3

A Jack McKenzie mai no li havia resultat res tan dur com el viatge a Christchurch amb Glòria i Lilian i després la travessia del Bridle Path. I tanmateix els cavalls ja podien anar a bon pas. Gairebé massa de pressa per a Jack. Hauria donat qualsevol cosa per aturar el temps.

Seguia considerant un error greu sacrificar Glòria als capricis dels seus pares, malgrat que es repetís que allò no significava la fi del món. Glòria aniria a una escola a Anglaterra i després tornaria. A dotzenes de nens de famílies riques neozelandeses els succeïa el mateix i la majoria no tenien mals records de la seva època escolar.

Però Glòria era diferent, Jack ho sabia per instint. Tot en ell es rebel·lava a deixar la nena sota la tutela de Kura-maro-tini. Recordava molt bé totes les nits en què ell havia tret del bressol el nadó que plorava, mentre la mare dormia al costat, impertorbable. El pare de Glòria, per la seva banda, únicament havia parat atenció a quin nom posar-li: «Glòria» havia de simbolitzar «el seu triomf sobre el nou país», sense que estigués clar a què es referia amb això. Jack ja havia trobat llavors que el nom era massa gran per a una nena tan petita, a qui havia estimat des del primer instant. En aquells moments sentia que gairebé traïa Glòria enviant-la sola a Anglaterra, a una illa que compartiria amb Kura-maro-tini. Jack havia sospirat, alleujat, quan la filla del seu germanastre havia posat entre ella i els McKenzie un oceà sencer.

Fos com fos, ara Glòria estava més animada i va lluitar, voluntariosa, per contenir les llàgrimes quan va abraçar l’àvia Gwyn per última vegada i només va plorar quan es va acomiadar dels animals.

—Qui sap si encara podré muntar la Princess quan torni —va gemegar. A cap dels adults no se li va ocórrer una paraula de consol. Quan Glòria acabés l’escola a Anglaterra tindria almenys divuit anys, depenia del curs que se li assignés. En qualsevol cas, aquell poni ja seria massa petit per a ella.

—La farem cobrir per un semental de cob —va intervenir Jack—. El seu poltre t’estarà esperant quan tornis. Tindrà uns quatre anys i el podràs muntar.

Un somriure va aparèixer a la cara de Glòria en imaginar-s’ho.

—No és gaire temps, oi? —va preguntar.

Jack va sacsejar el cap.

—No, no és gaire temps.

Durant el viatge a Christchurch, Glòria tornava a riure amb Lilian, mentre Elaine, ja tristíssima davant la separació, i Miss Bleachum, espantada de la seva pròpia gesta, mantenien una viva conversa. Jack va passar el viatge maleint mentalment Kura-maro-tini. Els viatgers van passar la nit a l’hotel de Christchurch i van travessar Bridle Path a frec de l’alba. El vaixell salparia a la sortida del sol i Glòria i Lilian gairebé estaven adormides quan Jack va conduir el carruatge per les muntanyes. Elaine estrenyia la seva filla entre els braços i Glòria va pujar al pescant i es va arraulir contra Jack.

—Si… si ho passo molt malament, em vindràs a buscar, oi? —va xiuxiuejar adormida quan Jack la va agafar en braços i la va deixar a terra entre els baguls i les caixes.

—No ho passaràs malament, Glory! —la va consolar—. Pensa en la Princess. Ella va venir d’Anglaterra. Allà també hi ha ponis i ovelles, igual que aquí…

Jack va captar una mirada de Miss Bleachum, que semblava que es reprimia una observació. El seu zel en el compliment dels seus deures l’havia portat a corregir gairebé les paraules de Jack. Aquells dies s’havia informat més detalladament del lloc on anaven i sabia que a Oaks Garden no hi havia ni ovelles ni cavalls. No obstant això, va callar per compassió. També Sarah Bleachum estimava Glòria.

Al final, Jack i Elaine es van quedar al moll fent adéu amb les mans mentre l’enorme vaixell de vapor abandonava el port.

