1

Un cop es van haver assecat del tot les seves pertinences, Glòria es va encaminar cap a la ciutat. Estava gairebé morta de gana. Començava a refrescar i necessitava alguna cosa per menjar i un lloc on dormir. El primer, almenys, no era complicat. La ciutat portuària vessava de restaurants, salons de te i paradetes al carrer. Glòria va procurar mantenir-se allunyada del port i el barri xinès, que solia estar-hi a prop. També va evitar els locals on els homes eren majoria, sense importar-li l’aroma que sortia dels fogons.

Al final es va decidir per un petit saló de te en el qual una dona servia les taules. Probablement només hi hauria entrepans, però era millor que exposar-se a les mirades de cambrers o clients masculins. El saló de te estava gairebé buit, només un parell de vells seien a les taules i xerraven o llegien el diari. El seu aspecte no era perillós. Glòria es va relaxar. Per a la seva sorpresa, no tan sols hi havia menjar fred, ja que va veure que un parell de parroquians prenien un caldo espès. Tal vegada eren clients fixos que cada dia menjaven allí? Glòria va assenyalar amb timidesa el plat d’aquells homes per demanar el mateix. En realitat hauria d’estar acostumada a menjar als restaurants, ja que els Martyn anaven sovint als establiment de moda d’Europa, però ella sempre havia odiat la deferència dels cambrers i sobretot l’interès dels altres comensals cap a la seva famosa mare.

En aquell lloc, però, no es necessitava etiqueta i el servei era amable sense ser submís. La cambrera va portar a Glòria un gran plat de caldo i va observar, complaguda, com aquell noi se’l prenia.

Amb un somriure gairebé de complicitat li va servir una segona ració.

—Menja, petit, estàs mort de fam. Què has fet? Has vingut nedant fins aquí des d’Indonèsia?

Glòria es va ennuegar.

—Com ho sap…?

—Que surts d’un vaixell? No costa gaire d’endevinar. En primer lloc, aquesta ciutat és un poble. M’hi hauria fixat abans en un noi tan guapo com tu. I, a més, tens aspecte de mariner acabat de desembarcar. Els cabells et demanen a crits un barber, petit! Amb la barba encara no has arribat gaire lluny… —La dona va riure. Era grassoneta, fresca com una rosa i se la veia bonassa—. Però has pres un bany. Això diu molt de tu. I encara no beus whisky. Tot molt digne d’elogi. És la teva primera paga?

Glòria va assentir.

—Però va ser horrible —se li va escapar—. Jo… jo vull quedar-me a terra.

—Et mareges? —La dona va moure el cap comprensivament—. Quan jo tenia la teva edat, vam emigrar d’Anglaterra a Down Under. T’ho ben juro, em vaig passar mig viatge abocada a la borda! Per ser mariner s’hi ha de néixer. I ara quins plans tens?

Glòria va arronsar les espatlles. Llavors es va armar de valor.

—Sap vostè potser on… on podria trobar un lloc per dormir? —va preguntar—. No tinc gaires diners, però…

—Ja m’ho imagino, t’hauran pagat unes poques monedes, els molt bandarres! I, a més, no et deuen haver donat gaire menjar, se’t marquen els ossos. Per mi, pots tornar demà, et donaré un bon esmorzar. Vaig tenir un noi com tu, però ara ha crescut i treballa a la construcció del ferrocarril. No és que es guanyi gaire, però a ell li agrada córrer món. I pel que fa a això de dormir… el reverend de l’església metodista té un parell d’albergs per a homes. Qui pot, ofereix una petita contribució, però si no tens diners ningú no et dirà res. L’únic que has de fer és resar, és clar. Als matins i a les nits…

Glòria feia mesos que no resava, ni tan sols abans de l’infeliç viatge. A William i Kura tant els feia si la seva filla assistia o no a missa. Ells mateixos no trepitjaven l’església, i la jove anava de mala gana a la missa de Sawston. Quan veia el reverend Bleachum se li apareixia davant els ulls la imatge de la sagristia: un sacerdot amb els pantalons abaixats a sobre d’una dona de la seva pròpia congregació. Això deu minuts abans de jurar fidelitat a una altra. Glòria no estava segura de creure en Déu, però no hauria donat ni un cèntim per la integritat dels seus servidors a la Terra.

