4

Lilian Lambert comptava els dies que faltaven perquè acabés la travessia amb vaixell. Després de les intenses primeres setmanes en alta mar, aviat havia començat a avorrir-se. És clar que era bonic que els dofins acompanyessin la nau i veure de tant en tant enormes barracudes o fins i tot balenes, però a Lilian, en el fons, li interessava més la gent, i la tripulació del Norfolk no era gaire estimulant. Només hi havia uns vint passatgers, sobretot gent gran que visitava el seu país d’origen, així com un parell de viatjants de negocis. Els últims no s’interessaven per les nenes; els primers, encara que van trobar Lilian graciosa, no li oferien cap tema de conversa especial.

Les descripcions de l’àvia Helen i l’àvia Gwyn del seu viatge a Nova Zelanda evocaven una emotiva atmosfera de partida, determinada en part per l’enyorança inicial i, en part, per l’alegria anticipada i el recel del que estaria esperant els passatgers a l’altre extrem del món. Era evident que al Norfolk no es percebia res de tot això. A més tampoc no hi havia cap coberta a baix plena d’emigrants pobres. En comptes d’això, el Norfolk disposava d’un sistema de refrigeració i transportava carn de vedella a Anglaterra. Els pocs passatgers que hi havia viatjaven tots a primera classe. El menjar era bo, l’allotjament còmode, però l’eixerida Lilian se sentia tancada. Anhelava que la travessia acabés d’una vegada i s’alegrava de quedar-se un temps a Londres. Miss Bleachum passaria un parell de dies amb les seves pupil·les a la capital, on els prendrien les mides per confeccionar els uniformes de l’escola i la resta de la seva roba.

—Si encarrego el seu vestuari aquí a Christchurch, la roba ja estarà passada de moda quan arribin a Londres —havia observat la pragmàtica Gwyneira. Ella mateixa no s’havia preocupat mai gaire per la roba o la moda, però encara recordava de la seva infància que en els cercles anglesos es donava molta importància a aquell assumpte. Glòria i Lilian no havien de fer la impressió de ser antiquades. Precisament, la primera, que era mol susceptible, no encaixaria gens bé que les seves companyes d’escola es burlessin d’ella.

Al contrari que Lilian, Glòria va gaudir del viatge, en la mesura que podia trobar bonica una cosa que no fos Kiward Station. Li agradava el mar, es quedava hores asseguda a coberta i observava jugar els dofins. Estava més que encantada que els altres viatgers la deixessin tranquil·la. En tenia prou amb la companyia de Miss Bleachum i Lilian. Escoltava emocionada amb els fragments que la professora els llegia sobre balenes i peixos del mar, i intentava esbrinar com funcionava el motor d’un vaixell de vapor. La seva curiositat insaciable pel mar i la navegació la va dur a relacionar-se amb els membres de la tripulació. Els mariners es dirigien a la silenciosa nena i intentaven treure-la de la seva reserva ensenyant-li a fer nusos marins i permetent que els ajudés en petites tasques de coberta. Llavors, Glòria se sentia gairebé com a casa, entre els pastors de Kiward Station. El capità va acabar portant-la amb ell al pont, on durant un parell de segons va poder fer-se càrrec del timó d’aquella embarcació tan enorme. Li interessava la navegació tant com la vida dels animals marins. Ben al contrari, els programes artístics als quals assistien alguns passatgers o la música que sortia del gramòfon per entretenir la gent al menjador la deixaven totalment indiferent.

Sarah Bleachum observava tot això amb preocupació. El seu cosí —que es declarava, certament, encantat pel fet que Sarah acompanyés a Cambridge les nenes— li havia enviat un fullet d’Oaks Garden i el programa escolar confirmava els seus pitjors temors. Allà no es donava èmfasi a les ciències naturals. En comptes d’això, s’estimulava les nenes a estudiar música, teatre, pintura i literatura. Sarah mai no hauria matriculat Glòria en un institut d’aquella mena.

Glòria va parlar per primera vegada quan el vaixell va arribar a Londres. Mai no havia vist cases tan grans, almenys no en aquella quantitat. Amb el pas del temps, també a Christchurch i Dunedin es construïen edificis monumentals. La catedral de Christchurch, per exemple, no tenia res a envejar a l’arquitectura religiosa europea. Però allà, la catedral, la universitat, el Christcollege i altres edificis representatius estaven bastant aïllats. Glòria podia admirar cada obra arquitectònica per ella mateixa. Ben al contrari, el mar de cases de la capital anglesa l’aclaparava. A més, hi havia aquell soroll eixordador incessant: els estibadors, els venedors ambulants i la gent que acostumava a parlar cridant al carrer. A Londres tot era més sorollós que a casa i tot anava més ràpid, la gent sempre tenia pressa.

Lilian va quedar encantada amb aquell ambient. De seguida va començar a parlar tan de pressa com els anglesos, feia broma amb les floristes i flirtejava amb els grums de l’hotel. Glòria, per la seva banda, havia deixat de parlar des que havia trepitjat els molls de Londres. Mirava al seu voltant amb els ulls oberts de bat a bat i posava atenció a no perdre de vista Miss Bleachum. La dona, que havia estudiat a Wellington, es movia força bé per la gran ciutat, encara que entenia de sobres els problemes de la seva deixebla. Intentava amb delicadesa treure Glòria del seu ensopiment, però només la visita al parc zoològic va despertar-li un petit interès.

