8

També sobre el poblat maori va brillar de nou el sol aquella tarda i els homes es van reunir per sortir a caçar. És probable que cap d’ells no sabés amb exactitud on havia decretat Tonga un tapu i on no, però el primogènit del cap anava al capdavant del grup.

A la nit va informar el seu pare sobre els ramats que pasturaven al voltant de l’Anell dels Guerrers de Pedra.

—No, no és pura casualitat. Hi ha centenars d’animals. Miss Gwyn ha faltat a l’acord pactat.

L’endemà al matí, Tonga, amb un destacament d’homes, es va dirigir a Kiward Station.

Gwyneira McKenzie dormisquejava sobre uns papers al despatx. En els últims temps això li succeïa amb freqüència. Estava cansada i ja no era capaç de prestar l’atenció necessària a tots els comptes, les factures i els justificants. La comptabilitat l’havia avorrit tota la vida. Ja feia temps que havia considerat la possibilitat de forçar Jack o Glòria a encarregar-se d’aquest assumpte. Però fins a per a això li faltava energia. Posava les seves esperances més aviat en la jove esposa de Maaka. Al cap i a la fi havia treballat amb Greenwood. Segur que se’n sortia amb el paperam.

—Miss Gwyn?

Gwyneira va sortir del seu somni i, horroritzada, va veure davant seu uns guerrers reals, armats fins a les dents. És clar que de seguida va reconèixer Tonga, però abans que arribés a increpar-lo, havia de calmar el seu cor desbocat.

—Tonga? Què hi fas aquí?

—El que em porta aquí són els esperits dels nostres morts —va respondre Tonga amb veu greu.

Gwyneira va sentir que una ràbia antiga es despertava dins seu. Què s’havia cregut aquell impertinent, en irrompre a casa seva d’aquella manera i donar-li un ensurt de mort?

—Sigui el que sigui el que et porta aquí, podria haver esperat tranquil·lament fins que Kiri o Moana t’anunciés! És una falta d’educació presentar-se així sense més ni més i…

—Miss Gwyn, la nostra demanda és urgent!

Els ulls de Gwyneira van centellejar.

Tonga i els seus homes omplien el petit despatx, que abans havia estat una sala de rebre visites. Els guerrers es veien ridículs i fora de lloc entre els elegants i clars mobles lacats, i estaven molt lluny d’espantar Gwyneira.

—I això? Com és? Hi ha la possibilitat de ressuscitar els esperits, espantant una anciana? —La dona estava furiosa de veritat.

Tonga va contraure la boca, enfadat.

—No blasfemi! Lamento, naturalment, haver-la despertat. —La formació britànica de Tonga va tornar a manifestar-se. En sis anys de formació amb Helen O’Keefe havia après unes maneres que no s’oblidaven fàcilment.

Gwyneira es va aixecar dignament de la cadira del seu escriptori, va agafar el portaploma i va reproduir els gestos de la gerent d’una granja ocupada en assumptes importants.

—Sigui com sigui, Tonga…

—Cap. —Tonga li va recordar el tractament formal.

Gwyneira va posar els ulls en blanc.

—Com és possible que sempre vegi davant meu el nano que amb pantalons curts i els peus descalços solia demanar-me caramels quan arribava a Kiward Station?

Els homes van riure darrere Tonga.

El cap els va llançar una mirada amenaçadora.

—D’acord, cap. Què diuen els esperits? —va preguntar Gwyn, donant senyals d’impaciència.

—Vostè ha trencat al pacte, Miss Gwyn. Les ovelles de Kiward Station estan pasturant en els llocs sagrats dels Ngai Tahu.

Gwyneira va sospirar.

—Una altra vegada? Ho sento, Tonga, però tenim molt poca pastura. Quan estan famolencs, els animals es tornen més enginyosos. Encara que mirem d’anar de pressa, s’escapen abans que hàgim reparat els tancats. On han entrat aquesta vegada? Enviarem un home perquè els porti de nou aquí.

—Miss Gwyn, no es tracta d’un parell de dotzenes d’ovelles esgarriades. Es tracta de milers d’animals que han estat conduïts a propòsit a les nostres terres.

—A les vostres terres, Tonga? Segons la resolució del governador… —A Gwyneira se li havia esgotat la paciència.

