LA LLUITA DE LA PAGESIA DE REMENÇA
(Segles XIV-XV)

(Pagès o pagesa de remença era aquella persona que estava lligada a la terra que treballava, i no podia deixar-la si no era pagant un rescat o «redempció». També cal dir, a tall d’introducció, que, després de la fase expansiva dels segles XII, XIII i part del XIV, la resta d’aquest segle i el XV serien caracteritzadament de crisi).

La situació dels pagesos de remença i les seves famílies havia millorat de bon tros, de resultes de la falta de mà d’obra que el daltabaix de la Pesta Negra (1348-49) havia provocat al camp català. Llavors molts pagesos havien estat pregats pels senyors d’ocupar els masos «rònecs», és a dir, els masos deshabitats.

En canvi, en aquella mateixa època s’havia desenvolupat una reacció senyorial: el «dret de prendre e maltractar» havia estat introduït en alguns textos legals, i el Concili provincial de Tarragona de l’any 1370 havia considerat que un pagès de remença no podia rebre ordes sagrats, com si fos d’una casta inferior. Però els pagesos, llavors, se’n podien riure: pràcticament, ells milloraven les seves condicions de vida.

I així s’anà formant, segurament, una promoció de pagesos grassos i rics, com diu Vicens i Vives. Molts d’ells menaven 4 o 5 masos alhora, i pagaven als amos les rendes d’un o dos; els altres els consideraven rònecs, malgrat que els aprofitaven per llaurar les parts més bones. No obstant això, continuava havent-hi, encara, famílies pageses pobres, reduïdes al conreu d’un mas insuficient i en males condicions.

Però tan bon punt el país entrà en la crisi econòmica, cap a l’any 1380, els propietaris del camp procuraren esprémer les seves propietats i les persones que les treballaven fins on ho consentissin les lleis i els costums. Van reclamar l’estricta observança de totes les normes de dret feudal contingudes en els «capbreus» o contractes escrits. I més tard reclamaren el dret d’establir nous pagesos als masos rònecs ocupats les últimes dècades.

Fou aquesta reacció senyorial el que va provocar el descabdellament del moviment d’alliberació dels remences. «El temps de la servitud és ja passat», van començar a proclamar l’any 1388. Heus aquí el principal objectiu del moviment remença: la llibertat personal, l’abolició dels «mals usos», que, segons textos de l’època, eren «màcula de la pàtria», «infàmia de la nació catalana». Encara que els pagesos pobres, més radicals, pretenien fer-se seva la terra que treballaven. Així començava un moviment revolucionari que havia de durar uns 100 anys, i acabar amb un notable triomf.

La colla d’abusos que eren inherents a la servitud feudal es poden classificar en dos grups: els que atemptaven a la dignitat de la persona i els que només eren càrregues econòmiques. Entre els primers figuraven els sis «mals usos» legalitzats i, a més, algunes abominables immoralitats.

Entre aquestes darreres hi havia els anomenats «dret de cuixa», «dret de maltractar» i «dret de didatge». El primer consistia en el dret que el senyor deia que tenia, quan el pagès es casava, a passar la primera nit amb la núvia; però no consta que mai s’exercís. Sí que s’exercia el dret de «maltractar» (que volia dir empresonar i confiscar els béns), que els senyors podien practicar encara que no tinguessin una causa concreta per fer-ho. El dret de didatge era la facultat del senyor, havent tingut un fill, de prendre com a dida la muller d’un dels seus pagesos, sense paga.

Els 6 mals usos legals eren la remença pròpiament dita, és a dir, l’adscripció de l’home a la terra, amb l’obligació de redimir-se per poder deixar el mas, i la intestia, la cugucia, l’eixorquia, l’arsina i la firma d’espoli forçada. La intestia es referia a la mort intestada del pagès: el senyor tenia dret a heretar una part dels béns propis d’aquell (una mena d’indemnització pels problemes que aquesta imprevisió pogués portar). La cugucia era el dret del senyor, en cas d’adulteri de la muller del remença: una part dels béns propis de la dona. Podem imaginar com devia ser odiós aquest mal ús en donar lloc a irritants ingerències del senyor en la vida privada dels pagesos. L’eixorquia donava al senyor, en morir un vassall sense fills, la facultat d’heretar ell els béns del pagès que haurien correspost als fills si n’hagués tingut. L’arsina era l’obligació del pagès d’indemnitzar el senyor en cas d’incendi del mas que el pagès ocupava. Finalment la «firma d’espoli forçada» era el pagament al senyor d’una quantitat a canvi que aquest firmés autoritzant el pagès a hipotecar els seus béns.