—Això als lleons no els agrada —va assenyalar Glòria mentre contemplaven els animals dins les seves diminutes gàbies—. Tenen molt poc espai i tampoc no els agrada que els mirin així.

Mentre Lilian es reia de les gràcies dels micos, ella es va posar en lloc dels animals i es va tapar els ulls amb la mà.

Tampoc no li va interessar l’espectacle musical per al qual Kura i William els havien reservat entrades. De fet, l’únic senyal que havien deixat a Londres a la seva filla abans de marxar a Rússia. La nena va trobar els cantants amanerats, la música massa alta i estava incòmoda amb la roba que havia de posar-se en aquella ciutat.

A Sarah Bleachum això no la sorprenia. Lilian tenia un aspecte encantador amb el seu vestidet mariner, però Glòria semblava que portés una disfressa. La nena fins i tot es va posar a plorar en posar-se l’uniforme de l’escola. La faldilla prisada i la jaqueta curta no li quedaven gens bé; se la veia grassa amb aquella faldilla llarga fins als genolls i la jaqueta fins als malucs, i la brusa blanca donava un to apagat a la seva pell. A més, no responia a la forma habitual de comportar-se de la nena. Glòria ho volia agafar tot, sentir-ho a flor de pell, i, quan havia desmuntat una cosa o simplement l’havia grapejat, s’eixugava les mans al vestit sense miraments. Amb els pantalons de muntar de Kiward Station això no plantejava cap problema, al capdavall els pastors feien el mateix; però la brusa blanca i el blazer blau clar no estaven pensats per a aquell tracte.

Sarah va sospirar alleujada quan per fi van pujar al tren en direcció a Cambridge. La vida del camp era més del grat de la seva deixebla; almenys no era tan sorollosa i trepidant. Pel que Christopher li havia dit, Sawston, a la vora d’Oaks Garden, era un poblet idíl·lic. La mateixa Sarah esperava ansiosa la trobada amb el seu cosí. Havia llogat una habitació a casa d’una viuda, un dels pilars de la comunitat; però, si havia de ser franca, la jove professora esperava aconseguir un lloc a Oaks Garden. No havia informat els McKenzie sobre les seves intencions perquè Glòria no es fes il·lusions, però considerava que era millor anar a trobar Christopher no com una parenta més o menys pobra, sinó des de la seguretat d’un lloc fix. Havia estalviat una mica, no cal dir-ho, i els McKenzie havien estat molt generosos, però sense feina no tindria gaire temps per conèixer personalment el seu possible futur marit. A més, Sarah preferia prendre decisions a poc a poc i amb discreció. Seria ideal disposar d’un any escolar per arribar a una resolució definitiva. I a Sawston no gastaria gaire, podria estalviar el sou i, en el pitjor dels casos, tornar a Nova Zelanda sense confessar als McKenzie el seu fracàs. Li hauria resultat molt vergonyós acceptar la generosa oferta que Gwyneira li havia presentat abans d’anar-se’n.

—Si les seves expectatives no es veuen satisfetes, Miss Bleachum, no ho dubti pas, n’hi haurà prou amb un telegrama i li enviarem els diners per al viatge de tornada. Estem molt contents que es cuidi de les nenes i no podem recompensar-la prou per això. D’altra banda, conec molt bé, per experiència pròpia, on solen portar aquests matrimonis gairebé forçats.

Miss Gwyn li havia explicat el cas de la seva amiga Helen, a qui no li va quedar cap altre remei que casar-se amb un home les cartes del qual l’havien atret a l’altre extrem del món. Però, a l’hora de la veritat, no havia estat una unió feliç.

En qualsevol cas, Sarah contemplava ara amb el cor encongit com el mar de cases de Londres s’allunyava lentament i deixava pas als afores i després a l’amable paisatge de l’ Anglaterra central. Quan van veure els primers cavalls a les praderies verdes, Glòria va semblar que es posava més contenta, i Lilian estava tan excitada que no hi havia qui la calmés, de manera que de nou la vida sentimental de Miss Bleachum va ocupar el seu centre d’interès. Sarah va arribar lentament a la conclusió que les bromes que James McKenzie feia sobre Elaine Lambert no estaven mancades del tot de fonament. Sense cap dubte, Lilian havia crescut en una atmosfera molt oberta. Devia ser cert que entre les amigues més íntimes d’Elaine hi havia cambreres i mestresses d’hotel.

—Per a nosaltres només és una escola nova, Miss Bleachum —assenyalava Lilian, eufòrica—. Però per a vostè serà taaaan emocionant conèixer el seu estimat! Coneix Trees they grow highl Hi ha una noia que es casa amb el fill del seu patró. Però ell és molt més jove que ella, i llavors… Però quants anys té en realitat el reverend?

