9

—Has estat valent —va dir ella més tard, quan tornaven a casa.

Estaven xops i cansats. Jack se sentia completament exhaust després d’haver ficat a l’estable tots els cavalls, haver-los donat menjar i haver-se ocupat de les ovelles i vaques que encara quedaven. I ara havia de comunicar a la seva mare, amb tota la precaució del món, que havia acomiadat, a més, la majoria dels seus homes. Els pakeha que no havien pertangut a la banda de Wilkenson eren pocs. Era d’esperar que tornessin l’endemà a la feina. Maaka havia marxat a Christchurch. Els homes de Tonga boicotejaven Kiward Station. I per acabar-ho d’adobar plovia a bots i barrals. Malgrat tot, se sentia satisfet, gairebé feliç. Glòria anava al seu costat. Tranquil·la i més relaxada que abans de la baralla.

—Vaig ser a Gal·lípoli —li va recordar amb un somriure amarg—. Som herois.

Glòria va sacsejar el cap.

—He llegit les teves cartes.

Jack es va torbar.

—Però… em pensava que…

—Els meus pares me les van enviar després.

—Oh. —Jack no recordava cada una de les paraules que havia escrit, però sabia que ara s’avergonyiria d’alguns fragments. Mentre escrivia, havia vist Glòria com una nena. Llavors ella no hauria comprès alguns dels seus pensaments, els hauria llegit per sobre, com gairebé qualsevol altra noia. Tret de Charlotte. I tret de la dona en què Glòria s’havia convertit.

—Ja no vaig enviar les últimes cartes —va afegir Jack. Gairebé se sentia alleujat per això. Aquelles últimes cartes (des de l’hospital d’Alexandria i després des d’Anglaterra) eren les pitjors. Havia estat al límit i havia escrit a una noia a la qual creia morta més que viva. Glòria havia desaparegut durant mesos, gairebé un any.

—No? —va fer ella, sorpresa. Només n’hi quedaven dues per obrir. N’havia postergat la lectura després de llegir l’última part de Gal·lípoli. No obstant això, havien cridat la seva atenció ja el primer dia, perquè l’escriptura del sobre era diferent. Menys fluïda, més aviat maldestra. I l’adreça estava incompleta, hi faltava el codi postal. Fins i tot sense aquella dada, els repartidors de Nova York no havien abandonat la recerca. I el nom de l’agència dels concerts estava escrit correctament.

Glòria creia sospitar el que havia succeït. Jack devia haver deixat les cartes en algun lloc i després una infermera —o potser aquell Roly al qual Jack havia ajudat en tantes ocasions— havia escrit l’adreça i les havia franquejat. Sí, devia ser Roly. Segur que havia portat abans a correus la correspondència de Jack i s’havia fixat en el nom de l’agència.

De sobte, Glòria tenia pressa per arribar a la seva habitació. Havia de llegir aquelles cartes.

Glòria va sostenir les cartes a la falda i va plorar. Tant com no ho havia tornat a fer des d’aquella nit en braços de Sarah Bleachum. Jack li havia escrit a Anglaterra. Sempre havia pensat en ella. I també s’avergonyia. Potser… potser ell havia fet coses molt pitjors que ella.

Glòria no sabia el que feia. Com si estigués en trànsit, va arrencar els dibuixos del quadern i els va col·locar en l’últim quadern d’apunts de Charlotte McKenzie sobre la mitologia dels Ngai Tahu. Abans de la migració havia llegit tots els escrits i l’últim esborrany encara estava sobre la prestatgeria. Jack el buscaria.

Gwyneira passejava inquieta amunt i avall del saló i sentia el so del vent i la pluja rere les finestres. Amb prou feines sortia una mica el sol de tant en tant. Continuava fent fred i plovent, i no volia ni pensar com devia ser el temps a la muntanya. És clar que les ovelles sabrien espavilar-se totes soles, també a l’estiu hi havia tempestes. Però en aquella època de l’any i acabades d’esquilar… Feia temps que Gwyneira es penedia de la decisió que havia pres de portar les ovelles a la muntanya. Tanmateix, ara ja no es podia canviar. Era impossible trobar homes adequats en tan poc temps per fer-les baixar altre cop. Frank Wilkenson era l’únic que havia tingut prou experiència per conduir un ramat. I més en aquelles circumstàncies.