Inquieta, ateses les circumstàncies, la noia es va introduir a l’església de Knuckey Street, un edifici bastant senzill. El reverend, un home alt i ros, celebrava una missa poc concorreguda. Va esguardar, angoixada, els tres homes d’aspecte esparracat que hi havia a la segona fila. Serien aquests els hostes de la pensió?

Glòria va resar obedientment, però no va cantar amb el cor final. «Jack Arrow» encara era jove, però ja hauria d’haver canviat la veu. Quan la missa va haver acabat, va sortir a trobar-se amb el reverend i li va explicar atropelladament la història de la dona del saló de te: se suposava que «Jack», nascut a Nova York, havia embarcat àvid d’aventures rumb a Darwin. El capità l’havia explotat, els altres homes de la tripulació eren desagradables…

—Pel teu aspecte, també podrien haver estat massa agradables —va observar amb ironia el reverend—. Has de donar gràcies a Déu per haver-ne sortit sa i estalvi en cos i ànima.

Glòria no va entendre a què es referiria, però tot i així es va ruboritzar.

El reverend va fer un gest comprensiu.

—Es nota que ets un bon noi —va deduir del sentiment de vergonya que el presumpte noi semblava conservar—. Però hauries d’anar-te a tallar els cabells. Avui a la nit dormiràs aquí, després ja veurem.

Davant tanta amabilitat, Glòria gairebé s’havia fet la il·lusió de tenir una habitació individual, però la pensió d’homes consistia en un dormitori comú. En una petita i inhòspita habitació s’amuntegaven cinc lliteres. L’únic adorn el constituïa un crucifix que penjava de la paret. Glòria va elegir un llit al racó més apartat i esperava que la molestessin poc, però, en avançar la nit, l’habitació es va anar omplint d’«hostes» de diferents edats. Una vegada més, Glòria es va trobar immersa en un malson de suor i cossos d’homes sense rentar. Almenys no se sentia olor de whisky, sens dubte gràcies al control del reverend. Uns quants homes jugaven a cartes, els altres conversaven. Un home gran, que havia elegit la llitera de davant Glòria, va intentar parlar amb ella. Es va presentar amb el nom de Henry i li va preguntar com es deia ella. Glòria responia amb monosíl·labs, encara amb més basarda que quan va parlar amb el reverend. Havia demostrat que era la forma de procedir correcta. Henry, mariner, òbviament, no es va empassar la història com l’ingenu pastor sense plantejar preguntes.

—Un vaixell de Nova York a Darwin? Això no existeix, noi! Hauria de navegar mig món…

Glòria es va ruboritzar.

—Jo… ells… ells volien arribar abans a Indonèsia —va titubejar—. Per carregar no sé què…

Henry va adoptar una expressió incrèdula, però es va posar a explicar aventures de les seves pròpies travessies, totes relacionades amb la seva suposada i infinita soledat a bord. Glòria no l’escoltava. Ja es penedia de ser allà, encara que a «Jack», naturalment, no l’amenaçava cap perill.

O sí? Quan els llums d’oli, que fins a aquell moment havien emès una llum somorta, es van apagar i Glòria es va arraulir sota una flassada per dormir, va notar la carícia cautelosa d’una mà a la galta. Va haver de reprimir-se per no llançar un crit.

—T’he despertat, Jack? —la veu de Henry, una mica atiplada per ser d’un home, va ressonar molt a prop de la cara de la jove—. He pensat que ja que ets un noi tan dolç… potser em donaries una mica d’escalfor aquesta nit…

Glòria es va aixecar precipitadament, espantada.

—Deixa’m en pau! —va xiuxiuejar contundent sense atrevir-se a cridar. La pitjor imatge que li passava pel cap en aquell moment era la de tots aquells homes abraonant-se sobre seu—. Fora! Vull dormir sol!

—No diré res al reverend del vaixell a Darwin… A ell no li agrada gens que li expliquin mentides.

