6

Roly i els seus amics van marxar a l’alba. Jack va sentir soroll, rialles i paraules de comiat més o menys alegres. Els homes que es quedaven a les trinxeres gairebé semblaven envejar els grups de combat destacats. Molts d’ells tornaven a queixar-se de fer una feina de talps, mentre a altres els esperava l’aventura.

Jack va trigar quatre dies a sentir notícies sobre els combatents que havien partit al cap Helles, però mentrestant no va tenir temps de preocupar-se’n. El comandant Hollander i la resta dels comandaments anglesos van castigar les brigades de trinxeres.

—Els turcs reuneixen tropes, els arriben reforços. Hem de témer una contraofensiva en qualsevol moment. La defensa ha de resistir!

El quart dia, Jack caminava ensopegant cap al seu allotjament, mort de cansament i amb ferides als dits. Havien passat tot el dia assegurant amb filferro les trinxeres, que per fi estaven a punt, i Jack havia assumit la part principal de la feina. Al contrari que els miners, coneixia el filferro espinós del treball a la granja. El detestava, però era la manera més eficaç de cercar les pastures del bestiar… Fos com fos, fins ara no li havien disparat… Aquella nit havia decidit gaudir de les racions d’alcohol que havia acumulat aquells últims dies. Hi havia un gotet d’aiguardent al dia per a cadascú i Jack, que poques vegades bevia sol, no havia tocat l’alcohol des de la marxa de Roly.

—Caporal McKenzie?

Jack es va aixecar fatigosament del catre quan va sentir veus a l’exterior. Els homes havien penjat una lona davant del seu refugi per gaudir almenys d’una aparent esfera de privacitat i dormir més o menys en silenci quan trobaven l’oportunitat de fer-ho. En el sistema de trinxeres succeïen coses tant de dia com de nit i just aquella nit encara no havia arribat la calma. En alguns sectors, el foc durant el crepuscle havia estat tan intens que els del destacament de rescat no aconseguien arribar als ferits. Ara que per fi havia enfosquit corrien amb bèsties de càrrega i lliteres a través dels corredors. També el jove que esperava davant l’allotjament de Jack portava uniforme de sanitari.

—Li portem aquest —va explicar, empenyent un Roly O’Brien ple de merda fins a les orelles i cobert només per parracs. Roly es va defensar, encara que dèbilment. Jack va fer un pas cap a fora.

—Qui ho ha dit? —va dir amb veu apagada.

—El tinent Keeler. Està amb nosaltres a l’hospital i el noi feia voltes per allí. És qui ha arrossegat el tinent a la tarda al campament. És probable que li hagi salvat la vida, ell sol no hauria aconseguit passar pels penya-segats. Però… el noi està exhaust i ni tan sols recorda el seu nom…

—Bobby… —va mussitar Roly.

—Ja ho veu, caporal; de fet, es diu Roland. Beeston ho ha comprovat. Perquè els dos noms s’assemblen molt: O’Brien i O’Mally. Però O’Mally ha caigut. Aquest és O’Brien…

Roly va emetre un sanglot. Jack li va posar un braç a l’espatlla.

—Moltes gràcies, sergent. M’ocuparé d’ell. Què… què li ha passat al tinent?

—No n’estic segur, jo sóc a rescat; de les atencions als ferits, se n’encarreguen d’altres —va contestar amb un gest d’ignorància—. Però crec… crec que Beeston li tallarà el braç aquesta nit…

Jack es va empassar la saliva. A continuació va conduir Roly a l’interior del refugi i va encendre un llum de gas, cosa que en realitat només estava permesa en cas d’urgència. Els turcs no havien d’advertir gràcies als llums el traçat de les trinxeres angleses. D’altra banda, les rases sempre es trobaven parcialment il·luminades. Però Jack va decidir que aquest era un cas d’urgència.

—Bobby és mort —va xiuxiuejar Roly—. I a Greg… li han disparat a la cama. Amb una… amb una d’aquelles armes noves que disparen tan increïblement de pressa. Ratatatatà… I una bala després d’una altra. Entén a què em refereixo, Mr. Jack? Tot estava destruït… només es veia sang, sang… Però jo… jo l’he arrossegat a una de les trinxeres i l’han recollit. Potser es recuperarà.