Tot i així, Gwyneira es maleïa per no haver prescindit abans d’aquell treballador. No hi havia cap dubte que Jack tenia tota la raó i havia fet bé d’haver-lo acomiadat de seguida, però ella mateixa hauria d’haver-se adonat abans que Frank molestava Glòria. Si pensava en el que havia passat al cobert… Mai més no podria tornar a mirar la seva besnéta a la cara! Gwyneira es va servir un whisky i es va encarar als fets: havia perdut la visió global de la situació. Ja no sabia el que succeïa a la granja. Abans hauria estat capaç de percebre la menor rivalitat entre els treballadors; hauria sabut qui era un milhomes, a qui li agradava beure més del compte i qui necessitava un control especial. A més, no hauria deixat sense control, naturalment, Tonga! Un parell d’anys abans encara hauria comprovat quina parcel·la dels maoris era realment sagrada. No hauria cedit a Tonga més hectàrees sense discutir-ho abans. Però ara ho havia deixat tot en mans de Maaka, a qui era obvi que se li exigia massa. Maaka era un bon pastor, però no era un capatàs nat. I Jack…

L’estrident so del telèfon va arrencar Gwyneira dels seus pensaments agitats. La centraleta va anunciar una trucada des de Christchurch. Poc després es va sentir la veu de George Greenwood.

—Miss Gwyn? En realitat volia parlar amb Jack, però vostè mateixa pot donar-li l’encàrrec. Digui-li que tingui a punt els escrits de Charlotte, l’expert de Wellington es presentarà la setmana que ve.

La veu de George sonava viva i alegre.

—I endevini qui l’acompanyarà, Miss Gwyn! Jo no m’he ocupat de tot el xiuxiueig, però a la meva dona i Elaine els encanta jugar a ser Mata Hari! En qualsevol cas, Wellington envia realment Ben Biller i Lilian viatjarà amb ell. El jove no té ni idea de totes les intrigues familiars. Lily l’està enganyant, igual que Elaine a Tim.

Els ànims de Gwyneira es van aixecar una mica.

—M’està dient que Lily vindrà aquí? Amb el nen… com es diu que no me’n recordo?

—Galahad —va contestar George—. Un nom ben estrany. Celta, oi? En fi, tant hi fa… Sí, ve cap aquí. I és molt probable que Elaine i Tim també. Kiward Station és un lloc molt millor per al retrobament familiar que la meva petita casa. Prepari’s, Miss Gwyn, tindrà totes les habitacions plenes.

El cor de Gwyneira va fer un salt d’alegria. Totes les habitacions ocupades! Una criatura cridant per allí, les bromes entre Lilian i Elaine… I Lily sempre havia aconseguit fer riure fins i tot Glòria! Seria meravellós. Potser hauria de convidar Ruben i Fleurette també…

—Ah, sí, he de demanar-li una altra cosa de part de Maaka —va prosseguir George en un to més professional que amistós—. Faci el favor d’acomiadar com més aviat millor aquell Wilkenson i reculli les ovelles. Els meteoròlegs i les tribus maoris procedents de les muntanyes anuncien tempestes severes. Amenaça una nova baixada de les temperatures als Alps. Com és que ha deixat les ovelles allà, Miss Gwyn? Tan aviat…

Allò va ser com una galleda d’aigua freda. L’hivern tornava… Tribus que baixaven a les planes perquè el seu tohunga temia l’arribada de tempestes de neu…

Gwyneira es va acomiadar de pressa de George i es va beure un altre whisky. Després va fer el que havia de fer.

Jack va cridar a la porta de l’habitació de Glòria. No havia trobat l’últim quadern de notes de Charlotte i només podia tenir-lo la noia. Al capdavall era ella qui li havia esmentat un dels escrits últimament. Devia haver-se llegit els textos.

I potser la jove començaria amb ell una breu conversa. Jack se sentia sol després de la desagradable discussió amb la seva mare. Així i tot, Gwyneira s’havia mostrat assenyada i fins i tot semblava sentir com una mena de culpabilitat. Respecte al tema de Wilkenson, donava al seu fill la raó i havia promès sense gaire entusiasme parlar també amb Glòria. Però la conversa en general havia estat depriment. Gwyneira tenia un aspecte tan malaltís i passat… i se la veia totalment desbordada amb la nova situació. Jack havia intentat garantir-li la seva ajuda. Però no sabia exactament en què consistiria. Abans, en un cas així, hauria anat a cavall a Haldon, hauria demanat una cervesa a la taverna i hauria anunciat en veu alta que Kiward Station buscava pastors. La majoria de les vegades, responia un pastor i també algun aventurer. Però encara es feia ara allò? I seria capaç Jack de decidir-se a actuar?

