10

Ningú no hi havia comptat, però Lilian Lambert era útil. Després de la mort de James McKenzie, havia romàs amb la seva mare a Kiward Station i havia esperat l’ arribada de Jack i George Greenwood amb el cos de Charlotte. El retrobament amb el seu pare i els seus germans hauria d’esperar fins que tots els morts descansessin sota terra. Tim Lambert era indispensable a la mina.

—Però ara t’ajudaré! —va dir Lilian amb determinació, quan finalment va arribar a Greymouth i va celebrar com Déu mana el seu retorn.

—Què vols fer a la mina, colometa? —va preguntar Tim somrient. Li feia gràcia tenir la seva filla al costat tot el dia, però no se li acudia cap tasca per donar-li.

Lilian va arronsar les espatlles.

—El que se suposa que es fa en un despatx. Portar els comptes, trucar a gent… —Almenys, Lily no mostrava cap temor davant el nou aparell de telèfon que havia aparegut recentment a tots els despatxos i havia alleugerit de forma considerable la comunicació amb els clients—. Sé fer totes les tasques dels teus secretaris.

Tim va riure.

—I què fem amb el meu secretari?

—Potser en necessitarem més… —va respondre amb un gest d’impaciència—. I, a més —va afegir amb una rialleta—, també hi ha un munt de feina a les galeries…

Tim Lambert no va enviar cap dels seus empleats del despatx a la mina, però va trobar feina per a Lilian. La noia va assumir en primer lloc tot el servei telefònic i tenia sota control tots els interlocutors. No acceptava un no per resposta ni de proveïdors ni de transportistes i, de totes maneres, a Greymouth ja estaven acostumats que els donés ordres una dona. Malgrat tot, el que Florence Biller sol·licitava amb duresa, Lily ho feia amb encant. Sobretot els socis més joves s’afanyaven a fer les entregues per conèixer la noia que tenia aquella veu tan dolça per telèfon. I Lilian no els decebia, sinó que els feia riure i els entretenia quan havien d’esperar el seu pare o el capatàs. Lilian també trobava fàcil el tracte amb els miners, encara que, com era natural, també ella va haver de sentir les supersticions sobre les dones a la mina. Un vell miner li va cridar l’atenció fins i tot quan només va entrar a les habitacions on hi havia les màquines de vapor que posaven en funcionament les gàbies de transport.

—I amb santa Bàrbara, què passa? —va preguntar Lily arrufant el nas—. Han penjat la seva imatge a totes les gàbies! A més, jo no vull baixar, només vinc a donar a Mr. Gawain l’informe de morbiditat… Està parlant per telèfon ara?

Lilian es movia amb tota tranquil·litat pels despatxos. Sempre es cremava quan preparava el cafè, però de seguida es va familiaritzar amb la comptabilitat. A diferència dels oficinistes, gairebé tots més grans que ella i una mica maldestres, li encantaven les novetats com la màquina d’escriure i va aprendre a utilitzar-la en un temps rècord.

—Es va molt més ràpid que a mà! —exclamava alegrement—. Amb això també és possible escriure contes!

Lilian sempre estava de bon humor i animava el seu pare, a qui l’hivern, com cada any, l’entristia i el neguitejava. Els malucs i les cames li feien un mal insuportable amb el fred, i als despatxos hi havia corrents d’aire. Contínuament sortia i entrava gent i les habitacions es trobaven a l’altura del carrer. Tim intentava calmar-se, però quan havia treballat massa —i això succeïa gairebé cada dia durant el primer any de la guerra— descarregava el seu mal humor entre els seus secretaris. La situació va millorar amb la presència de Lilian. No tan sols perquè l’estimava, sinó també perquè poques vegades cometia errors. La jove era intel·ligent i tenia interès en la direcció de l’empresa. Plantejava preguntes al seu pare pel camí de casa a la feina i solia tenir preparada la documentació necessària per a una entrevista o prenia la decisió correcta abans que Tim hagués explicat als empleats del despatx de què es tractava.

—Hauríem d’haver-la fet estudiar mineria —deia Tim somrient a la seva dona mentre Lilian explicava amb expressió greu el principi de la torre d’extracció al seu germà petit—. O economia de l’empresa. Crec que amb el temps arribarà a intimidar Florence Biller.