Glòria tremolava. En el fons tant li feia el que li expliqués al reverend. De totes maneres ara el que volia era anar-se’n. Però si la forçava a «ser simpàtica» amb ell, la descobririen. Si els homes esbrinaven que era una noia… Amb el valor que li donava la desesperació va etzibar a aquell tipus un cop de genoll a l’entrecuix.

—Fora! —va rugir.

Massa fort. Els homes es van moure al seu voltant, però per a sorpresa de la noia van prendre partit a favor seu.

—Henry, tros de porc, deixa el noi en pau! Ja has sentit que no vol saber res de tu!

Henry va gemegar i Glòria va aconseguir apartar-lo d’una empenta del caire del llit. L’home va anar a toquetejar una altra persona.

—És que no n’has tingut prou, marica fill de puta? A veure si et guanyes una bona pallissa…

Glòria no ho entenia tot, però va respirar alleujada per primera vegada. Malgrat tot, però, com que no volia córrer més riscos, es va retirar amb la roba de llit al bany, que estava net, i va tancar amb baldó. Allà es va arraulir sota la manta, al més lluny possible del vàter. Al matí va abandonar el recinte de l’església abans que ningú es despertés. No va deixar cap donatiu, sinó que va invertir tres dels seus preuats dòlars en un ganivet i una beina que pogués lligar-se al cinturó dels pantalons. En el futur, no tornaria a agafar el son si no era amb aquella arma a la mà.

Tot seguit s’havia d’ocupar dels polls. Glòria ja s’havia adonat el dia abans que la breu capbussada al mar no els havia aniquilat. Una mica vacil·lant va entrar en una farmàcia i va preguntar en veu baixa si tenien algun remei que fos al més barat possible.

L’apotecari va riure.

—El més barat seria tallar-te el cap, noi. De totes maneres, et fa falta un bon tall de cabells, sembles una noia! Ja t’ho dic jo, si no hi ha cabells, no hi ha polls. I després t’espolses el cap amb això. —Li va allargar un remei per sobre del taulell.

Glòria va adquirir les pólvores per un parell de cèntims i va buscar una barberia. Una vegada més es va desprendre dels seus rissos i en aquesta ocasió del tot. Ni ella mateixa no es reconeixia quan es va mirar al mirall.

—Desperta, noi! —va exclamar rient el barber—. Són cinquanta cèntims.

Glòria se sentia estranyament alliberada quan es va dirigir cap al saló de te. Necessitava urgentment un bon esmorzar i estava disposada a pagar. Però la seva nova amiga va mantenir la paraula i li va omplir generosament el plat de mongetes, ou i cansalada sense demanar-li res a canvi. Tot i així, la va entristir que «Jack» ja no lluís aquells cabells tan bonics.

—Una mica més curts hauria estat bé, però una pelada així! A les noies no els agradarà, fill.

Glòria va fer un gest d’indiferència. N’hi havia prou que el seu aspecte no molestés els seus possibles patrons…

Trobar feina va resultar una tasca difícil, sobretot perquè Glòria no s’atrevia a anar al barri del port. Als molls n’hi havia molta, de feina. Sempre es necessitava gent que ajudés a carregar i descarregar mercaderies, però Glòria buscava una ocupació al centre de la ciutat, i trobar-la allà era complicat. La majoria de nois de l’edat de «Jack» treballaven d’aprenents. Els desgraciats com «Jack», que no eren de la ciutat i del bon comportament dels quals ningú no responia, eren tractats amb desconfiança. Després de passar mig dia buscant en va, Glòria gairebé desitjava no haver abandonat tan de pressa l’església metodista. Sens dubte el reverend l’hauria ajudat, però el temor que li inspiraven Henry i els altres homes era més fort. Al final va invertir uns pocs cèntims més dels seus preuats diners a llogar una habitació en una petita pensió. Per primera vegada en mesos va dormir tranquil·la, sola i sense cap amenaça, entre uns llençols nets. L’endemà va tenir sort i va poder substituir un noi dels encàrrecs que per alguna raó no havia aparegut al seu lloc de treball. Va transportar un parell de cartes i paquets d’un despatx a un altre i va guanyar prou per conservar l’habitació una altra nit més. Els dies que van seguir se’ls va apanyar fent treballs ocasionals, però, quan al cap d’una setmana va fer balanç, va patir una decepció. Dels seus deu dòlars n’hi quedaven encara quatre, però no havia aconseguit estalviar ni un cèntim del que havia guanyat treballant. Per tant, no podia ni plantejar-se seguir el viatge a Sydney, tret que emprengués el camí a peu.

