SOCIETAT I ECONOMIA MEDIEVALS
(Segles XIII-XIV)

La societat rural

Entre 1200 i 1350 el camp català viu un període de prosperitat i d’expansió, amb rompuda de noves terres i aparició de nous masos. Aquesta expansió és motivada tant per la pressió demogràfica com pel necessari proveïment de les ciutats en creixença. També es tendeix a partir explotacions entre germans. Nous conreus de tipus comercial, com el safrà, destinat a l’exportació, s’imposen en diversos llocs. Però, malgrat aquesta expansió, Catalunya esdevenia deficitària en productes agraris, sobretot blat i carn, que calia importar, a causa de l’augment de població urbana i de la desviació d’algunes terres a altres conreus, com el cas esmentat del safrà.

La condició social dels pagesos, en canvi, no va pas millorar. La immensa majoria treballaven terres d’altri, però en arrendament perpetu. El propietari tenia sobre la terra el domini dit «directe» (propietat eminent) i el pagès hi tenia el domini «útil» (possessió i ús). Damunt el pagès s’exercien dues senyories: la territorial (la del propietari de la terra) i la jurisdiccional (la del senyor feudal). Ambdues senyories procedien sovint de la mateixa persona, però no sempre.

El pagès devia al senyor de la terra un cens o renda, de quantia molt diversa segons els casos. Un cas molt freqüent era el de l’anomenada «tasca»: una onzena part de la collita. També li devia diversos presents, com gallines, pernils… Així mateix el pagès havia de fer de franc feines en les terres que el senyor explotava directament (llaurades, segades…). I en molts llocs del nord de Catalunya, sobretot, el pagès estava subjecte al mas i no podia anar-se’n sense l’autorització del senyor i sense pagar-li una indemnització (la «remença»). Juntament amb la remença el pagès era sotmès a uns pagaments arbitraris anomenats «mals usos».

Al senyor jurisdiccional, que era sovint el mateix propietari, el pagès li devia l’acte de submissió anomenat «homenatge» i el jurament de fidelitat, serveis militars (expedicions, cavalcades, vigilàncies), feines al castell i tributs diversos.

El tret més colpidor de la condició pagesa d’aquest període és, naturalment, el fet de la servitud, constituïda per la remença i els mals usos. Aquesta condició arribà a afectar una quarta part de la població catalana, però molt concentrada: quasi tota al nord de Catalunya i una gran majoria a les comarques gironines. La remença, ja existent des de la revolució feudal, pren un gran increment al segle XIII: és la resposta del senyor a les possibilitats d’emigrar del pagès cap a les ciutats i cap a les terres de nova conquesta. Exemples de mals usos eren la intestia (pagament o multa de la família del pagès mort sense fer testament), l’eixorquia (igual en el cas de morir sense fills) o la cugucia (pagament en cas d’adulteri de la dona del pagès). Un altre element de servitud era el «dret de maltractar», que permetia al senyor empresonar el pagès i confiscar-li els bens.

Ara bé: a la segona meitat del segle XIV la situació del camp català canvià. Les pestes i mortaldats (a partir de 1348) reduïren la mà d’obra agrària. Molts masos restaren desocupats, i aquesta situació va fer que els pagesos, molt sol·licitats pels senyors, poguessin millorar sensiblement les seves condicions de treball i de vida.

Damunt els pagesos hi havia, com hem vist, els senyors feudals o els propietaris de la terra, que podien ser de la noblesa militar o del clergat, i en alguns casos burgesos de ciutat. Els senyors eclesiàstics solien ser bisbes o abats de monestirs. Els senyors de la noblesa es dividien en dues grans categories: els barons i els cavallers. Alguns procedien de l’aristocràcia feudal dels segles anteriors, però la majoria eren llinatges nous, procedents de la burgesia urbana, de pagesos dedicats a la vida militar o de persones ennoblides pel rei en premi de serveis especials. Els nobles o militars gaudien de molts privilegis, tant jurídics com econòmics. I el grup superior dels barons, malgrat no ser més que unes 25 famílies, tenia un poder econòmic i social extraordinari. Els nobles, en les seves jurisdiccions feudals, tenien poders d’administrar justícia, cobrar tributs i convocar per a la guerra. També cal dir que els senyors eclesiàstics procedien en gran part de les mateixes famílies nobiliàries.

