7

Glòria no es va assabentar de les pèrdues que s’havien produït a la seva família fins al cap d’unes quantes setmanes. El correu des de Nova Zelanda fins als Estats Units era complicat i, per acabar-ho d’adobar, les cartes passaven prèviament per l’agència de concerts de Kura a Nova York, que havia de localitzar primer la companyia d’artistes i enviar de nou les cartes on es trobava el grup. En aquella ocasió, el correu els va arribar a Nova Orleans, una ciutat bulliciosa que de seguida va fascinar Kura-maro-tini. Als carrers, individus de pell fosca interpretaven una desconcertant i singular música, i quan Kura no tenia funció sortia amb William als clubs nocturns del barri francès, escoltava aquelles estranyes melodies que tant li agradaven, que anomenaven jazz, i es feia un tip de ballar.

Les tristes notícies procedents de casa seva, ben al contrari, no la van commoure gens ni mica. Ni William ni Kura no havien conegut Charlotte i cap dels dos no havia experimentat sentiments gaire amistosos cap a James McKenzie, una disposició emocional que era mútua. Per això no els va afectar gaire el contingut de la carta d’EIaine. Després de la mort del seu marit, Gwyneira no estava en condicions de comunicar la notícia, de manera que va ser Elaine qui va escriure als seus parents. Va dirigir la missiva a la «família Martyn». Li va semblar superflu escriure Glòria per separat, de manera que la noia n’ignorava els detalls. Kura li va explicar gairebé com de passada que el seu besavi havia mort i es va estranyar que s’entristís tant.

—Estàs plorant, Glory? Ni tan sols era el teu autèntic besavi. I era molt vell, tenia més de vuitanta anys. És la vida… Però aquesta nit cantaré aquell haka de dol. Sí, també encaixa amb Nova Orleans… una mica lúgubre …

Glòria va fer mitja volta. Així que Kura també aprofitaria la mort del seu avi per augmentar encara més la seva fama. Aquell haka era molt bonic. Pertanyia al primer programa de Kura i sonava força autèntic, gairebé com si maoris i pakeha ploressin junts la mort d’un ésser estimat. Tamatea va expressar a Glòria les seves condolences.

—Era un bon home. Les tribus sempre el van apreciar.

Glòria li va donar les gràcies amb la ment absent. Només s’abandonava a la seva pena quan estava sola, cosa que succeïa poques vegades. Durant la gira, el contacte amb els altres era més constant. Glòria compartia les suites dels hotels amb els seus pares, però durant els interminables viatges amb tren, la instal·laven amb les joves ballarines. Es feia difícil triar la més maca, totes eren «noies modernes», orgulloses de guanyar el seu propi sou, ser independents i lliures. La tímida i maldestra Glòria els semblava una relíquia d’un temps passat i es burlaven de la seva educació en un internat anglès i de la seva hipocresia.

Però Glòria ni tan sols sabia amb exactitud què li retreien. En efecte, tal com les noies afirmaven, burletes, defugia els homes i abaixava els ulls amb timidesa. Glòria evitava el contacte visual amb tots dos sexes i no dirigia la paraula a ningú. Si algú li parlava, se sobresaltava, i això independentment que es tractés d’un home o d’una dona. Només se sentia segura amb Tamatea, però era evident que també ella la posava nerviosa.

—Mira el paisatge, mokopuna! El riu… com es diu? Mississippí? Una paraula estranya. Mira com flueix, escolta la seva veu…

L’anciana maori mai es cansava d’admirar i tocar les plantes, per a ella singulars, que brotaven en aquell clima càlid i humit. Es quedava atònita davant els extensos camps de cotó i de canya de sucre i intentava que Glòria sentís el mateix entusiasme. A Nova Orleans fins i tot va fer una amiga, una negra grassa amb qui va conjurar esperits a través del vodú i va cantar cançons amb uns compassos que s’assemblaven més als haka originals que les filigranes de Kura. Però ja feia temps que la noia havia decidit no estimar res d’aquell país que li semblava tan estrany i inhòspit. Preferia llegir un llibre que mirar a través de la finestra dels trens que deixaven enrere Louisiana i els altres estats del sud i s’internaven en les vastes praderies occidentals. Tamatea observava preocupada com la jove s’enfonsava cada vegada més en una espiral d’odi i compassió cap a ella mateixa. Si s’ho hagués proposat, aquella terra li podria haver agradat. D’acord, no era verda com les planes de Canterbury, l’herba era més seca; però al fons resplendien muntanyes vermelles i blaves; hi havia cavalls i vaques, i les modestes cases de fusta semblaven més les que hi havia a Haldon que no pas les que es veien a Nova York o Nova Orleans.

