14

Jack i Glòria van sentir només a mitges el que planejaven els altres. Tim Lambert volia tornar a casa com més aviat millor, i Elaine intentava convèncer Lilian i Ben perquè passessin amb ells un parell de dies. Per a la jove parella l’excursió a Greymouth era objecte de discussió: Lilian volia tornar a veure els seus germans i el seu cavall, però Ben temia tornar a trobar-se amb la seva mare. Tal com era d’esperar, va guanyar Lily. Elaine va xiuxiuejar a Tim a l’orella que Ben, malgrat tot, era realment un «bon jan».

—M’agradaria saber què li veu Lily —va afegir, mentre Ben i Caleb s’embrancaven de nou en la qüestió de la previsibilitat general de les accions dels déus i les figures llegendàries de les mitologies maoris. Tim va deixar anar un grunyit i Elaine va interpretar que estava d’acord amb ella.

Maaka i la seva esposa es van retirar aviat, segurament trobaven les discussions de Ben i Caleb encara més irritants que la resta dels reunits. Jack va aprofitar l’oportunitat per acomiadar-se ell també, i Glòria, així mateix, va desitjar a tots una bona nit. Va besar la seva àvia a les galtes, una cosa que no havia tornat a fer des que era nena. A Gwyneira se li van escapar les llàgrimes.

Glòria va obrir a poc a poc la porta de l’habitació de Jack. No va trucar. Tampoc no trucava abans. I amb la mateixa naturalitat de molts anys enrere, va lliscar sota els llençols del llit de l’home. Tanmateix, la nena de llavors portava una camisa de dormir i de seguida, sense dir paraula, s’arraulia contra el seu protector per continuar dormint sense patir malsons. La dona d’avui s’havia desprès de la bata abans de jeure al costat d’ell. Estava despullada. Tremolava i a Jack li semblava sentir l’agitat batec del seu cor.

—Què he de fer? —va preguntar ella en un xiuxiueig.

—Res —va contestar Jack, però ella va sacsejar el cap. Glòria es va apartar cap enrere els cabells acabats de rentar i, al mateix temps, Jack va aixecar la mà. Els seus dits es van tocar i es van separar com a víctimes d’una descàrrega elèctrica.

—«Res» ja ho he provat —va murmurar Glòria.

Jack li va acariciar els cabells i la va besar. Primer al front i les galtes, després a la boca. Ella no la va obrir, va romandre quieta.

—Glòria, no has de fer-ho —va dir Jack amb suavitat—. T’estimo. Tant si comparteixes el llit amb mi com si no. Si tu no vols…

—Però tu sí que vols —va murmurar Glòria.

—No es tracta d’això. Si hi ha amor, tots dos volen. Si només n’hi ha un que gaudeix, és… —No trobava un qualificatiu—. En qualsevol cas no està bé.

—A Charlotte li va agradar la primera vegada? —Glòria es va relaxar una mica.

Jack va somriure.

—És clar que sí. Encara que també era verge quan ens vam casar.

—També? —va preguntar la noia.

—Per a mi ets verge, Glòria. Encara no has estimat cap home. O no preguntaries què has de fer. —Jack va tornar a besar-la, va fer passar suaument els llavis pel coll i les espatlles de la jove. Amb cautela li va acariciar els pits.

—Llavors, ensenya-me’n —va dir ella baixet. Seguia tremolant, però més tranquil·la quan ell li va besar els braços, els canells, les mans aspres i els dits forts i curts. Va conduir la mà de la noia perquè li acariciés la cara, la va animar a acariciar-lo. La tocava amb amor i precaució, com si fos un cavall espantadís.

Després de Charlotte, Jack no havia estat amb cap altra dona i se sentia una mica inquiet. Però Glòria era totalment diferent de Charlotte. D’acord, la seva dona havia estat verge i al principi una mica tímida. Però Charlotte tenia costums mundans i era una sufragista en potència. Havia sortit al carrer amb les seves companyes per reivindicar els drets de la dona; les estudiants s’havien ocupat de subministrar medecines a les noies que feien el carrer. La jove no havia estat una completa ignorant, entre les noies havien parlat i intercanviat experiències. Charlotte, per tant, tenia il·lusió la nit de noces. Sentia curiositat i ganes d’aprendre l’art de l’amor.

