LA CATALUNYA DECADENT
(Segles XVI-XVII)

Als segles XVI i XVII Catalunya continua amb la tònica decadent iniciada a mitjan segle XIV. Té lloc, però, una «petita» recuperació, tan demogràfica com econòmica.

Els perills

Una de les característiques més importants d’aquests dos segles, per a la població corrent, eren els perills interior i exterior: el bandolerisme i la pirateria. (A més de la Guerra dels Segadors, que veurem a part). La falta d’un creixement econòmic feia que hi hagués un sobrant de gent que no tenia ocupació, i que tendia a dedicar-se a robar, sobretot en les zones rurals i de muntanya. Ara bé: aquest problema esdevenia agreujat per la propensió de la baixa noblesa a les picabaralles entre ells. Perquè els cavallers bel·ligerants contractaven bandolers fins a fer-ne grups organitzats per lluitar contra un altre cavaller. Això va fer que el bandolerisme esdevingués una lacra pesant, sobretot durant la primera meitat del segle XVII.

La pirateria morisca i turca infestava la Mediterrània (en altre temps un mar pacífic). Si els pobles de muntanya i de l’interior eren les víctimes propiciatòries del bandolerisme, els pobles de la costa eren els qui més sofrien els atacs dels pirates. Desembarcaven on volien i saquejaven. Es van construir moltes torres de guaita i moltes galeres, per perseguir-los. Però lo pitjor de lo pitjor ho van patir les Illes Balears: autèntiques invasions i destruccions en massa.

L’economia

El primer problema econòmic era la manca de blat, i, en conseqüència, el perill de la fam. Se n’havia d’importar (com sempre). S’importava preferentment de França.

A les ciutats continuava imperant, sobretot, la manufactura dels draps de llana. La llana havia de ser importada d’Aragó i de Castella.

El comerç, com sempre, girava al voltant de l’exportació de teixits i la importació de blat. Les rutes, però, s’havien diversificat, i els ports més importants del comerç internacional eren Londres, Amsterdam, Marsella, Roma, Sicília, Sardenya i Nàpols. S’havia perdut el comerç amb Orient i amb la costa africana.

La societat

L’aristocràcia catalana, el 1626, era constituïda per 1 duc, 9 comtes i 780 cavallers. Posseïen encara més de la meitat del territori del Principat. Territori separat sovint amb una mena de fronteres del territori de domini reial. L’alta noblesa tendia a acostar-se a la cort, i per tant a Madrid, així com a emparentar-se amb famílies castellanes i a parlar en castellà.

Els cavallers, en canvi, eren com una mena de proletariat de la noblesa. Amb molt d’orgull i pocs diners. Tenien grans dificultats per mantenir-se en el seu rang. Tot això els portava a tenir actituds de revolta i d’oposició, com ara el foment del bandolerisme i la revolta política.

El clergat representava un 6 per 100 de la població. Globalment parlant, era molt ric, sobretot bisbats i monestirs. Però es trobava profundament dividit: els bisbes eren nomenats pel rei, i molt sovint castellans, i eren reialistes. En canvi, els abats i canonges eren antireialistes, i a les Corts formaven en l’oposició. En una època de necessitat moltes persones entraven al clergat sense vocació, com a modus vivendi. I la Santa Seu hagué d’implantar una jurisdicció especial, per jutjar els crims que cometien molts eclesiàstics en el marc del bandolerisme.

Però no mancaren grans figures. Una d’elles el sacerdot Josep de Calasanç (1557-1648), que dedicà la vida a lluitar per una escola «popular, universal i gratuïta». Desenvolupà la tasca a Roma, i creà un moviment internacional dit de les Escoles Pies. A finals del segle XVII s’obrien les primeres escoles pies a Catalunya. Una altra gran figura fou sant Pere Claver, que evangelitzà a Amèrica i va ser anomenat «l’apòstol dels negres».

La burgesia catalana d’aquest període se’ns mostra com una classe satisfeta i sense inquietuds. Amb aspiracions a arribar al títol nobiliari. La seva actitud política era de col·laboracionisme amb la monarquia, però també de defensa de les lleis i les institucions. A diferència de la noblesa, mantingué l’ús del català.

L’anomenat «poble menut» era compost pels menestrals i els camperols, la gran majoria de la societat. Els segles XVI i XVII fou l’època daurada dels gremis, en què arribaren a una minuciosa reglamentació. En la primera meitat del segle XVII, la menestralia va viure les conseqüències de la competència francesa, per causa de la política lliurecanvista. En canvi la, segona meitat fou una molt bona època (amb la frontera francesa tancada per la situació de guerra amb França). El seu nivell de vida millorà.

