7

En els mesos que van seguir, Lilian Biller va escriure, firmant amb l’abreviatura B. B., sobre batejos de vaixells, l’aniversari del tractat de Waitangi, congressos de la indústria de la fusta i l’ampliació de l’edifici de la universitat. Era capaç de treure l’aspecte còmic del tema més quotidià, cosa que entusiasmava Mr. Wilson. Personalment, Lily trobava aquella feina tan divertida que va anar reduint de forma gradual les classes de piano. El treball per a l’Auckland Herold no resolia del tot el seu problema, ja que també havia de sortir de casa per assistir a funcions i realitzar entrevistes. Amb l’embaràs cada vegada estava més inflada i pesada. No podria portar el nen carregat a l’esquena i la jove família necessitaria amb el temps, una major quantitat de diners.

Que Ben arribés a substituir-la era impensable. No tenia un estil àgil i entretingut, Ben necessitava emprar irremissiblement paraules de pes, tenia tendència a fer servir fórmules carregoses i només en textos científics renunciava a certa ampul·lositat. Lilian no sabia què fer i va acabar explicant les seves afliccions a Thomas Wilson quan l’embaràs era impossible de dissimular.

—A mi no se m’acut res! És impossible que vagi a la recepció d’aquell duc. I després tot serà molt pitjor!

L’editor va reflexionar uns moments, fregant-se l’entrecella. Hi tenia una arruga que se li marcava sempre que es concentrava.

—Sap què, Lilian? El que realment necessitem, molt més que informes sobre la visita del duc com es digui amb motiu de la inauguració d’un edifici qualsevol, serien un parell de contes simpàtics, alguna cosa que aixequi l’ànim de la gent. Estem en el tercer any de guerra, omplim les planes del diari amb informes sobre combats i pèrdues. Pels carrers veiem els «herois de Gal·lípoli» amb crosses i els joves de l’ANZAC es dessagnen a França i Palestina. Exceptuant la demanda d’armament, l’economia està estancada, i les persones, preocupades. I no els falta raó. El món és un camp de batalla i ningú no entén per què. L’home corrent ha de témer que alguns dements també es posin a atacar-nos aquí. En qualsevol cas, els ànims estan baixos…

—Sí? —va preguntar Lilian. Fins a aquell moment no se n’havia adonat. Deixant de banda els problemes de diners, ella continuava estant al setè cel amb Ben.

—Que bonic deu ser l’amor… —va balbucejar Wilson. En aquells dies havia conegut una mica millor la jove redactora i coneixia a grans trets la seva història amb Ben.

Lilian va assentir.

—Sí! —va refilar.

Wilson va esclafir a riure.

—Bé, el que jo volia dir és que estaria disposat a ampliar el suplement cultural amb un parell de contes optimistes. Relats breus, és a dir, res de feina d’investigació, sinó pura fantasia. Encara que, és clar, han de tenir certa versemblança malgrat tot. O sigui, que res de «cors que flueixen» ni coses semblants —va concloure movent amenaçadorament el dit.

Lilian es va ruboritzar.

—Què hi diu? Seria capaç d’escriure una cosa així?

—Puc provar-ho! —va respondre Lilian.

Ja de camí a casa se li va acudir la primera idea.

Dos dies més tard va portar a Wilson la història de la infermera d’un hospital infantil de Hamilton que cada diumenge agafava el ferrocarril interurbà per visitar la seva anciana mare a Auckland. Procedia així des que havien inaugurat la línia i Lilian es va esplaiar de forma amena en la descripció de la manera com Graham Nelson, un cobrador, coneixia la jove per primera vegada. A partir d’aquell dia, la veia cada setmana al tren i tots dos s’enamoraven, encara que no s’atrevien a intercanviar més de dues paraules l’un amb l’altre o a confessar-se els seus sentiments. Només després d’uns quants anys, quan la mare moria i la infermera deixava de sobte d’anar amb tren, Nelson reaccionava i l’anava a buscar… Com era d’esperar, la història acabava en casament. Lilian ho enriquia tot amb descripcions paisatgístiques, evocava l’orgull que sentia Nova Zelanda per les seves companyies de tren i l’esperit de sacrifici de la infermera que, per amor, no se separava dels petits pacients de l’hospital.

Wilson va posar els ulls en blanc i va publicar el text aquell mateix dissabte. Els lectors, sobretot el públic femení, es van sentir commoguts fins a les llàgrimes pel relat. Lilian va elaborar llavors la història d’un heroi de Gal·lípoli, la xicota del qual, malgrat donar-lo per mort, rebutja totes les peticions de mà fins que l’home torna anys després, ferit, a casa.

Des d’aquell moment va tenir un espai assegurat al suplement del cap de setmana. Les lectores esperaven ansioses els nous relats de B. B. Ben Biller s’estremia quan llegia les històries.