Ciutats, oficis i gremis

En contrast amb el món rural, dominat pel feudalisme, les ciutats i viles eren illes de llibertat social. El comerç i el desenvolupament dels oficis i d’algunes indústries impulsen el seu creixement a través de l’emigració del sobrant de la població rural. Per damunt de totes elles destacava, de molt, Barcelona, una de les ciutats mediterrànies més importants.

La major part dels oficis presents a les ciutats catalanes atenien necessitats locals; oficis tals com sabater, sastre, ferrer, fuster, vidrier, saboner o argenter, entre altres. Però a Barcelona hi havia quatre oficis o indústries que treballaven per a l’exportació: els daguers (productors de ganivets, navalles, punyals, espases…), els assaonadors (que treballaven el cuir), els corallers (manipuladors del coral) i la draperia (producció de teixits de llana anomenats «draps»). La draperia fou la indústria més important de Catalunya a partir de finals del segle XIII. Va arribar a ocupar un terç dels treballadors de Barcelona. Era una indústria, ja que hi actuaven diversos oficis, com carders, filadors, teixidors, paraires i tintorers. Era concentrada sobre Barcelona, especialment.

A les principals ciutats destacava per sobre de tot la classe del «ciutadans», més endavant anomenats «ciutadans honrats». No arribaven a un centenar de famílies a Barcelona, però eren l’aristocràcia urbana, una aristocràcia sobretot del diner. S’havien enriquit amb el comerç, la indústria, els càrrecs públics o el cobrament de tributs per delegació. Ja no exercien cap d’aquestes activitats, però invertien els seus capitals en certes indústries i en el comerç, compraven terres i deixaven diners a crèdit. Eren capitalistes.

Immediatament a sota venia el grup anomenat «mà mitjana», que era integrat principalment pels mercaders o comerciants, i, a més, per una colla d’oficis importants com notaris, escrivans, cirurgians, apotecaris, drapers (empresaris de la draperia), barbers, pintors, escultors, capellers… (Més endavant, tots aquests oficis, per distingir-se dels mercaders, serien coneguts amb el nom d’«artistes»).

I a continuació seguia la massa dels menestrals o artesans, que eren el gros de la població urbana. Eren els homes (i algunes dones) de la majoria dels oficis. Formaven al seu torn tres categories: mestres, fadrins o oficials i aprenents. Els mestres eren els empresaris o titulars d’establiment; els fadrins treballaven a sou d’un mestre; els aprenents vivien a casa del mestre i n’aprenien l’ofici. Cada taller o obrador tenia uns quants fadrins i aprenents. A sota dels menestrals encara hi havia els treballadors no qualificats, anomenats «bastaixos» o «macips».

Cada ofici va tendir a organitzar-se en el corresponent gremi. De primer, els gremis eren confraries de socors per a l’alleujament dels malalts, orfes, vídues, esguerrats, o per sufragar enterraments, etc. I alhora confraries religioses per donar culte a un sant patró. Amb el temps, però, arribarien a ser també, i sobretot, organitzacions professionals per regular tota l’organització del treball i les relacions dins de cada ofici: salaris, temps d’aprenentatge, exàmens per passar de categoria, qualitat dels productes, preus… L’autoritat dels gremis, que depenia dels mestres, podia inspeccionar obradors, etc. Finalment, era a través dels gremis que els menestrals participaven del govern municipal.

Els mestres tenien una posició preponderant, tant a l’obrador com al gremi. Però la categoria de mestre no era pas closa i tothom podia més o menys arribar-hi. I es creu que els oficis i els gremis van ser una escola on els catalans van aprendre el típic esperit feiner i l’amor a l’ofici, de vegades reivindicat fins i tot en la làpida de la tomba.

Les tensions socials eren entre la classe dels menestrals i els rics «ciutadans». L’any 1285 va esclatar a Barcelona (i també en menor grau a Girona) una insurrecció popular. L’anomenat «poble menut», sota la direcció de Berenguer Oller, va dominar la ciutat i va abolir «les rendes» (interessos i deutes amb què molts barcelonins estaven entrampats amb els rics capitalistes). La insurrecció va ser durament reprimida.