Sarah va gemegar i va mirar preocupada Glòria. Com més s’acostaven a Cambridge, més ensopida es veia. I, no obstant això, el paisatge que travessava el tren s’assemblava cada vegada més al de les planes de Canterbury. No cal dir que tot era més petit, no hi havia pastures infinites i fins i tot a Sarah, que no tenia ni idea de ramaderia, les cledes d’ovelles li semblaven diminutes. Els voltants, en canvi, estaven més densament poblats, i es veien arreu granges i cottages més petits entre els camps i els prats. Les grans cases senyorials escassejaven, encara que potser no estaven tan a prop de la línia de ferrocarril. Glòria es mossegava les ungles, un mal costum que havia adoptat durant la travessia, però Sarah no volia reprendre-la, prou difícils li resultaven tots aquells canvis a la nena per renyar-la per una fotesa com aquella.

—Puc escriure unes quantes cartes, Miss Bleachum? —va preguntar en veu baixa Glòria quan el revisor va anunciar que Cambridge era la pròxima parada.

Sarah li va passar la mà pels cabells.

—És clar, Glòria, ja saps que el reverend i jo fa anys que ens escrivim. El correu només triga un parell de setmanes a arribar.

Glòria va assentir i es va arrencar un repeló amb les dents.

—Està tan lluny… —va xiuxiuejar. Sarah li va atansar un mocador. A la nena li sagnava el dit.

El reverend Christopher Bleachum les esperava a l’estació. Havia demanat que li deixessin una petita calessa, perquè no tenia cotxe propi, sinó que feia les seves visites a cavall. Quan es casés, s’hauria de comprar un vehicle. Christopher va sospirar. Si de veritat s’unia en matrimoni a una dona, els canvis serien enormes. Fins a aquell moment mai no ho havia pensat. Però hi havia l’incident amb Mrs. Winter, que havia passat feia pocs mesos… i l’anterior amb la noia del seminari de Teologia. Encara que Christopher no podia impedir que les dones li anessin al darrere. Senzillament era massa atractiu: amb els seus cabells foscos i ondulats, aquella pell que sempre semblava bronzejada i que segurament devia agrair a algun parent llatí de la família de la seva mare, i els ulls expressius i gairebé negres. Christopher era de tarannà sensible, tenia una veu fosca i suau que feia d’ell un cantant extraordinari i, a més, sabia escoltar la gent. Com deien els seus entusiastes parroquians, semblava mirar dins l’ànima dels éssers humans. Christopher els dedicava temps i era comprensiu amb gairebé tot. Però també era un home. Quan una jove li demanava consol i necessitava més ajuda de la qual podien oferir les paraules, el reverend amb prou feines aconseguia contenir-se.

Fins al moment només s’havien produït dos incidents desagradables i Christopher havia d’admetre que encara havia estat de sort. S’havia esforçat per mantenir la discreció, una cosa en què també estaven interessades aquelles dones. Ara bé, de l’afer amb Mrs. Winter, una jove esposa una mica inestable el marit de la qual solia visitar més el pub que el llit comú, sí que se n’havia parlat. I se n’havia parlat tant que l’assumpte fins i tot havia arribat al bisbe, després que Christopher es veiés forçat a barallar-se amb el marit un diumenge, a la sortida de missa. Era evident que l’home era qui havia començat, i Christopher no havia pogut evitar-ho. Tots els testimonis estaven a favor seu, però el bisbe no havia deixat el menor dubte sobre què pensava de tot plegat.

—Faria bé de casar-se, reverend Bleachum, per no dir que ha de casar-se! Serà del grat del Senyor i el mantindrà allunyat d’altres temptacions… Sí, sí, ho sé, vostè no té consciència de culpa. Ni ara ni fa dos anys, amb aquella noia del seminari. Però miri-s’ho així: això també servirà per contenir les dones i que no surtin a caçar-lo. Eva desistirà de temptar-lo…

Però Christopher tenia poc marge de maniobra. Considerava les joves candidates de la seva congregació més una condemna que una temptació. I el bisbe no li deixaria un parell de mesos per anar a Londres, per exemple, i buscar una dona adequada. Després que un company seu també capellà li hagués ofert la seva filla, amb un aspecte que era difícil acostumar-s’hi, Christopher havia agafat por. L’última carta de la seva cosina Sarah va arribar en el moment just. Des que s’escrivien, ell sempre trobava divertit que la noia reaccionés davant els seus petits comentaris i indirectes de forma tan innocent i pudorosa. En la fotografia que ella li havia enviat feia la impressió de ser una mica insípida, encara que realment agradable, és a dir, de sobres apropiada per ocupar el lloc d’esposa del rector. Christopher havia estat, doncs, més clar en la seva carta següent i l’atzar havia intervingut i havia enviat a la seva parròquia la pupil·la de Sarah; fent factible, a més, que la jove viatgés gratis. Christopher va decidir que havia de considerar Sarah Bleachum com un regal que Déu li havia enviat i només havia d’esperar que el Senyor dels cels hagués estat més hàbil amb aquella criatura que amb les altres noies solteres del seu entorn.

En aquells moments, Christopher passejava per l’andana i tornava a atraure les mirades de les dones presents.

—Bon dia, reverend!

—Com li prova, reverend?

—Quin sermó més bonic el de diumenge, reverend, l’associació de dones hem d’estudiar una vegada més la paràbola…

La majoria de les senyores eren massa grans perquè Christopher caigués en la temptació, però la bufona Mrs. Deamer que ara li somreia i alabava el seu sermó podia arribar a agradar-li. Si no estigués ja adjudicada. Christopher havia batejat per Nadal el seu primer fill.

En aquell moment, per fi, va entrar el tren a l’estació. Christopher a penes aconseguia estar-se quiet.