Roly es va posar a tremolar de forma incontrolada. Jack li va administrar les seves reserves d’alcohol. El noi bevia a glopets.

—I després què ha passat? Heu pres la muntanya? —va inquirir Jack.

—Sí… no… —Roly es va assecar la boca—. Encara tinc tant fred…

Jack el va ajudar a desprendre’s dels parracs de l’uniforme i el va cobrir amb la seva gavardina. De fet, era una càlida nit de maig, però ell coneixia aquell fred que paralitzava Roly.

—Han defensat el cim com… com bojos, com… com si hi hagués allí, en aquella estúpida muntanya, una cosa especial… —Roly es va arraulir dins la gavardina.

Jack no sabia si podia arriscar-se a encendre foc. Però Roly necessitava escalfor. Va aplegar alguns trossos de llenya.

—I nosaltres hi hem pujat amb el cos ben enganxat a terra. Érem com blancs contra els quals era fàcil tirar, n’han matat centenars, centenars de morts per totes… totes bandes. Però ho hem aconseguit. Greg, Bobby i jo… i un parell més. La majoria australians. Hem arribat a la maleïda muntanya i ens hi hem atrinxerat. Però… però no ha arribat el reforç. No teníem res per menjar, no teníem aigua. Feia fred a la nit i els uniformes estaven humits, estripats i ensangonats… —Va assenyalar els parracs dels pantalons.

—I els turcs disparaven… i disparaven… i disparaven.

Roly s’estremia com si encara ara se sentissin els trets des del front.

—I el projectil de metralla… quan t’encerta… de Bobby no quedava res en absolut, Mr. Jack. I tot tan ràpid, un moment abans estava allí i després… només sang… i una mà… Greg s’ha posat a plorar. I ha seguit plorant i ja no podia parar. I després ha dit que havíem d’emprendre la retirada. Però hi havia turcs pertot arreu… ens hem arrossegat de nou, aquesta vegada muntanya avall, però ens hem trobat amb els arbustos i hem pensat que correríem per posar-nos a cobert. Més avall hi havia les trinxeres dels aussies… Hem corregut… Oh, Déu meu, Mr. Jack, pensava que els pulmons m’esclatarien de tant cansat que estava… i llavors han abatut Greg. —Roly va sanglotar—. Vull anar-me’n a casa, Mr. Jack! Vull anar-me’n a casa!

Jack el va envoltar amb el braç i el va bressolar. Paradoxalment, pensava en Glòria. Quan era petita i un malson la despertava a mitjanit, la nena feia exactament el mateix. Qui l’hauria consolada a Anglaterra? O hauria plorat fins a quedar-se adormida?

L’aigua de Tolia que estava al foc va començar a bullir. Jack es va separar de Roly, el va obligar a rentar-se i a beure te i va saquejar amb mala consciència el rebost de Greg McNamara. Sabia que el jove, un gran bevedor, hi guardava reserves de whisky. Ara com ara a ell no li servien de res, però Roly necessitava un revitalitzant.

—Demà al matí ho veuràs tot diferent —va dir consolant-lo, encara que sense creure-s’ho del tot. Era possible que la contraofensiva dels turcs comencés l’endemà mateix.

Els soldats de l’ANZAC encara van gaudir d’uns quants dies de termini peremptori. El sistema de defensa va resistir, quan va arribar el moment, i, a més, les tropes van tenir sort. Un avió de reconeixement, en desbandada i allunyat del seu rumb, va sobrevolar per casualitat Gal·lípoli i va advertir de l’avanç turc. El general Bridges no va vacil·lar. Va armar totes les unitats de combat.

Jack i Roly es van trobar de nou i d’imprevist en el primer front. Tots dos s’encongien a la trinxera que acabaven de cavar. Jack intentava arrossegar el seu amic almenys a alguna zona coberta, però Roly no aconseguia decidir-se. Dubtava entre la seva por als turcs i el pànic a ser colgat per la terra.