—Terres santes, Miss Gwyn! I una promesa que vostè ha trencat! Recordi que em va garantir…

Gwyneira va assentir. Tonga havia demanat un parell de favors quan havia permès que James fos enterrat al cercle de pedres. Kiward Station tenia pastures per donar i vendre, i Gwyn havia promès de bon grat deixar verges un parell més dels suposats santuaris maoris. Malgrat tot, en els últims anys s’hi havien anat sumant altres llocs sagrats.

—Estic segura que ha estat una distracció, Tonga —va sospirar—. Potser un dels nous pastors que hem contractat…

—Potser Glòria Martyn! —va bramar Tonga.

Gwyneira va arrufar el nas.

—Tens alguna prova d’això? —Estava furiosa amb Tonga, però si Glòria realment s’havia atrevit a contravenir les seves ordres expresses…

Tonga la va mirar amb fredor.

—M’hi jugo el que vulgui que no costarà trobar les proves. Pregunti-ho als estables, segur que algú haurà vist o sentit alguna cosa.

Gwyneira li va dirigir una mirada colèrica.

—Jo mateixa ho preguntaré a la meva besnéta. Glòria no em mentirà.

Tonga va esbufegar.

—Glòria no és coneguda precisament per la seva rectitud. Els seus fets contradiuen les seves paraules. I no respecta el raja.

Gwyneira va dibuixar un somriure pervers.

—T’ha contrariat? Em sap greu de debò per tu. I davant tota la tribu, pel que he sentit a dir… És veritat que no va voler casar-se amb el teu fill? L’hereva de Kiward Station?

Tonga es va redreçar i, amb el cap ben alt, va fer el gest de girar cua.

—Encara no està tot dit sobre l’herència de Kiward Station! De moment, Glòria tampoc no s’ha decidit per cap pakeha. Qui sap el que ens depararà el futur!

Gwyneira va sospirar.

—Per fi una frase amb què estic completament d’acord. Mantinguem-nos a l’expectativa, Tonga, i deixem de fer plans absurds. Pel que sé, el mateix aconsellen els vostres esperits. Jo m’ocupo de les ovelles.

Tonga es va tranquil·litzar. Però no va marxar sense dir l’última paraula.

—Així ho espero, Miss Gwyn. Fins que no s’aclareixi aquest assumpte, no hi haurà cap home dels Ngai Tahu que aparegui per Kiward Station. Ens ocuparem de donar menjar als nostres ramats i de conrear els nostres camps.

Dit això, va marxar, orgullós, al capdavant de la seva delegació cap a l’entrada principal de la mansió.

Gwyneira va cridar Glòria.

—No importa quines eren les vostres intencions ni el que és o no és tapu! —cridava Gwyneira feta una fúria, mentre Glòria i Jack s’estaven davant seu com dos nens que s’han guanyat un regany. Tots dos s’avergonyien de la seva actitud submisa, però quan Gwyneira s’ho proposava encara aconseguia treure foc pels queixals—. No hauríeu d’haver passat per alt les meves indicacions! Tonga s’ha plantat aquí i jo no sabia res de res! Què li podia dir?

—Que, en cas d’urgència, vas haver de faltar per un temps molt breu a la promesa que li vas fer en unes condicions totalment diferents —va aclarir Jack—. Et sap greu, però tens tot el dret del món.

—Jo no he faltat a la meva promesa! —va exclamar Gwyneira dignament.

—Però la teva besnéta i hereva sí. Després d’acordar-ho amb la ministra plenipotenciària dels déus, si em permets dir-ho així. Rongo Rongo va donar la seva benedicció…

—Aquí no es tracta de la benedicció de Rongo Rongo, sinó de la meva! —va replicar Gwyneira—. Glòria no té cap mena de poder de decisió. I tu has renunciat al teu lloc de capatàs, Jack! Així que no em vinguis amb exigències! Demà mateix porteu les ovelles a la muntanya! O no, vosaltres dos us quedeu a casa. Vés a saber què us pot passar pel cap…

—Arrest domiciliari, àvia Gwyn? —va preguntar Glòria amb insolència.

Gwyneira la va mirar enfadada.

—Si vols anomenar-ho així… Et comportes com una nena petita. Així que no et queixis quan et tracten com si ho fossis.

