LA REVOLTA DELS FORANS
(Segle XV)

Antecedents

A mesura que s’havia anat estroncant, arran de mitjan segle XIV, la prosperitat comercial de què Mallorca havia gaudit durant uns cent anys, la pobresa s’havia anat ensenyorint de l’illa i les càrregues tributàries que la Monarquia exigia s’havien anat fent més feixugues. Ara bé: el control polític que de l’illa mantenia l’oligarquia ciutadana faria que cada cop més aquestes càrregues anessin a caure sobre la pagesia anomenada «forana» (de fora de la Ciutat). I les dificultats d’aquesta i el seu endeutament progressiu per anar tirant portarien, mitjançant l’execució d’hipoteques o la liquidació de deutes, al traspàs de les millors terres a mans dels rics burgesos de la Ciutat, els quals trobaven així una manera més segura d’invertir els capitals, ara que no es podien fer ja bons negocis amb el comerç.

Heus aquí un procés sòcio-econòmic que, si fa no fa, es comença a realitzar a l’entorn del canvi de segle i que s’havia de continuar i completar al llarg del segle XV. I això havia de fer que el desequilibri i la rivalitat tradicionals entre Ciutat i part forana anessin prenent la forma més concreta d’una dominació i una explotació per part de la primera sobre el camp, i d’un odi indissimulat dels forans envers els ciutadans. Aquesta situació havia de dur dies tràgics a Mallorca.

La revolta dels forans

La tensió entre la Ciutat i la part forana havia estat causa en diversos moments de topades serioses entre els representants de cada una de les parts, com és ara negant-se els forans a acceptar la proporció que se’ls assignava en la càrrega tributària. Els anys 1405, 1418 i 1424 havien vist incidents importants.

L’any 1450, pel juliol, després d’uns incidents ocorreguts en algunes viles amb uns funcionaris recaptadors de tributs, i d’unes inflamades prèdiques d’alguns clergues contra els ciutadans i els governants, començaren a circular per algunes contrades de l’illa alguns escamots improvisats. El dia de Sant Jaume va esclatar la primera acció revolucionària amb el saqueig dels béns del procurador reial a Inca. I tot seguit començaren a sorgir de tot arreu grups armats, que, amb la bandera de les quatre barres al davant, s’uniren i iniciaren la marxa sobre la Ciutat. Portava la direcció del moviment Simó Tort Ballester, pagès de Manacor.

Els pagesos van posar setge a la Ciutat i van fer destrosses per la rodalia. El setge durà 6 dies i acabà amb un pacte entre el governador i els assetjants. Els forans van obtenir diverses concessions, mentre que els problemes més grossos eren deixats a mans del rei. S’acordà, doncs, que marxés cap a Nàpols (residència habitual d’Alfons el Magnànim, d’ençà de la conquesta d’aquest regne) una ambaixada de forans a presentar al monarca les seves peticions. Els forans es van retirar després de fer entre ells un solemne jurament de fidelitat i ajuda.

Durant l’estiu, els pobles bullen d’ambient revolucionari, hi ha alguns incidents i abolicions de tributs. Però quan, pel febrer de 1451, van arribar els missatgers tramesos a la cort, va resultar que el rei donava plens poders al governador. Tot seguit van tenir lloc unes escenificacions induïdes d’actes d’impetració de misericòrdia, i de submissió, i el governador va prometre clemència. Però la sentència, promulgada els primers dies d’abril, anul·lava les concessions atorgades a l’hora del setge i obligava tots els habitants de la part forana a pagar, perpetualment, 2000 lliures cada any com a multa. I aquell qui faltés un cop al seu pagament veuria els seus béns confiscats. I tot altre moviment contra la Ciutat seria considerat un crim de lesa majestat fins i tot per a tot aquell que no s’hi oposés amb totes les forces.