Glòria va obrir un xic la porta.

—Suposo que és això el que busques… —Li va allargar l’esborrany a través de l’estreta escletxa i a penes es va exposar a la seva mirada. Jack no va percebre més que un indici de la cara envermellida de la noia. Havia plorat? Tenia els espessos rínxols embullats i semblava que s’havia tocat els cabells en comptes de raspallar-los.

—Que passa res, Glòria? —va preguntar Jack.

La noia va sacsejar el cap.

—No res. Aquí… aquí tens els apunts.

Glòria va tancar la porta abans que ell fes més preguntes. Jack es va retirar capcot. El quadern que sostenia semblava més gruixut que els altres, no acabava de tancar bé, com si haguessin intercalat alguna cosa entre les pàgines. Jack se’l va endur a l’habitació i el va obrir sota el nou llum elèctric.

Les imatges el van fer estremir.

Una ciutat fosca es destacava davant un cel sense estrelles. En els carrerons entre les cases un diable reia i un vaixell deixava el port. Jack va veure que havia hissat la bandera amb la calavera i els ossos, però la mort era una noia despullada. Sobre la coberta hi havia un jove i mirava fixament el diable. Bel·licós, segur de la seva victòria, mentre a la noia de la bandera li queien llàgrimes dels ulls morts.

Després una jove en braços d’un home… O era més aviat el diable de la imatge anterior? Es diria que l’autora no s’havia decidit. L’home subjectava la noia i la posseïa, però la jove no el mirava. Tots dos jeien a la coberta d’un vaixell i la mirada de la noia es dirigia cap al mar, o cap a una illa en la distància. No es queixava, però no gaudia en absolut de la proximitat de l’home. Jack es va ruboritzar en veure el membre viril, massa gran, clavant-se com un ganivet entre les cames de la noia, que restava indiferent.

I una altra ciutat. Però diferent de l’anterior, aquesta vegada amb cases més petites en lloc de grans, un conjunt de cases. Entre elles un saló de te o un lloc similar. Un establiment més semblant als locals orientals que als cafès o les tavernes europeus. L’home bevia amb el diable. I entre ells, servida com un peix sobre una safata, jeia la jove. Al seu costat, els ganivets estaven a punt. El diable —es reconeixia amb claredat— donava diners a l’home. La jove no anava despullada aquesta vegada, però el seu vestidet senzill i gastat encara subratllava més la seva indefensió. La seva expressió era d’incomprensió, de por.

A partir de llavors, les imatges plasmaven pura crueltat. Jack va contemplar la noia encadenada a l’infern, envoltada per diables dansaires que l’assetjaven de maneres sempre diferents. Jack es va ruboritzar davant els espantosos detalls que mostraven alguns. S’havien dibuixat per després ratllar-los amb els traços rabiosos d’un carbonet negre: la imatge original només es reconeixia vagament. La ploma havia esquinçat una mica el paper, tal havia estat la intensitat amb què Glòria ho havia dibuixat. Jack gairebé era capaç de sentir en la seva pròpia pell l’horror de la noia.

Al final, després d’una sèrie gairebé infinita d’escenes esborronadores, la jove estava en una platja. Dormia, l’oceà estava entre ella i els dimonis. Però més enllà de la platja l’esperaven nous monstres. Els dibuixos següents mostraven una nova odissea a través de l’infern. Jack es va sobresaltar en veure el cap rapat de la jove que d’una imatge a una altra anava assimilant-se cada vegada més a la calavera d’un mort. En les últimes imatges els trets de la jove eren irreconeixibles, només tenia ossos i les cavitats dels ulls. La noia, representada com un esquelet, portava un vestit fosc i una brusa blanca i tancada. Pujava a un vaixell i tornava a mirar cap a l’illa que ja es percebia en les primeres imatges.

Glòria havia deixat que Jack l’acompanyés en el viatge.

