LLUITA SINDICAL VIOLENTA
(1919-1923)

La gran prova de força del sindicalisme català després de la seva reorganització en el Congrés de Sants va ser la vaga de la Canadenca. La vaga iniciada el dia 5 de febrer de 1919 pels treballadors de l’empresa Regs i Forces de l’Ebre (després FECSA, però popularment anomenada «la Canadenca»), estesa més tard per solidaritat a tot el ram d’aigua, gas i electricitat, fou el conflicte laboral més important enregistrat fins llavors a Catalunya. I això per la seva durada, per l’amplitud que va prendre, pel sentit que es va donar a la lluita i pel seu resultat. El conflicte començà per l’acomiadament de 8 treballadors que es negaven a acceptar la reducció del sou, en haver passat d’eventuals a fixos. De la petició de readmissió es va passar a la d’augment de sou, i de la Canadenca, a totes les empreses del ram de l’electricitat (amb Barcelona a les fosques, els tramvies parats, els diaris sense sortir i moltes indústries parades). El Govern intervingué, amb personal militar, però s’afegiren a la vaga altres empreses d’aigua i gas i el personal dels Ferrocarrils de Sarrià, que eren de la Canadenca. A més els treballadors del sindicat d’Arts Gràfiques van imposar la «censura roja» i no publicaven les informacions contràries als obrers, encara que fossin del Govern. Aleshores el comitè de vaga ja exigia: obertura dels sindicats clausurats (d’abans de la vaga), llibertat dels dirigents empresonats, immunitat per al comitè de vaga. És a dir, de reivindicacions laborals s’havia passat a exigir el respecte a la llibertat sindical. El Govern va militaritzar els treballadors, però aquests, majoritàriament, es van negar i uns 3.000 van ser tancats al castell de Montjuïc. Finalment, el 15 de març començava una negociació entre el comitè de vaga, la Canadenca i el Govern, i al cap de dos dies s’arribava a un acord totalment favorable als treballadors: llibertat als presos socials, readmissió dels vaguistes, augment de sou, jornada de 8 hores i pagament de la meitat del sou del mes i mig de vaga. L’acord fou votat en un míting a la plaça de Les Arenes. Era la victòria més gran del sindicalisme català.

Però es va perdre la «segona part»: alguns detinguts no havien estat alliberats i, per ells, s’anà a la vaga general, que durà entre una i dues setmanes, segons les empreses. El Govern declarà l’estat de guerra, els soldats ocuparen els carrers i la burgesia organitzà el sometent. El resultat fou una gran derrota: milers d’empresonats, sindicats tancats i rebaixa de salaris en algunes empreses. Ara bé: per aquells dies, una llei establia la jornada de 8 hores per a tot Espanya (el primer país d’Europa a tenir-les).

L’estat de guerra durà fins a l’agost i els sindicats, com en casos similars, van continuar actuant clandestinament. Però, com que els dirigents més representatius eren a la presó, la direcció passà a altres de més radicals, i durant aquells mesos d’excepció hi hagué 8 atemptats, amb 7 morts (patrons, encarregats, guàrdies i un sindicalista). Començava així una de les pàgines més negres de la nostra història.

Cal dir que la resposta de la patronal catalana a la força demostrada per la CNT va ser ràpida i contundent (i mai prou degudament considerada i justament condemnada): organització patronal en forma agressiva, sindicalisme «groc» i resposta al terrorisme amb un altre terrorisme. Tot seguit de la vaga de la Canadenca es va constituir la Federació Patronal de Barcelona, i just nascuda amenaçava de contestar tota vaga obrera amb el locaut, i pocs dies després ho complia en el ram de la construcció. Immediatament va començar a actuar una colla de pistolers anomenada «la colla dels seixanta», a sou de la Federació Patronal, amb la missió de defensar els patrons amenaçats i d’atacar sindicalistes. El 25 de novembre d’aquell mateix any —després del fracàs d’una Comissió Mixta que s’havia pactat—, els obrers de la construcció anaven a la vaga i, aquell mateix dia, la Federació Patronal declarava el locaut general a tot Barcelona i feia saber que no hi posaria terme fins que no s’haguessin acabat totes les vagues. El locaut va afectar 140.000 treballadors i va durar 2 mesos. En fi, en aquells mateixos mesos es fundava a Barcelona el Sindicat Lliure, beneït per les autoritats i per la Federació Patronal. Un bon nombre de sindicalistes catòlics van ser enganyats inicialment amb la idea del pluralisme sindical i la llibertat d’elecció. Però, de fet, el Sindicat Lliure naixia per dividir la classe obrera, tindria molt poca afiliació i molta fama de sindicat «groc», però, en canvi, disposaria d’uns bons grups de xoc per enfrontar-se als grups de xoc anarquistes. Aquests grups substituirien la colla dels seixanta. I… encara més: pel febrer de 1920, la Federació Patronal aconsellava les empreses a augmentar el sou als treballadors que no estiguessin sindicats.

