5

—Miss Gwyn, què li passa a la jove Miss Glòria?

Maaka havia estat donant-hi voltes desesperadament i per fi s’havia atrevit a plantejar la pregunta a Gwyneira. Si l’anciana havia de ser sincera, ja feia temps que l’esperava.

—Tots volem ser amables amb ella, però ella és dolenta. Fa un moment he pensat que acabaria colpejant Frank, i ell només volia ajudar-la a pujar al cavall.

Gwyneira ja havia sospitat que havia passat alguna cosa quan havia vist Glòria marxar a cavall. Massa de pressa per a l’animal, encara fred, corria com una esperitada. És clar que Ceredwen, l’euga negra que la noia havia elegit, no necessitava que l’estimulessin especialment. Era un animal enèrgic i difícil, i Glòria encara no estava a l’altura d’aquell temperament. Després d’un temps tan llarg sense practicar, Gwyn mai no hauria aconsellat aquell cavall a la seva besnéta, però la noia feia cas omís de totes les recomanacions i els suggeriments. Frank Wilkenson era el que més havia patit per això, potser perquè tenia especial interès en la jove. A Gwyn li semblava que ell estava una mica enamorat i que Glòria no sabia com manejar l’assumpte. Tot i així, Wilkenson no l’assetjava en absolut, sinó que s’acontentava aparentment d’adorar la noia des de lluny. Un petit somriure de tant en tant o que acceptés algun dels nombrosos serveis per als quals s’havia ofert haurien estat prou per fer-lo feliç. Però Glòria el tractava malament i, segons explicava Maaka, aquell dia havia arribat a aixecar la fusta de muntar contra ell. Per una raó insignificant… Si això continuava així, el jove, ofès, acabaria per acomiadar-se, i Gwyneira perdria un treballador molt valuós.

Els altres pastors, gairebé tots maoris, tenien menys problemes amb la jove senyora. Però guardaven les distàncies després que ella els hagués deixat anar dos o tres esbufecs. A Frank, ben al contrari, semblava que allò més aviat l’esperonava, ja que era probable que pensés que la jove volia ser conquistada.

Gwyn va sospirar.

—Jo tampoc no ho sé, Maaka —va respondre—. A casa no es comporta de forma gaire diferent. I això que Kiri i Moana no saben què més fer per complaure-la. Però hauries de dir a Frank que ella va de debò. No està jugant. Si no vol coquetejar, ell ha d’acceptar-ho.

Maaka va assentir. Als homes maoris això els resultava més fàcil d’assumir que als pekeha. Entre els indígenes, les noies gaudien per tradició del dret d’escollir.

—Com se les apanya amb les ovelles? —En realitat, Gwyneira no volia parlar dels problemes de Glòria amb el seu capatàs, però ara que havia entaulat aquella conversa íntima amb Maaka, li interessava molt la seva opinió. La jove col·laborava des de feia un temps en els treballs de la granja. Nimue era una extraordinària gossa pastora i el treball amb els animals sempre l’havia divertit.

Maaka es va encongir d’espatlles.

—Bé, Miss Gwyn, què vol que li digui? Naturalment no té gaire experiència. Però això no seria res dolent, Nimue li llegeix les ordres als ulls, i la noia té traça amb els animals. Sempre l’ha tingut, com Mr. Jack… Ja li han arribat notícies d’ell?

Maaka intentava canviar de tema.

Però Gwyneira va fer un gest cansat de negació.

—Segueixo sense saber-ne res. Només sé que fa un parell de mesos, a la batalla de Gal·lípoli, el van ferir. Després de demanar tres vegades informació als alts comandaments! Gal·lípoli ja no els interessa. Els combatents de l’ANZAC s’han escampat arreu. Haurem d’esperar que Jack ens informi per si mateix. O… —Es va quedar callada. Igual que la notícia tardana de la ferida, hi havia també la possibilitat que en algun moment arribés una carta de condol. Gwyneira es va obligar a no pensar en això—. Què volies dir de Glòria? —va insistir al capatàs.

Maaka va agafar una sonora glopada d’aire.

—És molt bona amb els animals, Miss Gwyn, però no amb els éssers humans. No fa cas i s’aïlla quan hauria d’adonar-se que cal treballar en equip, sobretot amb les vaques. No és ximple, però fa la impressió que no pot. Marama diu…

—Què diu Marama? —va inquirir Gwyneira.

