3

—I què en sabeu, dels vostres nens perduts?

Gwyneira estava tan ocupada amb els seus propis problemes que va trigar a preguntar per Lilian i Ben. Va acompanyar la seva néta a la calessa des de Kiward Station fins a Christchurch. Elaine volia anar a veure Elizabeth Greenwood i tornar a Greymouth l’endemà mateix.

Elaine va fer un gest d’ignorància.

—En sabem algunes coses, però són contradictòries.

—Què he d’entendre, doncs? —va inquirir Gwyneira arrufant el nas.

No esperava novetats, ja que la mateixa Elaine ja les hi hauria explicat. A més, informava regularment a Gwyn per carta sobre la jove parella i ja sabia que havia nascut el seu primer rebesnét, al qual Lilian, per raons desconegudes, havia posat Galahad.

—Segons fonts de Caleb, professor de la universitat, els va bé —va dir Elaine—. Segons el detectiu privat de George Greenwood, els va molt bé.

Gwyneira va sacsejar el cap sense entendre res i va fer petar la llengua per indicar als cobs que tiressin de la calessa. De forma excepcional, no plovia i Elaine preferia sense cap mena de dubte el carruatge. Jeremy i Bobby flanquejaven, orgullosos, el vehicle a cavall. Si no hagués estat així, Elaine no s’hauria expressat amb tanta franquesa. Mantenia en secret les notícies sobre Lilian i Ben davant el seu marit i els seus fills, igual que Caleb Biller no informava tampoc la seva família. Ara bé, tots dos tenien fonts d’informació. Caleb, que era un respectat etnòleg, estava vinculat a l’alma mater de Ben, i Elaine obtenia informació dues vegades l’any a través d’un detectiu que George Greenwood havia contractat per a ella.

—Quina és la diferència? —va preguntar Gwyn.

—Doncs bé, acaben de mudar-se a Wellington —va explicar Elaine—. Ben ocupa allà un lloc com a docent. Caleb rebenta d’orgull! A un noi tan jove solen contractar-lo com a assistent, no pas com a professor. Ben sempre va ser un noi amb aspiracions, encara que jo no me’n vaig adonar, cosa que no vol dir res, és clar.

Gwyneira va somriure.

—I? —va fer.

—Doncs que un lloc de professor significa un sou petit. Ben ja no necessitaria treballar al port o fer el que estigués fent per donar de menjar a la seva família. Es podria permetre una casa petita i arribar a final de mes amb el seu sou, sempre que Lilian administrés bé els diners. O bé fes un parell de classes de piano.

—Però? —Gwyneira començava a impacientar-se.

—Però, en efecte, s’han mudat a una casa molt maca amb jardí als afores de la ciutat. Ben fa petites tertúlies per als seus estudiants i al matí una nanny treu a passejar Galahad. Segons el detectiu, en un cotxet molt car. Lilian porta vestits bonics i quan es representa una obra de teatre o hi ha un concert, els Biller hi van segur.

—I com s’ho fan per pagar tot això? —va preguntar Gwyneira, atònita.

—Aquesta és la qüestió. —Elaine va subjectar el barret que l’aire amenaçava de fer-li sortir volant. Les eugues cobs tenien pressa. Els dos joves s’havien avançat i galopaven davant d’elles.

—Espero que Elizabeth Greenwood me n’expliqui més coses. George ha tornat a posar el detectiu a l’aguait.

—Sospites d’alguna cosa il·legal? —va preguntar Gwyneira, preocupada. Des que James s’havia convertit en lladre de cavalls, sempre considerava possible una cosa així.

Elaine va riure.