Glòria, ben al contrari, tenia por. Però no manifestava la seva por acovardint-se, sinó tolerant. No es tensava. En algun moment havia vist que al Niobe suportava millor el dolor quan relaxava els músculs. Jack havia d’anar amb compte que ella no es deixés portar per aquell abandonament i es convertís entre els seus braços en una nina de drap sense voluntat pròpia. Ell parlava amb ella, li xiuxiuejava paraules dolces mentre l’acariciava i intentava tocar-la d’una manera com mai abans cap home l’havia tocat. Es va alegrar quan ella va prémer la cara contra la seva espatlla i el va besar quan ell la va penetrar. La va estimar a poc a poc, i la va acariciar i la va besar quan estava dins d’ella. Abans d’arribar al clímax, va fer mitja volta i la va posar al seu damunt. No volia desplomar-se a sobre d’ella com un dels seus lascius clients. Ella va relliscar al seu costat i es va prémer contra la seva espatlla mentre ell recuperava la respiració. Al final, ella es va atrevir a fer-li una pregunta. El to de la seva veu era temorós.

—Jack… que vagis tan a poc a poc… és perquè has estat malalt? O estàs malalt?

Jack es va quedar atònit. Després se li va escapar el riure.

—És clar que no, Glory. No sóc lent. Em prenc el meu temps perquè… perquè després és més bonic. Sobretot per a tu. No t’ha agradat, Glory?

Ella es va mossegar els llavis.

—Jo… no ho sé. Però si ho tornes a fer, intentaré fixar-m’hi.

Jack la va abraçar.

—Glory, no es tracta d’un experiment científic. Intenta no preocupar-te per res. Només per tu i per mi. Mira…

Va buscar una imatge per explicar-li Pacte sexual i de sobte li va venir a la ment l’última i tendra advertència de Charlotte.

—Pensa en Papa i Rangi —va dir amb suavitat—. És com si el Cel i la Terra es fessin un de sol i mai més no volguessin separar-se.

Glòria es va empassar la saliva.

—Puc… puc ser el Cel ara?

Per primera vegada no es va limitar a estirar-se sota un home, sinó que es va enfilar a sobre de Jack, el va besar i el va acariciar com ell havia fet amb ella. I després no es va preocupar de res més. El Cel i la Terra van esclatar en pur èxtasi.

Glòria i Jack es van despertar estretament enllaçats. Jack va ser el primer d’obrir els ulls i veure dues eixerides cares de collie. Nimue i Tuesday s’havien arraulit als peus del llit i s’alegraven clarament que els éssers humans es disposessin per fi a començar el dia.

—No convertirem això en un costum! —va observar Jack arrufant el nas, alhora que amb un moviment de cap ordenava als gossos que sortissin del llit.

—Per què no? —va murmurar Glòria somnolenta—. La segona vegada m’ha agradat de debò.

Jack la va despertar a petons i va tornar a fer l’amor amb ella.

—Cada vegada serà millor? —va preguntar ella a continuació.

Jack va somriure.

—M’hi esforço. Però pel que fa als costums… Glòria, què en penses, de casar-te amb mi?

Glòria es va prémer encara més contra ell. Mentre Jack esperava, atent, ella parava l’orella escoltant tots els sorolls de la casa en despertar-se.

Lilian cantava fort i desafinant al bany, Tim baixava l’escala amb les crosses —sempre intentava arribar el primer perquè ningú no el veiés baixar d’aquella manera tan maldestra—, Elaine cridava el seu gos i en algun lloc Ben i Caleb discutien, segur que de nou sobre els hàbits maoris.

—Hem de fer-ho? —va preguntar Glòria—. No acabo de jeure amb tu a la casa dormitori?

Jack i Glòria desitjaven un casament senzill, però Gwyneira va semblar decebuda i també Elaine va protestar amb vehemència quan ho va saber. Era evident que sentia que Lilian l’havia traït per no haver celebrat una gran festa i ara volia participar almenys en la planificació de l’enllaç de Jack i Glòria.

—Una festa al jardí! —va exclamar Gwyn—. Les celebracions de casament més boniques són sempre al jardí, i ara l’estiu està a punt d’arribar. Podeu convidar tota la regió. Heu de fer-ho! Al cap i a la fi, es casa l’hereva de Kiward Station i la gent espera que hi doni un nou impuls.