—Estàs boja! —La veu de Glòria va ressonar penetrant a través del saló quan Jack va baixar l’endemà al matí.

La noia estava al davant de Gwyneira: una altra d’aquelles baralles tan enutjoses, massa emocionals, entre besàvia i besnéta, que aquell dia, precisament, Jack no necessitava. De totes maneres, Gwyneira no responia de la manera habitual. Va deixar tranquil·la —o més aviat continguda— que el rampell de Glòria li rellisqués per damunt. Jack va observar, astorat, que portava el vestit de muntar i les alforges a l’espatlla.

—Vol anar a cavall a la muntanya! —va cridar Glòria, quan va veure Jack baixar les escales. Estava tan alterada que ni tan sols pensava en els dibuixos. Tampoc no va notar els ulls envermellits per la manca de son—. La teva mare vol anar a buscar les ovelles a la muntanya.

Gwyneira els va mirar arrogant.

—No em facis quedar com una boja, Glòria —va dir sense perdre la calma—. He cavalcat a la muntanya més vegades que vosaltres dos junts. Sé perfectament el que faig.

—I vols anar-hi sola? —va preguntar Jack, estupefacte—. Vols anar sola als vessants dels Alps i recollir deu mil ovelles?

—Els tres pastors pakeha que queden aquí m’hi acompanyen. I aquesta nit he estat amb Marama…

—Però què dius? Aquesta nit has anat a cavall fins a O’Keefe Station i has parlat amb Marama? —Jack a penes s’ho podia creure.

Gwyneira el va fulminar amb la mirada.

—Has patit grans pèrdues des que vas arribar de la guerra, Jack, però fins ara creia que encara no tenies problemes d’orella. D’acord, repeteixo: he parlat amb Marama i ens envia els seus tres fills. El que digui sobre això Tonga, tant se li’n fot. És possible que se n’hi apuntin alguns més, he ofert doblar la paga. I ara me’n vaig. M’emporto Ceredwen, Glòria, si et sembla bé. Està ben ensinistrat.

Jack seguia en una mena de trànsit.

—Té raó, mare, estàs boja… —Mai abans no havia parlat així a la seva mare, però el pla de Gwyneira li semblava una monstruositat—. Tens més de vuitanta anys. Ja no pots conduir un ramat!

—Puc, si en tinc l’obligació. He comès un error i ara he d’esmenar-lo. Els animals han de baixar de la muntanya, vénen tempestes de neu. I atès que ningú està disposat ni és capaç de…

—Calla, mare, «jo» hi aniré. —Jack es va redreçar. Un instant abans encara se sentia cansat i desencoratjat, però la seva mare tenia raó: s’havia de fer el que s’havia de fer. I no s’havia de permetre que l’obra de la vida dels seus pares, i l’herència de Glòria, fos destruïda per una tempesta de neu.

—T’hi acompanyo —va anunciar Glòria sense vacil·lar—. Amb els gossos, cada un de nosaltres val per tres homes. I les ovelles s’afanyaran per tornar a casa.

Jack sabia que no seria així. Amb el mal temps, els animals estarien desorientats i es deixarien manejar pitjor que de costum. Però la mateixa Glòria no trigaria a adonar-se’n.

—Has ordenat ensellar cavalls de càrrega? —va preguntar a la seva mare—. I ara no et posis a discutir amb mi, l’assumpte està tancat. Nosaltres ens n’anem i tu ho prepares tot aquí. Busca a Haldon algú que t’ajudi, segur que es pot organitzar tot per telèfon. I procura demanar civada i blat de moro, les ovelles hauran de recuperar les forces després de recórrer el camí enmig de la tempesta. Les portarem als coberts d’esquilada i als antics estables de les vaques. Han de refugiar-se de la pluja. I després… Però això ja ho parlarem més tard. Glòria, revisa el contingut de les alforges. Mare, digues-li el que necessita. En qualsevol cas, molt whisky, farà fred. La gent necessita escalfar-se per dins. Vaig a la quadra a buscar els homes.

Després que l’haguessin ferit, era la primera vegada que Jack pronunciava tantes paraules seguides, i, a més, en aquell to. El caporal McKenzie havia mort a Gal·lípoli. Semblava que, de cop, havia tornat Jack McKenzie, el capatàs de Kiward Station.