INSTITUCIONS CATALANES
(Segles XIII-XIV)

Corts, Generalitat, Municipi de la capital

Per a les grans decisions a prendre i per a la recaptació de recursos o ajuda econòmica a les empreses del rei, aquest convocava les Corts. Aquestes eren constituïdes per tres braços: el braç eclesiàstic, que el formaven els bisbes i els abats; el braç aristocràtic o militar, compost pels barons i els cavallers; i el braç reial o popular, constituït pels ciutadans de les ciutats i viles que depenien del rei, o sigui per la població lliure de la dependència feudal, però concretament pels burgesos o «ciutadans honrats», que eren la classe que controlava el govern dels municipis.

Assemblea consultiva i deliberadora primer, esdevé després colegisladora. Les Corts i el rei discuteixen i aproven les lleis a les quals s’ha d’ajustar el govern del país. Les lleis s’anomenen «constitucions» si han estat proposades pel monarca i «capítols de cort» si ho han estat pels braços. I, naturalment, també pacten el «donatiu» o diners concedits al rei, com també tot el que fa referència a la imposició de tributs.

Les Corts prenen aquesta estructura a partir del 1283, en temps de Pere el Gran. El rei es trobava amenaçat per la interdicció papal i la preparació d’una croada francesa, i les classes dirigents van aprofitar l’ocasió per obtenir grans concessions a canvi de la seva fidelitat. En aquestes Corts foren aprovades les constitucions «Una vegada l’any» i «Volem, estatuïm». La primera estableix la reunió anyal de les Corts, que més endavant seria fixada en cada 3 anys. La segona disposa que el rei no podrà dictar cap constitució sense el consentiment i l’aprovació de les Corts. Eren les primeres Corts d’Europa a assolir la condició de colegislatives.

Però les Corts també pactaven «privilegis». Per exemple: la noblesa i el clergat tenien el privilegi de no haver de pagar diversos tributs. I en les esmentades Corts de 1283, els senyors feudals obtenen la constitució «En les terres o locs», que disposa que els seus pagesos no poden posseir cap propietat, i que s’han de «redimir» en cas que vulguin abandonar el mas. És a dir: dóna estat legal a la remença en «les terres o llocs» on fins aleshores s’hagués observat com a costum. Un altre privilegi assolit per la noblesa en les dites Corts fou que cap cavaller ni cap home franc (o sigui: no de remença) pogués ser pres per deutes.

El mecanisme de les Corts consistia en el fet de concedir al monarca les subvencions econòmiques que necessitava i obtenir, a canvi, la concessió de privilegis i limitacions al poder reial. Això era general a Europa, però és a Anglaterra i a Catalunya on les Corts assoleixen un constitucionalisme més efectiu. Sobretot en el control dels diners oferts al rei i en la vigilància de l’actuació del sobirà i dels seus ministres. Les Corts catalanes podien plantejar els «greuges» o queixes que tenien en relació al govern del país i, si no n’hi havia satisfacció, no hi havia «donatiu». Aquest constitucionalisme arrelà tant al nostre país, que les Corts catalanes i les valencianes van fer el que no arribà a fer cap altre parlament medieval: crear una corporació que representés el país de manera permanent: la Diputació del General o Generalitat.

Organisme, per tant, delegat de les Corts, la Generalitat va néixer per recaptar i administrar diversos tributs acordats per aquelles, sobretot amb motiu d’una guerra contra Castella, dins el segle XIV (any 1359). És a dir: les Corts concedien un tribut, però es reservaven el poder d’administrar-lo; el rei no podia disposar-ne lliurement. Més endavant (segle XV), aquest organisme havia de tenir funcions més importants, de representació política permanent del «país», és a dir, de les classes dirigents. La Diputació o Generalitat la formaven 3 diputats, un per cada braç de les Corts, ajudats per 3 «oïdors de comptes». La seva tasca era per 3 anys, i el diputat eclesiàstic n’era president.

El regne de València tenia les seves Corts i la seva Generalitat, com Catalunya, però no així les Illes, que depenien de les Corts catalanes.

El Municipi barceloní clou la terna de grans institucions catalanes. Els reis anaven concedint als municipis principals, que eren la seva força davant el poder de la noblesa i l’Església, un règim de govern àmpliament representatiu, a base de consells municipals. La capitalitat i la importància de Barcelona en tots els sentits van fer que el seu Consell tingués un pes nacional.

El veguer i el batlle, funcionaris reials, havien d’«estar a consell» (és a dir: a les ordres), en el govern de la ciutat, d’un petit organisme de 5 «consellers». Aquests 5 consellers, tots de la classe dels ciutadans honrats, eren elegits per un gran consell, de caràcter consultiu, que, format primer per 200 «jurats», quedà després constituït per un nombre de 100, d’on ve el nom de Consell de Cent, encara que, de fet, el nombre de jurats havia de sofrir diverses alteracions. Consellers i jurats eren renovats cada any, pel sistema que els sortints designaven els jurats entrants, i aquests, els consellers.

El Consell de Cent, o consultiu, instituït per Jaume I el 1258, tenia representació de tots els estaments de la ciutat, però no pas de manera equilibrada. Així, per exemple, l’any 1338, els 100 jurats es distribuïen així: 63 ciutadans honrats, 24 mercaders i membres de professions liberals i 13 menestrals (que eren, de molt, la classe social més nombrosa).

