3

Gwyneira McKenzie es va canviar de roba per al sopar, tasca en la qual últimament acceptava de bon grat l’ajuda d’una de les seves donzelles maons. Fins feia poc, a penes havia estat conscient de la seva edat, però, després dels esdeveniments de les últimes setmanes, solia sentir-se massa esgotada i rendida per cenyir-se la cotilla i substituir el seu vestit de dia per un de més elegant. Aquell dia, però, ho va fer, malgrat que en realitat no sabia quina era la raó que s’aferrés a una tradició que, quan era jove i encara tenia esperit pioner, trobava odiosa i gens pràctica. Al cap i a la fi només compartiria la taula amb el seu taciturn i desgraciat fill, la desesperació del qual li esquinçava el cor. També ella estava de dol, enyorava James amb tota la seva ànima. Ell havia estat el seu segon jo, el seu mirall, la seva ombra. Havia rigut i plorat amb ell i, des que per fi s’havien reunit, no s’havien separat ni un sol dia. Però la pèrdua de James era un desenllaç anunciat. Era uns quants anys més gran que Gwyneira i en els últims temps la seva decadència era evident. Charlotte, ben al contrari… Jack havia esperat viure una llarga vida al seu costat. Volien tenir fills, havien fet plans… Gwyneira comprenia molt bé el desconsol del seu fill.

Es va mossegar els llavis mentre la donzella Wai li cordava els últims botons del vestit. A vegades fins i tot sentia una mena de ràbia cap a la seva nora. És clar que Charlotte no podia fer res contra la malaltia, però prendre sola aquella decisió al cap Reinga l’havia arrencat de forma massa abrupta del costat de Jack. El noi no havia tingut temps d’acomiadar-se’n ni d’acostumar-se a la idea de perdre-la. D’altra banda, Gwyn entenia bé la resolució de la noia. Ella mateixa hauria preferit una mort ràpida al final lent i tempestuós que la jove veia davant seu.

Va permetre amb un sospir que Wai li cobrís les espatlles amb un xal negre. Des que James havia mort, Gwyneira portava dol, un altre costum més que s’havia de seguir malgrat que en el fons era absurd. No havia d’exhibir la seva pena. A Jack tant li feia; ell havia tornat a vestir-se com sempre després dels funerals. I els maoris, de totes maneres, ignoraven l’hàbit de portar dol.

—Puc anar-me’n ja, Miss Gwyn? Kiri vol que l’ajudi a la cuina… —Wai no tenia necessitat de preguntar-ho, però era nova a la casa i una mica tímida. A més, la tristesa constant i l’ambient melancòlic que hi havia a l’ambient augmentaven encara més la seva inseguretat.

Gwyneira va respondre afirmativament a la noia i es va esforçar per dedicar-li un somriure animós.

—Sí, Wai. Moltes gràcies. I quan tornis aquesta tarda a casa, agafa sisplau patates per a Rongo, la infusió que em va fer ahir per dormir em va anar molt bé.

La noia va assentir i es va precipitar fora de l’habitació.

Els maoris… Gwyneira va pensar amb afecte en la tribu dels Ngai Tahu, assentada a Kiward Station i, de forma excepcional, no tan sols en els seus fidels servidors i en la fetillera Rongo Rongo. També Tonga, el cap tribal i en el fons el seu antic adversari, gaudia últimament de les seves simpaties. Després de la mort de James, l’havia ajudat a resoldre un dilema gairebé insoluble: on enterrar-lo.

Com totes la granges grans allunyades de les ciutats, Kiward Station també tenia un cementiri familiar. Bàrbara, l’esposa de Gerald Warden, hi estava enterrada, al costat de Gerald, el fundador de Kiward Station, i el seu fill Paul. Gwyneira havia fet erigir una làpida commemorativa per a Lucas Warden, el seu primer marit. Això no obstant, James McKenzie no havia estat un Warden, com tampoc no ho havia estat Charlotte, i l’interior de Gwyneira es resistia a enterrar-los al costat dels autèntics fundadors de la granja. Els Greenwood havien demanat permís per sepultar la seva filla a Christchurch i Jack els l’havia concedit.