Tanmateix, Lilian no tenia ambicions pel que feia a la direcció de l’empresa minera. Per a ella, treballar amb el seu pare era una mena de joc. No cal dir que volia fer-ho tot el millor possible i ho aconseguia, però en els seus somnis no feia malabarismes amb els balanços com feia Florence a la seva edat. Des de sempre, Lilian somiava amb un gran amor… Per desgràcia la millor societat de Greymouth disposava de pocs nois de la seva edat. És clar que hi havia prou nanos de setze i disset anys entre els miners, però els fills de les capes més altes estudiaven majoritàriament a Anglaterra o, si no, a Christchurch o Dunedin.

—De totes maneres, encara ets jove —li deia Elaine quan Lilian es queixava—. Quan siguis més gran, ja trobarem l’home adequat.

A Elaine i Tim els tranquil·litzava que hi hagués tan pocs solters. Elaine s’havia casat per primera vegada massa jove i el resultat de la unió havia estat catastròfic. Estava fermament decidida a estalviar aquella experiència a la seva filla.

Així doncs, el primer any de la guerra va transcórrer sense incidents per als Lambert. Lilian es va queixar quan va passar la primavera i encara no havia tingut cap afer amorós. Gairebé feia la feina a la mina de manera mecànica. Era una noia molt treballadora, però començava a avorrir-se i es va posar a remenar les lleixes dels seus pares per buscar-hi llibres. Per sort compartia amb Elaine la preferència per les lectures lleugeres. La seva mare no la renyava quan demanava les novetats aparegudes a Anglaterra; al contrari, mare i filla s’emocionaven amb els sentiments de les protagonistes cap als seus estimats.

—No cal dir que això no té res a veure amb la realitat —va intervenir Elaine, sentint-se obligada a corregir les lectures, però Lilian seguia somiant.

—Aquest diumenge podràs ballar de veritat —va anunciar alegrement Tim un dia, quan Lilian tornava a fantasiejar sobre les posades de llarg i les dramàtiques intrigues de les novel·les—. Encara que sigui al dinar campestre que organitza l’església. Ens hi hem de deixar veure, Lainie, i també al basar de beneficència. Potser tens alguna cosa per aportar-hi. Farem un donatiu per construir la casa de la comunitat. Els Biller també s’han apuntat a la llista i seran generosos. Jo no podré ser-ho tant, els nostres accionistes volen veure beneficis, però de forma particular farem la nostra contribució, naturalment…

Elaine va estar-hi d’acord.

—Preguntaré al reverend en què puc ajudar-lo. S’agafarà Florence una altra vegada al cullerot?

Tim va riure. Formava part del ritual que les esposes dels propietaris de les mines participessin en la congregació. I també de forma pràctica: el pur mecenatge es considerava arrogant en ciutats petites com Greymouth. Elaine Lambert i Charlene Gawain, les esposes dels directius de la mina Lambert, no temien barrejar-se amb la gent. Totes dues havien viscut entre els miners i havien treballat de joves, i ningú no parlava del fet que la molt respectada Mrs. Gawain hagués fet de prostituta en el passat. No obstant això, Florence Biller no estava acostumada a col·laborar en un menjador de pobres i tot el poble se n’havia rigut l’any passat quan, a la festa d’estiu, havia servit el ponx de manera tan maldestra que el seu vestit i també la roba de festa dels convidats se n’havien ressentit.

—En qualsevol cas, els Biller faran acte de presència. D’altra banda, el seu fill gran ha tornat de Cambridge. —Tim es va treure les canyes de fusta de les cames i es va posar còmode al costat de la xemeneia. A la primavera sempre plovia sense parar a Greymouth i aquell temps l’esgotava. No li anava millor que a l’hivern.

—De debò? Encara és molt jove. Ja ha acabat els estudis? —Elaine es va sorprendre. Va abocar te calent a la tassa de Tim amb molta més gràcia que Florence el ponx. Lilian va seure en un racó.

—És una persona de talent, com el seu pare —va respondre Tim, encongint-se d’espatlles.

—Com el seu…? Ai, Lily, vés un moment al rebost. Aquí ja no queden galetes, però Mary n’ha fornejat unes quantes. Les ha posat a la capsa de llauna del segon prestatge a l’esquerra.

Lilian es va aixecar amb cara de pomes agres. Sabia quan la feien fora d’un lloc.

