CULTURA CATALANA MEDIEVAL
(Segles XIII-XIV)

El pensament i la ciència

Sant Ramon de Penyafort, Ramon Llull i Arnau de Vilanova són tres grans figures de primera línia universal, del segle XIII. Sant Ramon de Penyafort, que viu des de 1185 fins a 1275, és un gran teòleg i un dels més grans jurisconsults del món del seu temps. És un dels fundadors de l’Orde de la Mercè. Escriu diversos tractats, tots en llatí, un d’ells sobre normes de justícia en els tractes i negocis, a petició d’alguns burgesos barcelonins. Però la seva gran obra és el text de les Decretals del papa Gregori IX, text central de la legislació eclesiàstica d’aquell moment i que compon per encàrrec del dit papa.

Ramon Llull, català de Mallorca, fill de pares catalans del Principat, escriu una multitud d’obres, prop de 250 títols, i sobre tota mena de matèries. Gran part dels seus llibres els escriu en català, com per omplir més de 30 grans volums, i la resta, en llatí i en àrab. Una de les seves obres més importants és el voluminós Llibre de contemplació en Déu, peça mestra tant en l’ordre teològic com en l’aspecte literari. Una altra és la narració novel·lada Llibre de meravelles. Desitja una vulgarització del saber, i això el porta a usar la llengua popular en les seves obres, així com també a escriure compendis i tractats aclaridors d’aquelles més abstractes o elevades. Per la seva ploma, el català és la primera llengua romànica usada per escriure temes filosòfics. Viu des del 1232 o 1233 fins al 1315 o 1316, i és segurament la més gran figura de les lletres catalanes de tots els temps.

Arnau de Vilanova és una altra gran personalitat de fama mundial. Nascut molt probablement a València vers l’any 1238, visqué fins al 1311. Metge eminent i un dels més famosos del seu temps, excel·lí també en la teologia i en l’astrologia, en diverses obres, una part d’elles escrites en català. Va exercir la medicina en diferents ciutats catalanes i estrangeres i la va ensenyar a Montpeller. També n’escriví tractats i obres, com Regiment de sanitat, escrit en llatí i fet traduir al català. En l’ordre religiós va ser endut per dues grans inquietuds, que va reflectir en les seves obres: la convicció sobre la proximitat de la vinguda de l’Anticrist —va predir la fi del món per a mitjan segle XIV— i uns anhels de reforma evangèlica de l’Església i de la societat. Però en aquests camps veu les seves doctrines condemnades per l’Església, bo i sent empresonat un parell de vegades i fins i tot obligat a retractar-se. En aquest sentit podem citar la Confessió de Barcelona, obra apocalíptica.

En segona fila, i dins el segle XIV, també destaca el frare franciscà Francesc d’Eiximenis, escriptor enciclopèdic i jurista, que també escriu en català gairebé tota la seva producció. La seva obra magna és la gegantina enciclopèdia titulada Lo crestià, malauradament no acabada, perquè dels 13 volums que havia de tenir només n’arribà a escriure 4, sobre els temes de la religió cristiana en general, la temptació, el pecat i la societat. Part del contingut d’aquest darrer tema el va publicar primer en el llibre Regiment de la cosa pública. Eiximenis va definir la doctrina política «pactista», o sigui el govern d’acord amb un pacte entre el rei i el «poble» (és a dir, les classes dirigents).

Obres científiques són escrites en català o bé traduïdes. Esmentem un tractat d’oftalmologia de Joan Jacme. O els eminents cartògrafs jueus de Mallorca, la família Cresques, autors d’un mapamundi fet per encàrrec dels reis francesos i conservat encara avui a la Biblioteca Nacional de París, el qual ha estat considerat com la millor expressió dels coneixements geogràfics de l’època. Porta tots els noms i les inscripcions en català. Com és natural la Bíblia fou aviat traduïda al català, però també ho fou l’Alcorà.

És en aquest període que van aparèixer les primeres universitats: la de Lleida cap al 1300, i la de Perpinyà vers el 1350. (Que la primera fos la de Lleida s’explica perquè aquesta ciutat quedava al centre dels territoris catalano-aragonesos).

Una de les més grans aportacions dels catalans a la civilització fou el Llibre del Consolat de Mar, codi de costums marítims. És el primer codi escrit i complet dels costums marítims que eren observats internacionalment a la Mediterrània en aquell temps. Va ser redactat a Barcelona i en català per juristes del país, dins la segona meitat del segle XIII, i va tenir un ús internacional. Més tard, a partir del segle XVI, seria traduït a diversos idiomes. L’esperit jurídic dels catalans conflueix amb el seu esperit mariner en aquesta aportació.