—Formació de combat, calin la baioneta! —EI comandant Hollander va balbucejar l’ordre. Va sonar buida, com la veu d’un espectre, i Roly es va estremir. En aquells moments, abans de la sortida del sol, encara feia un fred considerable i els homes feia hores que s’esperaven.

L’alt comandament calculava que l’atac dels turcs es produiria a l’alba, però les tropes havien començat a atrinxerar-se molt abans. Jack es va fregar les mans per escalfar-se. Observava el sol. Roly joguinejava amb el fusell. Tenia la cara cantelluda i grisa com la cendra. A diferència dels altres homes de la secció de Jack, sabia què l’esperava. La nit anterior havia buidat silenciosament la resta del whisky de Greg, mentre els seus camarades expressaven cridant l’alegria anticipada que els provocava el combat. Els que acabaven d’arribar estaven impacients per l’atac dels turcs, no podien esperar a començar a lluitar.

Jack va llançar una ullada als dos soldats nous del seu departament. Mentre Roly lluitava al cap Helles, Nova Zelanda havia enviat reforços i Bobby i Grez havien estat substituïts per dos joves soldats de l’illa Nord. Tots dos procedien, com Jack, de granges d’ovelles. En realitat, tots dos pertanyien a la cavalleria lleugera, però havien deixat els cavalls a Lemnos per inscriure’s com a voluntaris a Gal·lípoli. Al cap i a la fi era una qüestió d’honor, explicaven, ajudar els compatriotes en la seva heroica contesa.

El segon grup de voluntaris aussies i kiwis ja no estava format majoritàriament per aventurers, malfactors i pobres infeliços, sinó per patriotes. Molts d’ells havien mentit quant a la seva edat. Un dels homes de Jack acabava de fer els dinou anys. Que els posessin, a ell i els seus companys, a la primera línia va confirmar el que Jack ja havia sospitat durant l’assalt de la badia: els més joves servien de carn de canó. Només la seva ignorància i la seva temeritat els permetia dur a terme accions suïcides sense protestar.

El mateix Jack i els seus miners devien la seva posició exposada al fet que coneixien el sistema de trinxeres, no tan sols el seu, sinó també el dels enemics turcs. Al capdavall, havien tingut temps suficient d’observar com aquests treballaven obrint les rases o, almenys, de deduir, de la direcció dels seus trets, la situació de les instal·lacions defensives.

—El lloc més perillós és aquest! —va indicar Jack amb un xiuxiueig als seus homes—. Aquí intentaran obrir-se pas. La distància entre les trinxeres és reduïda i el seu traçat es plega per allà. Des de la dreta i l’esquerra poden proporcionar una eficaç cobertura, mentre ataquen des de la fornícula. Així que els millors tiradors vindran amb mi! Aquí, sota la coberta…

Jack havia reforçat aquella zona, la més vulnerable de la trinxera, amb una espècie de reixeta de fusta. Hi havia espitlleres i amb el periscopi s’aconseguia veure l’enemic. Però la trinxera no s’abordava fàcilment. Els homes havien col·locat filferro espinós en abundància.

—I que ningú dispari a cegues. Espereu fins que estiguin més a prop i encerteu el tir. El comandant calcula que seran molt superiors a nosaltres, així que estalvieu municions!

—Preferiria quedar-me fora, Mr. Jack —va dir Roly en veu baixa.

Jack va assentir.

—Vés a la trinxera de reserva —va indicar al noi, conscient que contravenia les ordres del comandant. El seu destacament havia de defensar aquella part del front, i ell acabava d’enviar Roly darrere les línies de foc.

—Però no puc…

—Vés-hi! —va insistir Jack.

En aquell moment va esclatar l’infern. Al bàndol anglès ningú no havia sentit l’ordre d’atac, però els turcs van saltar fora de les trinxeres al mateix temps en un front compacte. Des dels turons disparaven amb metralladora i els primers atacants llançaven granades de mà a les posicions enemigues.

