LA LLUITA ANTIFRANQUISTA
(1960-1975)

La nova oposició enfront del «desarrollo»

La nova oposició que, amb la força de noves generacions, prengué el relleu de la lluita antifranquista al voltant de 1960 es basava en dos moviments principals: el nou catalanisme de base cristiana i el marxisme. I les entitats més representatives n’eren sens dubte el CC i el PSUC. Potser el tret més positiu d’aquesta oposició fou el fet que no es tractava de moviments excloents entre si: al revés que en altres fases de la història de Catalunya, ni el catalanisme era tancadament burgès ni l’esquerra era espanyolista.

Les primeres manifestacions importants de la nova oposició havien estat ja la vaga del tèxtil i el metall de 1956, que aconseguí un gran augment dels salaris, del 30 per 100, i la mobilització universitària i ciutadana de l’hivern de 1956-57: segona vaga de tramvies, dues tancades de la Universitat i l’assemblea de 800 estudiants al Paranimf, inici d’un fort moviment estudiantil. Les primeres accions polítiques del nou catalanisme s’esdevingueren els anys 1959 i 1960: campanya de la «P» (protesta); campanya contra Galinsoga, director de «La Vanguardia», per haver insultat els catalans; campanya contra Franco, amb motiu d’una visita a Barcelona («Us presentem el general Franco», document atribuït a Jordi Pujol, en què el dictador era catalogat com a «opressor» i «corruptor»). Aquesta campanya empalmà amb els Fets del palau: cantada popular del prohibit «Cant de la senyera», davant dels ministres, repressió policial, detencions i detenció, tortura, procés i empresonament de Jordi Pujol, cosa que el féu símbol de la Catalunya lliure. Encara, el 1963 tingueren lloc les declaracions a «Le Monde» de l’abat Escarré, condemnant clarament i per primer cop el règim.

Els anys immediats hi hagué la reunificació de la CNT (la de l’exili i la de l’interior), la reunió (1962) a Munic de més de 100 polítics espanyols d’oposició (sense comunistes), que el règim batejà com a «contubernio», i l’escissió del CC. La CNT havia estat la més important organització en la lluita antifranquista de les primeres dècades, però havia sofert nombroses detencions col·lectives, que l’havien anat afeblint. El moviment CC es dividí en una tendència obrerista i socialista i una de nacionalista. Quan Pujol sortí de la presó no volgué continuar amb cap de les dues, sinó dedicar-se a muntar infraestructures: Banca Catalana, Rosa Sensat, Enciclopèdia Catalana. El CC havia durat poc, però havia fet dues tasques importants: impulsar un nou corrent catalanista i llançar el lideratge de Pujol. El PSUC, en canvi, tingué un llarg període sense les típiques detencions (1962-69), cosa que li permeté expandir-se. Accentuà la seva moderació, amb els projectes de pacte democràtic amb la burgesia, continuà sent aïllat per les altres forces polítiques però beneficiant-se de l’obsessiva propaganda contrària del règim, com també de les emissions de «Radio España Independiente», que emetia des de Bucarest. Més a l’esquerra hi havia el FOC (Front Obrer de Catalunya), de joves universitaris i obrers procedents de la JOC i l’escoltisme. L’altra organització important de l’esquerra era l’MSC (Moviment Socialista de Catalunya), que el 1966 s’escindiria entre la tendència de interior i la de exili.

En l’ordre més social cal esmentar l’esclat de vagues de 1962, en solidaritat amb Astúries —a partir d’aleshores, les vagues passaren de ser excepcionals a ser habituals— i la constitució, el 1964, de les Comissions Obreres de Barcelona, fet que culminaria el 1966 en la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. CCOO nasqué com un moviment sindical àmpliament unitari, però tot seguit patí escissions i quedà amb els corrents comunista, dominant, i socialista. Aleshores, CNT, UGT i SOCC integraren una efímera Aliança Sindical Obrera.

Atzars de la Història van fer que l’any 1964 el règim celebrés amb gran pompa els seus «25 años de paz», i, al mateix temps, amb motiu del 250è aniversari de la derrota de 1714, es reprenguessin les manifestacions de l’11 de Setembre, naturalment, reprimides.

El 1966 el règim aprovà una Llei de premsa que, en abolir la censura prèvia, obria escletxes de llibertat enmig d’un sedàs de prohibicions. I el mateix any s’aprovà en referèndum una Llei orgànica de l’Estat que pretenia ser una mena de nova «constitució», amb molt poques innovacions, una d’elles l’elecció directa d’un grup de 104 «procuradores» a les Cortes. Tot plegat, aquell any donà una sensació d’obertura, i fou aprofitat per CCOO per obtenir una gran victòria en les eleccions sindicals. Al mateix temps, els estudiants van constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la U de B (SDEUB). Ara bé: aquesta «apertura» (com se’n deia) va fer fallida aviat amb la continuïtat de la repressió, cosa que culminà amb un duríssim l’estat d’excepció de 2 mesos al gener de 1969.

