1

Timothy i Elaine Lambert no posseïen en absolut dots de carceller. És clar que Tim havia insistit al principi a castigar Lilian per haver sortit sense permís i l’havia volgut tancar a casa. Al capdavall no havia obeït la seva ordre expressa i havia «seduït». Ben per anar a passejar al bosc de falgueres. Ara bé, una vegada complert el càstig, Tim estava disposat a perdonar la seva filla i Lilian va tornar a gaudir de totes les llibertats que els seus pares solien concedir-li. A ningú no se li va acudir prohibir-li sortir a cavall o interrogar-la cada dia de forma inquisitorial per saber on havia estat. A més, no va ser necessari, ja que encara que Lilian no tenia la més petita intenció de trencar la relació amb Ben, se li va impedir qualsevol trobada amb el noi.

Poc importava la freqüència amb què ella desviés el cavall pels terrenys de la mina Biller o la insistència amb què passés, xerrant amb les seves amigues, pel carrer on residien els Biller: mai no va ensopegar amb Ben. L’únic que Florence Biller desitjava era impedir que el seu fill establís una relació sentimental més aviat del compte i, per a ella, clarament inconvenient. Va mantenir durant mesos la prohibició de sortir de casa i no va perdre el seu fill de vista. Al matí, Ben l’acompanyava amb cotxe a la mina i realitzava tasques d’oficina sota el control matern, i, a casa, de totes maneres, el vigilaven contínuament.

Un dia, la paciència de Ben va arribar al seu límit. Va intentar enviar una carta a Lilian amb el correu de la mina, però la mala sort va fer que la mare ho descobrís.

—Quina bestiesa! Aquesta noia deu ser, a més, una bleda si es deixa enredar amb això! —se’n va mofar Florence un cop va haver llegit el poema que Ben havia escrit per a Lilian—. «El meu cor flueix cap a tu amb les gotes de pluja…». Les gotes de pluja no flueixen, Ben, cauen! I els cors, ho miris per on ho miris, no flueixen. Ara, seu aquí i repassa aquests comptes. Confronta’ls amb els resguards d’entregues, sisplau, i anota’ls al registre d’entrades. Sense arabescos ni rimes! —Florence va arrugar la carta i el sobre i els va llançar amb un gest teatral per la finestra, que, a causa de la intensa calor, estava oberta de bat a bat.

Ben va aguantar el sermó amb el cap cot i la cara enrojolada. Florence no solia deixar-lo en ridícul davant dels empleats, ja que, al capdavall, aquests havien de respectar el jove cap. Si Ben cometia errors a la feina, ella el censurava al despatx amb la porta tancada. Ara bé, pel que feia al tema «poesia», Florence no tenia pietat i, de manera involuntària, amb el seu comportament va ajudar el seu fill.

No tan sols els oficinistes es van compadir del noi, malgrat no tenir ni idea del que era una rima, sinó també la jove esposa d’un ordenança, que per casualitat estava allí perquè havia portat al seu marit el dinar que ell s’havia oblidat a casa. S’esperava al vestíbul i va veure el cop de geni de Florence. Contràriament a aquesta, es va sentir commoguda fins a les llàgrimes per la poesia del jove. Quan va marxar, va recollir la carta arrugada del terra, la va allisar, la va tornar a posar dins el sobre i la va tirar a la primera bústia que va trobar, encara que sense franquejar. Així va ser com va caure en mans d’Elaine quan el carter va demanar els ports.

Elaine vacil·lava seriosament entre la solidaritat cap al seu marit, la solidaritat cap a la seva filla i el secret postal. Amb tota certesa, Tim hauria destruït l’escrit sense pensar-s’ho dues vegades, però Elaine era incapaç de fer una cosa així. Al final va decidir arribar a un compromís: llegiria primer la carta i després decidiria si era inofensiva i podia lliurar-la a Lilian.

Com era d’esperar, la noia va agafar indignada el sobre obert i arrugat.

—Alguna vegada has sentit a parlar de l’esfera privada? —va deixar anar a la seva mare—. Ni a l’internat llegien les nostres cartes!