—Hauríem d’haver-ho manejat d’una altra manera —va dir Jack, mentre tots dos contemplaven sense poder fer res com Maaka i els pastors pakeha que havien quedat reunien primer les ovelles i després les conduïen cap a l’oest—. De fet, té una mica de raó. Hauríem d’haver actuat amb franquesa.

—No té raó —va replicar Glòria amb un gest d’impaciència—. I per a ella, ja no es tracta de les ovelles ni del tapu ni de res de tot això. Tot ha passat tal com havíem previst. La suposada profanació ja s’havia produït i la terra no era verge. I si Tonga ja no volia enviar-nos cap més treballador… D’acord, llavors tampoc no hauríem disposat de gent suficient per treure les ovelles del tapu. L’àvia Gwyn hauria aconseguit que Tonga s’ofegués amb la seva pròpia corda. Però no ho volia. Volia penjar-me a mi!

Gwyneira es preguntava com havia arribat a sortir tot de mare. Estimava Glòria amb tota la seva ànima i, no obstant això, no feia més que barallar-s’hi. Però és que no suportava aquell odi en els ulls de la noia ni aquella expressió amarga, que li recordava el seu fill Paul, i que sorgia cada vegada més sovint a mesura que Glòria es feia gran. Abans era diferent. Abans també solia veure l’expressió dolça de Marama en els trets de la noia.

Aquell dia, Gwyneira no havia aguantat estar-se tancada a casa. Glòria i Jack es parapetaven en les seves respectives habitacions i, per acabar-ho d’adobar, el seu fill no feia més que baixar caixes i més caixes amb les pertinences de Charlotte. Això li va recordar dolorosament el temps en què Jack i Charlotte havien estat feliços, temps en què dins la casa ressonaven les rialles i s’esperava l’arribada de criatures. Ara, en canvi, només hi regnava la tristesa i el ressentiment. Gwyneira passejava a través dels estables i corrals buits. Tots els homes eren a la muntanya, només s’havien quedat amb ella uns quants pakeha que es reunien, sarcàstics, al voltant de Frank Wilkenson. Per sort, Maaka encara no havia marxat. El capatàs havia anat a treballar com cada dia malgrat l’ordre del seu cap. També havia intentat que Gwyneira canviés de decisió.

—Miss Gwyn, de moment sembla que fa bo, però pot variar, acaba de començar octubre. Els animals estan acabats d’esquilar, si torna a baixar la temperatura no aguantaran ni dues setmanes a la muntanya. Deixi que Tonga protesti, ja es tranquil·litzarà una altra vegada!

—No es tracta de Tonga —va insistir Gwyneira—, es tracta de la meva autoritat. Jo compleixo les meves promeses i exigeixo que les meves indicacions es compleixin. Així, doncs, te’n vas ara, Maaka, o prefereixes que demani a Wilkenson que condueixi ell les ovelles?

Maaka havia fet un gest de resignació. I Gwyneira se sentia més sola que mai. Es va dirigir als cavalls i els va posar una mica de fenc. Glòria s’ocupava d’alimentar els animals, era d’esperar que ho fes. Des de la seva última enganxada, la noia, morruda, no sortia de l’habitació, però els cavalls li agradaven molt.

Gwyneira, abstreta, va acariciar el cap de Princess, l’euga poni. Tot havia començat amb ella. Gwyneira es va maleir una vegada més per haver permès que Glòria es fotografiés a cavall de l’animal com una nena assilvestrada. Seguia estant convençuda que això havia estat el desencadenant que els Martyn pensessin que la petita no rebia suficient formació. I després, el segon error… Gwyneira recordava massa bé l’expressió de Glòria quan havia preguntat pel poltre de Princess. Jack li havia promès el cavall. Com havia pogut ella regalar-lo a Lilian? I ara aviat arribaria un altre poltre pel qual Glòria no mostrava el més mínim interès.

Gwyneira va acariciar el cavall.

«Es probable que tot sigui per culpa meva», va sospirar. «Segur que tu no en tens la culpa».

En aquell moment ignorava que Princess seria, al cap de pocs dies, la causa d’una nova topada.

