, una línia apolítica, donat l’ambient d’extrema corrupció que imperava aleshores en la política espanyola. L’any 1882 va fundar el Centre Català, entitat patriòtica que tindria importants iniciatives.
La seva principal aportació teòrica és Lo catalanisme, de 1886. Diu que: «Lo programa del catalanisme… no pot ésser més que un: rompre les lligadures que tenen a la nostra Regió agarrotada i subjecta, substituint-les per los suaus i dolços llaços de l’afecte…». Critica durament l’endarreriment i la corrupció de l’Estat. Segons ell, Espanya només anava al davant d’Europa en dues coses: en el deute de l’Estat i en el nombre de generals del seu Exèrcit. I comentant els molts canvis polítics esdevinguts al país durant el segle, diu: «Res no ens queda ja per assajar dintre l’unitarisme. ¿No és ja, doncs, hora de que provem un nou sistema d’organització?». La seva gran aspiració era la regeneració de l’Estat i del país a base de l’única força política autèntica que aquest tenia, enmig de tanta corrupció: la projecció política del catalanisme. Aquesta força salvaria Espanya. Es decanta cap al sistema federal, bo i fent l’estudi detallat de les diferents fórmules que aquest pot revestir i els exemples pràctics existents, com el suís, el nord-americà i altres.
Aquest corrent es traduí en algunes importants iniciatives, com la presentació al rei, el 1885, d’una memòria, anomenada «Memorial de greuges», que recollia les queixes del país; una campanya àmpliament popular contra un projecte de Codi civil espanyol, que lesionava greument el dret civil català, i que obligà el Govern a rectificar, el 1889; i un projecte de Constitució Regional Catalana que la Unió Catalanista (confederació de centres catalanistes d’arreu del país) presentà a Manresa el 1892, i que fou conegut com les Bases de Manresa.
Les Bases atorgaven a Catalunya la gran major part de les competències, fins i tot l’encunyació de moneda, la màxima autoritat en l’administració de justícia, l’establiment i la percepció d’impostos, la legislació en tots els camps; el català seria l’única llengua oficial i els càrrecs públics havien de ser catalans. L’Estat només tindria les relacions internacionals, les interregionals, les obres públiques d’interès general i l’Exèrcit.
Catalanisme polític i burgès
La vida política catalana del primer terç del segle XX fou presidida per l’ideal catalanista, però ja amb una formulació doctrinal precisa, amb una actuació política real i amb una adscripció molt clara a la burgesia industrial catalana. Enric Prat de la Riba en fou el gran protagonista, tant en el pensament com en les seves primeres lluites. El seu text bàsic és La nacionalitat catalana, de 1906. I l’eina pràctica d’aquest catalanisme fou el partit Lliga Regionalista, constituït el 1901.
La gran novetat de la doctrina de Prat de la Riba és el fet de definir Catalunya com una nació o nacionalitat, i extreure’n les conseqüències: «Com que la nacionalitat és —diu— una unitat de cultura, una ànima col·lectiva amb un sentir, un pensar i un voler propis, cada nacionalitat ha de tenir la facultat d’acomodar la seva conducta col·lectiva, això és, la seva política, al seu sentiment de les coses, al seu seny, al seu franc voler. Cada nacionalitat ha de tenir un Estat». Però, com conciliar aquest dret amb la tendència mundial cap a la formació de grans unitats? «L’exigència de la nacionalitat de tenir un Estat propi, l’exigència de l’universalisme de constituir Estats mundials, engendren com a conseqüència natural la constitució de l’Estat d’Estats, de l’Estat compost o Federació d’Estats nacionals». I aplica la teoria al cas de Catalunya. «Conseqüència de tota la doctrina aquí exposada és la reivindicació d’un Estat català, en unió federativa amb els Estats de les altres nacionalitats d’Espanya». Però encara va més enllà: aspira a desvetllar les forces adormides dels altres pobles espanyols, a reunir tots els pobles «ibèrics» dins un Estat i a projectar-lo en una tasca imperialista: que «la nova Ibèria» pugui «intervenir activament en el govern del món», i «expansionar-se sobre les terres bàrbares i servir els alts interessos de la humanitat bo i guiant cap a la civilització els pobles endarrerits i incultes».