—Espero que estiguem fent el correcte —va gemegar Elaine quan van acabar d’acomiadar-se. Ja feia temps que no distingia les nenes—. Tim i jo no n’estem gens segurs, però Lily estava molt il·lusionada…

Jack no va dir res. Ja en tenia prou, reprimint les llàgrimes que pugnaven per sortir. Afortunadament el temps els apressava. El tren d’EIaine amb destí a Greymouth sortia cap al migdia i Jack havia de fer córrer els cavalls per arribar-hi a temps.

Per això no hi va haver cap gran escena de comiat entre ells. Elaine es va limitar a dipositar un petó fugaç a la galta de Jack.

—No estiguis trist —li va dir—. La pròxima vegada que vingui, portaré els nois. Els ensenyaràs com s’ensinistra un gos! —Des que el ferrocarril enllaçava les costes Est i Oest, les distàncies s’havien escurçat. Elaine podia tornar de visita en un parell de mesos, fins i tot l’àvia Gwyn i James havien viatjat a la Costa Oest amb tren.

Jack va abandonar l’estació i va dirigir el carro cap a Avon. George Greenwood i la seva dona Elizabeth eren propietaris d’una casa a la vora del riu. L’Elizabeth l’havia heretat de la seva mare adoptiva. George solia dir-li en broma que s’havia casat amb ella només per això. Quan volia instal·lar-se a Christchurch, quasi no hi havia cases en aquella ciutat que tot just començava a créixer. Amb el temps s’hi havia construït molt i la casa dels Greenwood es trobava gairebé al centre. Jack volia veure George per parlar-li del comerç de la llana. A més, Elizabeth l’havia convidat a passar la nit amb ells. El noi ho havia acceptat de mal grat. En realitat encara no tenia ganes de xerrar amb ningú, hauria preferit tornar a Kiward Station pensant en silenci.

Elizabeth Greenwood, una mare de família un pèl grassoneta, de pell clara i ulls blaus molt dolços, de seguida es va adonar de l’expressió trista del noi tot just va obrir la porta. Una altra dama de la seva posició hauria deixat aquella tasca per a la seva criada, però Elizabeth procedia d’una condició summament pobra i continuava sent modesta.

—T’aixecarem una mica els ànims! —va prometre, agafant-lo del braç per confortar-lo. Elizabeth Greenwood i Gwyneira McKenzie havien arribat a Nova Zelanda en el mateix vaixell, procedents d’Anglaterra. Elizabeth coneixia molt bé la història de Kiward Station i Jack era per a ella com un membre de la seva família.

—Per Déu, fill meu, per la teva cara es diria que has deixat la petita Glòria al patíbul! —Elizabeth li va treure, sol·lícita, l’impermeable. A fora plovisquejava: el dia s’ajustava a Testat d’ànim del noi—. Les noies s’ho passen molt bé a Anglaterra. Charlotte no volia tornar! Si fins i tot s’hi va quedar un parell d’anys més. —Elizabeth va somriure i va obrir la porta d’aquell rebedor diminut.

—No és veritat, mama!

La noia, que estava asseguda a la sala llegint, devia haver sentit les últimes paraules. Va aixecar els ulls i va llançar a Elizabeth una mirada plena de retrets.

—Sempre enyorava Canterbury… A vegades somiava amb el paisatge que s’estén sobre les planes fins als Alps… L’aire no és tan diàfan enlloc… —La veu era dolça i cantadora, potser com hauria estat la de la mateixa Elizabeth si no hagués controlat tan disciplinadament sempre la seva dicció. De nena, Elizabeth Greenwood era papissota i, a més, procedia d’un dels barris més mísers de Londres. Havia lluitat tota la vida per desprendre’s de l’accent i la manera de parlar dels seus orígens.

La noia era Charlotte, la menor de les filles. Jack ja havia sentit a dir que havia tornat a Christchurch. Havia vingut en el mateix vaixell que ara li arrabassava Glòria. Ara bé, quan la noia es va girar cap a ell i es va aixecar per saludar-lo, el noi es va oblidar del tot del penetrant dolor de la separació.