Si bé Gwyneira encara es recordava d’algunes festes als jardins de Kiward Station que no havien acabat gens bé, sempre l’havien fascinat, d’altra banda, els fanalets al parc, la pista de ball sota el cel estrellat i aquella atmosfera màgica.

—Però ni parlar de pianos! —va determinar Glòria.

—Ni de valsos… —Jack va recordar el seu primer ball amb Charlotte.

Gwyneira va recordar el seu primer ball amb James.

—No! Res d’orquestres. Només un parell de persones que sàpiguen tocar el violí i la flauta i interpretin alguna melodia. Segur que trobarem algú entre els treballadors. Potser algú tornarà a ballar una giga amb mi…

Des que sabia que Glòria i Jack s’havien promès, Gwyneira havia rejovenit uns quants anys i els plans del casament l’estimulaven.

—I no esperarem una eternitat —va assenyalar Jack—. Res de festeig de mig any o una cosa semblant. Ho farem…

—Primer les ovelles han d’estar a la muntanya —va anunciar Glòria—. Així que no abans de desembre. I pensa en els pròxims coberts d’esquilada. No tinc cap ganes d’haver-me d’emprovar vestits mentre vosaltres superviseu la rehabilitació.

Gwyneira va riure i va parlar de les interminables proves del seu vestit de núvia a Anglaterra. Avui li semblava increïble que anys enrere s’hagués equipat una núvia perfecta destinada a un marit a l’altre extrem del món.

A Glòria no li agradava parlar del vestit de núvia. De fet, només de pensar-hi ja es posava nerviosa. Els vestits no li havien quedat mai bé i ella ho sabia. A més, els convidats segur que la compararien amb Kura-maro-tini, el meravellós enllaç de la qual la majoria segur que recordava. De nena li havien parlat sovint del senzill vestit de seda de Kura, de les flors naturals als seus cabells tan bonics… Glòria hauria preferit anar a l’altar en pantalons de muntar.

Al final, Lilian va solucionar el problema. Ben va obtenir a Dunedin una càtedra —Lilian sospitava que Caleb havia recorregut als seus contactes, però, naturalment, no ho va dir al seu marit— i va viatjar quatre setmanes abans de l’enllaç amb nen, mainadera i màquina d’escriure a l’illa Sud per intentar trobar-hi casa. En qualsevol cas, aquest era el motiu oficial. De fet, va anar primer a Kiward Station i es va ocupar de tots els afers relacionats amb el casament que la seva mare no havia monopolitzat. Constatar que encara no hi havia vestit de núvia la va estimular molt.

—Hem de comprar un vestit! —va anunciar enèrgicament a la reticent Glòria—. I ni una rèplica, demà ens n’anem a Christchurch. I sé exactament el que necessites! —Diligentment va treure de la bossa una revista femenina d’Anglaterra i la va obrir davant Glòria. La noia va llançar una mirada sorpresa als amplis i flotants vestits de teles lleugeres, en part adornats amb lluentons i serrells, que recordaven una mica les piupiu, les faldilles de danses maoris. Els nous vestits també eren més curts, arribaven només fins al genoll i no exigien una cintura de vespa, sinó que allargaven el tronc.

—És l’últim crit! Les noies vestides així ballen el xarleston. Ah, sí, i també has de tallar-te una mica els cabells. Mira, com aquesta noia… —La dona de la revista portava els cabells curts i escalats—. Això serà el primer que farem, mira!

Lilian sempre li havia tallat els cabells a Ben. Mai no els quedaven diners per al barber. Ara feia anar les estisores tan de pressa i amb tanta traça pels durs flocs de Glòria, que a la noia li va recordar la manera de treballar de les quadrilles d’esquiladors. No s’atrevia a protestar i tampoc no podia parlar a Lilian de la seva última «esquilada». Així que es va mantenir quieta i tremolant per dins. Quan Lily va haver acabat. Glòria amb prou feines podia creure la imatge que veia al mirall. Aquells seus cabells tan gruixuts i encrespats ja no s’eriçaven, sinó que li emmarcaven la cara i li feien l’expressió més dolça. El nou pentinat accentuava els pòmuls alts i els trets ara més marcats. Ressaltava l’exotisme de l’herència maori i estilitzava la cara una mica ampla i plana.

