Barcelona, 1771. La jove Constança Clavé, de setze anys, deixa la llunyana ciutat de Lima després de la mort del seu pare, un diplomàtic al servei del virrei Manuel de Amat, per iniciar un llarg periple fins a Barcelona i reunir-se amb els seus avis. Duu paisatges, gustos i textures gravats a la memòria, i viatja amb la seva única herència: el quadern de receptes de qui va ser el seu primer mestre a la cort peruana, el xef Antoine Champel. A la ciutat, la Constança somia convertir-se en una gran cuinera, malgrat que la seva condició de dona li barrarà moltes portes. No obstant això, s’obrirà pas amb coratge i passió entre els carrers d’una Barcelona convulsa, movent-se entre els grups que criden a la revolució i aquells altres que freqüenten salons més refinats i exquisits; una esfera de poder on es mouen personatges fascinants, com el que va ser considerat el primer gastrònom de l’època, el baró de Maldà.

Una visió dels inicis del monestir de Santa Maria de Montserrat, dels primers temps de l’Scriptorium, amb el cant del ventre de la terra que donarà lloc a l’Escolania, a través d’uns personatges que conformen el fresc extraordinari d’una terra de frontera, la Catalunya que s’expandia cap al sud per assolir la seva plena identitat com a poble. A començament del segle XI, l’abat Oliba pren una decisió que trastoca l’ordre establert. Un petit grup de monjos s’instal·la en una de les ermites amb la missió de posar les bases del monestir. Entre ells, l’exsoldat del comte Berenguer Ramon I, Dalmau Savarés, que es debat entre dos futurs excloents: l’espiritualitat transformadora d’en Basili, l’eremita, contra el poder mundà de l’Església.

El secret de la germandat narra dues històries, en una trama que transcorre entre les comarques del Maresme, el Barcelonès i el Vallès, a cavall entre els segles XVIII i XIX. De primer coneixem en Ferran, un nen que viu acollit en un convent des que els monjos el troben abandonat davant la porta, acabat de néixer. Dins el monestir, en Ferran porta una vida molt especial, envoltat de frares, on el principal escull per a la seva formació és el vot de silenci dels monjos. Un cop som immersos en la vida del petit Ferran, ens topem amb l’altra història: durant l’ocupació napoleònica de Barcelona, en Simó, un jove de bona família que pateix un greu trastorn mental, acaba de tenir una crisi. Totes dues històries s’aniran desenvolupant de manera alternativa, desvetllant-se de mica en mica la seva relació, entre secrets, misteris i enigmes, enmig d’una atmosfera impregnada de creixent perill.

El present estudi desenvolupa i complementa la meva tesi doctoral i el seu objecte central és l’anàlisi de la participació política, del poder polític institucional local, que els sindicats adherits a la Confederació Nacional del Treball van poder exercir en cada moment de la guerra civil als ajuntaments catalans i, més específicament, en els dels municipis de la comarca del Vallès Occidental, aproximant al lector a la vida interna dels Consistoris i a la seva gestió pública.

Petit repàs de gent coneguda de la Lleida del segle passat, amb alguna de les seves anècdotes i un toc de nostàlgia inclòs.

Desembre de 1787: la Bounty, vaixell de la marina reial britànica, es dirigeix, amb el seus quaranta-sis tripulants, cap a l’arxipèlag de Tahití. Hi ha de carregar arbres de pa i portar-los a les Antilles. Però el capità Bligh, autoritari i brutal, provoca la còlera dels seus homes. Un motí, dirigit per el segon oficial del vaixell, esclata, de sobte, a bord… Amb Els amotinats de la «Bounty», Jules Verne s’inspira en un motí llegendari que no ha deixat d’estimular les imaginacions.

