9

Les nits que van seguir, Glòria va passar per un infern. La «feina» al Niobe no era gens ni mica equiparable a la que feia al Mary Lou. Si bé els companys de Harry eren bruts i a vegades també grollers, l’havien tractat en general de forma amable i des d’un cert punt de vista hi havia entre ells una mena de complicitat. Els homes amagaven «la seva noia» dels oficials i durant el dia s’alegraven furtivament de tenir entre ells el grumet «Jack» i feien broma. Mai ningú no havia intentat fer-li mal expressament.

Al Niobe era totalment diferent, encara que al principi l’experiència va semblar arrencar bé. Ja enfosquia quan el cambrer va conduir Glòria al moll australià, com ell va dir; el nom xinès de la ciutat i dels molls era impronunciable. Malgrat això, Glòria es va preguntar com ficaria de polissó en un vaixell un noi desconegut o fins i tot una noia blanca, però això va esdevenir una tasca senzilla. En efecte, tant a terra com a coberta vessava de xinesos a punt d’emigrar. Feia la impressió que a penes portaven equipatge, la majoria embarcaven amb un farcellet que contenia les seves pertinences. La companyia de vaixells especulava amb això i havia venut molts més bitllets del que era habitual en altres vaixells d’emigrants. Com que no portaven ni maletes ni caixes, no eren sis els petits individus de raça groga que compartien, sinó que en un minúscul allotjament se n’hi ficaven desenes o dotzenes, com sardines. Per a sorpresa de Glòria i el seu posterior horror gairebé tots eren homes. Com a molt hi havia dues o tres dones fràgils i petites que es movien fent passets rere d’ells.

—Per què? —Glòria no va aconseguir vèncer la seva timidesa i plantejar la pregunta, però el cambrer va respondre de totes maneres.

—Està prohibit —va explicar concís—. Almenys als Estats Units; només poden anar acompanyats de les seves esposes els comerciants, no els treballadors. I, de totes maneres, els asiàtics no s’estableixen a Austràlia, de manera que una dona tan sols seria un llast innecessari. Els homes prefereixen deixar la família aquí i enviar-los diners. És més barat. Un dòlar de seguida es gasta a Down Under, però aquí és una fortuna…

Mentre parlava, conduïa Glòria a través d’aquell formiguer de la coberta. Ningú no es preocupava del grumet sense documents de viatge. El corrent de diminuts orientals es dividia de forma espontània per deixar passar l’alt blanc d’uniforme i tornava a tancar-se rere seu. Glòria hauria tingut la sensació de trobar-se en una illa mòbil si el soroll de fons no hagués estat el mateix. Les converses, les rialles i els plors dels xinesos li colpejaven les orelles. El soroll era més molest que la vibració de les màquines del Mary Lou, ja que no tenia cap ritme. Fins i tot setmanes després, el record li produiria mal de cap.

—Mira, aquest és el teu regne! —El cambrer s’havia submergit al ventre del vaixell. Van recórrer passadissos foscos i angostos entre les cabines, en part amb queviures emmagatzemats. Era obvi que els homes havien portat les seves provisions. Glòria tremolava de pensar en el que contindrien els paquets.

De nou, el cambrer va semblar llegir-li els pensaments.

—Només és arròs, cap gos —la va tranquil·litzar—. Aquesta gent no pot permetre’s menjar carn. Però l’arròs és sagrat per a ells i ja han sentir a dir que el menjar aquí… bé, si és que se’n pot dir menjar, de la gasòfia que donen al vaixell, està pensat per a estómacs occidentals.

Mentre parlava, va empènyer Glòria dins una cabina. Hi havia sis lliteres petites penjades de la paret. De moment, no n’hi havia cap de feta. El cambrer va assenyalar un parell de mantes doblegades.

—El millor és que et facis el llit a terra perquè els homes no es colpegin al cap quan els facis el servei…

Glòria va mirar el seu nou amo, vacil·lant.

—Aquesta habitació és per a mi? No hi vindrà ningú més?

No s’atrevia a tenir aquella esperança, però havia donat per fet que «després de treballar» compartiria llit amb el cambrer.

—I qui hauria de venir? —va preguntar l’home. Després va somriure burleta—. Però no et preocupis, no deixarem que et sentis sola. Escolta, ara vaig a ocupar-me del caos que hi ha allí fora. Aquests tipus han d’aprendre de seguida que aquí hi ha disciplina. Que ningú no et vegi al principi, podria passar que un dels tripulants es perdés aquí a sota. Quan el vaixell salpi i els homes tinguin la seva primera ressaca, ja veurem. Posa’t guapa per a mi…

Va pessigar Glòria a la galta com a comiat i va enfilar el passadís. Glòria a penes aconseguia comprendre la sort que tenia. Una cabina per a ella sola! Ja no hi hauria més cossos pudents a les nits, prou roncs… Potser podria despullar-se sense que la veiessin i rentar-se almenys per sobre.