Per entendre correctament tota aquesta situació, i especialment la dels atemptats, cal saber i tenir en compte una dinàmica que s’anava produint i repetint de manera sistemàtica: dins la CNT hi havia, de sempre, dues tendències, l’anarquista sindicalista i l’anarquista més radical i partidària d’accions violentes; eren anys «moguts» i la reacció espontània dels governs era declarar l’estat de guerra o d’excepció a la més mínima; en l’estat de guerra, manaven les autoritats militars i aquestes optaven de manera invariable per la repressió, especialment sobre els sindicats; quan els sindicats havien de funcionar clandestinament, i amb el dirigents a la presó, passaven a ocupar la direcció dirigents més radicals i agressius; aleshores es produïen atemptats anarquistes, i en resposta se’n produïen de l’altra banda. Quan acabava l’estat de guerra i tornaven les autoritats civils, aquestes restablien els sindicats i els dirigents a la normalitat i enfocaven solucions polítiques (per exemple el projecte de Comissió Mixta dels últims mesos de l’any 1919); aleshores, amb la direcció dels sindicats en mans dels dirigents més representatius i moderats, no hi havia atemptats, o n’hi havia menys; quan passava «qualsevol cosa» es tornava a l’estat d’excepció i altra vegada es repetia el cicle.

Tristos resultats: entre agost i novembre de 1919 (amb política civil de conciliació) hi havia hagut 2 atemptats (sempre referit a Barcelona), i de gener a maig de 1920 (amb política repressiva) n’hi va haver 75, amb 11 morts i 55 ferits, a més de 28 bombes i petards.

L’any 1920 fou el de major agitació social, però l’episodi principal en fou la vaga dels miners de Riotinto (Huelva), a partir del juny, i que havia de durar 4 mesos. Com que també era promoguda per la CNT, aquesta vaga capgirà la situació: ara foren totes les classes riques d’Espanya (terratinents andalusos, financers de Madrid), i no sols la burgesia catalana, que se sentiren amenaçades pel nou sindicalisme, i van fer causa comuna. Es van acabar les alternances entre governants civils i militars, i entre polítiques contemporitzadores i repressives. La burgesia catalana va obtenir el que li convenia: que el govern «civil» de Barcelona fos encomanat a un militar, i quin militar!, el duríssim i ultrarepressor Martínez Anido. I ara no fou una repressió de 4 o 6 mesos, sinó que durà gairebé un any i mig. I, naturalment, fou una repressió dirigida contra la CNT, no pas contra el Sindicat Lliure. A partir del novembre de 1920 es tornaven a repetir els fets de sempre: detencions de sindicalistes, juntament amb l’advocat Lluís Companys, i, pocs dies després, l’assassinat del també advocat dels sindicalistes Francesc Layret.

Tot, a partir de llavors, va ser pitjor, i la novetat principal del 1921 va ser la que es va tendir a anomenar «llei de fugues»: en certs casos, la policia deixava en llibertat un detingut, i poc després disparava a matar sobre ell amb el pretext que havia intentat escapar-se. Però, a més, hi havia crisi econòmica. Tot es va confabular en contra dels treballadors i dels sindicats de la CNT. Les vagues van minvar radicalment, i la central cenetista va quedar molt afeblida. Però l’únic que no va minvar va ser el terrorisme, excusa principal per a la repressió. Al contrari: l’any 1919 hi havia hagut 52 atemptats, amb 14 morts. L’any 1920 van ser 201 atemptats amb 38 morts. I el 1921, 228 atemptats i 82 morts. (Cal advertir que els nombres aquests varien segons les fonts, però en totes elles són «molt alts»).

Per l’abril de 1922 es va normalitzar bastant la situació i els dirigents cenetistes van sortir en llibertat i l’actuació sindical va reprendre. A l’octubre, finalment, era destituït Martínez Anido. Però encara el 10 de març de 1923 queia assassinat el gran dirigent obrer Salvador Seguí, juntament amb un altre dirigent cenetista. No gaires mesos després Primo de Rivera proclamaria la Dictadura: una altra llarga etapa de repressió sobre el sindicalisme català. De la qual, és clar, la CNT encara en sortiria més radicalitzada. (L’any 1927 es fundaria la FAI, Federació Anarquista Ibèrica, grup extremista).

La burgesia catalana no serà mai prou acusada del fet que, tot i haver amassat grans fortunes durant els anys de la Guerra europea, restà insensible als problemes socials i tombà l’esquena al dolor d’una classe que treballava sense parar i en unes pobres condicions de vida. Més encara: va fer tots els possibles per trencar la seva força reivindicativa i per anul·lar els seus caps.