—Marama diu que és com amb el cant. Quan tots coincideixen en el to, però a un… a un li falta aire. Creu que s’ofega. I quan recupera l’alè… llavors només pot cridar.

Gwyneira es va quedar pensant una estona.

—Com ho he d’interpretar, això? —va preguntar després.

Maaka va arronsar les espatlles.

—Ja coneix Marama…

Gwyn va assentir. La seva nora era summament perspicaç, però s’expressava amb enigmes.

—Està bé, Maaka. Parla amb Frank, digues-li que es mantingui allunyat de la noia. I dóna feina a Glòria amb les ovelles i els gossos, en això no falla. Ah, sí… i que el semental munti l’euga poni. Ja ho saps, la de Glòria, Princess…

Glòria va deixar que Ceredwen galopés fins que van acabar totes dues rendides. Nimue les seguia amb la llengua fora. Normalment, Glòria tenia en compte la gossa, però aquell dia només volia escapar-se al més de pressa possible. Era conscient que la seva reacció havia estat desmesurada, que no hauria d’haver alçat la mà contra Frank Wilkenson. Però quan ell va agafar les regnes de Ceredwen i va anar per subjectar-li l’estrep, alguna cosa va esclatar en el seu interior. La còlera la va encegar i el seu únic desig va ser sortir corrent. No era la primera vegada que li passava, però fins ara aquesta reacció instintiva i rapidíssima sempre li havia estat útil. Quan els homes distingien la ràbia en els seus ulls i la brillantor del ganivet a la mà, s’allunyaven d’ella. Però això mateix li crearia problemes a Kiward Station, era possible que Maaka ja estigués comentant el que havia succeït amb l’àvia Gwyn.

La jove sentia remordiments, però la ràbia va tornar a inundar-la. L’àvia Gwyn no podia fer res. Glòria no permetria que l’enviessin de nou fora d’allí, al capdavall no podien lligar-la i emmordassar-la. A més, Kura i William ja no donaven mostres d’interessar-se especialment per ella. Seguien a Amèrica, de nou a Nova York, i presentaven el seu espectacle a Broadway. A penes havien dit res quan van saber que Glòria havia aparegut, cosa que permetia a l’àvia Gwyn sospirar manifestament alleujada.

A primera vista, es diria que Kura no tenia cap intenció de vendre la granja. Els Martyn eren feliços al Nou Món i nedaven en l’abundància. Segur que l’àvia Gwyn no aixecava la llebre queixant-se de la seva besnéta. La sensació de poder va embriagar per uns instants la jove: era l’hereva. Tenia capacitat per fer i desfer com li donés la gana!

De fet, havia volgut portar unes ovelles mare a una pastura d’hivern, però s’havia oblidat dels animals després de la topada amb Frank. Fer mitja volta ara no tenia cap sentit. Preferia fer una ullada a les instal·lacions exteriors o cavalcar fins a l’Anell dels Guerrers de Pedra. Des del seu retorn, només hi havia estat una vegada, per visitar la tomba de l’avi James. Tot i així, Gwyneira l’havia acompanyat i s’havia sentit intimidada i observada. La seva àvia sempre li corregia la postura i la manera com portava les regnes i això la feia sentir molt molesta. No l’havia mirat inquisitivament? No havia desaprovat el fet que la besnéta no plorés davant la tomba de James? La jove no cessava de pugnar amb la seva inseguretat quan estava amb Gwyneira, i a Kiward Station no hi havia ningú amb qui se sentís bé. Maaka volia explicar-li com havia de conduir les vaques; Frank Wilkenson es pensava que sabia quin cavall era el més adequat per a ella… Tots la fastiguejaven… com a Oaks Garden… No hi havia manera d’acontentar-los.

Captiva entre la ira i el remordiment, Glòria va arribar als estreps de la muntanya, on la formació de pedres semblava una joguina abandonada per un nen gegant. Uns blocs petris i enormes dibuixaven un cercle gairebé comparable al conjunt de menhirs de Stonehenge; si bé a Nova Zelanda tal obra era fruit de la naturalesa i no de la mà de l’home. Els maoris veien en l’Anell dels Guerrers un capritx dels déus i aquella terra era per a ells beneïda. Tret de determinats dies o hores, solien evitar llocs que considerava tapu. L’Anell dels Guerrers pertanyia gairebé tot ell als esperits, excepte quan algun pakeha es deixava caure per allà i pertorbava la seva calma. Els esperits, renegava l’avi James, no s’ho prenien tan malament com el cap Tonga, que s’enfurismava quan, de forma ocasional, un parell d’ovelles s’extraviaven pels llocs sants del seu poble.