James, però… Gerald Warden havia perseguit el seu antic capatàs com a lladre de ramats. Si hagués sabut que era el pare de la seva primera néta, Fleurette, s’hauria posat furiós. A Gwyn li semblava macabre que els dos homes fossin enterrats un al costat de l’altre, però ja no li quedava energia per construir un segon cementiri a la propietat.

Massa ofuscada, encara que només fos per reflexionar en això, va rebre sense ganes Tonga, que, com a representant de la tribu dels Ngai Tahu, li va expressar el seu condol. Com sempre que anava a visitar Gwyneira, el cap portava la roba tradicional, ja que feia anys que menyspreava la manera de vestir occidental. Fent una excepció, va prescindir de l’escorta i els estris de guerra. En lloc d’això, es va inclinar davant d’ella i li va expressar el seu condol afectuosament i en un anglès impecable. A més, va assenyalar, hi havia un tema important que calia discutir.

Gwyneira va sentir remordiments per la seva anterior disconformitat. Va pensar que potser l’home tornaria a reivindicar alguna parcel·la més del territori de la granja o a assenyalar que les ovelles s’havien instal·lat en algun lloc que els maoris consideraven des de feia més de tres-cents anys tapu, inviolable i sagrat.

El cap tribal, però, la va sorprendre:

—Ja sap, Miss Gwyn —va observar—, que per al meu poble és molt important mantenir units i satisfets els esperits de la família. El lloc de sepultura adequat és, entre nosaltres, una demanda particular, i Mr. James ho sabia. Per això, quan fa un temps es va dirigir als nostres vells amb una demanda singular, nosaltres el vam entendre. Volia un lloc de sepultura per a ell… i més endavant també per a vostè i el seu fill…

Gwyneira es va empassar la saliva.

—Si li sembla bé, Miss Gwyn, accedim que obrin la sepultura en el lloc sagrat que vostè i Mr. James anomenaven l’Anell dels Guerrers. Mr. James deia que tenia un significat especial per a vostès.

Gwyneira s’havia posat vermella com la grana i no havia aconseguit contenir les llàgrimes en presència del cap dels maoris. L’Anell dels Guerrers, un conjunt de pedres al prat que semblava formar un cercle, havia estat durant molts anys el lloc de trobada i el niu d’amor de Jack i Gwyn. Ella estava convençuda que la seva filla Fleurette havia estat concebuda allà.

Així i tot havia aconseguit donar les gràcies a Tonga amb dignitat i, uns quants dies després, James va rebre sepultura entre les pedres. En el més estret íntim familiar, però en presència de tota la tribu maori. A Gwyneira li semblava bé. El haka de dol dels maoris li hauria agradat molt més a James que el grup de música de cambra que havia tocat als funerals de Charlotte a Christchurch. La jove també ho hauria trobat més adequat, però Jack no es trobava en situació d’organitzar res. Va cedir la preparació del sepeli als Greenwood i durant la celebració a penes es va poder parlar amb ell. Just després de la cerimònia es va retirar a Kiward Station, on, exhaust, es va abandonar al seu dolor.

Gwyneira i els amics que Jack tenia entre els pastors van intentar, malgrat tot, animar-lo, o almenys tenir-lo ocupat tot el dia, però encara que fes el que li demanaven era com si treballés mig adormit, totalment absent. Si s’havia de prendre alguna decisió, se n’encarregava Gwyneira amb el capatàs suplent, Maaka. Jack només parlava quan es veia obligat a fer-ho, amb prou feines menjava res i passava la major part del temps meditant a les habitacions que havia compartit amb Charlotte. Es negava a revisar i desfer-se de les coses de la seva dona. Una vegada Gwyneira se’l va trobar amb un vestit de Charlotte entre les mans.

—Encara conserva la seva olor… —va dir, torbat.

Gwyneira es va retirar sense dir res.

Per això aquell vespre Gwyneira es va quedar tan sorpresa quan el va veure entrar al menjador per al sopar arreglat i amb roba de casa neta en lloc dels pantalons de treballar i la camisa suada. La vigília, ella l’havia renyat suaument pel seu abandonament.