També la gent era totalment diferent de la de les grans ciutats. Els homes, amb els seus pantalons de muntar, les camises de quadres i els barrets d’ala ampla, i les dones amb els vestits estampats que assistien a les representacions de Kura en llocs com Dallas i Santa Fe, tenien més de l’esperit pioner de Gwyneira que no pas dels costums mundans de Kura i William. Sovint no entenien la música i s’escandalitzaven davant la descarada indumentària de les ballarines. Les hauria complagut la forma de ser parca en paraules, però directa i pragmàtica de Glòria.

Però la noia a penes s’atrevia a passejar sola per un d’aquells carrers polsegosos i veure els cavalls que els automòbils encara no havien substituït en tan gran nombre allí com a Nova York i Londres. De seguida la reconeixien com a membre de la companyia i la miraven com si fos un animal exòtic. Glòria desitjava amb totes les seves forces que s’acabés aquella gira d’una vegada, però encara faltava molt. El trajecte travessava en diagonal el continent, des de Nova York fins a San Francisco, naturalment fent tombs amunt i avall per arribar a tot arreu. Freqüentaven ciutats més grans i viatjaven en ziga-zaga a través d’extensions enormes. La tournée havia de finalitzar realment a la costa occidental dels Estats Units. William i Kura volien tornar a Nova York pel camí més curt, que es feia amb tren durant tan sols set dies.

Glòria desitjava un passatge directe a Nova Zelanda. A hores d’ara, els seus pares ja havien vist que no podien comptar amb ella. Si bé s’esforçava en les seves tasques de mestra concertista i acompanyava en els assajos al piano les ballarines, també ho feia malament. Les noies es queixaven que el piano els feia perdre el compàs i es burlaven de la poca traça de Glòria. N’hi havia almenys dues que tocaven una mica aquell instrument i que podrien haver fet la feina de Glòria tan bé com ella o fins i tot millor. Quan no tocava el piano, ajudava Tamatea amb el vestuari i el maquillatge, i això últim era el que feia més bé. Tamatea se sorprenia de la rapidesa amb què s’havia familiaritzat amb les formes i el significat dels moko tradicionals. Sobre la pell dels ballarins dibuixava els delicats signes que evocaven falgueres estilitzades i que solien tatuar-se en temps anteriors. En una ocasió es va pintar a si mateixa per avorriment i va deixar astorada no tan sols Tamatea, sinó també la seva mare.

—Sembles una maori de soca-rel, Glòria! —va exclamar meravellada Kura—. Posa’t un vestit! No, no dels nous, dels vells que va dissenyar Tamatea…

Les antigues piupiu semblaven la roba tradicional de les dones maoris i, com que llavors encara hi participaven autèntiques indígenes neozelandeses, eren més amples.

Glòria va contemplar sorpresa la imatge del mirall. De fet, si no hagués estat pels cabells castanys i encrespats, podria haver passat per una dona de la tribu.

—N’hi hauria prou que et recollissis els cabells al clatell o que et posessis una cinta ampla i brodada —va suggerir Tamatea. En efecte, causava una impressió sorprenent.

—Així podria actuar amb nosaltres! —va dir rient Kura, i Glòria es va treure les pintures d’una revolada. Tenir un paper en l’espectacle era un dels últims malsons que encara no s’havien fet realitat.

Però tampoc no necessitaven Glòria com a maquilladora de màscares. Les ballarines a penes es pintaven de forma tradicional. Els escassos arabescos que es feien de forma decorativa al voltant dels ulls i a les galtes no tenien res a veure amb el costum maori i les noies s’abillaven elles mateixes. Tamatea pintava un parell de ballarins. S’acceptava amablement l’ajuda de Glòria, però no era imprescindible.

La jove anhelava amb tota la seva ànima que els seus pares s’adonessin d’una vegada que ella hi sobrava, allà. En sis anys ja havia vist prou món. Glòria pertanyia a Kiward Station!

San Francisco era una ciutat en creixement constant i s’estenia per una superfície plena de turons a la vora del mar. Fascinada i curulla d’il·lusió, contemplava l’horitzó del Pacífic, l’oceà que la portaria a casa! Però també li agradava una mica més aquella ciutat que Nova York i Nova Orleans. Els nombrosos edificis d’estil victorià i els cable cars, que allí causaven tanta sensació com els històrics tramvies a casa seva, li recordaven Christchurch.

Kura i la seva companyia van triomfar al Great American Músic Hall; els ballarins van admirar Fisherman’s Wharf i Tamatea va agafar Glòria del braç i se la va endur a veure els lleons marins i les balenes que romanien indolents al costat dels embarcadors.