—És pornografia! —va declarar, horroritzat, ja que de setmana en setmana les escenes d’amor dels relats es feien més plàstiques—. Com es descobreixi algun dia que jo tinc alguna cosa a veure amb això…

—No t’hi amoïnis, estimat! —Lilian reia, mentre anava a buscar el barret. Havia acabat el relat i es preparava per anar a entregar el text a Queen Street. De totes maneres, Ben no trigaria a haver d’encarregar-se ell de fer-ho tant si li agradava com si no. Lilian s’havia engreixat molt. Només faltaven dos mesos perquè naixés la criatura i el seu cap bullia d’idees per a nous i commovedors relats.

Això era en aquells moments d’extrema necessitat. Si bé l’augment d’ingressos havia fet factible que Lilian pogués comprar-se dos vestits d’embarassada i que pogués estalviar una mica per comprar bolquers i roba per al nadó, mudar-se d’apartament era impensable. Ben estava molt ocupat amb el seu doctorat i guanyava menys al port.

—Sense la meva pornografia no arribaríem a final de mes. A la gent li agrada! —va insistir Lilian, aïrada.

Ben li va llançar una mirada gairebé de dolor. Mai no entendria per què la majoria de la humanitat s’interessava més per assumptes com el matrimoni del rei d’Anglaterra que per la bellesa de la gramàtica polinèsia. A més, ara també els seus propis poemes li semblaven lamentables.

—Hauria d’intentar escriure una novel·la —va assenyalar Thomas Wilson, després de fer una breu ullada als nous manuscrits de Lilian—. La gent espera els seus relats amb avidesa. De debò, Lilian, si fes cas de les cartes dels lectors, hauria d’imprimir cada dia una de les seves històries sentimentals.

—Es paga bé? —va preguntar Lilian. Malgrat l’avançat embaràs, el seu aspecte era encantador. El vestit ample de quadres escocesos en tons verds clars i foscos harmonitzava amb aquells ulls tan vivaços i la seva pell rosada, en aquells dies una mica pàl·lida. S’havia recollit els cabells, sens dubte per semblar una mica més gran. Tenia el front perlat de suor, perquè la llarga caminada pel barri del port fins al centre urbà l’havia esgotat.

Wilson va somriure.

—Ah, aquest metall tan vil! On s’amaga el desig artístic de l’autorealització?

Lilian va arrufar el nas.

—Quant? —va insistir.

Wilson la va trobar irresistible.

—Escolti’m bé, Lilian, procedirem d’aquesta manera: escrigui a manera de prova un o dos capítols i després l’acompanyo a veure un editor que és amic meu. Per a això haurem de viatjar a Wellington. Podrà? S’hi veu amb cor?

Lilian va somriure.

—Què? Viatjar amb tren o escriure els dos capítols? Per a això últim no tinc cap mena de problema. I si acabo aviat, el nen no naixerà al compartiment.

—L’hi suplico! —va grunyir Wilson.

Tres dies més tard, Lilian ja estava de tornada amb un manuscrit dins la seva ordenada carpeta amb els dos primers capítols i un breu resum de la novel·la. La senyora de Kenway Station explicava la història d’una jove escocesa que marxava a Nova Zelanda seduïda per un pretendent. Lilian barrejava les vides de la seva besàvia Gwyneira i de Helen. Descrivia amb tots els ets i uts la travessia i la primera trobada amb el baró de la llana Moran Kenway, un subjecte summament lúgubre. La noia acabava envoltada de luxe però empresonada, maltractada i dissortada en una granja allunyada de qualsevol assentament humà. Lilian va sentir només uns lleugers escrúpols quan es va referir al primer matrimoni de la seva mare, Elaine. Però, per sort, l’amic de joventut de la protagonista mai no l’havia oblidat. Sortia rere d’ella cap a Nova Zelanda, en un tancar i obrir d’ulls feia una fortuna en un jaciment d’or i corria a alliberar la noia.

Thomas Wilson va llegir el text i es va fregar els ulls.

—I? —va preguntar Lilian, que semblava no haver dormit gaire aquella nit. Excepcionalment, en aquella ocasió la causa no era l’amor ni el soroll del pub, sinó l’èxtasi provocat per l’escriptura: era incapaç d’abandonar la història—. Què l’hi sembla?

—Espantós! —va respondre Wilson—. Però la gent l’hi arrencarà de les mans! L’envio immediatament a Wellington! A veure què hi diu Bob Anderson.

Ben Biller es resistia al fet que Lilian viatgés sola a Wellington i només es va calmar quan Wilson també va comprar un bitllet de tren per a ell. D’aquesta manera, Ben es va reunir amb representants de la universitat d’aquella ciutat i va parlar amb ells sobre possibles cursos com a professor convidat, mentre Wilson i Lilian negociaven amb Bob Anderson. Al final, Lilian no tan sols va firmar un contracte per La senyora de Kenway Station, sinó també per la continuació del relat. Wilson li va aconsellar que esperés encara, ja que era probable que l’avançament augmentés si el primer llibre es venia bé. Però Lilian s’hi va negar.

—Necessitem els diners ara —va contestar, i de seguida va idear la història següent. L’hereva de Wakanui es presentava com una mena de versió neozelandesa de Pocahontas en la qual un pakeha s’enamorava d’una princesa maori.