Jack ja no va tenir temps de preocupar-se de Roly o d’espantar-se davant les files de l’enemic que corrien cridant cap a ell. Es limitava a apuntar i disparar: cap als pulmons panteixant, els cors desbocats, les boques obertes. Carregar, disparar, carregar, disparar…

Jack havia utilitzat sense pensar la paraula «infern» amb freqüència, però a partir d’aquell dia mai més no ho faria. Els atacants relliscaven sobre la sang dels seus camarades i queien sobre els seus cadàvers. Tot i així, molts arribaven a les trinxeres, on homes audaços els clavaven les baionetes i fonts de sang brollaven en els llocs de tir. Jack va sentir crits de dolor i un xiscle de terror. Roly? No havia de girar la vista enrere, qualsevol error, per minúscul que fos, podia costar-li la vida.

Un dels joves soldats va treure mig cos de la trinxera en un deliri homicida per agredir l’atacant que duia una baioneta. Ho va pagar amb la seva vida. Calat per les bales, va caure a la trinxera davant Jack. Un altre el va substituir. Jack va albirar la granada amb el fiador tret a la mà d’un turc que arribava corrent. Va disparar, no el va tocar de ple, i l’home encara va aconseguir llançar la granada, però a una distància curta. La terra davant el lloc de tir de Jack es va esquerdar, i runa i trossos de cos es van abatre sobre els homes atrinxerats.

—La mina s’enfonsa! —Jack va sentir l’udol frenètic de Roly—. Hem de sortir, tothom a fora…

Roly va deixar caure el fusell. Va intentar sortir de la trinxera, però un dels soldats li ho va impedir. Jack va veure de cua d’ull que intentava obrir-se pas a cops de colze per les files dels homes per arribar a algun lloc més enllà de les línies de foc. Una mica més lluny va explotar una granada a la trinxera: pluja de sang i terra.

Roly va cridar. Jack va distingir que es llançava a terra. Un parell de soldats turcs van aprofitar l’ocasió per obrir una bretxa. En aquell moment, Jack va fer mitja volta i va atacar. Desesperat, com un animal caigut en una trampa, va colpejar al seu voltant. Disparar allí dins no servia de res. Era una lluita cos a cos. Sense pensar-s’ho, Jack va clavar la baioneta en el cos de l’home que tenia davant seu, i després, com que la baioneta era massa voluminosa, li va etzibar un cop de pala. L’eina estava molt afilada després de l’interminable treball d’excavar la terra pedregosa i causava unes ferides profundes: Jack gairebé va separar el cap del cos d’un dels atacants quan li va colpejar el coll.

—Aparta els cadàvers! —va cridar a Roly, però el noi era incapaç de reaccionar. Jack i els altres soldats havien pogut aniquilar els enemics. Ensopegaven per sobre dels cossos sense vida, mentre es limitaven a disparar una vegada i una altra, sense parar: l’afluència de turcs no disminuïa. A continuació van arribar més homes, corrien embogits, passant a frec del filferro espinós. Jack va veure horroritzat que el tiraven a terra amb tot el seu pes. Els turcs es precipitaven amb el filferro a les trinxeres, sagnant a través de la carn esgarrinxada. Els seus homes es van enredar en el filferro quan van intentar aniquilar el rival i al seu voltant explotaven de nou les granades de mà. La terra arrombollada i el fum de la pólvora enfosquien la visió. Jack va sentir gemegar Roly mentre els queien les pedres i els cossos trossejats al damunt. El noi devia haver-se cabdellat en un racó. Jack estava content que es mantingués allunyat.

El comandant Hollander, tanmateix, ho veia d’una altra manera. Quan durant uns segons va regnar una mica de calma, Jack va sentir com balbucejava.

—Soldat, què vol dir això? Agafi el seu fusell i dispari! Maleït recluta, li estic parlant a vostè! Això és covardia davant l’enemic!

Jack es temia el pitjor.

—Te les apanyes sol? —va preguntar al noi que fins ara havia defensat la trinxera al seu costat. Era un dels nouvinguts que al començament ignorava la por i ara desafiava la mort.

—És clar, caporal. Però els cadàvers… potser algú pot… —EI noi tornava a disparar, però Jack sabia a què es referia. Hi havia un gran caos, barreja de restes de l’encofrat, trossos de cossos humans i filferro espinós, i el terra s’havia convertit en una massa pastosa i sanguinolenta.