—Jo no posaria la mà al foc —va objectar Elaine—. Jo, almenys, vaig rebre algunes que havien obert abans d’enviar-les.

—Què? —Lilian estava disposada a indignar-se, però després va preferir dedicar-se a la preada missiva de Ben.

—No n’has tret res, oi? —va preguntar, malhumorada.

Elaine va fer que no amb un gest.

—T’ho juro! —va contestar somrient—. I quan va arribar el sobre ja estava mal tancat i tot rebregat. Dit sigui de passada, se m’han eriçat els pèls del clatell quan he llegit la carta. Si penseu viure un dia de la poesia de Ben, ho veig una mica magre…

—Els poemes són només per a mi! —va respondre Lilian amb arravatament—. Tu no els entens…

—I després s’ha tancat tres hores a la seva habitació amb el cor fluent de Ben —informava més tard una somrient Elaine al seu marit. Tim arribava amb Matt Gawain d’una reunió de treball a Westport, Lilian no l’havia acompanyat aquell dia.

L’home va contraure la boca amb un gest de desgrat. Estava esgotat després d’aquell viatge tan llarg per camins plens de sots, sense asfaltar. El cotxe no tenia millor suspensió que la calessa, que ell preferia.

—Lainie, no té cap gràcia. I ens havíem posat d’acord que no donaríem suport a aquesta relació. Com has pogut donar-li la carta?

Elaine va obligar Tim a seure en una butaca, el va ajudar a aixecar les cames i va començar a fer-li un suau massatge a l’esquena.

—Això no és una presó, Tim —va advertir—. I existeix una cosa així com el dret a tenir una correspondència pròpia. En rigor, ni tan sols hauria d’haver obert la carta, però em va semblar massa liberal. I ja saps el que penso: aquest enamorament és totalment inofensiu. Si en fem un assumpte d’estat, les coses empitjoraran.

Tim va esbufegar.

—De totes maneres, d’ara endavant no penso perdre-la de vista. Ara que Roly no hi és, treballarà de xofer. Així ella estarà ocupada i jo la tindré controlada. I tu no li permetis que escrigui a aquell noi! Tindria de seguida Florence al telèfon i ara per fi ha tornat a tranquil·litzar-se després d’haver posat la por al cos als tipus del ferrocarril…

Lilian no va contestar per correu la carta de Ben, ja que sabia que la seva resposta acabaria sobre l’escriptori de la mare del noi. A més, últimament estava ocupada aprenent a conduir, una pràctica amb què es divertia d’allò més. De moment tampoc no s’oposava a complir les noves tasques de chaujfeuse de Tim, i Elaine va respirar alleujada en comprovar que el fet que el seu marit «no la perdés de vista» no comportava més discussions. Esperava fins i tot que Lilian aviat s’oblidés, amb tantes novetats, del seu «gran amor». Al cap i a la fi viatjava molt amb el seu pare i coneixia altres joves.

En això, però, Elaine s’equivocava. Lilian seguia somiant amb Ben. Guardava tots els seus poemes sota el coixí. El cap no parava de donar-li voltes pensant la manera de posar-se en contacte amb el noi. Desestimava una idea després d’una altra, i al final va ordir un pla. Per portar-lo a terme necessitava subornar el seu germà petit. Bobby obtindria tres pals de regalèssia, si aquell diumenge, abans de la missa, ensopegava sense cridar I’atenció amb Ben Biller. Aparentment atabalat jugant a córrer amb els seus amics, el nen va xocar amb Ben, gairebé el va fer caure a terra i es va quedar un moment agafat del braç del noi com si necessités suport.

—Amagatall, faig del sud, cementiri —va xiuxiuejar el petit amb gravetat—. Passador, dreta, a l’altura del cap… —Bobby Lambert va fer l’ullet a Ben, i després es va posar a córrer un altre cop. Ben es va estar una estona pensatiu, pel que semblava, concentrat a assimilar la informació.

Lilian l’observava preocupada durant la missa. No pensava començar a passar? No pensaria esperar que acabés l’ofici i el cementiri estigués ple de gent!