—Així no milloraran les coses, Jack! Creus que a Charlotte li hauria agradat veure’t patir com un gos?

Sunday, la vella gossa de James, i Nimue, la de Glòria, dormien tranquil·lament davant la xemeneia. Quan Gwyneira va entrar es van aixecar d’un salt i la van saludar. Gwyn va pensar amb nostàlgia que feia molt que no havia ensinistrat un collie propi. Ni tampoc Jack… Va decidir instar-lo que s’encarregués d’un cadell de la pròxima camada.

—Mare… —Jack li va acostar la cadira. Tenia bon aspecte amb aquell vestit lleuger d’estiu—. T’he de dir una cosa…

Gwyneira li va somriure.

—No pot esperar fins després de menjar? Veig que avui t’has arreglat i m’agradaria gaudir de la teva companyia. Heu ordenat als homes que es posin en camí amb les últimes ovelles?

Era novembre i les ovelles ja s’havien conduït a les muntanyes, però Gwyneira volia tenir sota control un parell d’ovelles mare que havien parit tard i uns animals més vells als quals semblava que l’hivern havia debilitat. Un parell de pastors, doncs, els portaven ara al peu dels Alps i rellevaven els dos maoris que havien marxat amb la primera part del ramat i que s’allotjaven en una cabanya de muntanya per cuidar els animals.

Jack va assentir. Wai havia servit el sopar mentrestant, però el jove remenava el menjar d’un costat a l’altre al plat.

—Sí —va dir finalment—. I si et sóc franc, mare, pensava seriosament anar jo mateix amb les ovelles. Ja no ho aguanto més. Ho he intentat, però no ho aconsegueixo. Tot això, qualsevol racó, qualsevol moble, qualsevol cara em recorda Charlotte. I no ho suporto. Em falten forces. Tu mateixa dius que m’estic abandonant… —Jack es va passar la mà nerviós pels cabells rogencs. Era evident que se li feia molt difícil continuar parlant.

Gwyneira va assentir.

—Ho comprenc bé —va dir amb dolçor—. Però què vols fer? No crec que sigui una bona idea viure a les muntanyes com un ermità. Potser podries passar un parell de setmanes amb Fleurette i Ruben…

—I ajudar-los al magatzem? —va preguntar Jack amb un somriure amarg—. No crec que tingui talent per a això. I ara no em surtis amb Greymouth! Lainie i Tim em cauen bé, però no serveixo per fer de miner. Tampoc no vull ser una càrrega per a ningú, sinó fer un servei. —Jack va fer un gest de preocupació però tot seguit es va redreçar—. Està bé, mare, és absurd anar amb embuts. M’he allistat a l’ANZAC.

Jack va expirar a fons i va esperar la reacció de Gwyneira.

—Què? —va fer ella.

Jack es va passar la mà pel front. Seria més difícil del que havia esperat.

—L’ANZAC. És l’exèrcit conjunt d’Austràlia i Nova Zelanda.

—L’exèrcit? —Gwyneira va buscar, sobresaltada, la seva mirada—. No ho diràs de debò, Jack. Hi ha guerra!

—Per això mateix, mare. Ens enviaran a Europa. Tindré altres coses al cap.

Gwyneira va mirar el seu fill.

—A això em refereixo, quan et passin les bales a frec, difícilment pensaràs en Charlotte! Estàs boig, Jack? Vols suïcidar-te? Ni tan sols saps per què es barallen!

—Les colònies han promès a la metròpoli el seu suport incondicional… —Jack joguinejava amb el tovalló.

—Des que existeixen, els polítics només diuen bajanades!

Almenys Gwyneira havia arrencat realment el seu fill de la letargia en què l’havia submergit el dol. Es va redreçar a la cadira i el va fulminar amb la mirada. Els primers flocs dels seus cabells gairebé blancs, abans vermells com el foc, pugnaven per alliberar-se del sever recollit.