Jack va haver d’orientar-se abans de distingir el comandant i Roly en un racó de la trinxera. Roly s’arraulia en un forat, al més lluny possible dels canons, mig cobert de brutícia i runa, tremolant i plorant com un nen.

—La mina, la mina, Mr. Tim…

—Soldat, aixequi’s i agafi l’arma! —El comandant Hollander va avançar cap al noi, però ni tan sols això va fer que Roly recuperés el sentit.

Jack es va obrir camí a través de la sang i la runa i es va plantar entre el seu amic i el comandant.

—Senyor, no pot, senyor… Ja l’hi vaig explicar. Deixi que se’n vagi quan arribin els de rescat, té un atac de pànic…

—Jo en dic covardia davant l’enemic, McKenzie. —El comandant va fer el gest d’estirar violentament Roly perquè s’aixequés.

Abans que ho fes i Jack mirés de respondre d’alguna forma, va explotar una granada rere seu. Una vegada més van saltar turcs a la trinxera. Van udolar de dolor quan el filferro espinós els va esquinçar la pell i l’uniforme. Jack va buscar el noi de l’illa Nord abans que comencés la lluita cos a cos. També el noi jeia a terra i cridava. La granada li havia arrencat el braç dret i la seva sang es fusionava amb la de l’enemic. El comandant Hollander lluitava impassible amb la baioneta.

—Sanitaris!

Ningú no es preocupava del jove que es lamentava en un racó del búnquer, les tropes de rescat tenien altres coses a fer que ocupar-se d’ell. Complien la seva tasca sota un foc endimoniat i patien també les seves pèrdues.

De sobte, Jack va deixar de pensar. Colpejava al voltant, disparava, havia perdut completament la noció del temps. Havia fet alguna cosa més a la vida que matar éssers humans? Faria res més a banda de vessar sang? A quants havia aniquilat? Quants moririen en l’assalt suïcida de les trinxeres?

Va arribar el migdia abans que Tonada d’atac s’aplaqués. Els turcs va semblar que s’adonaven que la batalla no la guanyarien així. Cap a les cinc, el foc es va interrompre, llevat d’algun tret esporàdic de fustigació.

El comandant Hollander, cobert de sang i pols com els seus soldats, va consultar el rellotge de butxaca.

—Teatime —va anunciar impassible.

Jack va deixar caure el fusell. Se sentia esgotat i buit. Ja havia passat. Al voltant seu s’amuntegaven els cadàvers d’amics i enemics, però ell vivia. Déu semblava no voler al seu costat Jack McKenzie.

—Traieu aquesta porqueria d’aquí i després comenceu la retirada. —El comandant va assenyalar els rivals morts que estaven estesos a terra, en part horrorosament trossejats i mutilats, a les trinxeres. El destacament de rescat no havia donat l’abast a netejar-les fins ara, ja que, com era comprensible, havien atès primer els ferits—. La reserva ocuparà la trinxera…

El comandant va empènyer amb el peu un dels cossos, com si volgués així donar més èmfasi a la seva ordre. De sobte, l’home es va moure.

—Tan fosca… la mina, tan fosca… el gas… si es crema…

—Roly! —va cridar Jack, ajupint-se al seu costat—. Roly, no ets a la mina ara… tranquil·litza’t, Roly…

—Aquest covard encara és aquí? —EI comandant es va abraonar al damunt de Roly i va arrencar la taula de fusta que el mantenia sota cobert i el protegia. Li va etzibar un cop de puny brutal a la mandíbula.

—S’ha parapetat i s’ha cagat de por als pantalons!

Això últim era innegable, Roly pudia a orina i excrement.

—On és la seva arma, recluta?

Roly no semblava entendre les paraules. L’arma no es veia enlloc. Devia haver quedat soterrada sota la massa de terra i sang.

—Aixequi’s! I vingui amb mi, queda arrestat. Ja veurem què fem amb vostè. Si de mi depèn, un consell de guerra. Covardia davant l’enemic.

El comandant va apuntar Roly amb la seva arma. El noi va alçar les mans de manera instintiva i es va redreçar. Caminava ensopegant davant l’oficial.