Ben necessitava una mica més de temps per comprendre el significat del que Bobby li havia dit. Al principi no es va adonar que el nen era el germà de Lilian. Per això, no va ser fins que la missa ja estava a punt d’acabar, que es va aixecar d’una revolada i va sortir de l’església. Florence el va mirar una mica enfadada, però va veure que Lilian estava amb els seus pares i es va tranquil·litzar. Ben només havia de trobar el full de paper… Lilian va resar per primera vegada aquell matí amb autèntic fervor.

Poc després es va topar davant l’església amb un Ben radiant. El jove resplendia de tal manera que Lilian ja es temia que Florence volgués interrogar-lo. Però la dona es trobava embrancada en una conversa amb el reverend i no va advertir que Lilian dirigia a Ben una picada d’ullet i un gest de victòria. L’amagatall al faig del sud suposava, sens dubte, un avenç en la seva relació.

Per a la jove parella d’enamorats, el futur immediat es perfilava molt emocionant. Malgrat que només es veien a l’església o per casualitat a la ciutat, on havien de fingir desinterès, ja que solien acompanyar Tim i Florence, mantenien molt contacte epistolar. A Lilian, sobretot, se li acudien sense parar nous amagatalls en els quals dipositava informació o petites ofrenes d’amor per al seu Ben. Aquest, per la seva banda, estava menys dotat per a la conspiració, però acceptava les seves idees i canviava ansiós els paquetets de galetes que ella mateixa havia preparat i les cartes profusament adornades amb flors, cors i angelets que Lilian pintava, per noves elegies sobre la bellesa i la intel·ligència de la noia.

Lilian, a les seves cartes, copiava de tant en tant algun poema, però es referia sobretot als afers quotidians. Parlava del cavall, de l’automòbil (que més li agradava com més a fons s’atrevia a pitjar l’accelerador) i, naturalment, de l’ardent desig de tornar a veure Ben.

—No pots escapar-te a la nit? Potser tens un arbre davant la finestra o una cosa per l’estil.

A Ben mai no se li havia ocorregut esmunyir-se fora de casa a la nit, però la idea li va semblar tan excitant que tot seguit va escriure un poema en què lloava la brillantor dels cabells de Lilian a la llum de la lluna.

Ella el va trobar sublim, encara que es va sentir un pèl decebuda. En els seus poemes, Ben podia esplaiar-se hores i hores sobre les gestes que emprendria i els perills que correria per obtenir un petó dels llavis d’ella. A l’hora de la veritat, però, no feia res. Al final, la jove va decidir passar a l’acció.

—Dijous a la nit, a dos quarts de dotze, a l’estable del Lucky Horse —va escriure temeràriament.

Era un lloc de trobada que a Ben el feia posar vermell. El Lucky Horse no era només un pub, sinó també l’hotel per hores de Madame Clarisse. Donava voltes a aquella idea i no entenia com podia ser que la seva estimada i ingènua Lilian li hagués proposat de quedar en un cau de vici com aquell. Va passar unes quantes nits en blanc, perquè, a sobre, ell la seguiria sense que li remordís la consciència.

Lilian no estava gens preocupada per tot això. Com sempre, ella anava a les coses pràctiques. Simplement li anava bé el Lucky Horse perquè el seu pare s’hi reunia amb els seus amics. Tim Lambert i Matt Gawain no se saltaven cap dijous a la nit i, des de feia poc, formava part de les tasques de Lilian portar el seu pare amb cotxe a la ciutat i anar a recollir-lo poc abans de l’hora de tancar. No cal dir que havia de complir les estrictes condicions d’aparcar sota la llum dels fanals del carrer, no abandonar el vehicle i mantenir les portes tancades. De moment, només els carrers principals de Greymouth tenien enllumenat elèctric i una noia decent no podia deixar-se veure a la nit caminant pel carrer.