—No t’ho creuràs, però el jove és clavat a Caleb —va observar Tim. Sabia que a Lainie li agradaven els xafardejos—. La mateixa cara prima, el mateix cos malgirbat…

—Però no pensàvem tots que era del seu secretari? Aquell amb qui al principi s’avenia tant però que va acomiadar de sobte quan es va quedar embarassada? —Elaine no podia creure en la paternitat de Caleb Biller.

—Et dic el que hi ha. Jo mateix l’he vist a la ferreteria, quan hi he anat perquè Matt m’ensenyés els nous puntals. Sí, i Florence també hi era perquè havia d’aclarir unes quantes coses amb Hankins…

Jay Hankins era l’amo de la ferreteria.

Elaine va riure.

—L’ha renyat ella personalment?

—De tant en tant necessita fer-ho. En qualsevol cas, el noi estava al seu costat i es moria de vergonya. També això és típic de Caleb. De la mare només en té els ulls. El seu aspecte és esportiu, però diuen que és una rata de biblioteca. Hankins m’ha dit que ha estudiat literatura o una cosa per l’estil.

—Com ho sap? —va preguntar Elaine, alhora que agafava una galeta—. Moltes gràcies, Lily.

Lilian va deixar la capsa sobre la taula.

—Pel que sembla Florence l’ha renyant davant de tothom perquè no distingia els claus dels cargols o una cosa així. Ara, en qualsevol cas, mira de fer-lo anar dret. Ha de treballar a la mina.

—Però sigui el que sigui que hagi estudiat no pot haver acabat encara —va calcular Elaine—. És de l’edat de Lily, fins i tot una mica més jove…

—El deuen haver fet venir a causa de la guerra. El seu germà no anirà a Anglaterra, l’envien a Dunedin, pel que he sentit a dir. Europa és massa insegura.

Elaine va assentir.

—Aquesta trista guerra… No et sembla com una cosa irreal? —Va remoure la tassa de te.

—No, quan miro els nostres balanços. Tot el carbó del qual sortirà acer. I acer per a les armes i armes per matar. Canons, metralladores… Quins invents tan diabòlics! I la pobra gent caient com a mosques. Mai no ho he arribat a entendre. —La preocupació va aparèixer a la cara de Tim—. De totes maneres, estic content de ser lluny, encara que m’acusin de covard…

Elaine va riure.

—Doncs aprofita-ho! —va respondre, pensant una vegada més en la terrible desgràcia de la mina, que havia succeït divuit anys enrere, en la qual Tim havia demostrat ser tot el contrari d’un covard.

—Sort que els nostres fills són massa petits per fer un disbarat —va afegir Tim. L’exèrcit reclutava joves en aquells moments tant a Nova Zelanda com a Austràlia. La primera lleva de l’ANZAC, l’Australian and New Zealand Army Corps, havia de marxar cap a Europa al cap de poc.

Elaine va estar-hi d’acord i per primera vegada hauria donat gràcies al cel per la invalidesa de Tim. Almenys no havia de témer que algú enviés el seu marit a la guerra o que al mateix Tim se li passés pel cap qualsevol bajanada.

El diumenge va parar per fi aquella pluja tan persistent i Greymouth semblava que s’acabés de rentar la cara. Les instal·lacions mineres espatllaven una mica el paisatge tan bonic, però la naturalesa va triomfar. Els boscos de falgueres s’estenien fins a la ciutat i a les ribes del riu Grey hi havia molts racons romàntics. L’església es trobava als afores i els carrers pels quals Roly conduïa el cotxe dels Lambert travessaven uns prats d’un verd intens.

—Em recorda una mica Anglaterra —va assenyalar Lilian, tot rememorant el dia de la regata de Cambridge. Ben havia tingut raó. La famosa Boat Race de Cambridge i Oxford s’havia suspès per primera vegada a causa de la guerra. Després de la sortida de Rupert del college Ben no tindria cap oportunitat de demostrar la seva vàlua com a timoner.