—Encara que realment em va encantar Anglaterra…

Una veu tan dolça com una ràfega de brisa que agita unes campanetes fent-les dringar…

Charlotte seguia parlant a la seva mare i Jack gairebé se n’alegrava. Al capdavall havia d’esforçar-se per no perdre el control i quedar-se mirant descaradament la noia. Si en aquell moment ella s’hagués dirigit a ell, no hauria aconseguit donar-li cap resposta sensata.

Charlotte Greenwood era la noia més bonica que Jack havia vist mai. No era baixa, com la majoria de les dones de la família de Jack, però el seu posat era delicat, i la seva pell, blanca com la llet, gairebé transparent, tenia una brillantor similar a la d’una porcellana fina. Els seus cabells eren rossos, com els de la seva mare i la seva germana Jenny, encara que no tan clars. A Jack li van recordar el color de la mel. Charlotte se’ls havia recollit en una cua de cavall, que li queia pesada i llarga, en abundants bucles sobre les espatlles. Però el més impressionant eren els seus ulls, grans i d’un marró fosc. A Jack li va semblar veure una fada… o aquell ésser encantat de la cançó Annabell Lee que la petita Lilian solia cantar amb tanta perseverança com desafinadament.

—Puc fer les presentacions? La meva filla Charlotte, Jack McKenzie. —Elizabeth Greenwood va arrencar a Jack del seu silenci extasiat.

Charlotte li va allargar la mà. Jack va reaccionar de forma automàtica amb un gest que havia practicat a les classes, però que mai no havia fet davant una dona de les planes de Canterbury: li va fer un petó a la mà.

Charlotte va somriure.

—Encara me’n recordo de vostè, Jack —va dir afablement—. D’aquell concert que la seva… cosina?… va fer aquí, abans de marxar a Anglaterra. Me’n vaig anar amb el mateix vaixell que ella. Ho sabia?

Jack va assentir. Només conservava records vagues del concert de comiat de Kura-maro-tini a Christchurch. Havia assistit a l’esdeveniment per no perdre de vista en cap moment Glòria.

—S’ocupava exclusivament de la nena i jo em vaig sentir una mica gelosa.

Jack va mirar, incrèdul, Charlotte. Llavors tenia gairebé divuit anys i ella…

—Jo també m’hauria estimat més jugar amb un cavallet de fusta i després muntar un poblat de joguina amb els nens maoris en lloc d’estar asseguda quieteta i escoltant, encara que ja era prou gran —va confessar la noia de veu cantadora.

Jack va somriure.

—Així que vostè no forma part dels admiradors de la meva… en realitat és la meva reneboda…

Charlotte va abaixar la mirada. Les seves pestanyes eren llargues i de color de mel. Jack estava captivat.

—Potser no era, en efecte, prou gran —es va disculpar—. A més… —Va aixecar les parpelles i va semblar saltar directament de la conversa trivial a la discussió seriosa sobre la representació artística—. A més, el tracte que Mrs. Martyn dispensa a l’herència del seu poble tampoc no es correspon del tot amb el que jo entenc per conservació dels tresors culturals. En el fons Ghost Whispering fa servir només els elements d’una cultura, que sembla valer per a… bé, per engrandir la fama de la mateixa intèrpret. Mentre que la música dels maons, tal com jo l’entenc, té en realitat un aspecte comunicatiu…

Jack no acabava d’entendre de què parlava Charlotte, però podria haver estat escoltant-la hores i hores.