Lily no era poruga i es movia bé pels voltants del Lucky Horse. La seva mare havia viscut a l’edifici de l’estable mentre havia treballat de pianista al pub, i entre les seves amigues més íntimes hi havia tant Madame Clarisse com les noies que treballaven per a ella. Quan Lilian era petita, Elaine solia emportar-se-la quan les visitava i la nena havia jugat a l’estable i als carrers adjacents. En els últims anys, les visites s’havien reduït —les noies de Madame Clarisse canviaven amb freqüència perquè solien casar-se amb els miners—, però a Lilian el bordell no li infonia cap temor. A més, sabia amb exactitud quins amics de Tim arribaven a la taverna a cavall, quins en cotxe i quins simplement a peu. Els dijous només s’esperava un cavall a l’estable, Tossuda euga del ferrer, i aquest mai no deixava la taverna abans de l’hora de tancar. Així, doncs, ningú no molestaria els joves enamorats. Si portava el cotxe per darrere del pub i l’aparcava a l’ombra de l’edifici, no corria el perill que el vehicle cridés l’atenció. Encara més segur —i també més romàntic— hauria estat, és clar, trobar-se fora de la ciutat. Però Ben hauria hagut de caminar massa. Lilian va maleir el fet que no li agradés muntar i que, per tant, no tingués cavall propi. Tampoc li agradava anar amb carro, no hauria sabut ni com enganxar el cavall. I l’automòbil de la família Biller només el conduïa el xofer.

El cor de Lilian bategava amb força quan es va introduir a l’estable del pub i es va sentir embolcallada per la foscor. Estava dèbilment il·luminat per un fanal, però, tret d’això, el seu pla funcionava. Només un cavall rosegava el fenc i Ben ja estava allí.

Lilian gairebé hauria llançat un crit quan ell la va estrènyer entre els seus braços i la va besar amb passió i de forma teatral.

—Eh, que m’ofegues! —va cridar rient—. Tot bé? Ningú sospita res?

Ben va sacsejar el cap.

—No em veuen capaç d’una cosa així —va respondre orgullós—. He… gairebé hauria baixat per la finestra!

Com que tenia el dormitori al primer pis i cap arbre davant la finestra, va preferir no mentir. Lilian va trobar que n’hi havia prou amb la intenció per ser romàntic.

Van passar la mitja hora següent fent-se carantoines, promeses d’amor i lamentant-se de la seva trista vida quotidiana. A Lilian només li faltava Ben; aquest, ben al contrari, patia altres adversitats de l’existència.

—A mi simplement no m’agrada la feina d’oficina. I no m’interessa per a res la mineria. Ara fins i tot he hagut de baixar a la mina…

—I? —va fer Lilian, ansiosa—. Què t’ha semblat?

—Fosca —va respondre Ben, però llavors es va adonar que potser era una descripció un pèl fluixa per a un poeta—. D’una foscor sepulcral —va afegir.

Lilian el va mirar incrèdula.

—Però si teniu aquells llums tan moderns! L’oncle Matt diu que la mina està tan il·luminada com un saló de ball.

—Per a mi tot estava negre com l’infern —va insistir Ben.

Lilian va abandonar la idea d’assenyalar que era probable que l’infern també estigués ben il·luminat. Al cap i a la fi, allà hi havia foc suficient.

—I fer càlculs i tot això tampoc no m’agrada. Últimament m’he equivocat per gairebé mil dòlars, la meva mare estava feta una fúria.

Lilian ho va trobar força comprensible, però, malgrat això, va acariciar el seu xicot a la galta.

—Però segur que tornaran a enviar-te a la universitat, oi? Al capdavall, la mineria també s’estudia. Ai, Ben, que lluny estaràs llavors…

Lilian es va estrènyer contra ell, que es va atrevir a atraure-la cap a un munt de fenc. Ella es va mantenir quieta mentre Ben no tan sols li cobria de petons la cara, sinó també el coll i el naixement dels pits. Lilian, per la seva banda, va fer lliscar les mans sota la camisa d’ell i va acariciar, vacil·lant, el pectoral encara musculós i l’esquena. Trobava que era una llàstima que no seguís fent rem. Li agradava veure com es movien els músculs sota la camisa.

—Tornem dijous vinent? —va preguntar, panteixant, la noia, quan es van separar.

Ben va assentir. Es veia com un heroi, fins i tot una mica pervers.