Jack l’hauria ajudat, però al principi no va tenir cap oportunitat. Estava simplement massa cansat per pensar i terriblement esgotat per fer-hi alguna cosa. Va pensar que també el comandant havia de trobar-se al límit de les seves forces. No faria afusellar Roly, si més no de moment.

Jack va recórrer trontollant les trinxeres juntament amb altres soldats tan extenuats com ell.

—Quaranta-dos mil… —deia un—. Deien que eren quaranta-dos mil. I deu mil són morts…

Jack ja no sentia l’horror ni tampoc el triomf. Es va deixar caure al seu catre i es va deixar vèncer per la son. Aquella nit encara no el van turmentar els malsons. Ni tan sols tenia forces per tremolar de fred.

—Albert Jacka rep la Creu de la Victòria! —va anunciar un dels homes asseguts a la vora del foc—. És el primer australià! Però també se l’ha guanyat! Es va carregar pràcticament tot sol els homes de Courtney’s Post. I això que ja havien ocupat les trinxeres. Increïble!

El sol tornava a brillar sobre Gal·lípoli. Els victoriosos defensors es reunien al costat de centenars de fogueres, menjaven l’esmorzar a cullerades i intercanviaven gestes de guerra. Alguns ja es banyaven a la cala, tot i que encara feia fred. Els homes volien desempallegar-se de l’olor de sang i pólvora, i el mar era l’única banyera de què disposaven. Els turcs disparaven als nedadors sense la seva energia habitual. Normalment apuntaven sense gran entusiasme els banyistes, els quals, per la seva banda, bromejaven submergint-se abans que les bales els abatessin. Però aquell matí, els enemics recollien els seus morts. No es tractava d’una treva oficial, negociada pels generals, sinó simplement d’un acte d’humanitat. Els australians i els neozelandesos hissaven els cossos a la vora de les trinxeres i no disparaven als homes del destacament de rescat turc. Si bé apuntaven als enemics amb els seus fusells, quan veien les bandes blanques al voltant dels braços, no disparaven.

Jack havia verificat que els supervivents de la seva companyia estaven bé, que els havien donat menjar i que tenien aigua per rentar-se. Va haver d’encarregar-se d’això últim especialment. Una part dels buscadors d’or no eren gaire afeccionats a la neteja i els oficials anglesos de seguida reprenien els seus superiors quan no anaven vestits correctament. A Jack gairebé se li escapava el riure en pensar-ho. D’una banda, ordre i pulcritud; de r altra, caminar amb la sang fins als genolls. Mentrestant havien netejat les trinxeres, però Jack no podia deixar de pensar en els homes que gairebé s’havien descarnat amb el filferro espinós, ni en la cara del jove a qui gairebé havia arrencat el cap amb la pala.

Jack es va dirigir a la platja en busca de Roly. On dimonis el devia tenir arrestat el comandant?

Ja el primer sanitari a qui Jack va preguntar li va indicar el camí a la «presó».

Dels indomables grups que Austràlia i Nova Zelanda havien enviat a la guerra sorgien sense parar homes que fins i tot en el camp de batalla es passaven del límit. Sense anar més lluny, la vigília d’aquella batalla tan cruenta, dos homes havien estat detinguts per estar embriacs i només un d’ells va poder ser enviat a combatre contra els turcs al migdia. No va trigar a ser abatut d’un tret i en aquells moments es trobava a l’hospital de campanya. L’altre havia estat inaccessible fins a aquell matí i ara esperava el procés, tot i que encara no estava clar si l’inculparien per pertorbar l’ordre, per covardia davant l’enemic o per deserció. Jack va trobar la instal·lació penitenciària improvisada en una tenda de la platja, custodiada per un sergent d’edat avançada i dos soldats joves.

—A qui busca? Al gallina? Fins avui no ha recuperat el seny, ahir no estava en condicions de parlar. Estava totalment fora de si… Jo volia cridar el metge, però tots els metges estaven ocupats. Ara s’està recuperant. Es mor de vergonya i vol explicar-me tota l’estona no sé què d’una mina. —El sergent remenava tranquil·lament el te—. Pel que sembla li va caure alguna cosa al cap…

Jack se sentia alleujat; però, alhora, el fet que mantinguessin Roly sota arrest encara que el seu estat s’hagués normalitzat no presagiava res de bo.