Així que Glòria encara es va quedar més perplexa quan va veure ascendir uns núvols de fum al cercle de pedres. En acostar-s’hi, va albirar una petita foguera al costat de la qual hi havia assegut un jove maori.

—Què hi fas aquí? —el va increpar.

El jove va semblar que despertava d’una profunda meditació. Va girar la cara i Glòria es va sobresaltar en mirar-lo. Uns tatuatges tradicionals, el moko, com ho anomenaven els maoris, cobrien tot el seu rostre. Unes línies entrellaçades s’estenien per les celles, passant pel nas cap a les galtes per caure com cascades a la barbeta. Glòria coneixia aquells adorns, Tamatea solia maquillar d’aquella manera els ballarins de Kura a les nits i també Marama i la seva gent es pintaven així abans d’interpretar un haka o simplement per celebrar una festa. Llavors també vestien la indumentària tradicional de fulles de lli seques. Aquell jove, ben al contrari, portava pantalons de muntar i una camisa de franel·la, com un granger. A sobre, un jaqueta de pell gastada per l’ús.

—Ets Wiremu… —va dir Glòria.

L’home va assentir sense cap sorpresa en ser reconegut. El fill del cap lluïa el seu nom escrit al front. Ningú que pertanyés a la seva generació es tatuava. Els maoris de l’illa Sud havien abandonat aquella tradició quan havien arribat els pakeha. S’adaptaven de bon grat a la roba i l’aspecte dels blancs per ser partícips d’aquesta manera del seu nivell de vida, més elevat. L’existència a Te Waka a Maui sempre havia estat dura i els pragmàtics indígenes canviaven gustosos antics hàbits, que pel que semblava intimidaven els pakeha, per treball a les granges, llavors, menjar i escalfor. A més, acceptaven de bon grat ofertes de formació. Per al pare de Tonga havia estat molt important enviar el seu fill a l’escola de Helen O’Keefe. El mateix Tonga, de totes maneres, insistia a ser i seguir sent maori. Com a mostra de la seva oposició cap als Warden, s’havia fet tatuar d’adult els signes de la seva tribu a la pell i els havia marcat al seu fill, quan aquest encara era petit.

Wiremu va llançar un altre tros de llenya a les flames.

—Aquí no has d’encendre foc! —el va censurar Glòria—. Aquest lloc és tapu!

Wiremu va sacsejar el cap.

—Aquí no he de menjar res —la va corregir—. Si m’hi hagués d’estar més temps, passaria gana, però ningú no m’obliga a morir-me de fred mentre parlo amb els esperits.

Glòria volia continuar enfadada, però no va aconseguir reprimir un somriure. Va conduir el cavall dins el cercle i va agrair que Wiremu no li retragués el que ella feia. No estava en absolut segura que el tapu admetés la presència de genets.

—No volies anar a la universitat? —va preguntar. Recordava vagament una carta de l’àvia Gwyn. Wiremu havia assistit a una escola superior de Christchurch i havia d’anar després al Christ College o a la Universitat de Dunedin. Les seves notes eren prou altes i Dunedin almenys no posava pegues a l’hora d’admetre el fill del cap tribal.

Wiremu va assentir.

—Vaig estar a Dunedin.

—I? —va preguntar Glòria.

—Ho vaig deixar córrer. —Wiremu va recórrer amb la mà, com de passada, els tatuatges.

Glòria no va preguntar res més. Sabia com se sentia algú quan la gent se’l quedava mirant. En res diferia el que això passés perquè ella no s’assemblava gens a la seva mare o perquè ell, simplement, reflectís massa la imatge del seu poble.

—I què fas ara? —va voler saber la noia.

Wiremu va arronsar les espatlles.

—Una mica de tot: caçar, pescar, treballar en el meu raja…

El raja d’un home maori determinava la influència que exercia sobre la tribu. Si Wiremu no tan sols sobresortia per la seva intel·ligència, sinó per les virtuts del guerrer, les d’un dansaire, un narrador d’històries, un caçador i un recol·lector, es convertiria amb tota certesa en un cap tribal. No importava que fos el fill gran o el menor. Fins i tot una dona podia dirigir una tribu, però això solia succeir poques vegades. La majoria de les dones entre els maoris —igual que entre els pakeha— exercien el poder més aviat darrere un «tron».