—A casa també n’hi ha! —va exclamar Glòria amb alegria anticipada, tot i que encara no n’havia vist mai cap. Mai havia viatjat a la Costa Oest de Nova Zelanda, però coneixia l’existència, és clar, de lleons marins i balenes. Tamatea es va alegrar de tornar a sentir riure, per primera vegada en mesos, la noia li va explicar històries maoris en què sortien foques i peixos enormes.

Ningú no parlava encara de marxar, però les ballarines estaven impacients. El contracte amb Kura els agradava i a la majoria els encantava viatjar. A Nova York haurien de tornar a fer proves de ball i s’haurien de preocupar dels seus mitjans de subsistència. Però, després del penúltim concert, William va reunir tota la companyia.

—He de comunicar-vos una cosa —va anunciar en to solemne—. Com sabeu, al principi havíem planejat finalitzar la nostra col·laboració d’aquí a dos dies. La meva dona i jo volíem tornar a Europa, ja que allí hi tenim altres obligacions. Però, com també sabeu, la guerra encara no ha acabat. Els nostres plans originals de viatjar a França, Bèlgica, Alemanya, Polònia i Rússia amb el nou programa han perdut la seva raó de ser. Allà no pensen en la música…

Entre els ballarins, que fins ara havien estat xiuxiuejant, es va fer de sobte un silenci sepulcral.

—Per això hem acceptat, complaguis, l’oferiment de l’agència de Kura de perllongar la nostra estada als Estats Units. De quina manera això es portarà a terme depèn de vosaltres. Si voleu allargar els vostres contractes, ens n’anirem d’aquí a Sacramento, Pòrtland, Seattle i, més tard, a Chicago i Pittsburg. L’agència elaborarà un pla que haurem de seguir. En cas que vulgueu anar-vos-en, hauríem de tornar a Nova York, contractar nous ballarins i tornar a començar des d’allà. Així que… què n’opineu? Voleu continuar?

Els ballarins van expressar la seva conformitat amb crits d’entusiasme. Només dos o tres, per raons familiars o d’un altre tipus, havien de tornar a la Costa Est. Tots els altres van sospirar alleujats i es van alegrar de seguir uns quants mesos més de gira.

—I jo?

Les paraules que William havia pronunciat davant els ballarins havien deixat Glòria bocabadada. Mai no hauria alçat la veu davant de tota la gent ni hauria cridat l’atenció. En aquells moments, però, a la suite de l’hotel dels seus pares, que estaven asseguts descansant —William amb un got de whisky a la mà i Kura amb una copa de vi blanc—, va aconseguir expressar el temor que la tenallava.

El seu pare la va mirar, sorprès.

—Què vols dir? —va preguntar, astorat—. No cal dir que véns amb nosaltres. Quina altra cosa vols fer?

—Però aquí no serveixo de res! Ningú no em necessita… i… —Glòria hauria volgut dir milers de coses, però només va aconseguir formar un parell de frases.

Kura va riure.

—Ximpleta, és clar que serveixes aquí. I què faries si no? Si el que vols és estudiar, no pots tornar a Europa. Hi ha una guerra, es maten els uns als altres. Aquí estàs segura.

«A Kiward Station no hi ha guerra!», volia cridar Glòria, però només va emetre un murmuri.

—Ah, es tracta d’això…? Vols tornar a aquella granja d’ovelles… —William va sacsejar el cap—. Glòria, tresor, viatjar d’aquí a Nova Zelanda és fer la volta al món. No t’hi podem enviar sola. I, a més, per què? Filla, aquí veus món! Ja en saps prou, d’esquilar ovelles, si és això realment el que vols. Però no ho deus dir seriosament! Imagina’t quan tornem a Europa després de la guerra: veuràs França, Espanya, Portugal, Polònia, Rússia… no hi ha país a Europa on no hàgim estat i que no estigui desitjant veure encara més espectacles. Potser acabarem comprant una residència a Londres… Sí, ho sé, Kura, no t’agrada viure en un lloc fix, però pensa per una vegada en la petita, haurà de presentar-se en societat com Déu mana. En algun moment apareixerà un home adequat, et casaràs…, t’hem educat per convertir-te en una dama, Glòria! No en una camperola!

Glòria no va dir res. La seva cara estava blanca com la neu i pensava que mai no podria tornar a parlar. Una gira per Europa, una residència a Londres, balls de presentació… Quan Kura i William havien fet anar Glòria a Anglaterra, no havien pensat mai a enviar-la de tornada. Havia d’estar-se allà per sempre més i… en algun moment heretaria Kiward Station si Kura no l’havia venut abans. I com a molt tard ho faria quan l’àvia Gwyn es morís…

Glòria es va sorprendre a si mateixa desitjant la mort dels seus pares. En un accident, potser, o en l’atemptat d’un boig. Però era tan sols una fantasia. Kura tenia trenta anys i escaig, encara podia viure quaranta anys més.