—No. La idea que Ben Biller arribi a robar bancs mai m’ha passat pel cap, francament. Això el faria interessant. Però, segons tot el que m’han explicat sobre ell, no és més que un bon home, amable però insípid. Com el seu pare. A l’escola era un estudiós; com a poeta, un cas perdut, i un inepte com a home de negocis. L’última dada procedeix de Tim, que s’ha informat en l’entorn de la mina Biller. Florence no podia deixar-lo ni tres minuts sol al despatx…

—I què és el que Lily li troba de tan interessant? —va preguntar Gwyneira—. És una noia tan eixerida…

—L’atracció de la cosa prohibida! —va sospirar Elaine—. Si Florence i Tim no s’haguessin comportat d’aquella manera, és probable que tot hagués ocorregut de forma totalment diferent. Però cap dels dos no s’ha assabentat encara que els nois han fugit d’ells! El que ara s’ha desencadenat entre Lambert i Biller és una guerra. Cada un d’ells intenta reduir els interessos comercials de l’altre, a veure qui pot més. Florence s’ha endeutat totalment per construir la seva pròpia fàbrica de coc i ara intenta robar-nos clients rebentant preus. I Tim faria una altra bogeria igual! Si no el frenés enèrgicament Greenwood, els preus caurien en picat. Però l’oncle George aconsella mantenir-se a l’espera. Fins i tot així, la fàbrica de coc de Biller treballa més que la nostra, però no resulta rendible. A la llarga, acabarà sense donar resultat. Esperem que Florence no s’arruïni. I Tim i George estan pensant a crear una fàbrica de briquetes per treure profit també de l’última pols de carbó. Si Florence intenta fer el mateix, Biller no trigarà a fer fallida.

Gwyneira va reflexionar.

—Llavors, per què ho fa? —va preguntar—. No m’agrada plantejar-t’ho, però hi va haver alguna vegada alguna relació entre Florence Biller i el teu marit?

Elaine va esclafir a riure.

—No directament, encara que sí que ets una mica bruixa! Tots dos es tenen una mica de mania. El malestar es va originar poc després de l’accident de Tim. Li anava bastant malament i, a sobre, el seu pare i els altres directors del comerç miner el van tractar molt malament. Discutien sobre les mines i Tim es quedava allí assegut a la seva cadira de rodes com si fos un moble. No el deixaven intervenir. Llavors Florence parlava amb ell. Era molt amable, però Kura de seguida va sospitar que en realitat maquinava alguna cosa. És probable que Tim fos la segona alternativa. Florence volia una mina i l’única manera d’aconseguir-la era a través d’un matrimoni. Tant li feia si era amb un tolit o amb un monya…

—Elaine! —va exclamar Gwyneira, escandalitzada.

—Ho sento, però Caleb Biller… és clar que van arribar a un acord. En qualsevol cas, l’estimada Florence no va haver de recórrer al pla B. Es va casar amb Caleb i de seguida va deixar de fer cas a Tim. Això el va ofendre força. —Elaine anava controlant tots dos genets, però Jeremy i Bobby es col·locaven davant o darrere de la calessa i no atenien a la conversa.

—Mrs. Biller no acaba d’entendre que el «moble» competeixi amb ella… —va assenyalar Gwyn amb un somriure d’iniciada.

—I, a més, educa sola els seus fills. Cosa que Caleb només ha aconseguit amb Ben. Els altres nois…, però deixem-ho córrer. Malgrat que tot aquest assumpte és força absurd, està degenerant en un drama. Maleït sigui, tinc ganes de conèixer el meu nét! I enyoro Lily! És clar que Tim també, però ell no ho reconeixerà mai. Hem de pensar alguna cosa urgentment!

—El coneixes? —Elizabeth Greenwood va allargar a Elaine un llibre per sobre de la taula.

Les dones prenien el te i Gwyneira acabava d’acomiadar-se. Els nois se n’havien anat amb ella per dir adéu als cavalls. Elizabeth semblava haver estat esperant aquella ocasió.