—No tens ni idea del motiu d’aquesta guerra, però vols fer mal i disparar a gent que no coneixes, que mai no t’han fet res. Per què no et tires del penya-segat com Charlotte?

—No és un suïcidi —va dir Jack, turmentat—. Es tracta de… de…

—Es tracta de temptar Déu, oi? —Gwyneira es va posar dempeus i es va dirigir a l’armari en el qual feia decennis que es guardaven les provisions de whisky. S’havia quedat sense gana i necessitava alguna cosa que fos més forta que un vi de taula—. És això, oi, Jack? Vols comprovar fins on pots arribar abans que el diable se t’endugui. Però fer això és una ximpleria i tu ho saps!

Jack va fer un gest d’impotència.

—Ho sento, però no em convenceràs —va respondre amb calma—. De totes maneres, no solucionaria res. Ja m’he allistat…

Gwyneira s’havia omplert el got i es va girar de nou cap al seu fill, en aquells moments amb la mirada plena de desesperació.

—I què passa amb mi? Em deixes totalment sola, Jack.

El jove va gemegar. Havia pensat en la seva mare i havia postergat la decisió per no fer-li mal. Havia continuat esperant l’arribada de Glòria. La noia es trobava llavors de gira amb els seus pares, però, a hores d’ara, Kura-maro-tini ja havia hagut d’adonar-se que no era la persona adequada per ser mestra concertista. Les últimes cartes de Glòria no deien, com de costum, res; però Jack percebia la seva desesperació i frustració entre línies:

Les meravelles del viatge ni les esmentava, i William i Kura se’n devien adonar en algun moment. Jack esperava que enviessin aviat Glòria de tornada i amb això donessin a Gwyneira noves tasques i un al·licient per fer coses i no ensopir-se. Ell no se sentia prou fort per animar-la. Jack volia anar-se’n, tant li feia on.

—Ho sento, mare. —Jack sentia el desig d’abraçar Gwyneira, però no va aconseguir posar-se dret i estrènyer-la entre els seus braços—. No durarà gaire. Diuen que la guerra acabarà d’aquí a unes poques setmanes i llavors podré… Després faré una tomb per Europa. I, de totes maneres, al principi anirem a Austràlia. La flota salpa des de Sydney. Trenta-sis vaixells, mare. El comboi més gran que mai hagi solcat l’oceà Índic…

Gwyneira es va beure el whisky. No li importava gens ni mica el Great Comboi, ni tampoc la guerra a Europa. Només sentia que el seu món s’ensorrava.

Roly O’Brien va ajudar el seu patró a canviar-se per al sopar. No era una pràctica habitual a casa dels Lambert, ja que els àpats en el cercle familiar no exigien indumentària formal. Però per a aquella nit s’havia fixat en un dels hotels de luxe del moll una entrevista entre els gerents de les mines locals i els representants de la New Zealand Railway Corporation. Després d’un sopar formal, al qual també les senyores estaven convidades, es retirarien i discutirien sobre els canvis introduïts per la guerra, sobretot sobre l’augment de les quotes de transport i una possible regulació conjunta. Arran de la guerra, les mines s’havien ampliat i es necessitaven més vagons de ferrocarril i trens especials per portar el carbó als ports d’ultramar de la Costa Est. Tim ja somreia pensant en la reacció dels representants del ferrocarril quan Florence Biller, una dona, no tan sols es reunís amb els homes, sinó que prengués la paraula sense vacil·lar. Esperava que no fes res sense haver-ho pensat abans.

La relació entre els Lambert i els Biller s’havia refredat de manera manifesta des de l’afer entre Lilian i Ben. Pel que semblava, Florence feia responsable a Tim personalment que Ben seguís escrivint poemes en lloc d’interessar-se de veritat per la mina. Tim es preguntava si Florence aniria al sopar amb el seu fill. Potser hi portaria el seu marit, qui de bon grat eludia els esdeveniments socials. Els Lambert, en qualsevol cas, havien decidit prudentment deixar Lilian a casa. Aquesta era la raó per la qual la jove havia estat tot el dia fent morros.