L’escena davant l’església es va presentar exactament com Lilian la recordava de la seva infància. Els homes instal·laven taules, i les dones portaven cistelles amb el menjar mentre xerraven alegrement i buscaven llocs ombrívols en els quals dipositar les seves exquisideses durant la missa. El temps hi posava el seu granet de sorra i el reverend va considerar la possibilitat de celebrar l’ofici a l’exterior. Els nens, impacients, van estendre mantes al voltant de l’altar improvisat, alhora que mares i àvies decoraven les taules per al basar que seguiria. No cal dir que també se subhastarien pastissos i es premiarien els productes fets al forn. Mrs. Tanner, que es considerava el pilar més important de la comunitat, xafardejava amb les seves amigues sobre Madame Clarisse, la dinàmica propietària del pub i mestressa del bordell, però ella es mantenia impassible. Com cada setmana, conduïa el seu ramat de noies a l’ofici dominical i era evident que no tenia la intenció de saltar-se Tapat campestre.

Elaine i la seva ajudant de cuina, Mary Flaherty, van descarregar els cistells, mentre Roly i Tim conversaven amb altres propietaris d’automòbils de la comunitat sobre vehicles.

—Ajuda’m amb el cistell —va demanar Mary al seu xicot, que en aquells moments estava explicant que el Cadillac dels Lambert era el que tenia clarament més cavalls. Roly va obeir fent un sospir.

Elaine va saludar amb un somriure forçat la seva sogra, Nellie Lambert, i va obligar els seus fills a fer les reverències i cortesies de rigor davant la seva àvia. Després els nens van desaparèixer entre la gent i van començar a jugar i a fer soroll amb els seus amics. Lilian es va unir a un parell de noies que tallaven flors per a l’altar.

I, per fi, just abans que comencés la missa, va aparèixer el vehicle dels Biller. Més gran i més modern que la joguina favorita de Tim i Roly. Els homes van llançar tot de mirades cobdicioses a aquell cotxe tan enorme, mentre que Elaine i la seva amiga Charlene es concentraven més en els passatgers. També Matt Gawain havia explicat a la seva dona la semblança entre Caleb Biller i el fill gran de Florence, així que les dues dones van contenir la respiració quan pare i fill van sortir del cotxe. No es van sentir decebudes. Fins i tot l’expressió un pèl morruda de l’adolescent era con la del jove Caleb. Elaine recordava molt bé la seva primera trobada en una cursa de cavalls. El pare de Caleb l’havia forçat a participar-hi i tota l’actitud del jove reflectia por i rebel·lia.

També el jove Biller semblava que anava al pícnic contra la seva voluntat i feia la impressió que s’havia barallat amb la seva mare. Ella li llançava mirades furibundes, davant les quals ell presentava un altre tret característic de Caleb: enfonsar les espatlles amb resignació. Benjamin era esportista i musculós, però tan alt i prim com el seu progenitor. No tenia pràcticament res en comú amb els seus germans petits, tots dos de menor estatura i robustos, que s’assemblaven més a la seva mare i —com Nellie Lambert expressava en un eufemisme— a la «branca fosca dels Weber».

Florence reunia la família al seu voltant. Era una dona compacta que de jove havia estat més aviat grassoneta, però amb el temps això havia canviat. L’extenuant feina a la mina no li deixava temps per menjar ni gaire ni sovint. Tot i així, no s’havia convertit en una bellesa. La seva cara era tova, i malgrat la pal•Iidesa causada per la clausura al despatx, estava esquitxada de pigues. Tenia els cabells castanys i gruixuts, i els duia recollits en un monyo tibat. Sempre feia una ganyota d’enuig. Florence es va esforçar a somriure quan va presentar els seus tres fills al reverend. Els més joves van fer de seguida una salutació de cortesia calcada d’un manual, mentre que el gran es va mostrar reticent i només va insinuar una petita inclinació. Llavors va descobrir les noies que estaven col·locant les flors al voltant de l’altar i en els seus ulls va aparèixer una brillantor d’interès.

La petita pèl-roja…

Lilian havia col·locat l’última garlanda i contemplava l’altar amb el nas arrufat. Sí, podia quedar així. Es va girar en busca de l’aprovació del reverend i va descobrir uns ulls d’un verd clar. Una cara allargada, els cabells clars, el cos treballat d’un remer que es tensava en aquell moment, en reconèixer-la.

—Ben —va fer ella en un xiuxiueig.

També els trets del jove van mostrar incredulitat en un principi; però després un somriure gairebé celestial va il·luminar el seu rostre.

—Lily! Què hi fas tu aquí?