RESSORGIMENT AL SEGLE XVIII

L’endemà de la desastrosa derrota de la Guerra de Successió, els catalans es van posar a treballar amb gran afany. Les darreres dècades del Disset havien estat de recuperació econòmica, i la guerra va comportar, és clar, un retrocés, amb uns efectes que s’allargaren ben bé fins al 1730. A partir d’aquí va començar un fort procés de desenvolupament, basat sobretot en el vi i els teixits de cotó, que assoliria la màxima plenitud amb la llibertat de comerç amb Amèrica.

Expansió agrícola

Paral·lelament, i en constant interacció, a un gran augment demogràfic (del 100 per 100 en 70 anys), Catalunya viu al llarg del Divuit una forta transformació agrària, de tipus alhora extensiu i intensiu. La superfície conreada augmenta amb la constant rompuda de noves terres, de boscam i de garrigues, fins i tot de muntanya, en benefici, sobretot, de les plantacions de vinya. Hi ha textos de l’època ben expressius, per exemple: «… adelantan incesantemente la agricultura abriendo los terrenos que parecen más eriales y hasta los montes más escabrosos», d’un informe al rei de 1774. Efectivament: la vinya envaeix des de la sorra d’algunes platges o de la vora dels rius, o els estanys assecats, fins als cims dels turons. No hi ha gairebé comarca del país on els pagesos no conquereixin nous trossos de terra per al conreu. Aquest fenomen predomina sobretot al Pla de Barcelona: fins i tot al Tibidabo apareixen ceps. Serà bo de fer un esment especial de la conquesta de les «illes» del delta de l’Ebre, bé que no encara per al cultiu de l’arròs, i de l’assecament de diversos estanys, sobretot de l’Empordà.

En l’aspecte intensiu, el segle XVIII català enregistra un notable increment del regatge. N’hi ha exemples per tot el país, però predominen de manera aclaparadora a les comarques del Pla de Barcelona, el Maresme i el Vallès. El regatge afecta, és clar, els conreus de l’horta, l’arròs, el fruiterar i els horts particulars. L’empresa és gairebé sempre de tipus individual i amb un gran predomini dels petits propietaris; poca participació important dels senyors; ja abunden més les iniciatives de l’Església. El rendiment corrent del gra en terreny de secà era d’uns 4 o 5 grans per gra sembrat, mentre que en terreny de regatge arribava als 10 o 12 grans. Ara bé: el que hauria estat la gran obra de regatge, el Canal d’Urgell, projecte secular que ja havia estat presentat a Carles V, no pogué encara ser realitzat. A part el regatge, en alguns llocs, ací i allà, es comencen a aplicar alguns avenços tècnics, com és ara noves eines, l’adob de les terres amb fems, la rotació de diversos conreus, a vegades en un mateix any, i la cria de bestiar en prats artificials o gràcies al conreu de farratges. Assenyalem així mateix l’aparició i el desenvolupament de dos conreus nous al Camp de Tarragona: l’ametller i l’avellaner.

Hi havia, però, un viu contrast entre les riques i desenvolupades comarques del litoral i moltes zones de l’interior i de la muntanya. Eren les dues Catalunyes de sempre. Poc terreny conreat, poca població, desert i misèria era el panorama d’algunes d’aquestes darreres contrades, al costat, però, d’un gran afany de treball dels seus habitants.

Les distintes comarques s’especialitzen en un producte o altre, unes el blat, altres el vi. Però algunes s’orienten decididament cap a la producció intensiva de vi de cara a l’exportació, i no sols rompent noves terres, sinó també a costa del blat i l’olivera. Comarques com la Selva i l’Empordà arriben també a ser vinateres. En algunes, l’especialització s’acosta al monocultiu: tal és el cas del Camp de Tarragona i del Penedès, sobretot el primer, on la producció de vi s’enllaça amb la fabricació d’aiguardent, indústria localitzada a Reus. Cap a finals del Divuit, les exportacions de vi i aiguardent del Camp de Tarragona representaven prop d’una meitat de les totals de Catalunya en aquests dos productes. El vi i l’aiguardent anaven a diversos països europeus, però sobretot a les colònies americanes, ja abans de la llibertat de comerç, fent trampes, i això gràcies al monopoli colonial: la Monarquia prohibia el conreu del vi a les colònies. Però, en canvi, el país era deficitari en blat i bestiar, com sempre.

Indústria incipient

Un dels principals fenòmens econòmics de la Catalunya del Divuit és la feliç implantació i la creixença de la indústria cotonera, especialment de la fabricació d’«indianes» (robes de cotó estampades) per exportar a Amèrica. Això era novetat, perquè la tradició tèxtil catalana era sobretot en relació a la llana. L’any 1737 apareix a Barcelona la primera fàbrica d’indianes. L’any 1773 ja hi havia 80 fàbriques només a Barcelona, i cap al 1788 ja eren 150 i n’hi havia a Vic, Manresa, Mataró, Reus, Igualada i Olot. Un fuster de Berga va difondre a Catalunya les màquines de filar anomenades «berguedanes», copiades de les High angleses.

Una altra indústria important fou la dels draps de llana. Havia tingut una notable prosperitat en la segona meitat del Disset, i quedà arruïnada de resultes de la guerra: de 700 paraires existents abans, baixà a 40. Després tornà a remuntar. Altres indústries eren la de la seda, la de les puntes, la del paper, la de les pells, la del calçat, la de l’aiguardent i la del vidre.