Roly O’Brien semblava trist. Normalment, aquell jove tan llargarut no deixava pràcticament res que els afectés a ell i al seu patró sense comentar, i la majoria de les vegades, quan no treballava, com durant les hores de despatx d’aquell dia, sempre xerrava pels colzes.

Al final, Tim es va adonar del seu mutisme.

—Què et passa, Roly? Tan disgustat estàs després d’un dia lliure? T’has barallat amb Mary? O passa alguna cosa amb la teva mare?

—La meva mare està bé… —va titubejar Roly—. Mary també. És només… Mr. Tim, podria apanyar-se un parell de setmanes sense mi?

Ho havia deixat anar. Roly mirava Tim esperançat. L’havia ajudat a posar-se l’armilla i tenia preparada la jaqueta. Tim se la va posar abans de contestar.

—Has pensat fer unes vacances, Roly? —va preguntar somrient—. No és mala idea, des que treballes per a mi mai no has tingut més d’un dia lliure. Però per què tan de sobte? I… on vols anar? Potser un viatge de nuvis…?

Roly es va posar com un tomàquet.

—No, no, encara no ho he demanat a Mary… Em refereixo que… bé, els altres nois diuen que abans de casar-se s’ha d’haver viscut una mica…

Tim va arrufar el nas.

—Quins nois? Bobby i Greg, els de la mina? Quina aventura tan meravellosa volen viure abans de portar a l’altar una Bridie o una Carrie? —Estava dret i es mirava al mirall del vestidor. Com sempre, li feien nosa les canyes de les cames, sobretot quan havia de reunir-se amb desconeguts com els representants de la societat de ferrocarrils. Se’ls quedarien mirant, a ell i a Florence Biller. El tolit i la dona… En el fons hauria d’estar-li agraït que almenys atragués cap a ella una part de l’atenció general que despertava la seva discapacitat.

—Bobby i Greg van a l’exèrcit —va assenyalar Roly, sacsejant una mica de polsina de la jaqueta de Tim—. L’afaito també, Mr. Tim? Des d’aquest matí li ha sortit una mica de borrissol a la barba…

Tim va mirar el seu servent, alarmat.

—Els nois s’han allistat a l’ANZAC? No em diguis que tu també tens aquesta intenció, Roly!

El jove va assentir amb expressió de culpabilitat.

—Sí, Mr. Tim. Jo… jo… ja ho he dit a la meva mare. Era precipitat, però els nois no em deixaven en pau. En qualsevol cas he firmat…

Va abaixar els ulls. Tim es va deixar caure en una cadira…

—Roly, per l’amor de Déu! Però podem anul·lar-ho! Si anem junts a l’oficina d’allistament i sóc prou persuasiu per convèncer-los que sense la teva ajuda sóc incapaç de dirigir la mina…

—Ho faria per mi? —Roly estava commogut.

Tim va sospirar. Odiava fins i tot la idea de discutir amb qualsevol militar i admetre les seves mancances.

—És clar. I per la teva mare. La mina Lambert se li va endur el seu marit. He de fer tot el que pugui per la vida del seu fill.

El pare de Roly O’Brien havia mort en ensorrar-se la mina de la família Lambert.

Roly canviava el pes d’una cama a l’altra.

—Però si jo… si jo no ho vull de cap de les maneres? Bé… em refereixo a anul·lar-ho.

Tim va sospirar de nou.

—Seu un moment, Roly, n’hem de parlar…

—Però Mr. Tim, el seu sopar. Miss Lainie haurà d’esperar…

Tim va sacsejar enèrgicament el cap i va assenyalar la segona cadira de l’habitació.

—La meva dona no es morirà de gana i el sopar pot començar sense nosaltres. Però enviar-te a la guerra… Es pot saber com se t’ha acudit aquesta idea tan absurda? T’ha fet res un alemany, un austríac, un hongarès o qui sigui que vulguis anar a matar?

Roly va posar una expressió compungida.