Els homes havien tornat de la muntanya i tornava a ploure. Es tractava d’una càlida pluja de primavera, però no per això menys molesta. Els treballadors romanien a l’herbera i jugaven a les cartes. Jack seguia revisant els apunts de Charlotte, però Glòria suposava que a ell li succeïa el mateix que a ella amb les cartes de Gal·lípoli. Era simplement insuportable fer-ho tot d’una sola vegada. Era probable que Jack passés el temps a les habitacions de Charlotte immers en els seus pensaments i sense fer res.

Glòria, per la seva banda, intentava atenir-se a una mena de rutina. Si s’estava tancada a l’habitació tot el dia, omplint quaderns amb aquells dibuixos tan lúgubres, s’acabaria tornant boja. Així que ensinistrava, aplicada, els gossos i portava Ceredwen a passejar. Princess aviat pariria el poltre…

La noia, que en aquell moment passava pel pati a cavall, va fer una ullada als corrals. L’euga poni es trobava entre dos cobs en un tancat el terreny del qual, abans cobert d’herba, s’havia convertit en un fangar intransitable. Per a les eugues cobs, això no era gaire important. Passejaven per allí estoicament i es protegien de la pluja i el vent gràcies a un espès pelatge. Princess, ben al contrari, feia la impressió d’estar incòmoda. Glòria va veure que tensava el llom i tremolava. Va pensar que passava alguna cosa.

Glòria va recórrer al primer treballador que va trobar als corrals. Era Frank Wilkenson. Pel que semblava havia sortit un moment per anar al bany i tornava a la timba que els homes jugaven a l’herbera.

—Mr. Wilkenson, podria, sisplau, treure Princess i donar-li una mica de civada? Després la taparé, està tremolant de fred.

Wilkenson va somriure, desdenyós.

—Miss Glòria, els cavalls no tremolen de fred. —Va accentuar el «Miss» com si aquella fórmula cortesa no correspongués a la jove—. I no ens sobra el farratge, està racionat.

Glòria va aplegar tota la seva paciència.

—Els seus cavalls de tir i els welsh cobs no es moren de fred. Però Princess té una bona part de pura sang, la pell suau, el pelatge sedós i a penes té pèl als flancs. Aquests cavalls es queden calats fins als ossos quan plou tant de temps. Així que, sisplau, guardi al cavall.

Wilkenson va riure. Glòria es va adonar, sobresaltada, que estava begut. Tampoc els altres homes, que mentrestant havien advertit que alguna cosa succeïa i els miraven des dels coberts, no estaven sobris.

—I si ho faig, Miss Pocahontas? Jo què hi guanyo? Tornarà a ensenyar-nos la seva faldilleta de lli sec?

Va allargar la mà somrient cap als cabells humits de Glòria i va recargolar un floc entre els dits.

Glòria va buscar el ganivet, però no el portava al damunt. Just aquell dia… S’havia oblidat de treure’l de la butxaca de la seva vella jaqueta de pell i de ficar-lo dins l’impermeable. A més, s’havia tret el pesat i mullat abric encerat quan portava el cavall a l’estable. Glòria es va maleir per la seva falta de precaució. Havia començat a sentir-se segura. Un error per part seva.

—Tregui’m les mans de sobre, Mr. Wilkenson! —Va parlar amb tota la fermesa i autodomini que li va ser possible, però la veu li va tremolar.

—Vaja, i si no ho faig? Em llançaràs una maledicció, princeseta maori? Ho suportaré. —En un batre d’ulls la tenia agafada pels braços—. Vine, Pocahontas! Fes-me un petó! A canvi, et guardaré el teu cavallet!

Glòria va començar a agitar el cap d’un costat a un altre i va mossegar l’home que la premia ara rient contra un parell de bales de palla. Nimue i els cadells bordaven, Ceredwen canviava, inquieta, el pes d’un casc a r altre. Els homes cridaven, divertits, dins l’herbera.

De sobte, la porta es va obrir de bat a bat. Jack McKenzie era a l’entrada, amb Princess fent giravolts. Estirava l’euga amb una corretja. Per una fracció de segon es va quedar mirant l’enrenou que hi havia a l’estable, després es va plantar en dues gambades al costat de Glòria mentre el poni tornava cap a fora, perplex. Jack va fer girar Wilkenson i no s’ho va pensar dues vegades: el ganxo de dreta va encertar-lo de ple.

—Vostè no guardarà res —va declarar—. Queda acomiadat ara mateix.