Elaine va agafar el llibre amb el nas arrufat. En realitat volia preguntar per Lilian i Ben, però es va obligar a ser pacient. Elizabeth havia patit molt els últims anys. Encara tenia present la mort de Charlotte i estava preocupada per Jack. A més, se sentia una mica afligida pel seu fill gran, Robert. Estava bé, però feia dos anys que havia marxat a Anglaterra per ocupar-se del llegat del seu oncle i el seu avi. William Greenwood, el germà menor de George, havia mort feia poc. Sobre la causa de la seva mort només corrien rumors, però George opinava que l’alcohol i la cocaïna havien tingut una funció important. L’assumpte de la successió no estava clar. Dues dones van reclamar per als seus fills la resta de la fortuna de Greenwood, però cap d’elles no va aconseguir presentar un certificat de matrimoni vàlid.

Fos com fos, Robert havia viatjat a Londres entusiasmat amb la idea de tornar a donar vida a la companyia d’importació i exportació del seu avi. A George no li semblava malament. Quan era jove havia renunciat als seus drets a l’empresa per no haver de treballar amb William. Com a compensació, el seu pare li havia transferit les filials d’Austràlia i Nova Zelanda. Després, havia observat des de lluny, la decadència de l’empresa paterna, i sempre havia lamentat la pèrdua del negoci. Si Robert volia salvar-lo, tenia el suport de George. El seu gendre Stephen O’Keefe, un advocat summament capacitat, dirigia mentrestant les empreses de Nova Zelanda i Austràlia. Una magnífica solució per a tots, excepte per a Elizabeth. No havia vist Robert des de feia dos anys i no cessava de lamentar-se des que el noi havia contret matrimoni a Londres. En algun moment el jove aniria a veure’ls amb la seva dona, però encara no havia fixat una data.

Aquest dia, però, Elizabeth no semblava abatuda, sinó més aviat excitada i impacient.

—Digue’m, el coneixes? —va insistir. Elaine va mirar el llibre per sobre.

—La senyora de Kenway Station. Sí, l’he llegit. T’enganxa, m’agraden aquestes històries.

—I? —va preguntar Elizabeth—. No hi ha res que t’hagi cridat l’atenció?

Elaine va arronsar les espatlles.

—De la història, em refereixo. Aquella granja a l’extrem del món… L’home que més o menys té tancada la seva dona…

Elaine es va ruboritzar.

—Vols dir que tindria… que hauria d’haver-me recordat Lionel Station? —Hauria pogut dir també Thomas Sideblossom, però seguia sense pronunciar el nom del seu primer marit.

Elizabeth va assentir.

—Jo ho vaig veure així.

Elaine va sacsejar el cap.

—Bé, tampoc no s’hi assembla pas tant. A més, no recordo que la protagonista… bé, que ella…

Elaine havia disparat al seu marit i després havia fugit.

—No, la protagonista la salva un amic de joventut —li va donar la raó Elizabeth—. Mirant-ho així, tampoc jo no m’hauria inquietat, però després es va publicar això. —Va mostrar un segon llibre: L’hereva de Wakanui.

Elaine va llegir el text de les solapes.

—«Després de la mort de la seva segona esposa, Jerome Hasting es converteix en un home introvertit i difícil. Governa amb molta severitat la seva granja, Tibbet Station, i la seva enemistat amb el cap maori, Mani, amenaça tota la regió d’acabar en guerra. Si no fos per Pau, la filla del cap, que l’estima en secret…».

—Què és el que ha de cridar-me l’atenció? —va preguntar Elaine.

Elizabeth va alçar els ulls al cel.

—Al final tots dos tenen un fill —la va ajudar.

Elaine va reflexionar.

—Paul i Marama Warden. Kura-maro-tini. No és una mica rebuscat? —Va esguardar la coberta—. Brenda Boleyn. No conec cap Brenda Boleyn.

—I també això és casualitat? —Amb gestos teatrals, Elizabeth va treure un tercer llibre, La beutat de Westport, i va llegir el text de les solapes.

—«Joana Walton va perdre, a desgrat seu, la seva feina d’institutriu a Christchurch. En la seva fugida del malvat Brendan Louis va arribar a la Costa Oest: un lloc ple de perills per a una noia innocent. Però Joana roman fidel a si mateixa. Troba una feina humil de pianista en un bar i un nou amor. Lloyd Carpinter posseeix accions en una línia ferroviària. Però abandonarà la jove quan conegui el seu passat?».