—Divina! —va constatar Lilian, satisfeta—. I, després, és clar, hauràs de maquillar-te. Ja te’n vaig ensenyar a l’escola, però tu no ho faràs. Per al casament me n’encarregaré jo. I demà comprarem sens falta el vestit.

Van fracassar en l’empresa perquè en tot Christchurch no hi havia ni un sol vestit xarleston. Els venedors es van mostrar fins i tot sorpresos en veure les il·lustracions.

—Quina indecència! —va exclamar una matrona ofesa—. Aquí no triomfarà una cosa així.

Glòria es va emprovar un parell de vestits i al final fins i tot volia renunciar al casament.

—Tinc un aspecte horrorós!

—Els vestits són horrorosos —va dir Lilian—. Déu meu, és com si els sastres haguessin apostat a veure quin d’ells cosia més volants en un vestit de núvia. Sembles un pastís de nata! No, hem de pensar alguna cosa. Hi ha algú a Kiward Station que tingui màquina de cosir?

—No el deus voler fer tu mateixa? —va preguntar Glòria, espantada. Els treballs manuals formaven part de les assignatures d’Oaks Garden i encara recordava bé les desastroses obres de la seva cosina.

Lilian va deixar anar una rialleta.

—Jo no…

L’única màquina de cosir entre Christchurch i Haldon la tenia Marama. Era un dels últims regals del seu gendre William i en els últims anys s’havia utilitzat per cosir els senzills pantalons de muntar i les camises dels fills de Marama.

—Fantàstic! —es va alegrar Lilian—. El model despertarà antics records. Amb una màquina així va fer jocs de mans amb el vestit de núvia de la meva mare! Puc trucar per telèfon a Greymouth ara mateix?

El casament de Glòria va donar l’oportunitat a Mrs. O’Brien, la traçuda mare de Roly, de viatjar amb tren per primera vegada en la seva vida. Emocionada i amb ganes de fer coses, va arribar dos dies després de la trucada d’auxili de Lilian a Christchurch i va semblar gairebé tan escandalitzada davant les imatges de la revista com els venedors. Però després es va prendre l’assumpte com un desafiament i es va afanyar a elegir la tela adequada.

—Pot ser tranquil·lament seda, nenes, en qualsevol cas una tela amb caiguda, res de tul. I aquells serrells… Això ve d’Amèrica, Miss Lily? Dels indis? Bé, a mi no ha d’agradar-me.

Quan al final Glòria es va emprovar el vestit, fins i tot va arribar a agradar a Mrs. O’Brien. I Lilian va exigir entusiasmada un model semblant per a ella; al capdavall, era la dama d’honor.

El vestit va convertir Glòria en una dona totalment diferent. Semblava més alta, més adulta, però també més dolça i juganera. En realitat mai no havia estat grassa, però fins ara els vestits l’engreixaven. Ara es mirava per primera vegada al mirall i es trobava prima. Va fer unes quantes voltes per l’habitació, totes les que li van permetre les sabates de taló alt que Lilian havia insistit que portés.

—I, en lloc de vel, necessites un barretet així amb plomes —va concloure Lily, assenyalant de nou la revista. Fins a aquell moment no s’havia atrevit a fer aquest suggeriment, però Glòria estava ara prou entusiasmada—. Ho aconseguirà, Mrs. O’Brien?

Com més s’acostava la data del casament, més callava Jack. Els dinàmics preparatius d’Elaine i Lilian li recordaven massa l’agitació d’EIizabeth i Gwyneira quan es va casar amb Charlotte. No obstant això, Glòria es refugiava als estables fugint de tot aquell enrenou, mentre que Charlotte havia gaudit del bullici.

—Hauríem d’haver-nos-en anat de viatge —va observar la nit abans del casament—. Lilian i Ben ho van fer bé: lluny de tot i de tothom i amb una firma del registre civil d’Auckland.

Glòria va sacsejar el cap.

—No, hem de celebrar-ho aquí —va dir amb una veu extraordinàriament dolça.

El dia anterior havia arribat una carta de Kura i William Martyn. La resposta a l’anunci de compromís de Glòria i Jack i a la invitació al casament. No podrien assistir a la cerimònia i es mostraven ofesos perquè no havien tingut en compte la seva gira en el moment de planejar-ho tot. La seva companyia estava de nou en aquells moments a Londres. Així que, teòricament, haurien pogut assistir, ja que en uns vuit mesos aproximadament estarien lliures de compromisos. Al principi, Glòria s’havia enfadat per la carta, però Jack la va agafar, li va fer una ullada i la va deixar a un costat.