—Què li passarà ara? —va preguntar—. El comandant Hollander…

—Si per ell fos, l’afusellaríem ara mateix. Covardia davant l’enemic… —va assenyalar el sergent—. Vol un te?

Jack va rebutjar la invitació.

—Pot fer-ho? —va inquirir, preocupat—. Em refereixo que…

El sergent va arronsar les espatlles.

—És probable que l’enviïn a Lemnos, davant un consell de guerra. Com els altres. Si els afusellessin… En el fons seria una pèrdua de temps, no troba? Crec que aniran a parar a un batalló de càstig, cosa que al final acabarà amb el mateix resultat, però abans hauran hagut de cavar unes quantes trinxeres a França.

—A França? —va repetir, horroritzat, Jack.

L’home va assentir.

—No n’hi haurà prou per formar un batalló de càstig exclusivament australià. Aquests paios són insubordinats, però, de covards, no en tenen res. Vol veure’l ara?

Jack va fer que no amb el cap. No serviria de res parlar amb Roly, no podia oferir-li cap consol. Havia de fer alguna cosa. Abans que se l’enduguessin a Lemnos! Si el procés començava, segur que no hi hauria cap manera de frenar-lo.

Jack va donar les gràcies a l’amable intendent de la presó i va córrer cap a l’hospital.

—L’hospital de campanya…? On puc trobar el comandant Joseph Beeston? —Jack es va dirigir a un cuidador qualsevol.

—El metge deu estar operant. Des d’ahir tots estan de servei… —L’home portava un ferit, força confós i amb el cap embenat, a una de les tendes—. Tots els metges estan en aquelles tendes d’allà, pregunti simplement per ell. Encara que és possible que s’hagi d’esperar. Allò és un caos!

Jack va haver de fer un esforç per entrar a les carpes on hi havia instal·lats els quiròfans improvisats. Un cuidador sortia en aquell moment amb bosses plenes de sang. Jack va distingir benes de gasa, però també membres amputats. Lluitava contra l’impuls de vomitar quan li va arribar flotant des de l’interior l’olor dolça de la sang barrejada amb els vapors d’alcohol i èter.

A la tenda, el terra estava cobert de sang, els homes no donaven l’abast per netejar-ho tot. Els metges treballaven en taules diferents, se sentien gemecs i crits.

—Comandant Beeston? —Jack es va dirigir a l’atzar a un dels metges que, amb la mascareta i el davantal posats, a penes eren reconeixibles. Davantals de carnisser…

—Allí darrere, a l’última taula de la dreta… al costat del gos… —EI metge va assenyalar amb el bisturí impregnat de sang cap a la direcció esmentada.

Jack va llançar una mirada cap allí i va reconèixer Paddy. El gosset es trobava al racó més allunyat de la tenda i se’l veia molt alterat. Panteixava i tremolava quan arribaven des de fora les fogonades. Gairebé li va fer pensar en Roly.

—Comandant Beeston? Puc… puc parlar amb vostè un segon?

El metge va fer mitja volta i Jack va distingir una mirada esgotada darrere dels vidres gruixuts de les ulleres. El davantal de Beeston estava ple de sang, tenia els braços ensangonats fins als colzes. Semblava intentar desesperadament apedaçar una cosa dins els budells del seu pacient.

—El conec…? És clar, soldat McKenzie! Caporal, vull dir! Felicitats! —EI comandant Beeston va apuntar un somriure feble.

—Hauria de parlar un moment amb vostè —va dir Jack, nerviós. Estava segur que ben aviat salparien vaixells hospital cap a Lemnos. Algú podia tenir la idea d’enviar-hi els reclusos.

—Va bé —va respondre el metge de campanya—. Però ara no. Ha d’esperar. Quan… quan acabi amb això, faré un descans. En algun moment arribaran reforços de Lemnos, aquí no donem l’abast. En qualsevol cas… esperi’m al «casino» o com sigui que anomenin aquella cabanya. Qualsevol li indicarà on és. I si s’hi atreveix, emporti’s Paddy. No trigarà gaire a patir un col·lapse… —Beeston va tornar a concentrar-se en el pacient.