En la societat catalana d’aquesta centúria és particularment dura la situació dels camperols. Sobretot en les contrades del nord i durant els llargs i freqüents períodes de guerra amb França, pràcticament la major part del segle, quan han d’aguantar la feixuga càrrega dels allotjaments militars, és a dir, l’allotjament de les tropes que hi ha sobre el terreny. Especialment les anyades dolentes de blat provocaven situacions de misèria extrema.

Com si fos una nova classe, hem de parlar dels vagabunds i els bandolers. Fills de la misèria, d’un poblament superior a les possibilitats econòmiques de l’època. També és de notar un clima passional, que feia que, en els torneigs, les fires i les fetes majors, es desfermessin fàcilment greus baralles, que acabaven amb l’ús de les armes que molts portaven a sobre.

La màxima virulència del bandolerisme català correspon al primer terç del segle XVII, en el transcurs del qual gairebé tot el país es migpartí entre «nyerros» i «cadells». Com una mena de petita guerra civil.

Les institucions

Les Corts, com a institució representativa de l’oligarquia catalana, eren l’obstacle que frenava el pas a l’absolutisme, per tal com disposaven lliurement de les quantitats econòmiques que concedien a la monarquia. L’actitud dels cavallers, classe molt descontenta, feia sovint de les Corts un parlament gairebé ingovernable.

La Diputació del General o Generalitat exercia encara les mateixes funcions, sobretot vetllar pel respecte a les Constitucions i els Privilegis de Catalunya. Continuava sent, doncs, la representació suprema de les classes dirigents catalanes, el joc polític de les quals oscil·la entre la burgesia litoral, pactista, i la irreductible noblesa pirinenca.

El Consell municipal barceloní és l’altre gran organisme autonòmic del Principat, tan important com la Generalitat, per causa del gran pes de Barcelona en el conjunt del país.

La cultura

La cultura i la llengua catalanes coneixen, durant aquestes dues centúries, una etapa de decadència i d’influència castellanitzant. De tota manera, la llengua va continuar sent conreada per la burgesia, cosa que va impedir una decadència total. No hi va haver, però, cap gran figura literària. El llibre més important de tota la decadència va ser el Llibre de feyts d’armes de Catalunya, de Joan Gaspar Roig i Jalpí. I els millors poetes, Pere Serafí i Vicenç Garcia, conegut com el Rector de Vallfogona.

A més de Lleida, Perpinyà i Barcelona, ja hi havia universitats a Girona, Tarragona, Vic, Tortosa i Solsona. Però la decadència cultural també les va afectar.

Però encara havia de donar la cultura catalana un valor de fama mundial a la primera meitat del segle XVI: el valencià Joan Lluís Vives, filòsof i escriptor, un dels més grans pensadors del Renaixement. Però visqué a Flandes.

L’art català d’aquest període viu la mateixa tònica de decadència, i se succeeixen dos nous estils: el renaixentista i el barroc, caracteritzat aquest darrer per un excés d’ornamentació.

L’afer dels moriscos

La societat valenciana, que el 1520 havia viscut una revolta popular i gremial contra els nobles (i també contra els camperols moriscos), anomenada Germania, fortament reprimida per Carles I, durant el segle XVII va sofrir un daltabaix considerable. L’any 1609, Felip III va ordenar l’expulsió de tota la població musulmana de la Península. Per a Catalunya no fou gran cosa (només la zona de Tortosa), però el País Valencià va perdre 125.000 persones (d’una població de 450.000).

Pobles abandonats, terres incultes, l’economia totalment desballestada, el país decadent. Va passar molt de temps que el País Valencià es refés del desastre. L’any 1638, dels 450 llocs que havien habitat els moriscos, 205 encara estaven abandonats.

Guerres i recuperació

La segona meitat del segle XVII va transcórrer en un seguit de guerres contra França. N’acabava una i en començava una altra. Aquesta situació es va traduir d’una manera molt diferent per a dos sectors de la població. Per als pagesos de la part nord de Catalunya fou una desgràcia continuada. Les incursions dels soldats francesos sobre el terreny, els seus continuats abusos, l’allotjament dels soldats espanyols i els seus no menys abusos…

En canvi, els menestrals de Barcelona i del sud del Principat van conèixer una sort molt diferent. Com que la frontera francesa estava tancada i no hi havia penetració de gèneres del país veí, les manufactures catalanes van viure un període de prosperitat i creixement.