La força de l’oposició es nodria de les generacions que no havien viscut la guerra, i també del millorament econòmic i cultural del país. Però aquells darrers anys 60 hi hagué uns fets externs que influïren en l’esquerra catalana (i espanyola, és clar) en un sentit de radicalització: el Maig francès i la Revolució cultural xinesa. De resultes d’això, l’MSC, ERC, el PSUC, CCOO i el FNC (Front Nacional de C) van patir escissions, i el FOC esclatà. El més important dels nous grups sorgits fou la comunista Bandera Roja, separada del PSUC, per rebuig a la seva política pactista, i que tingué forta influència a CCOO, la Universitat i diversos barris (al 1974, però, es tornaria a reintegrar). Un altre nou partit d’una certa importància fou el PSAN, separat del FNC, amb una ideologia nacionalista i comunista. Però l’organització política més important, malgrat tot, va continuar sent el PSUC, que, amb 300 militants a Sabadell, el nucli principal, era conegut normalment com «el Partit». El servei al país més important d’aquest partit fou, sens dubte, el fet de guanyar per a la causa de l’autonomia de Catalunya l’elit de la classe obrera immigrada, i evitar així una divisió perillosa.

En contrast amb aquesta fragmentació, l’any 1969 es donava un pas molt important en la política unitària: ERC, FNC, MSC, PSUC i UDC (Unió Democràtica de C) constituïen la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya.

La crisi de la Dictadura

De 1970 a 1975 s’accentua més i més la lluita antifranquista, cada cop més unitària, mentre que el règim no sap sortir del seu immobilisme enmig d’una gran confusió i de pugnes internes entre ultres i reformadors.

Pel desembre de 1970, un altre fet extern influí fort en la política catalana: el Procés de Burgos, contra 16 activistes d’ETA, amb demanda de penes de mort. 300 intel·lectuals catalans es van tancar a Montserrat i van formar l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans. Les penes de mort van ser commutades. Aquesta Assemblea contribuí decisivament a la constitució, el 7 de novembre de 1971, de l’Assemblea de Catalunya, l’organisme unitari més important de la nostra història. En formaren part, amb successives adhesions, tots els partits i un gran nombre d’entitats socials de tota mena, així com assemblees locals o comarcals. El seu programa es concretà en 4 punts: Amnistia; Llibertats democràtiques i sindicals; Estatut de 1932 amb caràcter provisional, de cara a l’autodeterminació; Coordinació amb els altres pobles peninsulars. Tot seguit l’Assemblea començà a promoure campanyes.

Foren anys de fortes lluites obreres, entre les quals destaquem una vaga de 62 dies a Harry Walker; conflictes a la SEAT el 1971, el 1973, el 1974 i el 1975; dues vagues generals al Baix Llobregat el 1973. Però la situació derivà cada cop més a una conflictivitat generalitzada: els estudiants, la lluita dels barris contra l’especulació i la corrupció, els col·legis professionals contra la pena de mort i els nyaps urbanístics, els professors no numeraris (PNN) de la Universitat, els mestres, els metges interns i residents (MIR), els treballadors de banca i, encara, les vagues de fam de mossèn Xirinacs davant la presó.

Davant aquest panorama, el règim accentuava el seu immobilisme, malgrat que hi havia creixents contradiccions internes. Fins i tot es produïen, amb tota impunitat, atemptats amb explosius contra llibreries, revistes, editorials, etc. El 1973 s’inaugurà la nova figura de president del Govern (en una persona diferent de Franco, cap de l’Estat), amb Carrero Blanco, que era la persona promocionada pel règim per ser el continuador després de la mort del dictador, però només durà mig any, per causa d’un atemptat espectacular d’ETA. Llavors el règim quedà sense recanvi. Un nou Govern prometé obertura, al començament de 1974, però un mes després era executat Puig Antich, militant llibertari, acusat d’un crim confús. Encara es va tancar més la situació de resultes de la Revolució portuguesa «dels clavells». L’obertura només donà de si una llei d’«asociaciones políticas» molt estreta.

Aquell any, 1974, l’oposició s’estructurava més. El PCE, partits secundaris i personalitats de la dreta formaven la Junta Democràtica d’Espanya. Oficials de l’Exèrcit constituïen la Unión Militar Democrática. Els dos grups del socialisme català s’organitzaven però per separat. Bandera Roja retornava al PSUC. I el corrent pujolista es concretava finalment en Convergència Democràtica de Catalunya. En un principi hi entrà també UDC, però després se’n separaria i finalment formarien una coalició estable. El nou partit es dirigia a la classe mitjana, amb un plantejament nacionalista ampli i poc concret i unes definicions socials tendint a socialdemòcrates. Entrà també a l’A. de C.

A principis de 1975 hi hagué un fet impactant: 18 regidors de l’Ajuntament de Barcelona votaven «no» a una proposta de subvencionar l’ensenyament del català. La resposta fou una vigorosa campanya popular demanant la dimissió dels «regidors del no». Aquell any, la situació donava encara més la sensació de compàs d’espera. Unes eleccions sindicals es van traduir en una gran victòria de les candidatures «unitàries i democràtiques» de CCOO, que entrava a controlar sectors del sindicat oficial (al Baix Llobregat, totalment). Entre abril i maig, es va tolerar que 6 polítics catalans de totes les tendències exposessin el seu programa al Col·legi d’Advocats. Al juny es creava una nova plataforma unitària a l’Estat, amb el PSOE com a partit dirigent: la Plataforma de Convergència Democràtica. Després es fusionaria amb la Junta Democràtica per constituir Coordinació Democràtica.

El Govern de la Dictadura reaccionava a tot això de la pitjor manera: a l’agost declarava l’estat d’excepció per 2 anys (que no els havia pas de durar), i al setembre 5 activistes d’ETA i del FRAP (grup marxista-leninista) eren afusellats. Al mateix temps, el general Franco emmalaltí greument, i el 20 de novembre moria després d’una llarga agonia. Tot seguit, la coronació de Joan Carles de Borbó donava pas a una contradictòria situació predemocràtica.