—Ja n’hi ha prou, Charlotte —Elizabeth Greenwood va interrompre la seva filla en un to d’impotència—. Ja tornes amb els discursos, mentre els teus oients es moren cortesament de gana. Encara que nosaltres ja fa temps que ens hi hem acostumat. Charlotte es va estar més temps a Anglaterra per assistir a un college, Jack. Estudis relacionats amb història i literatura…

—Història colonial i literatura comparada, mama —va corregir amb dolçor Charlotte—. Sento haver-lo avorrit, Mr. McKenzie…

—Digui’m Jack, sisplau —es va forçar a dir. Preferia seguir adorant la jove en silenci, però va vèncer el seu esperit entremaliat—. I més formant part de les només tres o quatre persones en total que hi ha en aquest món i no adoren Kura-maro-tini Martyn. És un club molt exclusiu, Miss Greenwood…

—Charlotte —va respondre ella somrient—. Però jo no desitjava en absolut… desprestigiar la tasca de la seva reneboda. A Anglaterra vaig gaudir una vegada més del plaer d’escoltar-la i és sens dubte una artista de talent, si em permet opinar, ja que no sóc gaire entesa en música. En qualsevol cas, el que em molesta és que es treguin mites del context i la història d’un poble es degradi… Doncs sí, que es converteixi en una banal lírica amorosa.

—Charlotte, sisplau, ofereix al nostre hoste una beguda abans de sopar. George no trigarà gaire a arribar, Jack. Ja sap que véns aquesta nit. I podria ser que la nostra Charlotte s’esforcés per iniciar una conversa una mica més fàcil d’entendre. Nena, si segueixes amb tanta retòrica no trobaràs mai marit!

Charlotte va arrufar el seu front llis i blanc com si volgués replicar alguna cosa desagradable, però va callar i va conduir diligentment Jack al saló del costat. El jove va rebutjar el whisky que li oferia.

—No abans de la posta del sol —va respondre.

Charlotte va somriure.

—Però sembla que necessita un reforç. Un te, potser?

Quan George Greenwood va aparèixer al cap de mitja hora es va trobar la seva filla i Jack McKenzie immersos en una animada conversa. O almenys això semblava a primera vista. De fet, Jack es limitava a remoure el contingut de la seva tassa de te i a escoltar amb atenció Charlotte, la qual en aquell moment li explicava anècdotes de la seva infància en els internats anglesos. En els seus llavis semblava una experiència inofensiva i la seva veu cantadora el va alleujar molt de la preocupació per Glòria. Si dels internats anglesos en sortien éssers angelicals com Charlotte, a la petita no podria certament passar-li res dolent. No obstant això, Charlotte havia assistit a una escola que s’ocupava de l’educació intel·lectual de les seves alumnes, però també de l’educació física. Charlotte parlava de muntar a cavall, de jugar a hoquei, del criquet i de les carreres.

—I respecte al desenvolupament «artístic i creatiu»? —va preguntar Jack.

Charlotte va arrufar altre cop el nas… d’una manera encantadora. El noi podria haver-se passat hores i hores mirant com se li arrugava lleugerament la pell entre les celles a la seva interlocutora.

—Pintàvem una mica —va respondre—. I qui volia també podia tocar el piano i el violí, és clar. A més, teníem un cor, però a mi no m’hi deixaven cantar. Sóc totalment negada per a la música.

Jack era incapaç de creure-s’ho: per a ell, cada una de les paraules de Charlotte era com una melodia. Encara que la música tampoc no era un dels seus forts.

—Esperem, doncs, que a la petita Glòria no li passi el mateix —va intervenir George Greenwood. L’home alt, encara prim, però ara ja amb els cabells grisos, havia acostat una butaca a la taula del te, davant la xemeneia, i s’hi havia assegut. Charlotte li va servir, amb molta habilitat, una tassa de te—. Perquè no crec que a les noies d’Oaks Garden se’ls dispensi de la formació musical. Sense cap mena de dubte, els Martyn posen l’accent en uns aspectes de l’educació de la seva filla diferents dels que ens interessaven a nosaltres.

Jack va mirar George, desconcertat. Charlotte havia parlat d’assignatures optatives, però, tal com s’expressava George, sonava com si les alumnes angleses haguessin de seure a la força davant el piano.