—Hauria de posar-se les ulleres, Miss Bleachum —va suggerir Glòria, neguitosa. L’andana estava atapeïda de gent i sense ulleres la professora gairebé no hi veia.

—De cap de les maneres! —va protestar Lilian—. Miss Bleachum, crec que ja veig el reverend! Déu meu, que guapo! No es posi les ulleres que llavors potser no la trobarà bonica.

Vacil·lant entre els diferents arguments de les nenes i totalment fora de si davant la perspectiva de reunir-se amb el seu cosí, Sarah Bleachum va aplegar les seves maletes i caixes i va sortir fent tentines. Gairebé va ensopegar amb la capsa dels barrets i va baixar amb passes vacil·lants per aquella escala tan dreta fins a l’andana. Glòria va intentar agafar-li algunes de les maletes. El revisor s’ocuparia de l’equipatge dels passatgers de primera classe, però la nena estava contenta de tenir alguna cosa a fer. Lilian, ben al contrari, va saltar a l’andana àgilment i de seguida va sacsejar la mà.

—Reverend! Ens busca a nosaltres, reverend?

Christopher Bleachum va fer mitja volta. En efecte, eren elles. És clar, hauria d’haver anat a buscar-les directament a la zona de la primera classe, al capdavall els pares de les nenes eren gent acomodada. I almenys una d’elles era guapa. El follet eixerit i pèl-roig es convertiria amb tota certesa en una noia molt bonica. L’altra petita es veia una mica desproporcionada: l’aneguet lleig trigaria encara a convertir-se en un cigne. I s’enganxava als plecs de la faldilla de la seva institutriu. Sarah… Davant la visió de la jove, Christopher gairebé va haver de fer un esforç per recordar el nom que tan sovint havia escrit. Sarah Bleachum no irradiava res, ni tan sols personalitat. Era evident que es tractava d’una d’aquelles pobres cornelles sense cara que es dedicaven a portar al parc els fills dels altres perquè no tenien descendència pròpia. Sarah portava un vestit gris fosc i a sobre una capa encara més fosca sota la qual desapareixien les formes del seu cos. Ocultava els cabells foscos, recollits sota un barret molt lleig que semblava la còfia d’una infermera, i l’expressió del seu aspecte oscil·lava entre el desconcert i el desemparament. Almenys la cara era harmoniosa. Christopher va sospirar alleujat. Sarah Bleachum no tenia cap gràcia; però això sí: no era lletja.

—Posi’s ja les ulleres! —va insistir Glòria. És clar que sense ulleres estava més guapa, però la professora tampoc no faria cap bona impressió si anava fent tombs darrere Lilian. La nena pèl-roja dirigia el seguici. Avançava amb tota naturalitat cap al reverend.

Christopher va decidir prendre la iniciativa. Sense presses però sense pauses, es va dirigir cap al petit grup.

—Sarah? Sarah Bleachum?

La noia va apuntar un somriure.

Els ulls els tenia bonics, com entelats, somiadors, d’un verd clar. Potser la primera impressió no era la important. Però llavors Sarah va treure les ulleres de la bossa. Els seus trets agradables van desaparèixer sota aquella muntura tan monstruosa. Rere aquells vidres tan gruixuts, els ulls semblaven bales.

—Christopher! —La noia va resplendir i va alçar les mans. Després va romandre indecisa. Com havia de comportar-se en un moment així? Christopher li somreia, però semblava que Testava avaluant. Sarah va abaixar la mirada a terra.

—Sarah, que bé que per fi hàgiu arribat! Heu tingut un viatge agradable? I quina d’aquestes nenes tan guapes és Glòria?

Mentre parlava, el reverend va acariciar el cap de Lilian amb dolçor. Glòria s’estava ben premuda al costat de Miss Bleachum. Ja havia decidit que no li agradava el reverend, per molt amable que fingís ser. Aquella expressió que li havia vist a la cara quan Miss Bleachum s’havia posat les ulleres i ara aquella alegria forçada… Per què li deia guapa? Glòria no era gens maca i ella ho sabia.

—Ella és Glòria Martyn —la va presentar Sarah, aprofitant l’oportunitat per iniciar una conversa natural—. I la pèl-roja és Lilian Lambert.

El reverend va semblar un pèl decebut. Havia estudiat durant un temps a Londres i havia gaudit de la possibilitat de veure a l’escenari Kura-maro-tini Martyn. En la seva opinió, cap de les nenes presentava similituds de parentiu amb ella, però en qualsevol cas hauria vinculat amb la cantant la bonica i extravertida Lilian i no la pusil·lànime Glòria. De seguida va recuperar el control.

—I totes dues anireu a Oaks Garden? Llavors us porto una bona notícia, noies. Avui m’han deixat una calessa, així que, si voleu, podem anar-hi ara mateix.

Esperava que les nenes estiguessin encantades, però era obvi que Lilian no havia parat atenció i a Glòria més aviat la va espantar la perspectiva.

—La… bé… l’escola també enviarà un cotxe… —va intervenir Sarah. Tot anava massa de pressa per a ella. Si Christopher portava ara les nenes a Oaks Garden, hauria de tornar sola amb ell. Era això decorós?