Al final, això és el que va fer. A Darwin no hi havia feina per a «Jack». Glòria va seguir la costa i va intentar trobar feines temporals en pobles més petits. Imaginava que sens dubte hi hauria granges que necessitessin un mosso de quadra o pescadors als quals els fes falta algú que els ajudés a pescar.

Per desgràcia, s’havia fet falses il·lusions. Dues setmanes més tard, «Jack» ja havia recorregut cent seixanta quilòmetres i s’havia gastat tots els diners que li quedaven. Desanimada, va deambular pels carrerons d’una diminuta ciutat portuària. Una vegada més ignorava on dormiria aquella nit i de nou la gana la torturava. Però només li quedaven cinc cèntims i amb aquella quantitat no podia comprar res, ni tan sols no es podia permetre ni una cofurna llardosa com la que tenia al davant en aquells moments.

—Eh, xaval, vols guanyar-te uns calerons?

Glòria es va sobresaltar. Un home es dirigia cap a aquella taverna tan sospitosa. En la foscor no li podia veure la cara, però de sobte una mà li va estirar els pantalons.

—Sóc… sóc un noi —va xiuxiuejar Glòria, buscant el ganivet—. Jo…

L’home va riure.

—Això espero! Les noies no m’agraden. Busco un noi guapo que em faci companyia aquesta nit. Vine, et pagaré bé…

Glòria va mirar al voltant, aterrida. L’home li barrava el pas, però no semblava que li volgués fer mal. Si feia marxa enrere…

Glòria va fer mitja volta i va fugir cames ajudeu-me. Va córrer fins a quedar-se sense alè, després gairebé es va desplomar en un pont. Travessava un riu que desembocava allí, al mar. Potser era una llacuna… Glòria no ho sabia amb certesa, però tant li feia. Tenia la impressió que la cosa anava de mal en pitjor. Entre el pont i l’escullera hi havia un parell de noies que remenaven el cul lleugeres de roba.

—Què, maco? Busques companyia per a aquesta nit?

Glòria va tornar a sortir corrent. Va acabar sanglotant en una platja. Potser hi havia cocodrils. Però semblaven inofensius comparats amb els animals de dues cames amb els quals havia ensopegat fins ara.

Glòria va jeure tremolosa a la sorra una estona, però després va reflexionar. Havia de marxar, havia de deixar Austràlia. Tanmateix, no semblava que hi haguessin esperances de guanyar diners per al viatge de manera honrada. «Jack» podia anar tirant amb feinetes ocasionals, però ni pensar-ho de pagar-se el passatge cap a Nova Zelanda.

«Fas simplement el que millor saps fer…». Aquestes havien estat les cíniques paraules del cambrer.

Glòria va gemegar. Era incontestable: l’única tasca per la qual li havien pagat havia estat per «ser simpàtica» amb els homes. Sense els deu dòlars de Harry no hauria sobreviscut aquells dies i, si treballava per compte propi, era obvi que fent el que feia podia guanyar diners. «El tipus s’ha fet d’or amb tu», havien dit tant el cambrer de Harry com el jove fogoner de Richard Seaton. Malgrat això, Jenny no li havia semblat especialment rica…

Glòria es va redreçar. No tenia cap més remei, havia d’intentar-ho, malgrat que fos perillós… Les altres noies no s’alegrarien de tenir competència, és clar. Encara que, d’altra banda, segons Jenny, hi havia moltes coses que una puta normal no feia o només feia a desgrat seu. Si bé sentia vergonya, dolor i por quan havia de fer segons quines coses, no hi havia res que els homes del Niobe no li haguessin exigit. Llavors havia sobreviscut, així que també ara ho aguantaria.

Glòria estava marejada, però va buscar dins el farcell de «Jack» l’únic vestit que tenia. Plena de repugnància, se’l va posar i es va dirigir cap al pont.