—És clar que no, Mr. Tim —va respondre—. Però la metròpoli… Greg i Bobby…

—Així que en realitat es tracta més de Greg i Bobby que de la metròpoli —va observar Tim—. Per Déu, Roly, ja sé que has crescut amb aquells dropos i que els consideres els teus amics, però Matt Gawain no està gens content d’ells, beuen més del que treballen. No els acomiadem perquè ens falten treballadors, però si poguéssim ja els hauríem fet fora. No m’estranya que el desig d’aventures els captivi: l’exèrcit és, no cal dir-ho, més digne que una puntada al cul. No t’hi apuntis, Roly! Tens una feina segura, tothom t’aprecia, i una noia tan estupenda com Mary Flaherty està esperant que li demanis que es casi amb tu…

—Diuen que no tinc prou coratge! —va replicar Roly—. Que no hi ha cap diferència entre ser un infermer i un marica…

Roly sempre havia portat amb dignitat el malnom d’«infermer» que els miners li havien posat quan es va posar a treballar cuidant Tim els mesos després de l’accident. Però la burla li havia dolgut. El treball de cuidador d’un malalt o d’un criat domèstic no era gaire ben valorat entre aquells nois tan rudes de la Costa Oest.

—I penses arriscar la teva vida per això? —va preguntar, colèric, Tim—. Roly, això no és una aventura inofensiva, és una guerra! Es dispara a matar… Alguna vegada has sostingut una arma a la mà? Què hi diu la teva mare?

Roly va fer un gest d’indiferència.

—Està molt enfadada. Diu que no entén per què lluitem, que a nosaltres, en qualsevol cas, no ens ha atacat ningú. Així que hauria de quedar-me on sóc ara. Però ella no veu realment què passa! —va exclamar en un to impertinent—. Al cap i a la fi no és més que una dona…

Tim es va passar la mà per la cara. Ell personalment sentia un gran respecte per la decidida senyora O’Brien, que mantenia els seus fills amb la costura i que mostrava tanta habilitat a l’hora de fer anar les màquines de cosir modernes que competia amb tots els sastres i les modistes de la regió. En el seu fur intern, compartia totalment l’opinió d’ella: si un govern era incapaç d’explicar el perquè d’una guerra a dones com la mare de Tim, valia més no participar-hi. Agraïa al destí que els seus fills fossin massa joves per emprendre aquella aventura.

—Si caus, Roly, la teva mare t’enterrarà! —va objectar, dràstic, Tim—. Suposant que Anglaterra faci l’esforç d’embarcar cap a casa els neozelandesos caiguts. És probable que us enterrin a França…

—No hi he estat mai a França! —va respondre Roly, obstinat—. Per a vostè és fàcil parlar d’aventures. Ha estat per tota Europa. Però, i nosaltres? Nosaltres no hem sortit mai d’aquí. Amb l’exèrcit veurem terres estranyes…

Tim es va agafar el cap amb les mans.

—Això us han dit a l’oficina d’allistament? La gent deu haver embogit! La guerra no és un viatge de vacances, Roly!

—Però no durarà gaire! —va replicar el noi intentant imposar la seva opinió—. Diuen que només un parell de setmanes. I primer anirem a un camp d’ensinistrament australià. Pot passar que la guerra ja hagi acabat quan estiguem preparats.

Tim va sacsejar el cap.

—Ai, Roly… —va gemegar—. Tant de bo haguessis parlat abans amb mi. Mira, no sé res amb certesa, però tant en l’àmbit de la mina com en el de la indústria, ens estem preparant per a una guerra d’anys, Roly. Així que, sisplau, sigues raonable! Fes cas de la teva mare i de Mary. Ella també s’enfadarà quan l’hi diguis! Demà faré servir els meus contactes perquè desfacis l’acord. Fes-me cas, ho aconseguirem!

Roly va sacsejar el cap. Feia la impressió d’estar desencantat, però fermament decidit.

—No puc, Mr. Tim. Si ara em desdic, seré un desgraciat a la colònia. No m’ho faci, això!

Tim va enfonsar el cap.

—D’acord, Roly, me les apanyaré sense tu. Però no eternament, entesos? Tindràs l’amabilitat de sobreviure, tornar i casar-te amb Mary. M’ho promets?

Roly va somriure.

—L’hi prometo!