—Bah, ja ho he arranjat. Miss Arrowstone ens hi espera. Sap que portaré les nenes. —Christopher va somriure, animós. Glòria estava a punt de posar-se a plorar.

—Però, Miss Bleachum, no hauríem d’esperar demà…? Van dir que fins demà no esperaven les alumnes. Què farem soles a l’escola?

Sarah la va abraçar amb afecte.

—Soles del tot no ho estareu, petita. Sempre hi ha nenes que arriben abans, i a vegades fins i tot algunes s’hi queden durant les vacances…

Sarah va fer un gest de penediment. No hauria d’haver-ho dit. Al capdavall, aquest era el destí que esperava les dues nenes.

—Miss Arrowstone està impacient per conèixer-vos! —va afegir el reverend—. Sobretot a tu, Glòria!

Aquelles paraules havien de tenir un efecte estimulant, però Glòria no se les creia. Per què havia d’estar impacient la directora d’una escola anglesa precisament per conèixer Glòria Martyn de Kiward Station?

La nena va seguir immersa en la seva silenciosa torbació, mentre Christopher carregava l’equipatge de les nenes i les possessions de Miss Bleachum en el carruatge i elles tres pujaven al vehicle. Va ajudar galantment Sarah a accedir a la calessa i la noia es va posar ben vermella quan va sentir la mirada d’almenys tres dones de Sawston que la repassaven de dalt a baix. Aquella nit estaria a les converses de tot el poble.

Lilian, ben al contrari, va parlotejar complaguda tot el camí. Li agradava el paisatge dels voltants de Sawston, li alegrava la vista dels cavalls i les vaques pasturant al llarg del camí i també va trobar bonics els cottages de pedra que es veien de tant en tant. A Nova Zelanda només es construïa amb pedra de gres a les grans ciutats. Els pobles com Haldon o fins i tot ciutats petites com Greymouth estaven formats majoritàriament per cases de fusta pintades de colors.

—Oaks Garden és una casa així? —va voler saber.

El reverend va fer un gest negatiu.

—Oaks Garden és molt, molt més gran. Una antiga casa senyorial, gairebé un castell. Pertanyia a una família aristocràtica, però l’última propietària va morir sense descendents i va decidir que casa seva i la seva fortuna servissin per fundar una escola. I com que Lady Ermingarde estimava les belles arts, Oaks Garden es dedica sobretot a fomentar la creativitat en les seves alumnes.

—Hi ha cavalls? —va preguntar Glòria en veu baixa.

El reverend va tornar a negar amb el cap.

—No, per a les alumnes, no. Suposo que el conserge disposarà d’un tir, perquè s’ha d’anar a comprar i recollir sovint les alumnes a l’estació, però muntar a cavall no està en el programa. Ni tampoc el tennis…

E1 reverend semblava lamentar en especial això últim.

Glòria va tornar a mantenir-se en silenci fins que el vehicle va passar per una opulent portalada de pedra i va recórrer un parc circumdat per unes reixes de ferro forjat. Oaks Garden no es deia així perquè sí. No hi havia cap dubte que els jardins havien estat concebuts per un amant de la jardineria que dominava la seva professió. Devien haver passat dotzenes, si no centenars d’anys des que s’havien plantat els roures que dominaven aquell parc tan extens. Eren enormes i flanquejaven l’accés que conduïa a la casa. En la mansió, però, l’arquitecte havia demostrat menys enginy. L’edifici era una construcció de totxo més aviat pesada, sense les torretes ni els miradors que hi solia haver a les cases senyorials angleses.

Glòria de seguida es va sentir aclaparada per l’edifici. Va buscar ansiosa amb la mirada les quadres de cavalls. Bé n’hi havia d’haver alguna, oi? Potser darrere la casa…

Però el reverend es va aturar llavors davant l’imponent portal de dues fulles. Semblava sentir-se com a casa i ni tan sols va fer l’esforç de prémer el timbre. Òbviament no era necessari, la gran sala d’entrada constituïa un espai públic. Sarah Bleachum tenia raó: Lilian i Glòria no eren les primeres nenes que arribaven aquell dia. N’hi havia unes quantes que ja es desplaçaven d’un lloc a un altre amb baguls i maletes, bromejaven entre si i forjaven plans esbojarrats sobre qui ocuparia cada habitació. Unes noies més grans passaven revista a les nouvingudes. Lilian els va somriure, mentre que Glòria feia la impressió de voler amagar-se entre les faldilles de Sarah.

La jove institutriu la va apartar amb dolçor.

—No siguis tan vergonyosa, Glòria. Què pensaran de tu les altres nenes?

A Glòria això tant li feia, però es va deixar anar de la seva professora i va mirar al voltant. El rebedor feia una sensació agradable. Darrere una mena de taulell hi havia una dona gran i d’aspecte maternal que contestava pacientment les preguntes de les noies. Hi havia, a més, butaques i tauletes de te, es diria que per als pares que esperaven les alumnes. De fet, hi havia uns quants pares que donaven les últimes instruccions a les seves filles sobre com devien comportar-se durant el nou curs.

«Vull que t’esforcis més amb el violí, Gabrielle», va sentir Glòria, i es va sobresaltar. La nena no semblava gaire més gran que ella. Que potser hauria de tocar el violí?

El reverend va entrar somrient al vestíbul i va saludar la dona.