Viure uns altres quaranta anys lluny de Kiward Station. Glòria veia davant seu una sèrie infinita d’humiliacions: «És aquesta la criada de Mrs. Martyn?». «No, no s’ho creurà: és la seva filla!». «Aquesta noia baixeta i rabassuda? Doncs, de la seva mare, no n’ha heretat res…».

Glòria havia sentit aquesta breu conversa aquell mateix matí a la recepció de l’hotel. De vegades ja no sentia ni dolor. S’hi havia acostumat. Però, quaranta anys més, ho podria aguantar, allò?

La noia va pensar en Alcatraz, la presó a l’illa de la badia de San Francisco que havia contemplat el dia abans amb un lleu calfred. Això no obstant, comparada amb la seva vida, una estada allà havia de ser un plaer. Glòria va inspirar a fons. Volia dir alguna cosa, però va tornar a callar. No hi hauria res que fes canviar els seus pares d’opinió. Parlar no serviria de res. Havia de fer alguna cosa, i ho faria sola.

L’endemà, Glòria es va encaminar cap al mar, cega a la bellesa de la ciutat. Era primavera a Califòrnia, el sol lluïa daurat al firmament i els jardins que flanquejaven les avingudes eren plens d’una vegetació esplendorosa. Aquí, a la Costa Oest dels Estats Units, ja feia una calor estival, una sensació desconcertant per a una jove a qui el concepte de «costa oest» remetia a un clima plujós i un temps rúfol. Als carrers de San Francisco regnava l’animació. S’hi veien persones de tots els colors de pell i nacionalitats diverses. A Glòria li van cridar l’atenció sobretot els xinesos i els japonesos d’ulls ametllats. La majoria feien la impressió de ser tan tímids i pusil·lànimes com ella. A la noia gairebé li va semblar sentir la seva naturalesa d’estranys. D’altra banda, tenien allí el seu propi barri: Chinatown. Unes ballarines hi havien anat a dinar i s’havien vantat de no haver-se espantat ni davant un gos rostit. Glòria se sentia malament només de pensar-ho.

Al final, va arribar al barri del port que per sort no era tan fosc ni tortuós com el de Londres o Nova York. El port de San Francisco era espaiós i modern. La badia de San Francisco i el Golden Gate oferien a la ciutat una dàrsena natural, edificis portuaris i atracadors havien estat rehabilitats després del terratrèmol i el gran incendi del 1906 i, en molts casos, s’havien reconstruït del tot. Hi havia enllaços ferroviaris i un gran port comercial on arribaven mercaderies d’arreu del món que descarregaven treballadors que procedien de llocs molt diversos. Un viatger obert a noves sensacions hauria trobat tot allò molt emocionant, però Glòria se sentia espantada. Com s’hi podia trobar bé, allí? A qui es podia dirigir si tal vegada aquelles persones de pell negra o groga ni tan sols parlaven anglès?

Però després va veure vapors plens de passatgers. Devien ser els molls on arribaven els vaixells d’immigrants, ja que hi havia els despatxos de les autoritats competents. Glòria havia sentit a dir que a San Francisco solien arribar-hi francesos i italians, encara que abans, en els temps de la febre de l’or, també molts irlandesos i altres habitants de Gran Bretanya havien navegat cap a Golden Gate. Però tant li feia qui hi immigrés, perquè el que volia Glòria era emigrar també. I els vapors eren el seu primer objectiu. Tenien sempre una luxosa primera classe amb dotzenes de criats. La majoria solien ser homes, però Glòria no podia imaginar-se que els cambrers fessin llits i pelessin patates. De ben segur que també hi havia dones que netejaven les habitacions o treballaven a la cuina!

Glòria esperava que la contractessin en un d’aquells vapors i pagar-se així el viatge. Si sabés quin de tots aquells vaixells era el que salpava cap a Nova Zelanda… Va recórrer vacil·lant els molls. Estaven plens d’homes ocupats en diverses tasques, però Glòria no aconseguia superar la seva timidesa i dirigir-se a ningú en concret. De sobte, un jove escardalenc, vestit de mariner, es va aturar davant seu i se la va quedar mirant.

—Què passa, preciosa? T’has perdut? Aquí no guanyaràs res i si la policia et deté tindràs problemes. És millor que provis a Fisherman’s Wharf.

—Jo… quin… això… quin és el vaixell que va a… Nova Zelanda? —Glòria es va obligar a mirar l’home. Les paraules amables, encara que una mica insolents, la van animar.

Va veure una cara irònica i una mica punxeguda. Glòria va pensar en un rosegador.

—T’agraden els kiwis? Nena, ho tens difícil.

Glòria es va mossegar el llavi. El seu pare havia dit el mateix. És que no hi havia manera d’anar d’Amèrica a la Polinèsia?