Va abraçar Glòria, que s’havia tornat a posar tensa només de tocar la carta de Kura.

—Mai no m’hauria atrevit a estimar-te d’aquesta manera… —va dir amb la cara enfonsada en els cabells de la jove.

Glòria es va separar d’ell i va aixecar els ulls, perplexa.

—Què vols dir?

—Si no t’haguessin enviat a Anglaterra —va explicar Jack—, t’hauries quedat aquí i mai no hauries estat una adulta per a mi. T’hauria estimat, però com a una germana petita o una parenta pròxima. Tu…

Glòria ho va entendre.

—Hauria estat tapu per a tu… —va observar—. És possible. Però creus que ara he de donar les gràcies als meus pares per això?

Jack va somriure.

—En qualsevol cas, ja no hauries d’estar tan enfadada amb ells. I hauries de llegir la postdata… —Va recollir la carta, la va allisar i la hi va donar.

Glòria va mirar sense comprendre un parell de frases que completaven l’escrit: Kura Martyn demanava a Gwyneira que preparés un certificat. Tenien la intenció de transferir a la seva filla Kiward Station com a regal de casament. Glòria va semblar que volia dir alguna cosa, però no va badar boca.

—Tens por que ara em casi amb tu per totes les teves ovelles? —va preguntar Jack somrient.

Glòria va arronsar les espatlles i va inspirar profundament.

—Pot funcionar —va anunciar—. Pensa en l’àvia Gwyn. Ha tingut una vida llarga i feliç amb les ovelles del seu marit. —Glòria va somriure i va agafar la mà de Jack—. I ara anem a veure-la, l’hi explicarem. Per primera vegada en decennis dormirà realment bé.

El dia de l’enllaç va ser un diumenge assolellat. Jack va sospirar alleujat quan el matí es va presentar sense núvols. El dia que es va casar amb Charlotte havia plogut. Elaine va renunciar, amb el cor partit pel mig, a tocar la marxa nupcial al casament, però Glòria no volia ni veure un piano. Marama va complir amb la tradició pakeha, malgrat tot, tocant la marxa nupcial de Lohengrin amb la flauta putorino. També va ser ella qui es va ocupar de la música durant l’enllaç i va cantar amb la seva veu etèria cançons d’amor dels maoris.

—Ha estat preciós —va dir amb dolçor Miss Bleachum, que va ser la padrina de Glòria. Se la notava feliç i estava guapa i rejovenida amb un vestit modern de color blau clar. La raó evident d’aquell canvi estava al seu costat. El doctor Pinter l’acompanyava al casament. I també el metge de l’exèrcit estava irreconeixible. S’havia engreixat i l’expressió afeixugada del període de guerra havia deixat espai a un aspecte serè i alegre. Va explicar a Jack que havia tornat a operar.

—A un jove amb els malucs deformats. Era un dels invàlids de guerra. La família, evidentment, no tenia diners, i el noi s’hauria quedat invàlid. I Sarah va pensar que, simplement, havia d’intentar-ho. —Va contemplar Miss Bleachum amb una mirada tal d’adoració, com si només degués el seu restabliment a ella.

—I ara obrirem un hospital infantil! —va anunciar Miss Bleachum—. Robert ha heretat una mica de diners i jo he estalviat. Hem comprat una casa preciosa. I s’ajusta al nostre propòsit de meravella! Després de les operacions, els nens han d’estar-se un temps força llarg al llit i no poden anar a l’escola. Jo els faré classe. M’hauria resultat difícil renunciar a la meva professió…

Es va ruboritzar en pronunciar les últimes paraules.

—Significa això que es casa, Miss Bleachum? —va inquirir Jack. No cal dir que ho sabia, però el fascinava veure com envermellia l’antiga institutriu de Glòria—. I això que havíem esperat tornar a veure-la aviat entre nosaltres…

Miss Bleachum va llançar una mirada a la silueta ara molt prima de Glòria i es va tornar a ruboritzar. La seva antiga alumna la va ajudar a sortir del compromís, presentant Wiremu al doctor Pinter. Contràriament a Tonga i altres dignataris de la tribu, que havien assistit al casament abillats amb els vestits tradicionals maoris, Wiremu portava un conjunt que no li quedava gaire bé. Pel que semblava, el tenia del temps que havia viscut a Dunedin i en els mesos de fer de guerrer i caçador s’havia fet molt més fort i tenia més musculatura. Semblava que les espatlles i els braços acabarien per esquinçar la jaqueta.