Va estendre les mantes a terra, s’hi va arraulir i va dormir, alleujada i feliç. Quan es despertés seria de camí a Austràlia, gairebé a casa…

Però, quan es va despertar, va esclatar l’infern.

El cambrer no trobava el més petit plaer a posseir una dona de manera normal. Ja la primera nit a bord, Glòria va experimentar en carn pròpia el que Jenny havia qualificat d’«altres jocs amorosos».

«No tots ens agraden —li havia dit la rossa prostituta—. Però cap de nosaltres no pot permetre’s dir que no. Insisteix a cobrar més, encara que et digui que la noia del costat ho fa de franc. Ens mantenim unides: cap no ho ofereix a preu normal…».

A Glòria no li van preguntar res, però en silenci donava les gràcies a Jenny per l’explicació. Almenys sabia el que se li queia a sobre i ho va suportar estoicament. Intentava ignorar el dolor i pensar en una altra cosa mentre l’home s’excedia amb ella. En algun moment va aconseguir refugiar-se als coberts d’esquilada de Kiward Station. El bel de les ovelles apagava el murmuri dels xinesos a l’exterior. L’olor penetrant de lanolina de la llana sufocava la pudor de suor del cambrer mentre Glòria comptava les ovelles amb les quals ja havien enllestit els esquiladors. Pensava en l’esquilada amb patiments oposats. Mai abans no havia dedicat cap pensament a la por dels animals que de forma brutal eren llançats de cap per avall, i que, de pressa, però no precisament amb afecte, eren despresos de la llana. Ara, oprimida contra el terra de la cabina per aquell home estrany, Glòria se sentia més a prop dels animals que dels esquiladors.

—Bona noia —la va elogiar el cambrer quan, per fi, va acabar—. El paio de Canton tenia raó. No en saps gaire, però ets obedient. Ara dorm bé, aquesta nit tots tenen feina. Demà al matí començaràs a treballar…

—Què he de fer? —va preguntar Glòria, perplexa. Al final havien dit que no necessitaven servei a la cuina ni en cap altre lloc semblant.

El cambrer va riure, mordaç.

—El que millor saps fer, petita! A les vuit acaba el torn de la nit. A aquella hora els fogoners rematen la jornada abans de ficar-se ja cansats al llit. Aquí hi ha tres torns, maca, tens feina per a tota la jornada…

Els primers dies li va semblar que el cambrer havia exagerat, perquè els mariners estaven «sadollats» gràcies a les putes de Canton i els passatgers no estaven tan necessitats per sacrificar el seu petit pressupost per a l’arròs en una puteta. Transcorreguda la primera setmana, però, Glòria a penes tenia tranquil·litat, i després de la segona, la seva vida es va convertir en un malson. El cambrer —es deia Richard Seaton, però Glòria no podia pensar en ell com si fos un ésser humà amb nom com tots els altres— la venia sense contemplacions a tot aquell que oferís unes monedes per ella i la lliurava als homes sense posar-los cap condició. És clar que la majoria no tenien cap desig especial, però tampoc no impedia a uns quants que descarreguessin el seu sadisme en la noia. Tampoc no hi havia ningú que vigilés que dos o tres homes no compartissin el «tiquet». Glòria intentava aguantar-ho tot amb indiferència, com els capricis dels homes del Mary Lou, però aquells eren dos o tres per nit. Aquí, ben al contrari, la tortura començava al matí, quan els maquinistes i els fogoners del torn de la nit arribaven, i acabava entrada la nit quan els de la cuina havien finalitzat la seva feina i volien relaxar-se una estona. Amb quinze clients o més al dia, l’oli a penes li feia cap efecte. Glòria tenia ferides, i no tan sols en llocs íntims, sinó que tot el seu cos estava malmès a causa de l’aspror de les mantes contra les quals l’anaven colpejant. El teixit li esquinçava la pell i les ferides s’infectaven, perquè no tenia cap possibilitat de rentar-les. A més, el llit de mantes improvisat al cap de pocs dies estava enganxós i cobert de crostes per la brutícia i els fluids del cos d’un nombre incomptable d’homes i no hi havia llençols nets. Algú devia portar paràsits i Glòria lluitava amb puces i polls. Al principi encara intentava posar-se fora de perill dels animals, almenys per una estona, quan estava sola i pujava a les lliteres per poder dormir. Però això va anar succeint cada vegada menys com més es prolongava el viatge, i al final no tenia ni necessitat ni força per abandonar l’improvisat catre a terra. El seu cos estava captiu, però Glòria s’aferrava a la seva salut mental. En la seva desesperació somiava que havia sortit del seu fosc calabós i s’imaginava reunint les ovelles a la llum del sol a Kiward Station, es perdia en les latituds de les planes de Canterbury… per trobar-se de nou al cor d’Oaks Garden, on estava dreta al costat d’un piano i es negava queixosa a cantar davant de tothom. Els somniejos diürns es transformaven cada vegada més sovint en malsons. Glòria s’adonava que delirava i intentava agafar-se a algunes il·lusions per no anar completament a la deriva. Però cada vegada li resultava més difícil mantenir la ment clara o imaginar sensacions agradables. Sentir significava dolor, fàstic i odi cap a si mateixa, si bé l’odi era el que li feia menys mal.