—Aquests internats no són tots iguals, Jack —va prosseguir George, després de donar les gràcies a la seva filla—. Els pares poden elegir entre conceptes molt diversos d’educació. Algunes escoles donen molt valor, per exemple, a l’educació femenina tradicional. Les nenes només hi aprenen economia domèstica i la quantitat justa de literatura i art per acompanyar els seus marits a una inauguració o poder conversar animadament en societat sobre l’últim títol publicat sense fer mala impressió. Altres —per exemple l’internat en què Charlotte i abans Jenny van estudiar— proporcionen una educació general molt més bona. Es consideren en part escoles reformistes i s’hi discuteix acaloradament si les estudiants han d’aprendre llatí o ocupar-se de la física i la química. Les exalumnes no han de casar-se tot just acabar els estudis, sinó que assisteixen a un college o a una universitat, sempre que se les admeti, com és el cas de Charlotte. —Va fer l’ullet a la seva filla—. En fi, altres es dediquen a les belles arts, sigui el que sigui el que això significa…

Al principi, Jack havia escoltat amb atenció, però quan va sentir la paraula «casar-se» es va oblidar de Glòria i va mirar, preocupat, Charlotte. No ho hauria de preguntar, almenys en aquest punt de la seva relació no era gens intel·ligent. Però Jack no va poder evitar-ho.

—I ara que ha tornat aquí, Miss… Charlotte… té vostè… mmm… intencions… mmm… concretes, de… em refereixo…

George Greenwood el va esguardar estranyat. Estava acostumat que Jack McKenzie formés frases senceres i no s’entrebanqués parlant.

Charlotte va somriure dolçament. Pel que semblava, l’havia entès.

—Es refereix a si estic promesa? —va preguntar, parpellejant.

Jack es va posar vermell. De sobte, va comprendre els sentiments de Sarah Bleachum.

—Mai no gosaria fer-li aquesta pregunta…

Charlotte va riure. No avergonyida, sinó alegre i natural…

—Però si no és res dolent! A més, si el meu pare m’hagués arrossegat dels cabells des d’Anglaterra fins a aquí per casar-me amb algun cavaller rural, ja hauria sortit a la primera plana de tots els diaris.

—Charlotte! —la va censurar George—. Com si jo alguna vegada…

Charlotte es va aixecar i li va fer un entremaliat petó a la galta.

—No t’enfadis, pare. Ja ho sé que mai no em forçaries, però t’agradaria, ho has d’admetre! A la mare, segur!

George Greenwood va sospirar.

—És clar que a la teva mare i a mi ens alegraria que trobessis l’home adequat, Charlotte, en lloc de donar-te-les d’espavilada. Estudis de cultura maori! A qui pot fer servei, això!

Jack va parar bé les orelles.

—S’interessa pels maoris, Charlotte? —va preguntar diligent—. Parla la seva llengua?

George va fer un gest dramàtic. No hi havia dubte que Charlotte havia heretat d’ell els ulls castanys, malgrat que els d’ella eren del tot marrons i en els del pare brillaven unes guspires verdes.

—És clar que no. Per això dic que tot el projecte no té cap valor. El llatí i el francès no et serviran per a això, Charlotte…

Mentre George encara es queixava, Elizabeth els va cridar a la taula.

Charlotte es va aixecar d’una revolada. Era evident que havia sentit força vegades les objeccions del seu pare i, pel que semblava, li faltaven els arguments adequats per desmentir-les.

Però llavors va ser Elizabeth Greenwood qui va dominar la conversa a la taula. Com sempre, el menjar era boníssim i la discussió va divagar per diversos temes, la majoria al voltant de la societat de Christchurch i les planes de Canterbury. Jack no hi parava gaire atenció. El seu interès va tornar a despertar-se quan, al final de l’àpat, la conversa va virar cap a les intencions de Charlotte. La jove tenia el propòsit de demanar al gerent del negoci del seu pare en el sector del comerç de la llana, un maori anomenat Reti, de fer classes per aprendre la llengua del seu poble. George va protestar enèrgicament.

—Reti té altres coses a fer! —va replicar—. A més, l’idioma és complicat. Necessitaries anys abans de dominar-lo fins al punt d’entendre les històries que t’expliquin i posar-les per escrit.