És molt possible que algun lector trobi estrany que s’enceti en aquest volum l’estudi d’uns monarques que ni veieren les seves primeres llums a Catalunya ni tampoc, pel que podem deduir de la tradició historiogràfica clàssica, s’empeltaren de la mentalitat catalana. Sense cap mena d’excepció, ni tan sols la de Ferran el Catòlic, malgrat que parlava regularment i entenia bé el català, els quatre sobirans de la nissaga dels Trastàmares no es poden considerar com a personalitats distintives de la nostra terra. No obstant això, els problemes de Catalunya pesaren talment damunt llurs espatlles, la crisi del país els caragolà de tal manera, que solament se’ls pot entendre com a individualitats històriques d’una certa categoria en el pla dels fets gravíssims que teixiren la vida dels catalans de llur temps.

Allò que va impulsar a Jaume Vicens i Vives a escriure un llibre d’aquestes característiques va ser la voluntat d’oferir una visió del passat col·lectiu i les característiques del tarannà i la psicologia dels catalans a partir de la història, adreçada a un públic molt ampli, no exclusivament català, sinó també espanyol. Notícia de Catalunya (Nosaltres els catalans) va ser el llibre editat en català més venut durant les festes de Nadal de l’any 1954. Aquest èxit demostra que va ser una publicació oportuna i, sobretot, insòlita: era la primera obra de la postguerra editada legalment en català que reflexionava sobre la catalanitat.

Una novel·la per vibrar i tornar a creure en la força de les aventures. Aquesta és la insòlita i meravellosa història de Biel Freixa, un jove picapedrer de Ripoll que, traït i amenaçat de mort, ha de salvar la seva vida i la d’aquells que estima acomplint una perillosa missió molt lluny de les seves terres. Però Qurtuba (Còrdova), capital del califat, seu de la biblioteca més gran del món i paradís dels sentits, l’ambigüitat i els secrets… és també una ciutat plena de lladres, espies i assassins.

Pierre Vilar és un dels historiadors francesos que més s’han ocupat de temes hispànics i, especialment, de la història de Catalunya. Aquest llibre recull el text que va escriure com a introducció a la Història de Catalunya en vuit volums que Edicions 62 li va encarregar de dirigir l’any 1986 i que sintetitza les idees fonamentals que hi ha darrere el fet d’explicar la història d’un país com el nostre; sense la necessitat d’haver-ne de defensar i demostrar la identitat i, per tant, fugint de romanticismes. I és que, com diu Vilar, la història no és tan sols relat, sinó també anàlisi, explicació.

Any 1949. Catalunya és independent des dels Fets d’Octubre de 1934 i es refà de la invasió nazi. A l’Espanya tenebrosa del dictador Sanjurjo, un grup d’espies a la reserva, encapçalats pel mític mossèn Farràs, intenten desactivar l’amenaça sorda que posa en perill la supervivència de la jove República Catalana. Els ambaixadors és un mecanisme de rellotgeria, una ficció que juga amb la història amb imaginació, sentit de l’humor, un estil personalíssim i una punta de mala bava.

Durant l’estiu del 1010, un gran exercit format per cavallers dels comtats catalans dirigits per Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol d’Urgell, va posar-se al servei de Muhàmmad al-Mahdí, un dels dos pretendents al califat de Còrdova, immers en una ferotge lluita dinàstica. A l’expedició hi participa Dacó Miró de Tost, fill bastard del senyor de Tost, al servei del bisbe Sal·la. Té una missió paral·lela: buscar un llibre prohibit, el darrer record d’un bisbe herètic. L’any dels francs, Premi Nèstor Luján 2003, és una història de traïcions i esperances, situada en un moment històric apassionant, entre la desfeta del califat i els primers signes de la revolució feudal.

Al segle XIII, el cabalista jueu Abraham Abulàfia sent una veu a Barcelona que l’impulsa a anar a veure el Papa per comunicar-li un secret del qual pot dependre el futur del seu poble i també de la Cristiandat. El cabalista, creient-se el Messies, viatja a Roma per tenir una entrevista amb Nicolau III que mai no s’arribarà a produir. Amb la memòria d’aquesta història real, al segle XXI, un nou Papa rep una petició d’entrevista que recorda obsessivament la de l’antic cabalista. Com vuit segles enrere, la Terra Santa viu uns moments de tragèdia i de guerra i la convivència entre les religions és molt difícil. Podria ser que el secret que Abulàfia volia revelar al Papa l’any 1281 encara servís a l’Església i a la humanitat del segle XXI.