—Wiremu estudia medicina. Necessita potser un assistent al seu hospital?

El doctor Pinter va mirar els tatuatges de Wiremu amb desaprovació.

—No ho sé —va rebutjar—. Espantarà els nens…

—Què va! —va replicar Sarah, animada—. Al contrari! Els donarà valor. Un guerrer maori alt i fort al seu costat… És el que necessiten els nens malalts! Si ho desitja, serà molt ben rebut!

Sarah va allargar la mà a Wiremu i el doctor Pinter la va imitar.

Tonga contemplava el seu fill amb evident desaprovació. Al final es va reunir amb Gwyneira.

—No puc més que tornar a felicitar-la —va observar—. Primer Kura; ara, Glòria.

Gwyneira va arronsar les espatlles.

—A cap d’elles no li he escollit jo el marit —va assenyalar—. I jo mai no he volgut jugar a aquest joc. Kura sempre va ser diferent. Tu mai no l’hauries retingut aquí, encara que s’hagués casat amb un maori. Tan poc com jo vaig poder retenir-la. Però Glòria… ella ha tornat. A mi i a vosaltres. Pertany a aquesta terra. Kiward Station és… Com ho dieu, vosaltres? El seu maunga, no creus? No necessites unir-la a la tribu. Aquí té les seves arrels. I també Jack. —Va seguir la mirada de Tonga al seu fill—. I Wiremu… potser tornarà. Però no pots obligar-lo.

Tonga va somriure.

—S’està tornant sàvia amb l’edat, Miss Gwyn. Faci’m el favor de dir-los que vinguin tots dos al marae en la pròxima lluna plena. Celebrarem un powhiri per saludar el nou membre de la tribu.

—El nou… —Gwyneira no ho entenia.

—No del tot nou —va intervenir Rongo—. Ja fa temps que hi és. Però li hem de donar la benvinguda a Jack com a marit de Glòria.

—I com va anar amb Florence?

Tim Lambert va arribar el matí del dia del casament a Kiward Station i, entre els preparatius i la cerimònia, Elaine i ell no havien pogut parlar amb una mica de tranquil·litat. En aquells moments estaven asseguts amb Gwyneira i els pares d’EIaine en una taula allunyada de la pista de ball, on Roly girava amb la seva dona Mary.

Tim va mirar la seva dona amb una expressió gairebé de pena.

—Bé, encara no som amics, però crec que ha entès de què es tracta i és, sobretot, una dona de negocis. Acceptarà els nostres suggeriments.

La visita de Ben i Lilian a Greymouth no havia estat exempta de tensions. Lilian havia esperat, és clar, que Florence Biller-Weber sucumbiria a l’encant del seu nadó com ho havien fet els seus pares, però la mare de Ben era d’una altra fusta. Va esguardar el petit Galahad amb una expressió més de recel que d’adoració. Gairebé com si ja estigués sospesant si es convertiria als seus ulls en un fracassat de la mateixa talla que el seu pare i el seu avi. D’altra banda, també va haver d’encaixar el fet consumat que Gal era un dels hereus de la seva mina, igual que de la de Tim, fins i tot encara que no n’assumís mai les tasques de comandament. Pel que fa a aquest punt, l’extraordinari èxit del seu segon fill mitigava la còlera que sentia Florence cap a Ben. Samuel Biller semblava fet per dirigir el negoci. La seva mare es reconeixia en el càlcul clar i el poder de resolució del seu fill. I entre els Lambert, pel que semblava, hi havia també fills que s’interessaven pel negoci de la mina. Amb una mica de sort algun dia compensarien Ben i Lilian. Es diria que Ben trobava la idea fantàstica, però, sorprenentment, Caleb es va negar a compartir-la.

—No acontentaràs el meu fill amb una propina —va dir sense perdre la calma, però amb una determinació tan gran que Florence va tenir la impressió que li valia més no barallar-s’hi. Ara no importava. Si la mina tornava a tenir guanys, la família podria permetre’s un altre erudit.

