LA FIL·LOXERA I LA QÜESTIÓ RABASSAIRE
(Segle XIX)

L’estrall de la fil·loxera de 1880-92 és el desastre més gran que ha patit mai el camp català. Però aquesta desgràcia es va donar en un segle expansiu i enriquidor per a l’agricultura catalana.

L’expansió agrària

En la visió de l’agricultura catalana vuitcentista hem de destacar, primer de tot, les colonitzacions. Colonització en el sentit de repoblació d’alguna contrada tot transformant-la. La principal tasca de colonització per fer era, naturalment, portar aigua al secà. I la gran obra per excel·lència fou el Canal d’Urgell, per convertir les estepes lleidatanes en una horta, en una de les zones més riques del camp català. Empresa la construcció l’any 1853 per la firma Girona Germans, Clavé i Cia., entrà en funcionament el 1862. I l’aigua, que davallava per canals, sèquies i reguers, va provocar, de primer, una catàstrofe: els sembrats van morir per la sal, que hi pujava per capil·laritat, i per la contrada es va estendre la febre palúdica. L’epidèmia durà prop de 20 anys i afectà un 70 per 100 de la població camperola. Els pagesos fugiren. Fou cap a la fi de la centúria que se’n recolliren els beneficis. Altres zones de colonització foren el delta del Llobregat i l’horta de Mataró, estimulades pel creixent mercat consumidor de Barcelona. També el delta de l’Ebre canvià el pasturatge de vaques i ovelles pel conreu de l’arròs.

L’agricultura catalana del Dinou continua movent-se sobre una base cerealística i ramadera del tot insuficient, i beneficiant-se de l’expansió de l’olivera i, sobretot, de la vinya. Cal afegir també l’expansió dels ametllers i avellaners al Camp de Tarragona. Així mateix, el conreu de la patata i el blat de moro per tota la zona muntanyenca, els garrofers per tota la costa i els tarongers al Maresme i el Baix Ebre. I, cap al final del segle, les primeres plantacions d’arbres fruiters a l’Urgell, que 20 anys després tindrien mercats esplèndids més enllà dels Pirineus.

En l’aspecte social hi hagué una profunda transformació, però no positiva. Les lleis liberals (Llei de Béns Nacionals i Llei de Desvinculació, de 1836, i Llei de Desamortització General, de 1855) —les quals, juntament amb altres disposicions, abolien el feudalisme— provocaren el desglaçament de la propietat feudal, empedreïda des de segles. Foren «desamortitzats», és a dir, expropiats, els béns eclesiàstics. Això no va servir, però, al fi social que hauria convingut (el que havia produït la Revolució Francesa), de beneficiar els pagesos. Posats a subhasta, aquests béns anaren a parar a mans de terratinents, burgesos i pagesos molt benestants. I els pagesos pobres es van veure sotmesos a condicions més dures que abans, per la cobejança dels nous amos i el desig d’amortitzar la seva inversió. També s’afavoriren les transaccions dels patrimonis senyorials civils, que foren «desvinculats», o sigui permesos de ser venuts. Però, tot plegat, el latifundisme va restar igual o reforçat.

Si aquestes mesures no van afavorir la pagesia, sí que van impulsar el millorament tècnic. L’arada romana va ser arraconada i s’introduí una nova arada, que no sols obria sinó que removia la terra. Ben aviat es va començar a parlar d’algunes màquines agrícoles. Una altra novetat fou l’ús dels adobs nitrogenats. A aquesta transformació i al progrés general agrari hi contribuïren dos factors. L’un, el desenvolupament dels transports, com el ferrocarril a partir de 1848 (línia Barcelona-Mataró), i la prolongació de les carreteres des de Barcelona fins a les zones de muntanya. L’altre, la col·laboració dels homes de la ciutat en les coses del camp: per exemple, capital barceloní construí el Canal d’Urgell.

La fil·loxera

Cal fer un esment molt especial de la vinya. Aquesta va continuar al llarg del segle la seva expansió del segle anterior, expansió que va arribar al seu màxim després de 1865, a causa de la destrucció de les vinyes franceses per la fil·loxera. Llavors, l’exportació cap a França va fer que el preu del vi es doblés, i una riuada d’or s’estengué pel camp de Catalunya. L’expansió del conreu s’intensificà. Però… l’any 1879 la fil·loxera travessava els Pirineus i començava tot seguit a estendre’s per Catalunya. L’any 1882 arribava al Maresme, el 1887, al Penedès, i dos anys després, al Priorat. La crisi va assolir el punt culminant entre 1892 i 1894: les vinyes foren destruïdes quasi a tot arreu, i les llars pageses, preses de la desesperació.