—Mira, petita, nosaltres som aquí… —El mariner es va posar a la gatzoneta i va dibuixar una mena de mapa sobre la pols del carrer—. I allí, a l’altre costat del món, hi ha Austràlia…

—Però jo vull anar a Nova Zelanda —va repetir Glòria.

L’home va assentir.

—Nova Zelanda està just al costat —va asseverar.

—A uns dos mil quilòmetres —va dir Glòria—. Austràlia està a dos mil quilòmetres de Nova Zelanda. —A ella personalment li semblava una distància força gran.

El mariner va fer un gest de rebuig amb la mà.

—Però a un pas si ho compares amb la distància entre aquí i Austràlia. Per arribar allí has d’anar primer a la Xina. Això no és difícil, pràcticament cada setmana hi salpa un vaixell. Però després t’has de dirigir a Indonèsia, Austràlia, i des d’allí al país dels kiwis. No val la pena, maca! Fes-me cas, vaig estar una vegada allà, a l’anomenada illa Sud. Hi ha un parell de llocs que semblen la bona i vella Anglaterra, uns quants prats i força ovelles. Això d’una banda, i, de I*altra, hi ha mines i pubs. Allí potser podries guanyar alguna cosa. De tota manera, no et vull ofendre, però com tu n’hi ha a cabassos…

Glòria va assentir amb gravetat i molt lluny de sentir-se ferida.

—Vinc d’allí.

El mariner va deixar anar una sonora riallada.

—Vaja, llavors has viatjat molt i espero que també hagis après pel camí. —La va estudiar amb la mirada—. Hauríem d’afanyar-nos a comprovar-ho. Sembles neta i dolça. Una mica polinèsia, oi? Sempre m’han agradat les noies d’aquells topants, més que no pas les noies escarransides que es venen per aquí. Bé, què me’n dius? Quant demanes per una horeta cap al migdia?

Glòria va mirar l’home desconcertada. No havia d’alçar els ulls, era de la seva mateixa altura. També això li va agradar, el feia menys amenaçador que el seu pare o el reverend Bleachum. I ell la trobava «dolça»… Glòria tenia la sensació que li reconfortava el cor. Però aquell home era ben estrany. Per què havia de ser bruta? Aquell matí s’havia posat el seu vestit més bonic, un vestit solt amb grans flors de colors, més a l’estil de la tradició maori que a l’última moda. I pel que feia als seus cabells, havia seguit el consell de Tamatea i els subjectava apartats de la cara amb una cinta més ampla del normal. Tot plegat havia de causar una bona impressió a qualsevol sobrecàrrec que volgués contractar una criada. I Glòria tampoc no volia perdre de vista aquell objectiu, sense importar el que l’home li oferís.

—Primer… primer he de trobar un vaixell. I feina, perquè… no tinc gaires diners. I creu vostè que primer hauré d’anar a la Xina? Potser pot ajudar-me. Pensava en un vapor de passatgers. Segur que necessiten personal… —Glòria va mirar amb preocupació el seu nou amic.

—Reina, ningú amb dos dits de seny fa un creuer a la Xina —va respondre el mariner amb un gest d’impaciència—. Allí tan sols hi circulen els vapors de càrrega. Jo, per exemple, viatjo en un. Pacific Mail Steamship Company. Porto a Canton petxines, te i seda. Però el meu capità no contracta noies.

—Sóc forta —va respondre Glòria esperançada—. També treballaria a la coberta, descarregant mercaderies o una cosa així.

El mariner va sacsejar el cap.

—Reina, la meitat de la tripulació creu que una dona a bord porta mala sort. I on dormiries? D’acord, els nois es barallarien per compartir cabina amb tu, però…

L’home es va detenir. Després va explorar amb la mirada la cara i el cos de la jove.

—Vaja, se m’acaba d’acudir una idea… És cert que no tens diners, reina?

Glòria va arronsar les espatlles.

—Uns quants dòlars —va respondre—. No gaire més.

L’home es va rosegar el llavi inferior, cosa que va reforçar encara més el seu aspecte de rosegador. Una fura, va pensar Glòria, i es va avergonyir d’aquella ocurrència tan poc amable. Potser més un esquirol…

L’home semblava haver pres una decisió i va parlar com si fos un comerciant.

—És una pena. Hauries de recompensar-me pel risc que corro. Si fem el que acaba de passar-me pel cap i es descobreix… em quedaré sense feina a Canton. Si no és que el capità em llança d’immediat per la borda.

La inquietud va ennuvolar la mirada de Glòria.

—Pot fer-ho? Em refereixo que… podria ofegar-se!

El mariner va contraure la cara, com si contingués el riure, però va romandre seriós.

