UNA GREU CRISI MUNICIPAL
(Segle XV)

Antecedents

A les ciutats hi veiem, de primer, la classe dels anomenats «ciutadans honrats». Ja no era, però, l’activa i emprenedora minoria dirigent de les dues anteriors centúries. Els començaments del segle XV veieren la seva transformació: els burgesos deixaren de finançar el comerç i invertiren els capitals en propietats rurals, que la pobresa creixent de l’aristocràcia els oferia a bon preu, o bé en l’adquisició de deute públic dels municipis. És a dir: de classe útil passaren a ser una oligarquia rendista de paràsits socials. Però no sols això: la possessió de paper del deute municipal els portà a aferrar-se cada vegada més al govern de les ciutats i viles; més precisament, a considerar-ho com si fos un negoci o un bé particular, no com a cosa pública.

La crisi municipal

La crisi econòmica s’havia traduït ja, a les darreries del segle XIV, en una tensió entre les classes populars ciutadanes i l’oligarquia burgesa. El «poble menut», greument perjudicat per la paralització dels negocis, es veia obligat a pagar impostos cada vegada més grossos per tal de sanejar la hisenda municipal, endeutada amb els rics patricis o burgesos. Mercaders, artistes i menestrals acusaven el patriciat d’usufructuar el govern municipal en interès propi, i pretenien «entrar en lo regiment». Aquest fenomen era general a l’occident europeu. («Artistes» era el nom amb què eren coneguts determinats oficis, sobretot els de caire més intel·lectual: advocats, notaris…).

Diversos intents de reforma del règim municipal havien tingut lloc a Barcelona. I, ja avançat el segle XV, la Monarquia va anar establint en diverses ciutats l’anomenat «regiment d’insaculació», dit així perquè els noms dels ciutadans, de diversos estaments, amb dret a participar en la gestió pública eren inscrits en unes ceduletes i aquestes posades dins uns saquets fets a propòsit. D’entre aquests saquets eren extrets, a sorts, els noms dels regidors municipals. (Això era un intent de diversificar el govern municipal entre gent de diverses classes socials).

A Barcelona, però, la resistència del poderós patriciat era molt forta. El Municipi barceloní era el seu baluard principal. A més, aquest decidia en qüestions econòmiques d’amplitud nacional, com la moneda, el proteccionisme, qüestions de comerç, etc., i era justament en aquest terreny on es debatia la pugna entre els burgesos i els estaments populars. Aquests darrers, que eren els qui sofrien les conseqüències de la crisi econòmica, pretenien arranjar la situació amb reformes econòmiques: desvaloració monetària, protecció per al comerç català, etc., reformes a les quals s’oposaven els poderosos.

Tanmateix, cap a mitjan segle s’havia de desfermar la lluita declarada entre els estaments barcelonins, enquadrats en dos partits per tal de disputar-se el control del Municipi. La burgesia fortament organitzada en la Biga —la biga que sostenia l’edifici de Barcelona, segons l’orgullosa expressió dels seus membres—, de cara a la defensa dels seus privilegis; i els mercaders, artistes i menestrals units en la Busca —l’estella més petita d’una fusta, símbol, per tant, contraposat al de la biga—, també anomenada Sindicat dels Tres Estaments, per tal d’aconseguir «entrar en lo regiment».

Parlant més exactament, la Biga agrupava els rendistes i els grans negociants dedicats a la importació de blat i de productes de luxe; i la Busca era principalment els mercaders dedicats a l’exportació dels teixits i altres productes del país i els mestres artesans o menestrals productors. Els interessos econòmics, doncs, eren oposats: als importadors els interessava la llibertat de comerç, als altres, el proteccionisme per als productes catalans. De tota manera, la Busca també arrossegaria, en el moment més fort de la lluita, la massa dels treballadors assalariats o «fadrins», i aquests en formarien el sector més radical.

El moviment buscaire marxaria animat per una mística religiosa: es creuria un partit «per Déu incitat, vigorat i escalfat» per implantar la justícia a Barcelona, que seria així «cap de la llibertat de Spanya». Els seus homes acusarien el govern de la Biga de pervertir les eleccions municipals, comprant els artistes i els menestrals amb dret de vot; d’haver precipitat a la ruïna les finances municipals amb grans emprèstits, part dels quals sense objectiu definit; de corrompre i pervertir l’administració, permetent la compra-venda de càrrecs i el tràfic il·legal dels blats; d’encarir la vida mitjançant la imposició de nous tributs i el manteniment dels antics; de no defensar el comerç barceloní, etc. I el xoc esdevindria inevitable, a la llarga.