La Lliga, animada per aquesta doctrina, aconseguí alguns objectius molt importants. El primer fou en les eleccions de 1901, encara abans de la constitució formal del partit. Els catalanistes es presentaren a unes eleccions estatals per Barcelona-ciutat amb una candidatura ciutadana, dita «dels quatre presidents», perquè ho eren de 4 prestigioses entitats socials i culturals de Barcelona. La victòria significà l’escombrada dels dos partits dinàstics o caciquistes (conservador i liberal) de la ciutat de Barcelona.
L’any 1905 hi hagué un incident important quan un grup de militars assaltaren la redacció de dues publicacions catalanistes perquè una d’elles havia publicat un acudit burlesc. La reacció del Govern fou presentar una llei dita «de Jurisdiccions», que establia que tot atac a la pàtria o a l’Exèrcit seria jutjat per un tribunal militar. La reacció catalana a aquest projecte va generar un moviment unitari, encapçalat per la Lliga, que prengué el nom de Solidaritat Catalana. En les eleccions de 1907, la candidatura unitària de quasi tots els partits catalans va arrasar a tot Catalunya (41 actes de diputat de les 44 que es disputaven). Fou el moment estel·lar del catalanisme, i aquest arrossegà una gran majoria del poble català. Però, com que hi havia contradiccions de classe molt fortes, el fenomen va ser de curta durada. Els fets sagnants de la Setmana Tràgica, de 1909, van acabar amb aquell moviment, ja debilitat, i van posar en evidència la divisió de Catalunya.
L’any 1914 (200 anys justos des de la desfeta nacional de 1714), i després de moltes gestions, projectes i estira-i-arronses, Catalunya, a través de la Lliga, obtenia la Mancomunitat. Era un organisme administratiu que coordinava les 4 diputacions provincials i les complementava. Poca cosa, però era un pas: la principal consecució del catalanisme polític de la Lliga. En fou president Prat de la Riba, que ja ho era de la Diputació de Barcelona, tingué actuacions importants dins el seu estret marge de competències i durà fins al 1924 (abolida per la primera Dictadura).
Al juliol de 1917, en un moment de forta crisi en l’Estat, la Lliga va convocar a Barcelona una reunió, oficialment il·legal, i prohibida, de parlamentaris, a la qual van assistir-ne uns 70, dels quals 46 eren catalans, anomenada Assemblea de Parlamentaris, que va exigir l’obertura de les Corts, que eren tancades, la formació d’un govern de concentració, que convoqués eleccions a Corts constituents, i l’autonomia de les regions. Fou un gest simbòlic, en un moment que a Rússia havia esclatat una revolució i que les centrals sindicals CNT i UGT preparaven un moviment revolucionari que la Lliga no volgué secundar.
Noves aportacions
En aquells anys de Guerra Mundial, el tema de les nacionalitats estava en discussió. A Catalunya sorgeixen nous corrents renovadors. Els autors principals van ser Antoni Rovira i Virgili i Domènec Martí i Julià.