—Al vaixell, només hi mana ell, això has de saber-ho. Si et descobreix, et passarà per la quilla, i a mi amb tu. Així, doncs, et corre molta pressa anar a la Xina?

—Vull anar a casa —va respondre Glòria amb un lament—. És el que més desitjo al món. Però com puc fer-ho? He d’amagar-me? Com un polissó?

L’home va negar amb el cap.

—Què va, petita, al vaixell no hi ha tants amagatalls perquè ningú no t’hi trobi! I amb els pocs queviures que portem es notaria que n’hi ha un de més que també menja. Més aviat pensava a camuflar-te. El nostre cuiner busca un ajudant…

La cara de Glòria va resplendir.

—Vol dir que he de disfressar-me? De noi? Ho faré, no hi ha problema. Abans sempre portava pantalons. Quan era petita, em refereixo. I me les apanyaré amb la feina. Ningú no se n’adonarà!

El mariner va alçar els ulls al cel.

—Hauríem de posar al corrent els homes. També pel pagament… Hauries… Bé, si t’arreglo aquest assumpte i tots tanquen la boca, hauries de ser una mica simpàtica amb nosaltres durant la travessia.

Glòria va assentir amb gravetat.

—És clar que seré simpàtica —va prometre—. Jo no sóc capritxosa, com la majoria de les noies.

—I jo aplego els diners. Ho entens, oi? Per a això em cuido de tu, perquè cap no se n’aprofiti…

—Pot quedar-se els diners —va respondre Glòria amb generositat i sense entendre res—. Tant guanya un grumet?

Tampoc no va comprendre per què el mariner tornava a deixar anar una riallada.

—Renoi, quina mossa! Au, va, anem a veure si trobem un parell d’andròmines que et vagin bé. Allí, al costat de Fisherman’s Wharf, hi ha un jueu que té un negoci de roba usada. El vell Samuel mantindrà la boca tancada, té altres clients amb més secrets per amagar que nosaltres dos junts. Per cert, com et dius?

—Glòria, Glòria Mar… —Es va detenir abans de pronunciar el cognom. Això no era important. A més, necessitava un altre nom. Llavors, per la seva ment va passar de cop una de les cançons d’amor de Lilian, Jackaroe. Tractava d’una noia que es feia passar per home per buscar el seu estimat a l’altre costat del mar.

—Em dic Jack —va respondre Glòria. «Jack», un nom que també la unia amb una altra persona… «Jack», li donaria sort.

Al cap d’una hora, Glòria estava davant del cuiner del vaixell, un home gras i greixós, que portava un davantal, blanc en un altre temps, a sobre del folgat uniforme de mariner. Glòria anava vestida igual. Harry, el seu nou amic i protector, li havia triat una brusa blanca i ampla, i uns pantalons de cotó blau, folgats i gastats. A més, portava un pul·lòver de llana negra també usat i en harmonia amb la resta de la indumentària. Glòria s’ho havia posat malgrat que no feia fred. S’havia amagat els cabells llargs sota el coll del jersei. Sota la gorra de visera que Harry també havia escollit no es veia la seva abundant cabellera.

—Això s’ha de tallar! —va dir amb fermesa el cuiner, després d’haver examinat la noia amb atenció—. Encara que sigui una pena. Si els porta solts, segur que aquesta cria sembla un angelet. Però, quant a la resta, tens tota la raó, pot passar per un noi.

L’home s’havia petat de riure al principi, quan Harry li havia explicat els seus propòsits, cosa que Glòria va trobar innecessària. Ella hauria mirat d’enganyar el cuiner. Li hauria agradat que aquell afer quedés entre ella i Harry. Però pel que semblava això a ell li importava un rave. De totes maneres, el greixós cuiner es va mostrar disposat a cedir i per a això, per alguna raó, va haver de tocar el cul i els pits de Glòria. A la jove li va resultar desagradable, però havia vist alguna cosa semblant entre els servents. Si això agradava a l’home, ella ho aguantaria.

—Que quedi clar: tinc tres claus a la setmana gratis, i, a més, em quedo amb la meitat dels beneficis. Al cap i a la fi sóc jo qui corre el risc més gran. —El cuiner va mirar Harry als ulls.

—El risc més gran el corren els companys que comparteixen la cabina amb ella —va protestar Harry—. Et podria haver enganyat. Al capdavall no et dediques a grapejar els teus mossos de cuina, oi?

El cuiner va fer un gest amenaçador.