—M’ho imagino molt i molt romàntic! —assegurava, entusiasmada, Lily, quan es van reunir per sopar en un restaurant de luxe—. Sap que quan estaven en guerra, els combatents maoris havien de passar ajupits de genolls entre les cames de la filla del cap? Era com si travessessin el llindar d’homes pacífics a guerrers sense pietat. I els sentiments d’ella quan sap que el seu pare envia aquells homes en contra del seu estimat…

—Les filles de caps tribals, que feien una funció de sacerdotesses, estaven sotmeses a uns tapu summament restrictius —va observar Ben amb expressió amarga—. És impossible que una noia així arribés a veure ni tan sols un pakeha, i molt menys que ell sortís amb vida de la trobada…

—Ara no exageris amb els teus coneixements, rei —va riure Lilian—. No estic escrivint un assaig sobre la cultura maori, sinó una història amb ganxo.

—A pesar que aquell ritual en la seva funció de deshumanització del guerrer constituïa gairebé una sobrecàrrega emocional… —Ben va iniciar una llarga explicació. Lilian l’escoltava atentament i somreia amb dolçor mentre gaudia de les seves ostres.

—No en faci cas —va xiuxiuejar Thomas Wilson a Mr. Anderson—. La petita l’adora com una espècie d’exòtic animal domèstic. N’ignora les formes d’expressar-se i de comunicar-se, però paga de bon grat el menjar i el veterinari.

Després es va girar de nou a Lilian.

—Què fem llavors amb el seu nom, Lilian? Li suggereixo que utilitzi un sinònim. Però mantenim potser les inicials? Què n’opina, de «Brenda Boleyn»?

Lilian va passar les últimes setmanes del seu embaràs rere l’escriptori de la seva nova i acollidora casa entre Queen Street i la universitat. L’avançament dels seus llibres no tan sols va ser suficient per pagar el lloguer, sinó que també va permetre adquirir un mobiliari millor i donar a llum en un hospital al que tant Ben com Thomas Wilson tenien en gran consideració. Tots dos patien per Lilian, mentre ella s’ho prenia tranquil·lament. Les contraccions van començar quan acabava d’escriure l’última frase de La senyora de Kenway Station.

—El cert és que volia fer-hi una última llegida… —va assenyalar Lilian, compungida, però va deixar que Ben l’acompanyés amb un cotxe de lloguer. En poc temps gairebé no hi havia cavalls i ara tot eren automòbils. Lilian es va enfadar amb el conductor perquè circulava massa lent segons el seu parer.

El part va ser una experiència horrible, no tan sols perquè a Ben no li havien deixat ser-hi present —l’heroi de la seva novel·la havia assistit personalment la filla del seu enemic al part, en circumstàncies molt dramàtiques, i volia criar de forma desinteressada la criatura com a filla pròpia—, sinó també perquè la sala de parts era freda i feia pudor de desinfectant, i perquè li van lligar els peus a una mena de forquilles i una infermera molt antipàtica li deixava anar un esbufec quan es queixava una mica. La dona no s’assemblava en res amb l’ésser angelical del primer relat de la incipient escriptora i, a més, Lily va arribar a la conclusió que, en la realitat, tenir fills era molt menys emocionant de com es descrivia en cançons i novel·les.

Només la visió del seu fill la va reconciliar de nou amb la realitat.

—Li direm Galahad! —va dir, quan finalment van deixar entrar a Ben, més blanc que un mort i totalment desfet i ullerós.

—Galahad? —va fer, desconcertat—. Quin nom és aquest? En la meva família…

—És un nom per a un heroi! —va explicar Lilian, però no va confessar al seu marit, per si de cas, que el seu fill no tan sols seria batejat amb el nom d’un cavaller del Sant Greal, sinó amb el del protagonista de La senyora de Kenway Station. I si miro la teva família…

Ben va riure.

—Creus que algun dia s’atrevirà a fer front a la seva àvia?

Lilian va deixar anar una rialleta.

—És possible que el faci fora a puntades de peu de la seva mina!

Mentre Lilian teclejava L’hereva de Wakanui a la màquina d’escriure que Tomàs Wilson li havia regalat pel naixement del seu fill, el petit Galahad descansava al bressol al seu costat, bressolat ocasionalment o adormit amb cançons romàntiques. A la nit dormia entre els seus pares, cosa que evitava en un principi que es produís cap altre naixement. Quant a això, Lilian era ara més prudent. Ben s’havia decidit finalment a consultar entre els seus col·legues si coneixien mètodes anticonceptius que fossin segurs i havia comprat els condons prescrits. Tot i així, era una mica pesat haver de posar-se aquelles gruixudes gomes abans de fer l’amor, però Lilian no volia de cap manera haver de tornar a veure aquell sergent de llevadora d’Auckland. Ben hi estava d’acord. Se sentia content, sobretot, per haver-se lliurat per fi de la feina al port. La senyora de Kenway ja feia mig any que alimentava tota la família. Lilian va firmar un contracte per dues noves novel·les. Ben va obtenir el seu títol a començament del 1918; va ser un dels doctors més joves de l’imperi Britànic i va obtenir un lloc de professor convidat a Wellington.

Lilian i Ben eren feliços.