Elaine va empal·lidir.

—Sigui qui sigui qui ho hagi escrit, el mataré.

—No exageris! —va riure Elizabeth—. Encara que ja no et sembla una casualitat, oi? He fet una mica de recerca per compte meu…

—Sospito alguna cosa… —va sospirar Elaine.

—Els llibres es publiquen en una editorial de Wellington que està vinculada d’alguna manera amb el diari per al qual Ben Biller ha treballat aquests darrers anys de manera ocasional.

Elaine va assentir.

—L’abreviatura B. B., oi? Ho vaig veure a l’arxiu del detectiu. Però no deu haver guanyat gaire així. Pel que jo sé, aquest noi és un inepte total. L’última cosa que vaig llegir d’ell eren uns versos horribles sobre cors que fluïen.

—He demanat que m’enviessin el diari —va informar Elizabeth després de fer un gest de resignació—. BJ8. escriu uns relats molt agradables, commovedors i amb el mateix estil que Brenda Boleyn.

Elaine va sacsejar el cap.

—No arribo a imaginar-me’l. El noi és completament incapaç i aquest llibre… —va assenyalar La senyora de Kenway Station— potser no és alta literatura, però està escrit amb molta fluïdesa.

Elizabeth va riure.

—I no tracta tampoc de la família Biller. Sense tenir en compte que, darrere el nom de Brenda, s’hi amaga una dona.

Elaine se la va quedar mirant.

—Vols dir que no és ell qui escriu? —Es va aixecar i va començar a passejar amunt i avall per l’habitació. Elizabeth va tenir temps d’evitar que tombés un valuós gerro xinès—. Maleït sigui, li clavaré un bon mastegot! O la subjectaré perquè l’hi clavi Tim! Fa temps que desitja fer-ho! Com ha pogut?

Elizabeth va somriure.

—No perdis la calma, s’ha de conèixer a fons la història de la vostra família per advertir les similituds. Dit amb franquesa, ni tan sols jo me n’hauria adonat, després de llegir els dos primers llibres, si el protagonista de La senyora no s’hagués dit Galahad.

—Ha posat al seu fill el nom del protagonista? —A Elaine se li va escapar un somriure.

—Galahad és l’home ideal —va assenyalar Elizabeth, lacònica—. No conec gens Ben Biller, però hauria de ser una persona de singular resplendor per aproximar-se ni que fos una miqueta a l’heroi de La senyora. I ara què fem? Se t’acut res?

Elaine va tirar el cap enrere amb tanta força que els rínxols se li van desprendre del pentinat i el barretet li va quedar tot tort.

—El primer que faré serà escriure-li una carta com si fos una admiradora de Brenda Boley i li preguntaré prudentment per detalls de la història de la meva família. Potser es tracta d’una cosina desapareguda que amablement ha regirat la descendència de Kiward Station. Veurem què contesta Lily.

Elizabeth va somriure, burleta.

—Una solució molt diplomàtica eludeix elegantment Tim. Brenda potser és una vella amiga del col·legi, no et sembla? Però a la llarga haureu de resoldre-ho, Elaine. És tota una farsa que dues famílies es barallin per a res.

—Però és original —va observar Elaine—. Els Montesco i els Capuleto es llancen els trastos al cap, mentre Romeo aprèn llengües polinèsies i Julieta fa diners amb la història de la seva família. Ni tan sols a Shakespeare se li hauria ocorregut!

Al principi, quan va veure l’escriptura de la lectora, Lily va sospitar, però rebia tantes cartes que ja no es concentrava en la cal·ligrafia. Tanmateix, en llegir les primeres línies es va posar ben vermella i després va esclafir a riure.

Va agafar la màquina d’escriure, després s’ho va pensar millor i, en un dels seus estimats i perfumats papers de carta, va escriure les paraules: «Estimada mama…».