Glòria va fer una ullada a la cuina mentre els homes seguien fent tractes. S’hauria tret el jersei perquè li anava cenyit i li feia molta calor. Tampoc les safates, cassoles i paelles es veien especialment netes. El cuiner necessitava realment ajuda. Al costat d’aquella cuina tan llardosa hi havia un menjador per a la tripulació igualment poc acollidor. Glòria va pensar que allà no hi cabrien tots alhora. D’altra banda, en els vapors moderns se les arreglaven amb menys personal. I el Mary Lou no era dels més grans. Sota la coberta, tot era angost i fosc, la vida als allotjaments dels empleats devia ser un infern. Però preferia viure en una estretor llardosa camí de Nova Zelanda que a les suites de luxe de Kura-maro-tini del Gran Hotel o a la residència de William…

—No m’importa tallar-me els cabells —va dir tranquil·lament.

Mentrestant, els dos homes semblaven haver-se posat d’acord.

—Doncs bé, diré al sobrecàrrec que el noi vindrà demà, o millor, demà passat ben d’hora, just abans de salpar. Podràs ser aquí a la cinc, Jack? —va preguntar el cuiner fent un somriure irònic.

La noia el va mirar seriosa.

—Sóc puntual.

—On puc canviar-me ara? —va preguntar Glòria, vacil·lant, a Harry, abans d’abandonar el vaixell Mary Lou rere el noi. Havia advertit de sobte que la rebotiga del venedor de roba vella Samuel segurament no era un vestidor.

Harry la va mirar sorprès.

—No pots anar així a casa? No tens una habitació?

Glòria es va enrojolar.

—Sí… no… bé, no puc presentar-me així a l’hotel, jo…

—A l’hotel! —Harry va somriure burleta—. Quina expressió tan distingida. Sona a bordell de luxe. Encara que també tens més classe que les altres. Estàs fugint d’alguna cosa, petita? En fas tota la pinta. En qualsevol cas, no és assumpte meu. No deixis que t’agafin!

Glòria es va sentir alleujada. De totes maneres, segur que era millor que Harry no esbrinés la seva veritable identitat.

Aquell mariner tan prim es va posar a cavil·lar sobre el problema de la roba.

—Això —va concloure— demana a crits l’ajuda d’una col·lega. Anem a veure on para Jenny.

Glòria el va seguir desconcertada a través d’intricats carrerons pels voltants dels molls. Tenia la incerta sensació de ser al barri xinès, però la botiga de Samuel també estava per allí a prop. Es va empassar la saliva quan va veure diverses noies fent el carrer. No gaires, però, ja que era ple dia. Malgrat això, una rossa d’aspecte consumit i amb la mateixa expressió de rosegador que Harry va sortir amb un cosset mig obert d’una paradeta de crancs fregits que feia pudor de greix ranci.

—Harry, vell amic! Una altra vegada a terra? Ja estàs fart dels ulls ametllats de Canton? —La noia reia i va abraçar Harry gairebé de manera fraternal. Després va llançar una mirada a Glòria, disfressada de grumet—. I què portes aquí? Un cadell! Que bufó! On has trobat aquest bebè? Al camp?

—Jenny, preciosa, si te’l poso al llit, caus de l’ensurt —va replicar Harry—. Encara que si ni tu no te n’has adonat, l’engany és perfecte. I això que deus veure més homes a l’any que el nostre vell sobrecàrrec…

—Com la naturalesa els va portar al món, fill! —va riure Jenny—. Què li passa al nen? Eh, un moment…!

Es va posar seriosa de sobte en mirar Glòria.

—El noi és una noia! Et portes la competència al meu lloc de treball?

Harry va aixecar la mà en un gest tranquil·litzador.

—Jenny, a tu no hi ha qui t’iguali. Però aquesta… aquesta és més per al negoci ambulant. En qualsevol cas ens alegrarà la vida al vaixell, vol per tots els mitjans arribar a l’altra punta del món…

—Si d’arribar a l’altra punta de la ciutat n’hi hauria prou —va rondinar Jenny—. I per què la disfresses de noi? És el que ara et posa a cent?

—Jenny, preciosa, t’ho explicaré tot més tard. Però ara aquesta petita necessita un racó recollit on convertir-se en noia una altra vegada. Au, va, fes el cor fort i deixa’ns entrar un moment a la teva cambra! —Harry va acariciar amb dolçor els cabells de Jenny. Ella va roncar com un gat.

—Perquè te’n follis una altra? —va preguntar encara ofesa.

—Jenny, estimada, encara que la tombi un moment, és només per provar-la, ho entens? A la nit sóc tot teu! Et tractaré com a una reina, Miss Jenny! Llagosta… gambes… El que tu vulguis. Dóna’m tan sols un quart d’hora, Jenny. Sisplau!

Glòria, que només havia entès la meitat de tota la conversa, al final va somriure agraïda quan Jenny va posar al palmell de la mà de Harry una clau.

—És la teva xicota? —va preguntar Glòria mentre el seguia a l’interior d’un edifici bastant atrotinat que pudia a orina i col rància—. Sembla una…

—Nena, tu véns d’un altre planeta, oi? Per ser de la professió ets massa ingènua. És clar que Jenny és una meuca, però té un cor d’or. Ara, afanya’t. Si li surt un client, necessitarà l’habitació.