—Bon dia, Miss Barnum. Li porto els seus kiwis! Es diu així a Nova Zelanda, Sarah? Són els mateixos immigrants els que es van posar aquest malnom, el nom de l’ocell, oi, Sarah?

Sarah Bleachum va fer que sí amb el cap, avergonyida. Ella mai no s’hauria anomenat a si mateixa «kiwi».

—És un ocell quasi cec… —va dir Glòria en veu baixa—. I no vola gaire bé, però fa una olor particular. Se’l veu poques vegades, però se sent el seu crit, de vegades tota la nit, tret que hi hagi lluna plena. Té força… rnmm… plomes.

Unes noies van deixar anar unes rialletes.

—Dos ocells cecs! —va riure la de cabells castanys, a la qual els seus pares havien anomenat Gabrielle—. Com han arribat fins aquí?

Glòria es va ruboritzar. Lilian va mirar la noia amb els ulls guspirejant.

—Primer ens hem guiat per l’olor —va respondre—. Però llavors simplement hem volat fins on tocaven pitjor el violí!

Gabrielle va arrufar el nas i les altres noies es van posar a riure. La música no era el punt fort de Gabrielle.

Sarah va somriure, però va reprendre Lilian pel seu desvergonyiment. Miss Barnum va censurar al seu torn Gabrielle. Després es va girar cap a les nouvingudes.

—Benvingudes a Oaks Garden —va dir a les nenes—. M’alegro de conèixer-vos. Especialment a tu, Lilian, viuràs a l’ala Oest, i jo en sóc la responsable. Et donarem l’habitació Mozart. Suzanne Carruthers, una de les teves companyes, ja ha arribat també. Després us presentaré.

Els ulls de Glòria es van obrir de bat a bat. Lilian va expressar el que estava pensant.

—No podem compartir l’habitació nosaltres dues, Miss Barnum? Som cosines! —Lilian va dedicar a la recepcionista la seva mirada més ingènua i suplicant.

Però Miss Barnum va sacsejar el cap.

—Glòria és molt més gran que tu. Segur que vol estar amb noies de la seva edat. Et sentiràs millor quan hagis conegut les altres noies. Els cursos mitjans ocupen l’ala Est i els més joves, l’Oest.

—No podria fer una excepció? —va preguntar Miss Bleachum. Percebia gairebé físicament com Glòria tornava a retreure’s—. Les nenes no han sortit mai de casa.

—A les altres alumnes els passa el mateix —va respondre amb fermesa l’encarregada—. Ho sento, nenes, però ja us hi acostumareu. I ara coneixereu Miss Arrowstone. L’espera al seu despatx, reverend. Ja sap on és.

El despatx de la directora era al primer pis de l’edifici principal, que també ocupaven la sala de professors i algunes aules. El camí que conduïa fins allà s’estenia per una sinuosa i luxosa escalinata flanquejada per escenes de la mitologia grega i romana. Lilian va mirar els quadres amb curiositat.

—Per què puja en una vaca aquesta noia? —va preguntar, arrencant gairebé unes rialles a Sarah.

—És Europa amb el toro —va respondre la jove professora.

Per la cara que feia Glòria es veia de lluny que pensava que només uns babaus preferirien una vaca a un cavall com a muntura. A més, la posició d’Europa li semblava poc estable. I a qui li havia passat pel cap dir aquella ximpleria?

—Estic segura que us explicaran la història a classe —va assenyalar Sarah, que en aquells moments no tenia ganes de descriure a les seves pupil·les com els déus grecs raptaven les princeses fenícies. I menys en presència del seu cosí.

El reverend trucava en aquell moment a la porta del despatx de la directora.

—Endavant! —Era una veu greu, acostumada a manar.

Sarah es va tensar irremissiblement. Glòria va intentar amagar-se rere la mestra. Només Lilian no va semblar sentir-se impressionada. Tampoc no la va intimidar l’imponent escriptori de roure rere el qual es trobava entronitzada la rodanxona directora. Fascinada, va contemplar el complicat i sever pentinat amb què Miss Arrowstone s’havia recollit els cabells marrons força abundants.

—Sa Majestat! —va xiuxiuejar el reverend a Sarah fent un mig somriure. En efecte, també a les nenes els va recordar la imatge de la reina Victoria, que havia mort feia pocs anys. La cara de Miss Arrowstone gairebé no tenia arrugues, però els seus ulls de color blau pàl·lid eren severs i els llavis fins. Segur que no seria gens agradable anar a veure-la després d’haver comès una malifeta. Però en aquells moments somreia.

—Ho he sentit bé? Sou les alumnes de Nova Zelanda?

Va mirar, inquisitiva, Sarah i el reverend alternativament.

Sarah ja volia presentar-se quan Christopher va anunciar:

—Miss Sarah Bleachum, Miss Arrowstone. La meva cosina. I la meva… mmm… —va parpellejar torbat, cosa que va fer que el somriure de Miss Arrowstone encara s’eixamplés més.

Sarah, ben al contrari, va trobar difícil mantenir una expressió afable. Christopher semblava donar per tancat l’assumpte del seu imminent compromís. Pitjor encara, era evident que ja s’havia referit a ella com la seva promesa en el cercle dels seus coneguts.