Rovira i Virgili escriu El nacionalisme, el 1916, Nacionalisme i federalisme, el 1917, i El nacionalismo catalán, el mateix any (dirigit als altres espanyols). S’adscriu, com tots els autors que hem vist, a la solució de l’Estat federal, però fa dues aportacions totalment noves i molt importants. Per una banda, en definir la nació, a més dels elements objectius, territori, història, llengua, cultura, dret…, en considera dos de caràcter subjectiu: la consciència i la voluntat. «Sense la consciència —diu— no hi ha verament personalitat. Sense la consciència nacional, la terra és un paisatge… la llengua una varietat fònica». «Sentir-se nació és ésser nació». «Basta que un poble es senti nació perquè ho sigui. Sentint-s’ho, ho és». L’altra gran aportació és el sentiment pancatalanista: «Para el nacionalismo catalán —diu als altres espanyols—, Cataluña es una nación formada por cuatro regiones: el Principado de Cataluña o Cataluña estricta, Valencia, las Baleares y el Rosellón». «El nacionalismo catalán aspira, como uno de sus fines lejanos —pues no se trata, ciertamente, de un fin inmediato o próximo—, a la integración de todas las tierras de lengua catalana en un Estado autónomo, miembro de una futura Federación hispánica, ibérica, occidental, latina o europea».
Martí i Julià, president de la sobrevivent Unió Catalanista, escriu molts articles al llarg dels anys —però el col·loquem aquí per raons de mètode—, i era un continuador de la línia del catalanisme popular i esquerranista de Roca i Farreras. Una de les seves més importants aportacions és el concepte de pàtria. No és, per ell, un concepte ideal, sinó la suma de vides viscudes en comú. La pàtria ha de ser de tots, no d’uns privilegiats. «La pàtria per a tots —diu— vol dir la força per a tots, vol dir la possessió natural de la terra per a tots, vol dir per a tots una completa llibertat per a la vida humana, que consenti avançar, sense entrebancs i esclavatges, per les vies de la perfecció humana». Considera que nacionalisme i socialisme s’han de fondre en un sol moviment per tal de destruir l’Estat opressor, fer desaparèixer les classes socials i alliberar les nacions oprimides.
Aquest corrent, sobretot el representat per Rovira i Virgili, es concretaria en el partit Acció Catalana, grup de joventut escindida de la Lliga el 1922. I aquell mateix any, l’exmilitar Francesc Macià fundava el grup ultranacionalista Estat Català. Però aleshores era la vigília de la Dictadura, i aquesta via catalanista, més aviat difusa, de classe mitjana però àmpliament popular, convergiria el 1931 en el partit Esquerra Republicana de Catalunya —encara que no en el cas d’Acció Catalana—, i seria el moviment que portaria la República i l’Estatut.
Marxisme i qüestió nacional
Andreu Nin, dirigent d’Esquerra Comunista i després del POUM, féu una nova aportació a la teoria del moviment nacional català amb el llibre «Els moviments d’emancipació nacional», publicat el 1935.
En fer l’exposició de la doctrina de Lenin, Nin presenta una interpretació economicista del nacionalisme: «L’Estat nacional és la forma d’organització política que millor respon als interessos del capitalisme». «Els moviments d’emancipació nacional són un aspecte de la revolució democràtica o, per dir-ho en altres termes, de la lluita de la burgesia capitalista per eliminar completament les reminiscències del feudalisme». Però pren distàncies respecte del nacionalisme burgès: «El marxisme reconeix com a inevitable en la societat burgesa el principi de les nacionalitats, combat totes les formes d’opressió nacional, tota mena de privilegis d’un poble damunt un altre, afirma el dret indiscutible de totes les nacions a disposar amb plena llibertat de llurs destins, però és enemic irreconciliable del nacionalisme i posa per damunt de tot la solidaritat de la classe obrera sense tenir en compte les diferències nacionals». El gran principi que diu que el leninisme aporta a la qüestió nacional és el de l’autodeterminació dels pobles, i, citant Lenin, el defineix com «la plena llibertat d’agitació a favor de la separació i la solució del problema de la separació per mitjà d’un referèndum de la nació interessada, és a dir, oprimida». I diu que el dret d’autodeterminació no fomenta el separatisme, sinó que la mateixa existència d’aquest dret i la possibilitat d’usar-lo afebleixen les tendències secessionistes.
Aquesta via ideològica es concretaria en els partits marxistes catalans d’aquells anys: el PSUC i el POUM.