L’«habitació» era una cofurna que formava part d’un casa dividida en diversos espais similars. Contenia una cuina molt bàsica, una taula, una cadira i, sobretot, un llit. Els llençols eren bruts. Glòria va arrufar el nas.

—No surts? —va preguntar, quan Harry es va estirar tranquil·lament al llit i se la va quedar mirant amb expectació.

El mariner es va estranyar. I per primera vegada va aparèixer a la seva cara una ganyota de fàstic, gairebé d’enuig.

—Reina, la hipocresia és molt interessant, però tenim una mica de pressa. Així que deixa’t d’històries, despulla’t i sigues simpàtica amb mi. Una mena de recompensa, per dir-ho així. Gràcies a la meva modesta persona, ja gairebé ets a la Xina.

Glòria el va mirar desconcertada. Llavors, per fi, ho va entendre.

—Et refereixes que… que he de… entregar-me a tu? —Va ser Túnica expressió que se li va acudir. Lilian solia fer-la servir quan els herois de les seves boges històries s’estiraven en un llit o més sovint en una pila de fenc o en un prat verd d’herba alta.

—Justa la fusta, preciosa! —va respondre, impacient, Harry—. Cal pagar els passatges del vaixell. O és que ja no et ve de gust anar a la Xina?

—A Nova Zelanda —va puntualitzar Glòria amb un fil de veu. Va dubtar un instant, però després va pensar en l’alternativa. Quina diferència hi havia entre jeure ara amb Harry o amb qualsevol altre home que els seus pares li busquessin? A més, gairebé se sentia afalagada pel fet que Harry la desitgés. En totes les històries que havia sentit fins llavors, els personatges s’entregaven per amor. I Harry estava disposat a córrer per ella uns riscos considerables. Glòria es va despullar i es va alegrar que l’home que estava estès al llit somrigués.

—Que maca ets! —va exclamar amb admiració, quan Glòria es va quedar plantada davant seu en calces i sostenidors—. Amb unes flors als cabells i una faldilleta de fulles de lli semblaries una hawaiana…

Malgrat la vergonya, Glòria va aconseguir apuntar un petit somriure.

—Hawaiki és el paradís… —va dir en veu baixa.

—Doncs porta-m’hi, reina!

Glòria va cridar espantada quan Harry la va agafar de sobte i la va estirar damunt del llit. Però després va callar. Mentre ell li arrencava les últimes peces de roba del cos es va quedar en silenci, espantada. L’home ni tan sols va perdre el temps despullant-se. Es va abaixar corrents els pantalons. Glòria es va quedar gelada quan va veure que el membre se li aixecava. Va tancar els ulls i es va mossegar els llavis, quan ell, sense grans preparatius, la va penetrar i va envestir amb força. Alguna cosa es va esquinçar dintre seu. Glòria va esbufegar de dolor i va sentir córrer un líquid per les seves cames. Era sang? Harry va gemegar i es va desplomar pesadament sobre seu. Al cap d’uns moments es va aixecar astorat i confós.

—Encara eres verge? Digue’m que no és cert! Déu meu, noia, havia pensat… Però, home, a una verge l’hauria estrenada d’una altra manera. En aquests casos es fan uns quants petons i així… —Harry semblava penedit. De manera maldestra va acariciar el cos tacat de Glòria—. Ho sento, petita, però hauries d’haver-m’ho dit. I també m’agradaria saber de què fuges. Havia pensat que tenies un xulo amb males puces o una cosa així. Però tu… —Li va acariciar els cabells amb el mateix gest gairebé tendre a la cara amb què havia acariciat abans Jenny.

Glòria va mirar el mariner, colèrica.

—He pagat, no? —va preguntar amb duresa—. Era el que volies… que fos simpàtica. Ara no preguntis més!

—Està bé, preciosa, no vull saber res més —va respondre el mariner amb gest assossegador—. Demà passat véns al Mary Lou, la resta queda entre nosaltres. No ho explicaré a ningú i al principi… bé, m’ocuparé que t’hi vagis habituant a poc a poc. No t’ho prens malament, oi, reina?

Glòria va assentir serrant les dents.

—Podries fer el favor de sortir ara? —va preguntar—. Vull vestir-me.

Harry va assentir, compungit.

—Doncs és clar, princesa! Ens veiem… —Li va llançar un petó amb la mà mentre sortia.

Quan Glòria per fi va estar a punt, Harry l’esperava pacientment al costat de la porta.

—He de tornar la clau a Jenny —va dir, disculpant-se.

Glòria va inclinar el cap.

—Ens veiem.