Per la ment de Glòria va passar fugaçment la idea que entre els maoris tot era més senzill. Fins a l’arribada dels pakeha havien ignorat la propietat territorial i el que a un no li pertanyia no ho podia llegar. Les dones tampoc no es consideraven propietat de ningú, no se les conquistava ni se les comprava. Els nens eren de tota la tribu, anomenaven mare qualsevol dona jove, i àvia, taua, a les de més edat. I tothom els estimava.

Però tot plegat no havia evitat que el pare de Wiremu el fes tatuar.

—Ets Glòria —va dir Wiremu. Era evident que l’havia observat amb més deteniment—. De nens havíem jugat plegats. —Va riure—. I el meu pare anhelava que ens caséssim.

Glòria el va mirar, irascible.

—Jo no em casaré!

Wiremu va tornar a riure.

—Això defraudarà profundament Tonga. Sort que no ets filla seva. En aquest cas, segur que trobava un tapu qualsevol que ordenés la filla del rei a unir-se amb el fill d’un altre cap. Al voltant de les filles dels caps tribals hi ha un munt de tapu.

Glòria va sospirar.

—També entre els pakeha… —va xiuxiuejar—. Fins i tot si no reben aquell nom, és clar. I ni tan sols cal ser una princesa.

—També serveix ser hereva —va afegir Wiremu amb perspicàcia—. Com és Amèrica?

Glòria va fer un gest d’indiferència.

—Gran —va respondre.

Wiremu es va donar per satisfet amb aquella resposta. Glòria li va agrair que no li preguntés per Austràlia.

—És cert que allà tots són iguals?

—És un acudit?

Wiremu va somriure.

—No vols baixar del cavall?

—No —va respondre Glòria.

—És un tapu? —va preguntar Wiremu.

Ella va somriure.

L’endemà, Wiremu esperava al costat de la tanca de la pastura d’hivern. Els homes de Gwyneira havien aïllat la devesa poc abans i de forma provisòria amb filferro espinós. Les ovelles menjaven l’herba que, en aquell lloc protegit per les pedres, encara era força alta, però no havien de trepitjar les pastures ja esgotades que s’estenien al voltant i on havien estat pasturant.

Glòria va ordenar a Nimue i Gerry, un altre gos pastor, que conduïssin al corral les ovelles mare. Després va dirigir Ceredwen cap a Wiremu.

—Què hi fas aquí? —va tornar a preguntar, si bé aquesta vegada el to de la seva veu va ser més suau.

—Superviso un tapu. De debò, em sap greu. Deus pensar que sóc un bruixot, però el meu pare m’ha enviat perquè comprovi si respecteu els límits.

Glòria va arrufar el nas.

—El límit no és el rierol? Pensava que darrere hi havia l’antiga O’Keefe Station.

L’anterior granja de Helen O’Keefe havia estat transferida a la tribu de Tonga com a compensació per les irregularitats comeses en la compra de Kiward Station.

—Però darrere d’aquell racó, el meu pare hi ha descobert un lloc sagrat. O una cosa semblant. En temps immemorials es van batre allà unes persones i la sang que es va vessar va convertir la terra en sagrada. Diu que heu de tenir la bondat de respectar-ho.

—Si fos pel teu pare, tot Nova Zelanda seria tapu! —va grunyir Glòria.

Wiremu va somriure, irònic.

—Justament així ho veu ell.

L’expressió de Glòria també es va tornar a enriolar.

—Però llavors no podríeu menjar en cap lloc!

—Touché! —Wiremu va riure. Va utilitzar la paraula francesa amb tota naturalitat. Era evident que en el seu college s’aprenia més que a Oaks Garden—. Hauries de plantejar-li aquesta associació d’idees. Vine al poblat, Glòria, Marama no fa més que lamentar-se perquè gairebé no vens mai a veure’ns. Acabo de pescar un parell de peixos. En un rierol sense cap tapu. Els podríem rostir i… jo què sé… parlar dels tapu anglesos? —Va somriure amb aire seductor.

Glòria es trobava davant un dilema. També Gwyneira li havia insinuat que anés a veure Marama quan es dirigís a cavall cap a O’Keefe Station. Allà, de totes maneres, no ensopegaria amb Tonga, ja que aquest seguia vivint amb una part de la tribu a l’assentament a la vora del llac, a Kiward Station. Aquella actitud reflectia la seva filosofia de no abandonar mai la terra. Gwyneira no havia cregut mai de veritat que tingués intencions de deixar l’antic poblat i mudar-se amb tota la seva gent a O’Keefe Station.