Jack va intentar que el gos abandonés el seu racó. L’animal gemegava. Jack va aconseguir lligar-lo amb una corda, va avançar arrossegant la panxa dos passos cap a ell i llavors el va convèncer perquè sortís de la tenda. Paddy es precipitava cap als vaixells.

«Un gos llest —va observar Jack—. Són molts els que avui voldrien ser allí. I ara, on és el casino?».

El qualificatiu de «cabanya» que havia fet servir el comandant Beeston s’ajustava molt més al cobert de lona i taules d’encofrat on els metges feien, entre operació i operació, breus descans. Jack hi va treure el nas. En aquell moment un oficial de sanitat dormia profundament en un catre i un jove metge de cabells foscos feia un bon trago de whisky, després es va remullar la cara amb aigua d’una palangana i va sortir corrents.

Jack va decidir esperar fora de la tenda i es va entretenir fent un parell d’exercicis d’ensinistrament amb Paddy. El gos es va tranquil·litzar i obeïa de bon grat les seves indicacions. També a Jack li va anar bé aquella distracció. Durant una estona va aconseguir oblidar les imatges de la lluita cos a cos a la trinxera.

—Noiet llest! —va elogiar Jack el petit i satisfet gos sense raça. De sobte, es va sentir absorbit per una intensa nostàlgia. Què l’havia mogut a abandonar Kiward Station, els collies i les ovelles per ficar-se allí, al cul del món, i disparar trets a homes amb els quals no tenia cap tracte?

—Té bona mà amb els gossos! —va exclamar el comandant Beeston impressionat, quan va aparèixer dues hores després, encara més esgotat que abans. Hi havia hagut més operacions que les que ell volia fer—. Hauria d’haver deixat Paddy al vaixell. Acostumo a dormir-hi… Però ahir…

—Ahir tots vam arribar al límit de les nostres forces —va prosseguir Jack—. Uns més que altres…

—Passi! —El comandant Beeston li va sostenir obert l’accés a la tenda i va córrer a buscar una ampolla de whisky. Seguia sent prou formal per omplir dos vasos—. Desitjava alguna cosa?

Jack sí que desitjava alguna cosa.

—I què puc fer jo per vostè? —va preguntar el metge de campanya.

Jack li ho va explicar.

—No ho sé… bé, estic en deute amb vostè, però aquí tampoc no necessito un covard. I covardia davant l’enemic…

El comandant Beeston va fer un glop de whisky. Jack va sacsejar el cap.

—El soldat O’Brien no és un covard. Al contrari, després del combat del cap Helles el van elogiar per haver retirat dos ferits de les línies enemigues. I durant l’assalt d’aquell turó increïble també va lluitar al front. Però té claustrofòbia. Perd el cap a les trinxeres.

—Les nostres tropes de rescat també han de ficar-se a les trinxeres —va objectar Beeston.

—Però al ras. I just per això ningú no es disputarà el seu lloc, oi? —va preguntar Jack—. Deixant de banda que segur que vostè no vol que el noi treballi amb la divisió de rescat. Un assistent experimentat…

Beeston va arrufar el nas.

—Té experiència com a sanitari el jove?

Mitja hora més tard, el comandant Beeston sol·licitava formalment al comandant Hollander que posés a disposició del servei sanitari el soldat Roland O’Brien.

—Seria una llàstima enviar-lo a una companyia de càstig, comandant! Segons el seu amic, aquest individu és un assistent amb experiència, el va instruir una infermera de la guerra de Crimea. És una Florence Nightingale en home. A aquest no el farem treballar a França!

Una hora més tard, Jack McKenzie respirava tranquil: Roly estava salvat. No obstant això, va escriure a Tim Lambert a Greymouth. Valia la pena tenir una altra opció.

A continuació va escriure a Glòria. No volia ser un llast i no sabia si realment volia enviar aquella carta. Però si no parlava amb algú de la guerra, es tornaria boig.