—Bé, tampoc no és tan complicat —va intervenir Jack—. Jo, per exemple, parlo maori amb fluïdesa.

George va fer un gest d’impotència.

—Jack, tu has mig crescut en el seu poblat.

—I els maoris de Kiward Station parlen l’anglès amb la mateixa fluïdesa! —va prosseguir, triomfal, Jack—. Si passés una temporada amb nosaltres, Charlotte, podríem organitzar alguna cosa. La meva mig cunyada per així dir-ho, Marama, és una tohunga. Una cantant en realitat. Però segur que coneix les narracions més importants. I Rongo Rongo, la llevadora i fetillera de la tribu, també parla anglès.

La cara de Charlotte es va il·luminar.

—Ho veus, papa? Funciona! I Kiward Station no és aquella granja gran? No pertany a… a aquella llegenda vivent… Miss… mmm…?

—Miss Gwyn —va fer George, malhumorat—. Però és probable que estigui farta d’allotjar noies consentides i amb interessos culturals.

—No, no —va objectar Jack—. La meva mare és… —es va interrompre.

Definir Gwyneira com a promotora de les belles arts seria sens dubte una exageració, però Kiward Station, com totes les granges de les planes de Canterbury, era una casa hospitalària. I a Jack li resultava inconcebible que Gwyneira no quedés encantada d’aquella noia…

Però en aquell moment va intercedir Elizabeth.

—Però George! En què estàs pensant? Miss Gwyn ajudaria amb tota certesa Charlotte en les seves investigacions! Sempre s’ha interessat per la cultura maori!

Era la primera vegada que Jack sentia una cosa semblant. En general, Gwyneira s’entenia bé amb els maoris. Molts dels seus costums i punts de vista s’ajustaven a la seva naturalesa pragmàtica i no solia tenir prejudicis. Però el que de debò interessava la mare de Jack era sobretot la cria de bestiar i l’ensinistrament de gossos.

Elizabeth va somriure a Jack.

—No hauries de presentar els McKenzie com a persones incultes —va dir dirigint-se al seu marit de nou—. Al capdavall, Miss Gwyn va a totes les funcions de teatre i a tots els esdeveniments culturals de Christchurch… Miss Gwyn és un pilar de la comunitat, Charlotte!

—I Jenny no va treballar a la granja durant un any? —va preguntar Charlotte a la seva mare.

Jack va assentir amb vehemència. No hi havia tornat a pensar. La filla gran dels Greenwood, Jennifer, havia passat un any a Kiward Station per fer classes als nens maoris. O si més no aquest era el pretext…

—En aquest cas no es pot parlar de «treball»! —va rondinar George Greenwood. Estava d’acord a enviar les seves filles a escoles innovadores i permetre’ls que estudiessin uns quants anys; ara bé, que fessin una autèntica activitat professional li resultava inconcebible.

—Sí, és clar! —va fer Elizabeth amb un fil de veu—. Allà és on la teva germana va conèixer el seu marit, Charlotte!

Elizabeth va llançar al seu marit una mirada significativa. Com que aquest continuava sense entendre-ho, va passejar els ulls alternativament per Jack i Charlotte.

De fet, Jennifer Greenwood havia conegut el seu marit Stephen en el casament de Kura-maro-tini. Steve era el germà gran d’EIaine i després d’estudiar Dret havia passat tot un estiu col·laborant a Kiward Station. Bona raó perquè Jenny hi passés també un temps. Ara, Stephen treballava d’advocat a Greenwood Enterprises. George per fi va semblar que ho comprenia.

—És clar que no tenim res en contra que Charlotte faci una visita a Kiward Station —va dir—. La portaré amb mi la pròxima vegada que vagi a les planes de Canterbury.

Charlotte va mirar Jack plena de felicitat.

—Ho estic desitjant, Jack!

A Jack li va semblar que es perdria en la mirada de la jove.

—Jo… jo comptaré els dies…