Wilkenson va semblar considerar per uns segons la idea de tornar el cop. No era més alt que Jack, però pesava uns quants quilos més i sens dubte era més fort. Però després va pensar que era massa arriscat ficar-se amb el fill de Gwyneira. Va retrocedir i va mostrar un somriure burleta.

—I qui diu que la rateta s’hagi quedat de braços plegats? —va preguntar.

Jack va tornar a etzibar-li un cop de puny, tan de pressa i amb tanta precisió que va trobar per segona vegada desprevingut Wilkenson. Glòria va agafar instintivament un ganivet que penjava al costat de la porta de l’herbera per deslligar les gavelles. Una brillantor de bogeria relluïa en els seus ulls. Es va acostar a Wilkenson, que en aquells moments feia esforços per aixecar-se. Havia caigut malament i semblava haver-se fet mal al braç dret, així que intentava ajudar-se amb l’esquerre.

—Au, va, nena, podem parlar-ho…

Glòria semblava estar a quilòmetres de distància. S’acostava lentament cap a l’home amb el ganivet a la mà, com si hagués de complir una missió sagrada.

Jack va percebre la brillantor en els seus ulls. La coneixia. Amb aquella mirada fanàtica, però en el fons buida, els homes havien saltat fora de les trinxeres sense cap altra idea al cap que no fos matar.

—Glòria… Glòria, aquesta desgràcia humana no s’ho mereix! Glòria, deixa el ganivet!

La jove semblava no sentir Jack i aquest havia de prendre una decisió. Glòria sabia llançar un ganivet. Jack l’havia observada quan ho practicava. Com un joc, quan era petita, i també als últims mesos, encara que de forma menys lúdica. Jack l’havia contemplat d’amagat i juraria que s’ho prenia molt seriosament.

Havia d’aturar-la, però no volia agafar-la del braç. No podia permetre’s ser el pròxim home que l’agafés o la toqués sense permís. Jack es va interposar entre Glòria i Frank Wilkenson.

—Glòria, no ho facis. No tots són iguals. Sóc Jack. No vols fer-me mal.

Per un segon va creure que no el reconeixia. Però llavors la llum va tornar als ulls de la jove.

—Jack, jo… —Glòria es va deixar caure sanglotant en una bala de fenc.

—Tranquil·la… —Jack parlava amb dolçor, però encara no s’atrevia a tocar-la.

En lloc d’això es va girar cap a Wilkenson.

—Va per llarg, això? Mogui el cul d’una vegada i desaparegui d’aquesta granja!

Es diria que Wilkenson no s’adonava del tot del perill. Va seguir mirant Jack amb ràbia.

—Però li deixaré una cosa clara, McKenzie. Si me’n vaig, m’emporto com a mínim tres homes…

Va girar la vista cap a Tailor i altres companys de borratxeres.

—Es refereix a aquests desgraciats de l’herbera? —va preguntar Jack amb un gest d’indiferència—. No fa falta que es prengui la molèstia, també ells estan acomiadats. No s’esforci, ja he sentit com victorejaven a crits. Digué’m amb qui vas… I ara, fora d’aquí! Ajudeu el vostre fantàstic cap a aixecar-se i a muntar, i foteu el camp!

Jack va esperar fins que els homes es van posar en moviment balbucejant. Tailor va ajudar Wilkenson a posar-se dret.

—Vine, hem de guardar Princess —va dir Jack a Glòria—. Toma a ser fora.

Glòria tremolava.

—Abans… abans he de desensellar Ceredwen —va xiuxiuejar ella.

Primer el cavall, després el genet. Gwyneira ho havia inculcat a tots els seus fills i néts pràcticament des del primer instant de vida. Ningú no havia de perdre la raó, mentre hi hagués un cavall per raspallar.

Jack va assentir.

—Llavors m’encarrego de Princess. Pots quedar-te sola?

Glòria va empunyar el ganivet i el va mirar amb una mirada que Jack no va saber interpretar. Després va dir en veu baixa:

—Sempre estava sola…

Una vegada més Jack va reprimir el desig d’estrènyer-la entre els seus braços. A la nena perduda i a la dona ultratjada. Però Glòria no ho voldria. Jack no sabia què veia ella en ell per estar encara tan lluny de donar-li la seva confiança.