Respecte a això últim, els Biller no podien passar per alt les propostes de Tim. Florence havia de posar punt final a la ruïnosa rivalitat amb els Lambert. Potser tancaria realment la fàbrica de coc. Tim, a canvi, li suggeria que construïssin la planejada fàbrica de briquetes a les seves terres.

—L’enllaç ferroviari és molt millor i el terreny ja està habilitat. No necessitem desmuntar-ho de nou, cosa que abarateix tots els costos. I Greenwood Enterprises pot invertir tant en el teu negoci com en el meu. No cal dir que necessitarem certes garanties, però el que és segur que no necessitarem és cap conflicte familiar…

Al final havien segellat el pacte amb una ampolla de whisky que Florence potser havia pres massa precipitadament. Però, tal com Tim va esmentar, va aguantar com un home.

—Sona tot molt bé —va apuntar Elaine, mirant Lilian i Ben des de lluny. Ben conversava amb un jove maori tatuat i Lilian xerrava amb l’antiga institutriu de Glòria—. I no podem queixar-nos de Ben, crec que està enamorat de veritat de Lilian. Si almenys tingués idea de què li troba ella a ell!

Tim va fer un gest d’ignorància.

—Ja m’ho explicaràs quan ho descobreixis! —va dir—, però temo que abans resoldràs el misteri de les piràmides…

—Així que també Miss Bleachum ha trobat marit! —va dir Lilian rient. Mentre Ben seguia parlant amb Wiremu i Jack es veia obligat a beure whisky amb un parell de convidats, Lilian i Glòria s’havien acostat a la taula de la família. Lilian bevia vi espumós i estava d’un humor excel·lent. Tornava a estar eufòrica, sobretot quan veia que els convidats no paraven de llançar floretes al vestit de núvia de Glòria. El nuvi, ben al contrari, s’havia mantingut en silenci. Només en els seus ulls es plasmava l’admiració, però Glòria l’havia vist i s’havia passejat del seu braç entre la multitud de convidats. Res a veure amb la noia grassoneta, solitària i sempre de mal humor de l’internat i res a veure amb la jove que abans del casament hauria escapat corrents. Aquestes coses feien feliç Lilian. Gairebé més que els finals feliços de les seves històries. Que ara la vida de Miss Bleachum prengués la direcció correcta l’entusiasmava.

—A veure si encara tindrà fills! No és que sigui gaire jove… I el doctor Pinter… bé, per a mi és un misteri què li veu.

—Què li veus tu, a Ben? —va preguntar Glòria de forma casual. Li interessava protegir la seva estimada Miss Bleachum de qualsevol xafarderia. No es va adonar que unes quantes dones de la taula contenien l’alè d’emoció.

Lilian va arrufar el nas com si reflexionés.

—En qualsevol cas, jo sempre havia pensat que et casaries amb una mena d’heroi —va prosseguir Glòria sempre en un to lleuger. No feia la impressió d’estar realment interessada en el tema—. Per totes aquelles històries, cançons…

Lilian va sospirar de forma teatral.

—Ah, Déu meu! —va fer—. Totes aquelles aventures… Llegir-les és meravellosament romàntic, però en la realitat no és tan divertit ser més pobra que una rata, no tenir una casa com Déu mana i no saber on caure mort.

—No em diguis? —va etzibar Elaine, divertida—. Mai no ho hauria pensat!

La seva mare Fleurette i Gwyneira van contenir el riure i fins i tot Glòria va fer una ganyota. Però Lilian no es va adonar de la ironia.

—Doncs, sí —va respondre, compartint amb les altres els seus pensaments—. I si algú li engega un tret o li passen aquelles coses que sempre els passen als herois… bé, si Ben, no sé, es fes a la mar… estaria tot el dia preocupada per ell!

—I això què té a veure amb el que li veus? —va preguntar Glòria amb expressió d’estranyesa. No sempre aconseguia seguir els raonaments de la seva cosina.

—Bé, doncs, amb Ben no he de preocupar-me —va precisar Lily indolent—. Als matins se’n va a la biblioteca i estudia els dialectes dels mars del Sud i el més emocionant que aconsegueix planejar és una excursió a les illes Cook.

—I què me’n dius de les boniques habitants de les illes del Sud? —la va punxar Elaine—. Sap pronunciar «t’estimo» almenys en deu dialectes.

Lilian va deixar anar una rialleta.