—Sóc professora, Miss Arrowstone —es va presentar correctament—. Glòria Martyn ha estat fins ara la meva pupil·la, i com que tinc parents a Europa… —va dirigir a Christopher una mirada breu—, he aprofitat l’oportunitat per acompanyar les nenes a Anglaterra i restablir els llaços familiars.

Miss Arrowstone va somriure per sota el nas.

—Llaços familiars, vaja… —va dir mordaç—. Bé, en qualsevol cas, ens alegrem molt pel reverend, i la comunitat segur que necessita una mà femenina. —Altre cop aquella rialleta—. Segur que durant la seva visita… li donarà un cop de mà a la parròquia.

Sarah volia contestar que en realitat pensava més en una feina de professora, però Miss Arrowstone ja havia dirigit la seva atenció cap a un altre objecte. La dona, encuriosida, va adoptar el paper de directora severa. Va observar les jovenetes a través d’unes ulleres de cul de got, amb unes vidres tan gruixuts com els de Sarah, i en fer-ho se li va dibuixar una expressió de sorpresa a la cara.

Glòria es va sentir aclaparada sota aquella mirada.

Però Miss Arrowstone no la va confondre amb Lilian; la directora s’havia informat sobre les seves alumnes i sabia que Glòria era la més gran.

—Així que tu ets Glòria Martyn —va observar—. Doncs no t’assembles gens a la teva mare.

Glòria va fer que no amb el cap. Ja s’havia acostumat a sentir aquelles paraules.

—Almenys no a primera vista —va reblar Miss Arrowstone—. Ara bé, els teus pares han insinuat que tens uns dots musicals o creatius que fins ara han restat ocults.

Glòria la va mirar esbalaïda. Potser era millor ser franca des del principi.

—Jo… jo no sé tocar el piano —va dir amb un fil de veu. Miss Arrowstone va somriure.

—Sí, ja m’ho han dit, petita. La teva mare està molt trista per això, però tot just faràs tretze anys i encara no és massa tard per aprendre a tocar un instrument. T’agradaria tocar el piano? El violí? O el violoncel?

Glòria es va ruboritzar. Ni tan sols sabia exactament què era un violoncel. I estava segura que no volia aprendre a tocar-lo.

Per sort Lilian la va ajudar a sortir de l’atzucac.

—Jo toco el piano! —va declarar amb presumpció.

Miss Arrowstone la va mirar amb severitat.

—De les nostres alumnes, esperem que només parlin quan se’ls demana —la va censurar—. Tret d’això, és molt satisfactori, naturalment, que et sentis atreta per aquest instrument. Ets Lilian Lambert, oi? Neboda de Mrs. Martyn?

Era evident que Kura-maro-tini havia deixat la seva empremta allà, cosa que Miss Arrowstone va aclarir de seguida amb més detall.

—Miss Kura-maro-tini Martyn va visitar personalment la nostra escola per matricular la seva filla —va explicar a Sarah i Christopher—. I ens va obsequiar amb un petit concert privat. Les nenes estaven profundament impressionades i esperen conèixer-te, amb molt d’entusiasme, Glòria.

La nena es va mossegar els llavis.

—També a tu, Lilian, naturalment. Estic segura que la nostra professora de música, Miss Tayler-Bennington, apreciarà la teva interpretació al piano. Desitgen un te, Miss Bleachum…, reverend? Les nenes poden baixar, Miss Barnum els ensenyarà les seves habitacions.

Estava clar que Miss Arrowstone prenia el te amb els pares i familiars de les nenes, però mai no baixava al nivell de les seves alumnes i no els oferia un te a elles.

—Ah, sí, jo sóc a l’ala Oest! —va assenyalar Lilian amb expressió greu. Ja s’havia oblidat que tenia prohibit parlar si no la convidaven a fer-ho—. Sóc Lily of the West.

—Lilian! —la va renyar Sarah, horroritzada, mentre el reverend sufocava sorollosament una rialla. Miss Arrowstone va arrufar el nas. Per sort, no semblava conèixer la història de Lily de l’Oest, una pèrfida cambrera que causava la perdició del seu estimat. Aquelles cançons es tocaven en una taverna i no en un saló.

Glòria va llançar una mirada desesperada a Sarah.

—Limita’t a obeir, Glory —va dir ella amb dolçor—. Miss Barnum et presentarà la responsable de la teva zona. Ja veuràs com hi estaràs bé.

—Acomiada’t ara de la teva mestra —va afegir Miss Arrowstone—. No la tornaràs a veure fins a la missa de diumenge.

Glòria va intentar dominar-se, però tenia la cara inundada de llàgrimes quan es va separar, fent una petita inclinació, de Miss Bleachum. No estava en mans de la seva professora fer res més. Va abraçar la nena i li va fer un petó de comiat.

Miss Arrowstone contemplava l’escena amb evident desaprovació.

—Aquesta petita està massa enganxada a vostè —va assenyalar un cop les nenes van haver abandonat l’habitació—. Li anirà bé allunyar-se una mica de la seva falda i relacionar-se amb altres persones. I vostè —altre cop exhibia aquell somriure de conspiració— de ben segur que aviat tindrà els seus propis fills.

Sarah es va posar vermella com un tomàquet.