Després del primer encontre a l’estable de la taverna, Lilian estava molt contenta. Gaudia del seu amor secret, però també de treballar amb el seu pare. La guerra exigia la constant ampliació de la capacitat de rendiment de la mina i Tim es reunia amb freqüència amb altres enginyers, representants del ferrocarril i comerciants. Lilian l’acompanyava tant als menjars de negocis com als esdeveniments socials, i Elaine contemplava, complaguda, com la seva filla coquetejava i ballava amb altres nois. Tenia la vaga sospita que Lilian encara estava enamorada de Ben Biller, però no pressentia que es trobés amb ell d’amagat ni que les seves carícies cada vegada fossin més agosarades.

En un principi, Florence Biller no va percebre res. De totes maneres, tenia motius suficients per inquietar-se pel seu fill gran. El manifest desinterès de Ben per la feina i la seva falta de capacitat per realitzar les tasques pràctiques més senzilles la treien de polleguera. Ben cada vegada estava més desesperat amb els rampells de fúria de la seva mare. Mentrestant, havia perdut l’esperança d’assistir a la Universitat de Dunedin. El seu pare va intervenir perquè almenys estudiés un parell de semestres tècnica minera o economia, però Florence va fer orelles sordes.

—Tècnica minera! No em facis riure! El nostre Ben, enginyer! Però si es posa a cobert només sentir que bull la cafetera! —El noble i platejat aparell per preparar el cafè era l’adquisició més recent de Florence. Estava a la recepció del seu despatx i tots es meravellaven en veure’l funcionar—. I pel que fa a l’economia, a Dunedin no n’aprendrà més que amb mi!

Caleb sospirava. Florence havia obtingut els seus coneixements a força de treballar. El seu pare, també propietari d’una mina, no hauria imaginat ni en somnis permetre que la filla estudiés o almenys que col·laborés en el seu propi negoci. Però Ben no era, amb tota certesa, de la mateixa fusta. Potser li haurien fascinat les teories de l’economia si l’haguessin deixat aproximar-se a aquella disciplina de forma científica. Caleb continuava veient el seu fill estudiant una carrera universitària més que no pas succeint la seva mare al capdavant de l’empresa. Per fortuna, els fills més joves de Florence volien tots ocupar aquell lloc. El segon s’interessava per la política empresarial i al més petit de tots li agradava manipular màquines de vapor i carregava encantat el seu tren de joguina amb «carbó».

Caleb no entenia per què no podien prescindir de Ben per a aquelles feines, però Florence tenia diversos fronts assegurats. Ben estava allí, era prou gran per treballar a l’empresa familiar i aquesta era la seva obligació. Caleb pensava sense el menor respecte que Florence tenia menys imaginació que una gàbia de transport.

Per sort, Ben encara era jove. Normalment, un noi de la seva edat no hauria ni tan sols acabat l’escola, i encara menys hauria anat a la universitat. Caleb esperava que l’interès de Florence per ell acabés refredant-se quan Sam fos prou gran per treballar amb ella al despatx. Ben podria anar llavors a Dunedin i potser ni necessitaria passar per la carrera d’Economia. Caleb li permetria estudiar simplement el que ell volgués i gaudia ja de l’intercanvi intel·lectual amb el jove lingüista.

Ben no tenia, però, la paciència del seu pare. No veia cap sortida a la seva situació. Que li prohibissin estudiar a Dunedin o Christchurch el va sumir en una profunda depressió.

—Així almenys estem junts! —el consolava Lilian. Però ni tan sols això no l’animava.

—Quina forma és aquesta d’estar junts? —es queixava—. Sempre d’amagat, sempre amb por que ens descobreixin… Quant temps haurem de passar així, Lily?

Lilian va alçar la vista al cel.

—Fins que siguem majors d’edat, és clar! —va respondre—. Després ja no poden donar-nos més ordres. Hem d’aguantar una mica!

—Una mica? —va preguntar Ben, totalment trasbalsat—. Falten encara molts anys perquè compleixi els vint-i-un!

La noia va fer un gest d’impotència.

—L’autèntic amor es veu sotmès a proves molt dures, Ben —va advertir en un to heroic—. Sempre passa igual. En els llibres, a les cançons i a tot arreu…

Ben va sospirar.