—Però abans hauria de discutir a fons sobre el principi de la formació de parelles per motius emocionals en aquells àmbits culturals. A més d’investigar les seves possibles arrels pràctiques o mitològiques i intercanviar amb altres científics coneixements sobre la representació figurativa de les relacions sexuals en els àmbits geogràfics concernents. Al capdavall, no desitjaria fer res erroni. A hores d’ara la noia ja estaria avorrida, així que no cal que em preocupi gaire.

Els altres van esclafir a riure obertament, però Lilian no s’ho va prendre malament.

—I tu mai no t’avorreixes? —va preguntar Gwyneira, sorpresa. Era molt més gran que les altres dones, però els seus ulls resplendien amb la mateixa vivesa que quan havien celebrat el seu casament a Kiward Station, temps enrere.

Lilian va arronsar les espatlles.

—Si m’avorreixo, tinc Galahad. I Florian i Jeffery… EI nou es diu Juvert…

Somrient, va enumerar els protagonistes dels seus llibres.

—I quan a la tarda he de seguir escrivint perquè el meu heroi està captiu en algun lloc o ha de rescatar la seva noia d’una situació horrible, a Ben tampoc no li importa cuinar.

—Els herois de veritat cacen ells mateixos els conills del menjar —se’n va burlar Gwyneira. Pensava en James i en aquells temps feliços en els quals havia pescat i caçat per a ells i havien rostit després la carn en una foguera.

La seva filla Fleurette va assentir.

—I després deixen les sobres pertot arreu! —va observar concisa—. Entenc el que dius, Lily. El teu Ben és el millor.

A mitjanit els fills d’Elaine van encendre focs artificials. La majoria dels convidats, força torrats, els van rebre amb crits d’alegria.

Gwyneira McKenzie, ben al contrari, es va retirar als estables. Sabia que els cavalls estaven tancats. No es trobaria amb cap James guardant de pressa les eugues de cria perquè no s’espantessin amb els focs. Al paller ningú no tocava el violí. Jack i Glòria no volien separar el personal i els senyors durant la festa, com es feia temps enrere. En aquells temps un quartet de corda havia tocat al jardí festivament il·luminat, mentre que aquella nit els pastors treien a ballar les donzelles de les senyores al ritme de la música de l’acordió, el violí i una flauta tin whistle. Gwyneira va mirar el foc i per un moment li va semblar distingir la cara resplendent de James quan ella anava a reunir-se amb els homes i sortia a ballar amb ell. Llavors ella gairebé l’havia besat.

Però també en aquells moments, on abans s’havia situat la improvisada pista de ball, hi havia una parella que es feia petons. Jack i Glòria havien fugit del sarau de la festa i es mantenien estretament enllaçats mentre milers d’estels fugaços il·luminaven el firmament.

Gwyneira no els va dir res. Simplement es va endinsar en la foscor i els va deixar sols. Eren el futur.

—Aquest és, doncs, el meu últim casament a Kiward Station… —va dir Gwyneira, melancòlica. Havia renunciat al vi espumós i prenia un got de whisky. Bevia a la salut de James—. Ja no coneixeré la pròxima generació.

Lilian, a qui el xampany havia posat sentimental, va estrènyer l’anciana entre els seus braços.

—Però què dius, àvia! Mira, si ja tens un rebesnét! —Es diria que Galahad s’havia de casar tot just l’endemà—. I a més… la veritat és que podríem casar-nos una altra vegada. Ben. Al registre civil d’Auckland va ser bastant tristoi tot plegat, aquí és mil vegades millor. Sobretot els focs artificials. O no, ho fem segons el ritu maori. Com a L’hereva de Wakanui, era tan romàntic!… —Va mirar Ben, resplendent.

—Estimada, les tribus maoris no celebren casaments romàntics. —Ben feia cara de cansat, era possible que hagués deixat anar diverses vegades el mateix discurs a la seva dona—. Les cerimònies de casament formals tenen sempre una funció en les relacions dinàstiques, en les quals també se suposa un enllaç religiós… —Volia seguir amb el discurs, però va advertir que el seu públic no estava gaire atent—. El ritu de L’hereva de Wakanui te l’has inventat des del principi fins al final!

Lilian va fer un gest despreocupat.

—I què? —va replicar fent un somriure indulgent—. A qui l’hi importa? En el fons es tracta sempre d’explicar una història que sigui realment bona.