València tenia un Consell Municipal similar al de Barcelona, però els magistrats mandataris, que s’anomenaven «jurats» i no «consellers», eren primer 4 (burgesos) i després 6 (4 burgesos i 2 cavallers). (Val a dir que a Barcelona la noblesa no hi tenia cap paper… fins al segle XVIII, amb la Nova Planta de Felip V.). Però els jurats de València eren l’autoritat més important dins el regne, més, en aquest cas, que la Generalitat. El consell consultiu, allí anomenat Consell General, era format per 6 representants de cada parròquia de la ciutat.

A Mallorca, on la ciutat, anomenada «Ciutat de Mallorques», tenia un pes preponderant, tant en població com en riquesa, hi havia l’originalitat d’un govern municipal-insular. Sis «jurats», que havien de ser 1 cavaller, 2 ciutadans honrats, 2 mercaders i 1 menestral (per tant tots de la ciutat), hi tenien el govern, de la ciutat i de la resta. I el Grand e General Consell era l’organisme consultiu, amb representació de tots els estaments de l’illa, però amb dos terços de la ciutat i un terç de la resta de Mallorca (anomenada la part «forana»).

La doctrina del pactisme

De la pràctica legislativa de pacte entre les classes dirigents i el rei, en sorgí la doctrina pactista. Els juristes explicaren en una teoria la realitat social que es vivia al país. I sobretot ho va fer el franciscà Francesc d’Eiximenis. En el seu llibre Dotzè del crestià, dedicat a la societat, diu que aquesta és una agregació de cases, o famílies, primitivament separades, que s’havien ajuntat «per millor estament llur». Però, en unir-se per una raó de conveniència, no havien renunciat a la seva llibertat. Ho diu amb aquestes paraules: «Cascú pot presumir que cascuna comunitat féu ab la pròpia senyoria pactes e convencions profitoses i honorables… e jamés… no donaren la potestat absolutament a nengun sobre si mateixes, si no ab certs pactes e lleis». Eiximenis s’avançava de 400 anys a la doctrina del «pacte social» que després explicaria Rousseau.

La Corona d’Aragó

Era una estructura típicament confederal, és a dir, una unió sota el mateix sobirà de diversos regnes, independents entre ells i cadascun amb les seves institucions.

Regne d’Aragó i comtat de Barcelona primer (des del matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella el 1137), la Corona esdevé després completada amb els regnes de Mallorca (a partir de la conquesta de 1229), de València (conquesta de 1233-45), de Sicília (annexió pactada de 1282), els ducats d’Atenes i Neopàtria (conquesta de 1311), el regne de Sardenya (conquesta de 1324) i el regne de Nàpols (conquesta de 1442).

La mentalitat familiar que els reis encara tenien sobre els seus regnes, amb particions testamentàries, i altres causes, donaren lloc a un moviment de separacions i reannexions d’alguns països de la Corona. Així Mallorca, juntament amb els comtats del Rosselló i la Cerdanya, va constituir un regne a part, sota altres prínceps de la família, entre 1276 (mort de Jaume I) i 1344. I Sicília també fou independent, dins la mateixa família, entre 1285 (mort de Pere el Gran) i 1409. Hi hagué, doncs, una Corona d’Aragó, una Corona de Mallorca i una Corona de Sicília, però emparentades. Els ducats de Grècia, conservats uns 80 anys, formaren part quasi sempre de la Corona de Sicília.

Al patriarca de la historiografia moderna catalana Vicens i Vives li agradava dir que la Corona d’Aragó fou una estructura d’«imperi i llibertat», posada al servei del profit col·lectiu de tots els països que la integraven. Això és en part cert si es tenen en compte, sobretot, dues coses: l’estructura servia els interessos comercials de la burgesia catalana, i sobretot de la barcelonina, amb reserva preferent de mercats (no era un imperialisme polític pròpiament dit però sí comercial); l’illa de Sardenya fou integrada a la Corona per la força i per la força hi fou mantinguda d’una manera continuada, contra la voluntat secessionista d’una bona part de la seva noblesa (la ciutat de l’Alguer, després d’haver-se revoltat per segona vegada, fou objecte d’una repressió brutal: expulsió de tota la població i repoblació amb efectius catalans; per això encara s’hi parla català).

La dinastia

El comtat de Barcelona, primer, i la Corona d’Aragó després, foren regits durant més de 500 anys per una família comtal i reial, des de Guifré el Pelós, el 878, fins a Martí I l’Humà, el 1410. En aquesta data va fer fallida la seva descendència per causa de diverses morts prematures. Aleshores s’esdevingué l’anomenat «Compromís de Casp», amb el qual fou elegit rei Ferran d’Antequera, de la casa castellana de Trastàmara. Aquest fet tingué diverses causes, que podríem resumir així:

Una molt forta oposició de molts aragonesos i valencians a la successió del candidat català (Jaume, comte d’Urgell); lluites aferrissades i violentes a Aragó i València entre partidaris dels diferents candidats; reserves legalistes dels dirigents catalans a imposar un candidat sense el consens dels altres regnes; poc interès de l’oligarquia feudal i burgesa catalana envers el candidat català, segons certs autors, perquè alguns dels darrers monarques de la dinastia havien demostrat una certa tendència filopopular en contra dels interessos de les classes dominants; impossibilitat de reunir un Parlament que deliberés (pretensió catalana), donada la situació anàrquica d’Aragó i València; pressió, directa i indirecta, de Castella en favor de la candidatura del pretendent castellà; intrigues del papa (o antipapa) Benet XIII, aragonès, i del frare Vicent Ferrer, valencià, fins a la confecció d’una llista de 9 compromissaris pensada perquè sortís Ferran.

Totes aquestes circumstàncies es combinaren a donar pas a una nova dinastia.