I encara cal afegir, bé que no fossin considerades mals usos, dues alienacions del mateix estil: el pagès de remença no podia vendre res, encara que fossin els fruits de la terra que li tocaven, sense l’autorització del senyor. I havia de consentir que el seu fill o la seva filla fessin de criats a la casa del senyor, de franc.

Però això encara no era tot: hi havia una munió de càrregues econòmiques, de les més arbitràries i pintoresques. Així, en morir el pagès, s’havia de donar al senyor la flassada del cap de casa, si no, el senyor no autoritzava l’enterrament. Sovint les famílies pageses eren obligades a pagar un tant per fer obres de construcció, per exemple, de castells, que ni es feien ni era de preveure que es fessin. O bé podia ser que el senyor cobrés una quantitat pel dret d’esmolar les eines a l’obrador del ferrer, malgrat no haver-hi cap ferrer. O encara havien de pagar per la reparació de les rescloses dels molins del senyor. I més: hi havia els «presents» obligats: un xai pel mes de maig, un pollastre o una gallina l’any per a l’aligot del senyor, pa per als seus gossos, la «cistella de raïms», la «carabassa de vi», les «pernes de carn salades», l’«ovella de llet» o el «feix de palla». I tot això sense comptar les feines agrícoles (llaurades, cavades, tragines, batudes, podades) que el pagès havia de fer a les terres que el senyor explotava directament.

Doncs bé: quan els senyors volgueren tornar a exigir estrictament tots aquests drets, després d’un període en què la manca de mà d’obra havia imposat una altra manera de procedir, toparen amb la reacció viva i resolta de la població remença. L’acció d’aquesta arribà, en ocasions, a l’agitació subversiva: crema d’arxius dels contractes on constaven les servituds, destrucció de collites, i el que s’anomenà «senyals de mort designants»: excavar una fosa o clavar una creu, com a amenaça de mort al senyor.

La monarquia veia amb bons ulls la causa dels remences, i també desitjava la devolució a la sobirania reial de jurisdiccions que havia hagut d’empenyorar a alguns senyors per falta de diners. Això era una qüestió d’interès seva, però coincidia amb l’interès dels camperols afectats, que, si tornaven a dependre directament del rei, tornarien a ser ciutadans lliures de tota servitud. Però, a més, l’agitació camperola era un problema social que el rei no podia ignorar, ja que arrossegava unes 15.000 o 20.000 famílies, a més a més concentrades la majoria al nord de Catalunya, a les terres gironines.

De manera que, a les darreries del segle XIV i en els primers anys del XV, la monarquia va fer tres importants gestions prop del papa —del papa d’Avinyó; era el temps del Cisme d’Occident— en favor de l’emancipació de la classe servil, per tal que influís prop dels senyors eclesiàstics perquè aquests cedissin alguns dels seus privilegis. Especialment la reina Maria, muller de Martí l’Humà, ho va fer amb una gran vehemència, i condemnant la remença com a contrària al dret natural. Però cap d’aquestes gestions no va tenir els bons efectes esperats. Els senyors eclesiàstics no sols eren tan intransigents com els nobles, sinó que, a més, arribaven a usar els seus poders espirituals i l’arma de l’excomunió per tal d’obligar els pagesos a acceptar la seva subjecció.

El bo i millor dels juristes del país també era moralment al costat dels remences, destacant en aquest sentit el gironí Tomàs Mieres, coratjós advocat de la causa pagesa. No cal dir que els altres pagesos, no sotmesos a la remença, eren així mateix al costat d’aquesta causa tan humana.

Però l’oligarquia no cedia en la seva posició, i els nobles i els eclesiàstics van aprofitar les Corts de l’any 1413, amb el debut d’un monarca estranger (Ferran I, dit d’Antequera), per afermar encara més els seus privilegis, amb la constitució «Com a molts…», la qual prohibia i castigava la subversió dels pagesos.

Els cavallers (nobles de baixa categoria), empobrits per la crisi econòmica, eren el principal factor de reacció social, en tant que ells «necessitaven» esprémer el pagès.

La conjuntura econòmica dels anys 1420-1445, més favorable, portà un període de calma, però a la represa de la crisi (cap al 1445), el problema esclataria amb tota virulència, i l’acció es canalitzaria a través dels sindicats remences, davant l’aferrissada oposició dels nobles i eclesiàstics i les vacil·lacions de la monarquia.