Noves vies de comerç

Durant aquest segle, l’economia catalana ha de buscar una nova articulació comercial. Perdudes Sicília i Sardenya, mercats d’exportació i fonts de proveïments, Catalunya ha de trobar el seu complement econòmic en la resta d’Espanya. La supressió de les duanes interiors decretada per Felip V l’any 1717 hi va ajudar molt. Amb l’exportació de manufactures catalanes Espanya endins i la importació de blat i de bestiar cap al Principat quedaven establertes les bases econòmiques que han arribat fins als nostres dies.

Creu Vicens i Vives que no hi havia ciutat o vila d’importància a Castella o a Andalusia que no tingués la seva botiga catalana on es podien comprar teixits, quincalla, sabó, mitges i sabates.

Però, sobretot, l’economia catalana s’expandí mitjançant el comerç amb Amèrica. Això ja abans de ser decretada la llibertat, a través de Cadis o també de la Corunya. Va ser el fet vital el que prevalgué sobre el legal. Abans de tenir-hi dret, els catalans s’havien pres la llicència d’anar a Amèrica clandestinament, i va ser aquest fet el que va provocar l’autorització. Després de diverses mesures parcials, l’any 1778 Carles III donà autorització a Barcelona i a 11 llocs més per comerciar amb 20 ports americans. Aleshores, les exportacions espanyoles a les colònies es van quadruplicar en 10 anys. I la gairebé extinta marina catalana va arribar a disposar de 200 vaixells que feien només la travessia cap a Amèrica.

Noves classes socials

Amb l’aparició de la incipient indústria comença un procés de transformació social de la població urbana. La gastada burgesia medieval o classe dels «ciutadans honrats» s’havia acostat molt a l’aristocràcia: molts havien adquirit títols nobiliaris. Però la transformació econòmico-social havia de ser obra de les classes populars, i, sobre la base de mercaders i menestrals, més l’aportació de la immigració rurals (els fadristerns), sorgirien les noves classes: la moderna burgesia industrial i comerciant i la classe obrera.

Sobre la procedència més concreta de la nova burgesia, hi ha dues hipòtesis. Vicens i Vives creu que venia sobretot de la menestralia: «La història de la provinença de la burgesia catalana moderna palesa que es reclutà entre els caps de brot de la menestralia». En canvi, Joan Mercader diu que «Els nous empresaris sorgeixen de la classe dels comerciants, l’única que disposava del capital necessari i també l’experiència…».

Sobre la nova classe obrera, formada per fadristerns procedents de la pagesia i per menestrals desplaçats per la competència de la indústria, cal dir que no era encara el «proletariat». En molts casos compartien l’ocupació a la fàbrica amb el conreu de l’hort. Patien els moments de crisi amb l’atur forçós, però també tenien oportunitats no massa difícils d’establir-se en els moments econòmicament favorables. No els animava encara cap esperit revolucionari. Cap a finals del segle, el jornal mitjà diari a Barcelona era de 8 rals. Descomptant els dies de festa, això representava uns ingressos anuals de 2.176 rals, i, si volem fer una comparació, podem dir que els oïdors de la Reial Audiència en cobraven uns 18.000, i es queixaven. Un fet important fou el decret de Carles III de 1784, que establia la llibertat de tota dona d’exercir una professió i de tenir taller o botiga propis; era la llibertat professional de la dona.

Cal dir, però, alguna cosa sobre la que continua sent la classe social més nombrosa: la pagesia. Sembla que la gran majoria de pagesos eren explotadors directes, o propietaris, o parcers o arrendataris o bé quasipropietaris pel contracte emfitèutic (el contracte sorgit de la Sentència de Guadalupe). No hi manca una pagesia benestant, però tampoc el fenomen d’una massa assalariada, producte de l’increment demogràfic. La novetat d’aquest segle és l’aparició d’un nou tipus de contracte: el de «rabassa morta». Consisteix que el pagès que ha plantat una vinya, generalment en terreny romput, i assumint-ne totes les despeses, hi resta «establert» per a tota la vida de la vinya. Aquest contracte estimula l’extensió dels conreus i, a més, evita la proletarització d’una part de l’excedent de personal. Donarà lloc a un grup social: els «rabassaires», i, a la llarga, portarà problemes, perquè el terme «la vida de la vinya» era ambigu.

La cultura

Al segle XVII hi havia universitats a Lleida, Barcelona, Girona, Tarragona i Vic, però, per causa de l’actuació dels estudiants en el moviment revolucionari, foren totes suprimides i reagrupades en una d’única a Cervera, perquè aquesta havia estat una ciutat fidel a Felip V. Ara bé: la Universitat de Cervera fou un focus de cultura brillant i una de les millors universitats espanyoles, sobretot gràcies a la magna figura del professor Josep Finestres i a la de diversos professors jesuïtes, fins a l’expulsió del seu orde d’Espanya l’any 1767.

Un altre focus de cultura important van ser les anomenades «acadèmies», com el Reial Col·legi de Cirurgia, l’Escola de Nàutica, l’Acadèmia de Bones Lletres, entre altres. Totes d’iniciativa privada.

La decadència de la llengua i la cultura catalanes arriba al seu punt més baix, sense ser mai un buit total. Però apareixen ja les primeres espurnes del que serà la Renaixença del segle següent. Posem dos exemples. Antoni de Capmany escriu les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, que, encara que escrites en castellà, revelen un dels trets renaixentistes: el record de les glòries passades. I el sacerdot Josep Pau Ballot, amb Gramàtica y apologia de la llengua cathalana, no sols ensenya la llengua pròpia sinó que anima a conrear-la.

Al llarg del Divuit, Catalunya es recupera, no políticament de la derrota de la Guerra de Successió, però sí de la decadència econòmica, i demogràfica, que arrossegava des del segle XV.