Al cap de dos dies, quan el governador va voler fer la proclamació de la sentència a Binissalem, va haver de fugir davant l’avanç d’un exèrcit popular. Dos caps populars van ser detinguts i, torturats, declararen falsament que els pagesos pretenien proclamar rei de Mallorca un príncep estranger. Nou dies després de coneguda la sentència, els forans posaven setge a la Ciutat per segona vegada. Era el Diumenge de Rams. Al cap de 4 dies es va fer un nou pacte: es tornarien a enviar missatgers al rei i el governador concedia immunitat a tots els participants durant 4 mesos. Els forans es van retirar, però van continuar practicant actes de violència, trencant, doncs, el pacte.

Una setmana després, una expedició organitzada de forans lleials al governador va desertar en massa davant les forces de Simó Tort Ballester. I dies després, el 5 de maig de 1451, els forans voltaven la Ciutat per tercera vegada. No hi havia hagut temps encara per a la partida dels missatgers cap a Nàpols. I aquesta vegada intentaren prendre la Ciutat a l’assalt, cosa que donà lloc a ferotges lluites.

Al cap de 18 dies arribà a Mallorca una delegació mitjancera de la cort de Barcelona (de la reina Maria, muller del Magnànim), i després de 8 dies s’arribà a una nova avinença, i els forans, en nombre de 5.000 o 6.000, es retiraren. Els comissaris de la reina garantien una immunitat a tothom fins a un mes després de presa qualsevol decisió, es prohibia als ciutadans anar a les viles i als forans anar a la Ciutat. Però, indisciplinadament, els forans continuaren fent abusos i actes de violència, pels pobles. S’enviaren noves ambaixades, a Nàpols i a Barcelona. Aquesta tingué un cert èxit, perquè la reina destituí el mal governador. I féu algunes concessions: rehabilità els forans de l’acusació d’infidelitat al rei, els concedí pròrrogues per als pagaments endarrerits i els atorgà una administració autònoma, separada de la Ciutat. Tot amb la condició que cessessin les violències, que es tornessin les coses robades i que s’anessin pagant els impostos. Però no era possible: el moviment forà pecava d’indisciplinat de mena.

Dins l’any 1452 arribà un comissari d’Alfons que prengué partit pels forans, a canvi que deixessin les armes i tornessin els béns robats, cosa que aconseguí en part, i que 70 capitostos anessin a Nàpols a justificar-se davant el rei. Va fer confeccionar un sumari de tots els greuges soferts per persones foranes per part de la Ciutat durant 20 anys, i de tots els censos pagats als ciutadans. Era per acumular proves a favor dels forans davant un possible judici reial (i ha servit als historiadors per reconstruir tot el procés econòmico-social de l’illa).

Però en un absurd canvi d’actitud per part del rei, al mes d’agost del 1452, sense que el comissari hagués acabat la seva tasca, eren enviats a Mallorca un miler de soldats italians mercenaris, anomenats «sacomanos», que sembraren el terror als pobles de Mallorca, saquejaren i derrotaren les forces foranes. Tot seguit s’enviaren noves delegacions a Nàpols per desenvolupar un litigi davant del rei.

El monarca trigà a prendre una decisió, però pel maig de 1454 imposà una sentència terrible: concedia una amnistia, excepte per als delictes d’homicidi; però la comunitat de les viles i els pobles havia de pagar d’un cop tots els deutes i impostos pendents, la meitat del sou dels «sacomanos» durant tot el temps que portaven a Mallorca, els danys causats als ciutadans i als forans «fidels» i, a sobre, la quantitat de 150.000 lliures de multa.

Durant els anys següents, una misèria espantosa fou el pa de les viles i els pobles forans, i un gran nombre de pagesos emigraren a Còrsega i altres llocs, mentre molts camps mallorquins restaven erms. Com a culminació de tot, la nit de Reis de 1457, arrestat després d’haver fugit, era executat l’heroi popular Simó Tort Ballester.

Després del fracàs d’aquesta revolta, i d’una altra entorn de l’any 1520 (anomenada de les Germanies), en els segles següents a Mallorca li escaigué la sort de ser la més pobra i la més oprimida de les terres catalanes.