«El seu esperit va haver d’habitar abans el cos d’un pakehal —havia assenyalat James amb èmfasi en parlar de la política territorial de Tonga—. Cobdiciós com la vella reina! A ell només li falten les colònies».

—Si no ho vols, tampoc no cal que desmuntis —va afegir Wiremu, assenyalant el cavall de Glòria—. Puc allargar-te el menjar des de baix.

A Glòria gairebé se li va escapar el riure. Llavors va orientar Ceredwen, tot d’una una mica reticent, en direcció al poblat maori.

—En temps anteriors (i és possible que en Filla Nord fins a l’actualitat) als caps no se’ls permetia tocar el menjar que comparteixen amb la tribu —va dir Wiremu mentre caminava a una respectuosa distància al costat de Ceredwen—. Hi havia unes «banyes d’aliments» que s’omplien de menjar i s’abocaven després dins la boca del cap. Que complicat, oi?

Glòria no va respondre. No li agradaven les converses lleugeres, li feia por no aconseguir mantenir-les.

—Què volies ser en realitat? —va preguntar—. Em refereixo a la universitat…

Wiremu va fer una ganyota.

—Metge —va respondre—. Cirurgià.

—Oh. —Glòria gairebé podia escoltar els xiuxiuejos dels altres estudiants. Potser l’anomenaven «curandero».

Wiremu va abaixar els ulls quan es va adonar que Glòria repassava amb la mirada els seus tatuatges. Era evident que se n’avergonyia, fins i tot allí, en la seva pròpia terra i amb la seva gent. I les filigranes de color negre blavós, en canvi, no el feien semblar més lleig, sinó al contrari, li suavitzaven la cara una mica angulosa. Però… Wiremu en un quiròfan occidental? Inconcebible.

—El meu pare hauria preferit que estudiés Dret —va prosseguir per trencar el silenci.

—Te n’hauries sortit millor?

Wiremu va esbufegar.

—Hauria hagut de limitar-me a causes relacionades amb maoris. M’hauria guanyat la vida, perquè cada vegada hi ha més conflictes jurídics. «Una tasca per a un guerrer…».

—Es el que diu el teu pare?

Wiremu va assentir.

—No m’agrada barallar-me només amb paraules.

—I què passaria si estudiessis plantes medicinals? —va suggerir Glòria—. Podries convertir-te en tohunga.

—Per elaborar oli de l’arbre del te? Manuka? —va preguntar amb amargura—. O ser un amb l’univers?

Escoltar les veus de la naturalesa? Et Reu?

—Ho has provat —va deduir Glòria—. Per això l’altre dia vas anar a l’Anell dels Guerrers de Pedra.

La sang es va acumular a la cara del noi.

—Els esperits no han donat mostres de ser gaire extravertits —va observar.

Glòria va enfonsar la mirada.

—Mai no ho són… —va xiuxiuejar.

—Deixa simplement que flueixi la respiració! No, Heremini, no arruguis el nas, això només et dóna un aire divertit, però no influeix en les notes. Així està millor. Ani, transformant-te no et faràs un amb el koauau, ell t’accepta com ets. El nguru vol sentir el teu alè, Heremini… —Marama estava asseguda davant la casa d’assemblees, abundantment adornada (la gent de Tonga no havia escatimat esforços en l’embelliment del marae d’O’Keefe Station), i ensenyava a tocar la flauta a dues noies. El koauau, una flauta de fusta petita i panxuda, es tocava amb el nas. El nguru, tant amb el nas com amb la boca. Fos com fos, Ani i Heremini intentaven en aquell moment utilitzar el seu òrgan olfactiu per produir sons i les ganyotes que feien van fer esclatar en riallades Marama i les altres dones que les envoltaven.

Glòria gairebé es va espantar, però les noies també es van posar a riure. No feien la impressió de fer una tragèdia del fet de només aconseguir treure de les flautes uns sons bastant estridents.

—Glòria! —Marama es va aixecar en veure la seva néta—. Quantes ganes tenia de veure’t! Véns tan poc que hauríem de ballar per a tu un haka de benvinguda…

En realitat només els convidats distingits, la major part de les vegades estranys, eren honorats amb una dansa, però Ani i Heremi es van aixecar d’un salt i van executar uns passos de ball i uns salts alçant les flautes. Brandaven els instruments com mere pounamu, maces de guerra. Quan amb aire entremaliat van començar a cridar versos, Marama els va demanar que s’asserenessin.