Any 44 aC, Juli Cèsar és assassinat. Quan en el testament adopta i nomena hereu universal el seu nebot Octavi, la vida d’aquest jove estudiant de divuit anys canvia per sempre. Envoltat d’homes que lluiten aferrissadament pel poder —Ciceró, Brut, Cassi, Marc Antoni—, el noi ha de modelar i enfortir el seu caràcter per imposar-se a totes les maquinacions. A poc a poc, gràcies a la sort i a la intel·ligència, aconsegueix aplicar la llei i, superant els conflictes íntims, assumeix el càrrec de primer Emperador de Roma. Fruit de la ploma d’un autèntic narrador, August fa reviure un seguit de personatges històrics i, amb un esplèndid joc de llums i ombres entre l’àmbit públic i el privat, recrea el somni d’un home per alliberar la corrupta Roma de les urpes dels estafadors benestants que amenaçaven de destruir-la.

L’any 401 aC, una expedició de mercenaris procedents de diverses regions de Grècia va posar-se al servei de Cirus, que pretenia arrabassar el tron de Pèrsia al seu germà Artaxerxes. Però en la batalla de Cunaxa, a Babilònia, Cirus és mort i el seu exèrcit, derrotat. El fil conductor d’Els deu mil (Anàbasi) són els avatars d’aquesta campanya, i molt especialment la marxa posterior dels mercenaris grecs, que proven de tornar vorejant el Tigres, travessant països remots i, després, emprenent un viatge atzarós pel Pont (l’actual Mar Negre). Xenofont —prolífic autor de relats històrics, textos socràtics i tractats tècnics— va prendre part en l’expedició dels deu mil i hi va tenir un paper rellevant, que ell mateix s’encarrega de subratllar. Però el que sorprèn encara avui és com va reeixir a fer de la seva crònica una narració apassionant, plena d’episodis variats, que posa davant dels ulls del lector la vida autèntica d’aquells soldats de fortuna i l’esperit que els animava.

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l’avantguarda nacionalista i d’esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: «el llibre La traïció dels líders és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma els volums La sembra laboriosa i Una pedregada seca». Descriu d’un mode inèdit les lluites clandestines d’aquells anys. S’hi afegeix una tercera part, La collita perduda, on es posa a la llum l’autoperpetuació d’una classe política girada d’esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública.

L’emperador Adrià, a les portes de la mort, es disposa a redactar una visió global del que han estat el seu govern i el seu projecte vital, en una carta dirigida al seu nebot Marc Aureli, que l’haurà de succeir en el càrrec. La carta comença per la visita que l’emperador Adrià fa al seu metge Hermògenes quan, malalt, es veu traït pel seu cos. A partir d’aquí comença l’evocació de les seves experiències de joventut, els combats viscuts i les lectures que l’han influenciat. Memòries d’Adrià finalitza amb una meditació sobre el suïcidi però, finalment, Adrià es resigna a esperar la mort amb dignitat i paciència.

L’esforç de Stefan Zweig per assolir una comunitat d’esperit per sobre de les fronteres, un innegable talent com a memorialista d’uns temps difícils per a Europa i la seva activa militància antibel·licista han convertit la seva obra en un dels referents indiscutits del pacifisme. Però en els primers mesos de la Primera Guerra Mundial, Zweig no va mantenir exactament les actituds que ell mateix s’atribueix a les seves memòries, brillants i inqüestionables. Els articles reunits en El món de 1914 recuperen els escrits de guerra de Stefan Zweig publicats a la premsa per comentar, en temps real, els primers dies de la Guerra Gran. En aquests articles, s’hi mostra bel·ligerant i militant, gens pacifista. Indubtablement brillants, són peces d’orfebreria assagística i narrativa que posen al servei de la causa germànica el seu estil inconfusible, tot i el seu contingut. Aquests articles permeten una completa revisió de la figura de Zweig, no per negar grandesa a la seva obra, sinó precisament per posar de manifest la complexitat de la seva identitat europea.