La literatura

Ramon Llull, en usar la llengua popular en moltes de les seves obres, enlaira el català a la categoria de rica llengua literària. Contemporàniament són escrites les Cròniques històriques de Jaume I (titulada Llibre dels feyts del rei En Jacme) i de Bernat Desclot (que narra sobretot el regnat de Pere el Gran).

Durant el segle XIII continua el moviment social i literari dels trobadors, iniciat al segle anterior, però aquests ja comencen a fer poesia, no sols en llengua d’Oc com havia estat al començament, per la influència de la llavors forta cultura occitana, sinó ja també en català. Sorgeixen poemes joglarescos que canten les gestes de Jaume el Conqueridor o altres fets.

Dins el segle XIV apareixen dues altres Cròniques, les de Ramon Muntaner (que destaca sobretot narrant les lluites de Sicília i l’expedició dels almogàvers a l’Orient) i del rei Pere III el Cerimoniós (referida al seu regnat). L’any 1395 se celebren per primera vegada els Jocs Florals de Barcelona, concurs literari anual.

A més de les obres esmentades de Llull, Vilanova i Eiximenis i les dites 4 Cròniques, la millor obra literària catalana d’aquesta època és la novel·la Lo somni, de Bernat Metge, considerada com la perla de la prosa catalana.

Fent una excepció cronològica, i en relació al segle XV, podem citar els quatre principals poetes (Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella i Jaume Roig), l’obra Disputa de l’ase, del mallorquí Anselm Turmeda, frare convertit a l’Islam, la Vida de Crist de la monja valenciana Isabel de Villena, la gran novel·la cavalleresca Tirant lo Blanc, del cavaller valencià Joanot Martorell, i la també cavalleresca Curial e Güelfa, d’autor anònim.

La llengua catalana, llengua de la cort, vivia un període d’esplendor. En comparació amb altres llengües, destaca el nombre d’escriptors no eclesiàstics i fins i tot el de femenins. Ara: la cultura en l’època medieval era un fenomen social molt minoritari, patrimoni només d’uns petits nuclis que la sostenien i la vivien més o menys, com la cort reial, la clerecia, la noblesa i la burgesia.

L’art

En el camp de l’art, l’arquitectura romànica, característica de l’època precedent i del seu to feudal, encara aixeca bells monuments al segle XIII —coexistint ja amb el corrent gòtic, més propi del component burgès i ciutadà que es desenvolupava—, i en són exemples els monestirs de Poblet i Santes Creus, les catedrals de Tarragona i la vella de Lleida i l’església de Sant Pau del Camp de Barcelona. Així mateix continua prodigant-se la pintura romànica sobre fusta, però decau la pintura mural.

L’arquitectura gòtica, to distintiu de l’època, pren a Catalunya un estil molt propi, marcat per la simplicitat. La prosperitat del país fa que el nou corrent arquitectònic resti expressat en les catedrals i altres grans edificis. Podem esmentar les catedrals de Barcelona, Girona, Perpinyà, Tortosa, l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, els palaus de la Generalitat i del Municipi barceloní, els palaus reials de Barcelona, Poblet i Perpinyà, el palau episcopal de Tortosa i les catedrals de Mallorca i València.

L’escultura es desenvolupa en la complementació de les catedrals i dels palaus, de manera potser especial en la catedral de Girona. Fem menció de la Verge d’alabastre del Museu Nacional d’Art de Catalunya i dels escultors Pere Ça Anglada i Jaume Cascalls.

Pel que fa a la pintura mural, aquesta té una decadència al llarg del segle XIII, però ressorgeix en la centúria següent amb la gran figura de Ferrer Bassa, autor de les pintures del monestir de Pedralbes, una de les millors obres europees d’aquell moment. Després d’ell, vénen Ramon Destorrent i els germans Serra, entre altres, que excel·leixen en la pintura de retaules, com els de les capelles palatines de Palma de Mallorca, València i Lleida.

Al segle XV destacarien Pere Johan com a escultor (autor del Sant Jordi de la façana del carrer del Bisbe del palau de la Generalitat) i tres grans pintors: Lluís Borrassà, Bernat Martorell i Jaume Huguet.