El país s’anà refent del desastre mitjançant l’empeltament de ceps americans, resistents a la fil·loxera, sota la direcció científica de l’Estació Enològica de Vilafranca del Penedès, fundada l’any 1892. La replantació assolí resultats sorprenents, però l’estrall social fou enorme. Algunes comarques vinateres veieren minvar notablement la seva població: el Priorat, per exemple, perdé un 25 per 100 dels seus habitants. Molta gent va emigrar cap a Amèrica.

Però cal no oblidar mai que una cosa era l’agricultura comercial i progressiva de les comarques costaneres i una altra molt diferent la tradicional i estancada de les de l’interior. En aquestes darreres encara prevalia una agricultura essencialment bladera i de mètodes arcaics, com la pràctica del guaret.

La ramaderia havia experimentat, al llarg del segle, una clara expansió al compàs de l’augment de la demanda de carn i de llet. També havia evolucionat del tipus tradicional transhumant al tipus estant, en corrals i vaqueries. Per exemple, el nombre de bens, al llarg del segle, havia passat d’uns 281.000 a uns 426.000. Totes les espècies de bestiar van augmentar sensiblement, però cal fer una menció especial en el cas dels ases: un tipus d’ase perfeccionat a la zona d’Olot i de Vic, anomenat «guarà català», conegué fama internacional i una exportació massiva a Europa, Amèrica i Austràlia.

La qüestió rabassaire

La crisi de la fil·loxera, a més de ser un desastre enorme, va portar cua, en unes conseqüències socials greus que foren conegudes amb el nom de «qüestió rabassaire».

Al llarg del Vuit-cents es produeixen litigis entre rabassaires i propietaris al voltant del problema de l’acabament del contracte de «rabassa morta» (contracte sorgit al segle anterior i que tenia una durada de «la vida de la vinya»). Els rabassaires aspiren a convertir aquest contracte temporal en perpetu, però els tribunals n’afirmen invariablement la temporalitat i el dret del propietari a desnonar el pagès al seu termini. El problema prengué una gran volada el 1873, quan la República aprovà una llei en què la rabassa morta era declarada redimible a voluntat del rabasser: aquest podia convertir-la en contracte perpetu mitjançant el pagament d’un «cens», o una quantitat anual. Però, caiguda la República, fou suspesa la llei.

El problema coneix un sensible apaivagament durant la prosperitat dels anys posteriors. Però heus aquí que quan la fil·loxera, entorn de 1892, arribà a matar tots els ceps, vells i nous, com que no hi havia dubte que la rabassa ja era «morta», molts propietaris volgueren rescatar les seves terres. Això donà lloc a l’agitació més violenta que ha conegut el camp català des de la crisi de la remença: es va desenvolupar una furiosa campanya excitant els rabassaires, amenaçats de caure en la condició de proletaris del camp, a apropiar-se les terres. La lluita fou especialment aguda al Penedès. Aparegueren lligues de resistència de rabassaires i parcers per fer front comú davant els amos i imposar-los uns pactes amb unes condicions determinades. L’incompliment dels acords presos, acceptant condicions menys favorables, o la no-associació per part d’alguns pagesos determinava un sentiment de menyspreu: els pagesos conformistes eren titllats d’esquirols; a vegades eren expulsats de la lliga. Els propietaris esquerps a acceptar les condicions demanades eren boicotejats: cap pagès no hi entrava en tractes. A vegades la lluita arribava al sabotatge: desbrotar la vinya, arrencar els ceps o calar foc als boscos. O bé escamots de pagesos s’ajuntaven en la verema d’una vinya i partien els fruits a gust del rabasser. En algun cas arribaren a apedregar el propietari. Per la seva part, els propietaris, valent-se de la influència prop dels municipis o dels cacics locals, expulsaven de la rabassa els pagesos més assenyalats com a revolucionaris. Només al poble de Sant Pere de Ribes hi hagué una avinença entre rabassaires i propietaris.

Amb tot, la necessitat de replantar les vinyes va obligar, a la fi, a una concòrdia més o menys real entre propietaris i rabassaires. Deixant de banda la qüestió de la redempció forçosa de la rabassa, els pagesos pugnaren per obtenir condicions més favorables, amb participació del propietari en les despeses del conreu o disminució de la part d’aquell en els fruits. Així, moltes rabasses no van ser renovades, però van ser convertides en parceries a llargs terminis. D’aquesta manera, el propietari havia rescatat la propietat, però l’antic rabassaire veia garantida una llarga permanència en la terra tants anys treballada.

Ara bé: això portaria una nova cua unes quantes dècades a venir.