—Pareu d’una vegada. Glòria no és una forastera, és de la tribu. A més, hauríeu d’avergonyir-vos dels vostres esgarips. Val més que seguiu assajant amb les flautes. Glòria… mokopuna… no vols baixar del cavall?

Glòria es va ruboritzar i va descendir de la muntura. Wiremu va somriure, irònic, i va fer el gest d’agafar-li l’euga.

—Em permeteu que porti a pasturar el tron de la filla del cap o infringeixo un tapu amb això? —va murmurar.

—Els cavalls mengen en qualsevol lloc —va respondre Glòria i es va meravellar que Wiremu s’ho prengués de broma i es posés a riure alegrement.

—Els cavalls viuen per la gràcia dels esperits! —va afegir el noi, desensellant Ceredwen.

—Taua, aquí tens uns peixos per al sopar. He convidat Glòria —va indicar, dirigint-se a Marama.

—Els rostirem després —va dir l’anciana—. Però Glòria no necessita invitació, sempre és ben rebuda. Seu amb nosaltres, Glory… encara te’n recordes de com es toca el koauau?

Glòria es va ruboritzar. Marama li havia ensenyat de nena com emetre notes de la flauta i havia mostrat habilitat per dirigir l’aire. No dominava les melodies. De totes maneres, no volia rebutjar la invitació davant la tribu. Nerviosa, va agafar la flauta i va bufar, però fins i tot ella es va espantar del resultat. Del koauau en va sorgir una mena de gemec que es va convertir en un crit. Mancava de melodia, però Glòria no va deixar anar la flauta. Llavors Marama va agafar el nguru, se’l va acostar als llavis i va començar a marcar un ritme. Era una melodia agitada i indòmita… Glòria es va estremir quan algú va començar a tocar el pahu pounamu, un altre instrument musical típic dels maoris. Ani i Heremini van entendre el senyal, es van aixecar i es van posar de nou a ballar. Encara eren joves, així que no interpretaven de forma gaire marcial el haka de guerra, però ja mostraven els moviments segurs de les guerreres maoris de temps enrere.

—Interpreta Kura aquest haka? Com és que el coneixes? —va preguntar Marama a la seva néta—. És una peça molt antiga, dels temps que els homes i les dones maoris encara combatien plegats. Es va estendre més per l’illa Nord.

Glòria es va ruboritzar. No coneixia la dansa, havia endevinat de forma casual aquella nota. Però el koauau havia expressat la seva ira i Marama l’havia conduït a la guerra. Era estrany: Glòria tenia la sensació que no havia interpretat una melodia, sinó que l’havia viscut.

—Kia ora, filles! He d’espantar-me? Ha esclatat una guerra? —Una veu greu i forta va sorgir de l’incipient crepuscle i la llum de la foguera que Wiremu havia encès mentrestant va il·luminar Rongo Rongo—. He d’escalfar-me, petites, deixeu que m’acosti al foc… si és que no el necessiteu per endurir puntes de llança.

Es va fregar els dits curts i forts sobre les flames. Rere d’ella, Glòria va reconèixer Tonga, el cap de la tribu. Es va sobresaltar. Des del seu retorn encara no havia tornat a veure Tonga i la cara fosca i tatuada de l’home, d’elevada estatura per ser maori, gairebé la va atemorir.

En canvi, Tonga somreia.

—Vaja, vaja, si és Glòria… la filla dels que van arribar a Aotearoa en l’Uruao i el Dublín.

La noia es va ruboritzar una vegada més. Coneixia el ritual de presentació dels maoris: en les ocasions importants s’esmentava la canoa amb què els avantpassats havien arribat a Nova Zelanda. D’això feia, naturalment, centenars d’anys. L’àvia pakeha de Glòria, Gwyneira, havia arribat feia més de seixanta anys amb el Dublín a Nova Zelanda.

—Has vingut per prendre possessió de la teva herència? La dels Ngai Tahu o la dels Warden?

Glòria ignorava què contestar.

—Deixa-la en pau! —va intervenir Marama—. És aquí per menjar amb nosaltres i xerrar. No li facis cas, Glòria. Val més que ajudis Wiremu i les noies a preparar el peix.