—Estic pensant a fugir i anar-me’n a l’exèrcit.

Lilian es va sobresaltar.

—Això sí que no, Ben! Et mataran. A més, per allistar-te a l’ANZAC has de tenir vint-i-un anys. —Li va agafar la mà. A l’estable feia fred, però no se’ls acudia un altre lloc de trobada.

—Però es pot fer trampa —va replicar el jove—. I puc demostrar que he estat a la Universitat de Cambridge. Normalment cal ser major de divuit anys per a això.

—Però no en tens vint-i-un! —va insistir, temorosa, Lilian. Havia de dissuadir-lo com fos. Roly O’Brien no escrivia amb freqüència, però el que havia explicat de Gal·lípoli li gelava la sang a les venes. Sens dubte, en els llibres i a les cançons, anar a la guerra era romàntic, però la realitat feia la impressió de ser una altra. I Ben amb un fusell… Segur que escriuria uns versos meravellosos sobre l’heroïcitat dels seus camarades, però no el veia capaç de disparar, i molt menys d’encertar el tret i abatre algú. Havia de pensar urgentment alguna cosa.

—He estat reflexionant —li va comunicar Lily a la trobada següent, gairebé un mes més tard. El dijous passat Tim no havia assistit a la tertúlia i Lilian l’havia acompanyat a un congrés a Blenheim. També hi eren George Greenwood i altres accionistes. S’havia projectat ampliar la mina Lambert amb una fàbrica de coc. Ben no va mostrar cap interès per aquesta notícia. No va pensar que Florence Biller hauria matat per ser la primera de saber-ho. Lilian li va explicar els plans del seu pare amb tots els ets i uts sense gairebé adonar-se’n, estava massa ocupada a intercanviar carícies per pensar en les possibles conseqüències de la seva declaració.

Després de la llarga abstinència, els petons de Ben encara li semblaven més dolços i la reafirmaven en la decisió que havia pres a Blenheim, en la qual havia contribuït de forma fonamental una visita d’amagat al registre civil.

—Tinc disset anys. Puc casar-me.

—Amb qui vols casar-te? —va bromejar Ben alhora que descordava, audaç, els botons superiors de la brusa de la noia.

Lilian va posar els ulls en blanc.

—Doncs amb tu, és clar! —va respondre—. És la mar de fàcil. Agafem el tren fins a Christchurch i després fins a Blenheim. Amb el cotxe arribaríem abans, però no vull robar. I de Blenheim surten els transbordadors a Wellington. Ens casarem allà. O a Auckland. Allí potser serà més segur, és possible que ens busquin a Wellington. També funcionaria a Austràlia… —Lilian va dubtar una mica. Austràlia li semblava realment lluny.

—Però jo no tinc documentació —va objectar Ben—. No es creuran que tinc divuit anys.

—N’hi ha prou amb disset, també per als nois. Podem esperar un parell de mesos fins al teu aniversari. Pel que fa a la resta, només cal jurar que un no està casat amb una altra persona o és parent de sang o una cosa així.

Quan s’era menor de vint anys, es necessitava, a més, l’autorització dels pares, però Lilian no va voler carregar ara Ben amb això. Tenia la intenció de falsificar la firma de Tim i amb la de Florence Biller encara tenia menys dubtes.

—Llavors estudiaràs a Auckland. T’està bé, oi?

Ben es va mossegar el llavi inferior.

—Encara és millor —va respondre—. Es prenen molt seriosament la investigació en l’àmbit de la cultura maori, construeixen un museu per a estris maoris o una cosa així. El meu pare està entusiasmat. Està pensant a anar a visitar-lo. És clar que si ens descobreix…

Lilian va gemegar. Ben vacil·lava massa a vegades.

—Ben, si estem casats, estem casats. Un no pot fer simplement marxa enrere. A més, en una ciutat tan gran com Auckland, serà fàcil evitar el teu pare.

El noi hi va estar d’acord.

—Seria, en efecte, una solució…

Almenys era una idea fascinant, si bé, en realitat, no arribava a imaginar-la. Només de pensar a fugir a l’illa Nord, el cor se li desbocava. Mai no s’atreviria!