Comerç mediterrani

Un actiu comerç donava sortida a l’expansió de l’economia catalana, tant l’agrícola com la manufacturera. El comerç interior recolzava en els mercats setmanals i en les fires anuals que se celebraven en les principals localitats. Però el comerç més important era l’exterior, principalment el de la façana marítima, sense menystenir el que es realitzava per la via fluvial de l’Ebre amb Aragó i Castella. La ciutat de Barcelona tenia una hegemonia indiscutible en el comerç exterior català.

En aquest comerç mediterrani, la burgesia catalana hagué de lluitar amb la forta rivalitat de les ciutats italianes: Gènova, Venècia, Pisa…, però Gènova sobretot. Ara bé: el domini polític, o l’amistat política, amb altres països d’aquesta mar era un gran avantatge, perquè representava un privilegi per als mercaders catalans. D’aquí l’interès per Sicília i Sardenya.

Els principals productes d’importació a Catalunya eren blat, bestiar, llana i coral. Els d’exportació eren, sobretot, draps o teixits de llana, i també safrà, dagueria (ganivets, punyals, espases), cuir treballat i objectes de coral. Hi havia finalment els productes de distribució, o importació i exportació, que eren articles de luxe, com espècies orientals i teixits de gran qualitat. Les àrees del comerç exterior català eren València i Aragó (i, a través d’Aragó, Castella), Llenguadoc i Provença, Itàlia (sobretot Sicília), Orient (sobretot Beirut, Damasc i Alexandria), el Nord d’Àfrica, les costes andaluses i Flandes i Anglaterra.

El comerç engendrà una institució pròpia: el consolat. El Consolat de Mar era un tribunal especial sobre afers i conflictes de tipus marítim i comercial. N’hi hagué a Barcelona, i també a Tortosa, Girona, Perpinyà i Sant Feliu de Guíxols. Però els catalans també tenien consolats a moltes ciutats mediterrànies. Eren tribunals per entendre en els afers propis dels mercaders catalans que hi residien o s’hi trobaven, però alhora també eren una representació comercial i fins i tot diplomàtica prop de les autoritats locals. El Municipi barceloní era qui nomenava els cònsols.

Societats mallorquina i valenciana

Totes dues tenien característiques distintives. A Mallorca, repoblada amb gent de Catalunya, no hi havia feudalisme, impedit per Jaume I. Però en canvi hi havia esclavitud: una part de la població mallorquina musulmana fou castigada amb l’esclavitud, per haver-se oposat a la conquesta catalana. Ara bé: aquesta situació no tingué gaire durada i es dissolgué amb oportunes «conversions» al cristianisme i emigracions al nord d’Àfrica. S’ha d’esmentar també el gran predomini demogràfic de la Ciutat sobre la resta de l’illa, en ser lloc d’assentament privilegiat de molts dels repobladors catalans. I així mateix, la forta dedicació de la Ciutat al comerç. Més endavant, per repoblar més la part rural, foren importats contingents d’esclaus de països de l’est d’Europa. Però tampoc aquesta condició d’esclavitud fou duradora.

A Menorca, conquistada el 1287, els conquistadors catalans dugueren a terme una terrible neteja ètnica: tota la població menorquina fou venuda, per Europa, com a esclava, o bé expulsada al nord d’Àfrica (expulsats que, mentre eren conduïts a les costes africanes… foren llançats al mar). L’illa fou enterament repoblada amb gent catalana.

La societat valenciana es configurà, arran de la conquesta, en aquest cas catalano-aragonesa, sobre la base d’un gran pluralisme: els valencians musulmans «apartats» a zones agrícoles de l’interior, els repobladors catalans assentats en la franja litoral i els repobladors aragonesos ocupant preferentment la zona interior més pròxima a Aragó. El feudalisme, també per voluntat de Jaume I, fou limitat a la zona de repoblació aragonesa, interior. I el pluralisme valencià encara es reforçaria quan a partir de 1296 la zona d’Alacant (que formava part del regne de Múrcia) va ser annexada al regne de València. Era una zona repoblada de gent castellana.