Glòria va fugir agraïda al rierol que passava al costat del poble. No havia netejat peix des que era petita i Jack li havia ensenyat a pescar. Al principi va mostrar poca habilitat, però, per a la seva sorpresa, les altres noies no es van burlar d’ella. Wiremu s’hi va acostar per ensenyar-li com havia de fer-ho. Glòria es va apartar d’ell.

—Prefereixes anar a buscar moniatos? —va preguntar una jove més gran que es deia Pau i que havia advertit la reacció de Glòria—. Doncs, llavors, vine amb mi.

Pau li va donar un amistós copet, quan avançaven pel camp.

—Li agrades, a Wiremu? —va preguntar rient—. En general no cuina amb nosaltres, sinó que presumeix de gran guerrer. Però avui… I també s’ha ocupat del teu cavall…

—Però a mi no m’agrada —va replicar Glòria amb brusquedat.

Pau va aixecar les mans en un gest assossegador.

—No t’enfadis, només pensava… És un bon noi i el fill del cap. A la majoria de les noies els agradaria.

—És un home! —va deixar anar Glòria, com si amb això pronunciés una sentència.

—Sí —va respondre alegrement Pau i va donar una pala a Glòria—. Cava al bancal de la dreta. Agafa els més petits, que són més bons. Després els rentarem al rierol.

—No molestis la noia, Tonga. El millor és que la deixis tranquil·la del tot. Ha patit molt… —Rongo Rongo es va quedar mirant Glòria quan s’allunyava amb les altres noies per anar a preparar el menjar.

—T’ho han dit els esperits? —va preguntar Tonga mig en broma mig seriosament. Respectava Rongo, però, per molt que recorregués a les tradicions tribals, la conversa amb els esperits dels seus avantpassats no es desenvolupava amb més fluïdesa que en el cas del seu fill.

Rongo Rongo va alçar els ulls al cel.

—M’ho diu el record del globus terraqüi que Miss Helen tenia a l’escola —va respondre sense perdre la calma. Llavors, Gwyneira havia agafat discretament l’esfera que hi havia a la sala de cavallers de Gerald Warden i l’havia posat a disposició de les classes—. Ja no te’n recordes d’on és Amèrica, Tonga? Ni de la grandària d’Austràlia? Deu vegades més gran que Aotearoa. Glòria l’ha recorregut a peu o en un vehicle, ningú no sap com s’ho ha fet per arribar aquí. Una noia pakeha. Tonga…

—És mig maori! —va replicar Tonga.

—Una quarta part d’ella —va corregir Rongo—. I ni tan sols una maori neix sabent com sobreviure al desert. Has sentit a parlar d’Austràlia? La calor, les serps… No ho ha aconseguit totalment sola.

—Tampoc no ha travessat sola l’oceà! —va apuntar Tonga rient.

Rongo li va donar la raó.

—Doncs, això, justament! —va dir, i la seva expressió es va entristir.

Glòria va passar una tranquil·la vetllada al poblat maori mentre Gwyneira tornava a preocupar-se per ella. Temia que Marama li preguntés per Anglaterra, el viatge i, sobretot, per Kura, la seva mare. Però Marama no va fer res d’això. La jove romania simplement allà asseguda, escoltant la xerrameca i les històries que s’explicaven al voltant del foc. La tribu devia la presència de Tonga a un petit accident de caça. El cap havia anat a buscar Rongo perquè atengués un ferit i l’havia acompanyat de tornada. En aquells moments, els homes es vanagloriaven cridant de les seves gestes. La cresta des de la qual havia caigut el caçador cada vegada era més alta, i el barranc, d’on els altres homes l’havien recollit, cada vegada més profund. Rongo no comentava res, es limitava a escoltar amb un somriure indulgent.

—No els facis cas. Són com nens… —va aconsellar a Glòria, que semblava sentir-se incòmoda amb totes aquelles fanfarronades.

—Nens? —va preguntar Glòria amb veu ofegada.

Rongo va sospirar.

—A vegades nens amb teies a la mà, o llances o maces de guerra…

Quan al final va ensellar el cavall —havia rebutjat l’ajuda de Wiremu—, Tonga se li va acostar. Glòria es va sobresaltar i va mantenir la distància, com si això servís per complir un tapu.

—Filla dels Ngai Tahu —va dir el cap—. Fos el que fos el que et fessin, t’ho van fer els pakeha…