—De fet, no voldria, en principi, deixar la meva feina —va dir, fent un intent d’esmentar un treball—. M’agradaria dedicar-me uns quants anys més a l’ensenyament i, respecte a això, volia preguntar-li…

—Quina idea s’ha format vostè, estimada? —va preguntar Miss Arrowstone en to encaramel·lat, mentre servia el te—. El reverend la necessita al seu costat. No sé com es tracta aquest tema a l’altra punta del món, però en el nostre sistema escolar les professores són bàsicament solteres.

Sarah es va sentir totalment aclaparada. Sens dubte, Miss Arrowstone no la contractaria; així, doncs, només hi havia la possibilitat d’intentar trobar una feina com a professora particular a la regió. Tanmateix, no havia tingut la impressió que hi hagués cap pagès especialment acabalat i segur que les dones del poble no posarien entrebancs a «la felicitat del seu reverend». Hauria de parlar seriosament amb Christopher. En el fons, deia molt a favor seu que de forma tan evident estigués fermament decidit a casar-se amb Sarah només a causa d’un petit vincle espiritual establert per correspondència. Però, malgrat tot, el seu cosí havia de donar-li almenys dues setmanes per prendre una decisió. Va llançar una tímida mirada de reüll a l’home que tenia al costat. En tindria prou amb un parell de setmanes per conèixer-lo a fons?

Van presentar Glòria a Miss Coleridge, la responsable de l’ala Est. Miss Coleridge era més gran que Miss Barnum i semblava just el contrari. En lloc de rodanxona i maternal, el seu aspecte era sec i sever.

—Ets Glòria Martyn? No t’assembles gens a la teva mare! —Sonava clarament pejoratiu en llavis de Miss Coleridge.

Glòria va renunciar a assentir aquesta vegada. Miss Coleridge li va llançar una altra mirada, més aviat dura, i es va concentrar en els seus apunts. Al contrari que Miss Barnum, no se sabia de memòria les habitacions a les quals estaven destinades les nenes al seu càrrec.

—Martyn… Martyn… ah, aquí ho tenim. L’habitació Ticià.

Mentre que les habitacions de Tala Oest portaven els noms de famosos compositors, les de Tala Est prenien els noms de pintors. Glòria mai no havia sentit a parlar de Ticià; però va parar l’orella quan Miss Coleridge va seguir llegint de forma mecànica.

—Amb Melissa Holland, Fiona Hills-Galant i Gabrielle Wentworth-Hayland. Gabrielle i Fiona ja són aquí…

Glòria va seguir la responsable a través dels corredors, foscos a la tarda, de Tala Est. Intentava convèncer-se que en aquella escola hi hauria almenys vint Gabrielles, però probablement no era cert. I, en efecte, quan Miss Coleridge va obrir la porta de la cambra, va distingir la cara bonica, encara que una mica punxeguda, de la noia de cabells castanys que ja havia conegut a la recepció. Gabrielle estava desant el seu uniforme d’escola en un dels quatre petits armaris. L’altra noia —Glòria va reconèixer una rossa prima que era a l’entrada amb Gabrielle— ja semblava haver acabat aquella tasca. Col·locava un parell de fotos de la seva família sobre la tauleta, sota les reproduccions més aviat llòbregues d’opulentes pintures a l’oli que decoraven les parets de l’habitació. Glòria va trobar els retrats i les pintures de tema històric totalment espantosos. Més tard s’assabentà que rendien homenatge a qui donava nom a la seva habitació. Totes les imatges de les parets eren de Ticià.

—Fiona, Gabrielle, us presento la vostra nova companya d’habitació —va dir Miss Coleridge—. Ve de…

—De Nova Zelanda, ja ho sabem, professora —va dir obedientment i fent una petita reverència Gabrielle—. L’hem conegut a l’entrada, quan hem arribat.

—Doncs bé, ja teniu de què parlar —va respondre Miss Coleridge, satisfeta visiblement de no haver de trencar el gel entre les noies—. Acompanyeu-la després al menjador a l’hora de sopar.

I amb això va abandonar l’habitació, tancant la porta darrere seu. Glòria es va quedar al llindar de la porta sense saber què fer. Quin seria el seu llit? Fiona i Gabrielle ja s’havien quedat amb els que hi havia a tocar de la finestra, però això a Glòria tant li feia. Hauria preferit amagar-se en algun lloc.

Vacil·lant, Glòria es va acostar al llit que hi havia a l’extrem més allunyat. Semblava el més apropiat per amagar-se, però les nenes no tenien la intenció de deixar Glòria en pau.

—Aquí tenim al nostre ocellet cec! —va anunciar Gabrielle amb hostilitat—. A més, he sentit a dir que canta molt bé. No és la teva mare aquella cantant maori?

—De debò? La seva mare és neeegra? —va intervenir Fiona allargant la vocal de l’última paraula—. Però no sembla pas negra… —Observava Glòria amb atenció.

—Deu haver sortit d’un ou de cucut —va dir Gabrielle amb una rialleta.

Glòria es va empassar la saliva.

—Al nostre país no hi ha cucuts…

No va entendre per què les altres reien. Tampoc no va entendre què els havia fet a aquelles nenes perquè es comportessin d’aquella manera amb ella, i mai no va comprendre que un podia convertir-se en objecte de burles sense voler-ho. Però el que sí va entendre va ser que la trampa s’havia tancat rere seu.

Estava atrapada. No podia fugir de cap manera.