Així que Glòria es va anar concentrant progressivament en l’odi. Al principi va dirigir aquell odi al cambrer. En les interminables hores que un client substituïa un altre sobre el seu cos, s’imaginava que l’assassinava. D’una o d’una altra manera, com més cruel, millor. A continuació va traspassar l’odi als clients. S’imaginava que el vaixell s’enfonsava i tots s’ofegaven. O encara millor, pensava en un incendi que devorés els seus cossos pestilents. Glòria creia sentir els crits… Quan un home gemegava sobre seu, s’imaginava que era a causa del dolor i no de la lascívia. Desitjava veure tots aquells tipus a l’infern. Només això li donava forces per superar tanta humiliació.

En l’estretor i la foscor de la seva cabina, al final va perdre la noció del temps. Tenia la sensació que portava tota una eternitat al vaixell i que hauria de banyar-se en el seu odi fins a la mort. Però, un dia, un dels pocs homes que encara tenien cara per a ella li va dirigir un somriure.

—Avui és l’última vegada! —va dir el jove fogoner. Era australià i per a Glòria es diferenciava dels altres col·legues perquè abans de visitar-la almenys es rentava una mica—. Demà arribem a Darwin.

—A… Austràlia? —va preguntar Glòria. Acabava de jeure sota d’ell immersa en un malson ple d’odi, però ara la veu del noi tocava una corda que feia molt de temps que no sonava dins seu. Gairebé sense poder-s’ho creure, la jove va sentir esperances.

—Si no ens hem equivocat de camí! —L’home va riure burleta—. S’haurà de veure com desembarques. Els agents d’emigració són molt servers, registren tothom.

—El… el cambrer em traurà d’amagat d’aquí —va respondre Glòria encara desconcertada.

—Jo no me’n fiaria! —va objectar el jove—. Aquest home no té el més petit interès a deixar-te lliure, noia! Tal com et té… com si fossis un vedell! Els de la tripulació ja n’hem parlat i hem pensat a explicar-ho al capità del port. Val més que t’expulsin que no pas que estiris la pota aquí.

—Creus… creus… —Glòria es va incorporar fent un esforç.

—Crec que quan arribem a Darwin una clau tancarà aquesta porta —va respondre l’home assenyalant l’entrada de la cabina—. I no se t’obrirà, ho entens? No hi estarem gaire temps aquí, només un parell de dies i tornarem a Canton. Aquest fill de puta ni tan sols ha de quedar-se aquí per vigilar-te. Si et dóna una galleda d’aigua i una mica de menjar, sobreviuràs. I després seguirà traient profit de tu en el viatge de tornada…

—Però jo… L’acord… —El cap li rodava.

El jove fogoner va fer un gest d’impotència.

—No deus creure que això forma part d’un «acord», oi? Seaton t’ha comprat i traurà tot el que pugui dels diners que ha pagat. A més, una puta morta de seguida se la llença per la borda. Si, en canvi, t’enganxen a Darwin i els expliques com has arribat fins aquí… Bé, ja t’ho he advertit, jo: intenta sortir d’aquí al més de pressa que puguis. També pel perill de caure en mans del capità del port…

Glòria ni tan sols va aconseguir donar les gràcies a l’home per la seva advertència. Els pensaments se li amuntegaven al cap quan ell va marxar i va cedir el lloc a dos immigrants xinesos que per sort no tenien desitjós especials ni tampoc parlaven una paraula d’anglès. Glòria va aguantar les envestides i va intentar traçar una mena de pla. El fogoner tenia raó: era improbable que el cambrer la deixés marxar de forma voluntària. Però no estava disposada que les autoritats la descobrissin i la tornessin a enviar de males maneres amb els seus pares. Bé, també era possible que l’enviessin a Nova Zelanda, a casa dels seus familiars. Estava més a prop i potser era més fàcil d’organitzar-ho per als australians. Però potser no. I, fins i tot si tingués sort, l’àvia Gwyn s’assabentaria del que havia fet al vaixell. I això no es podia saber. Ningú no havia de saber-ho! Abans s’estimava més morir.

A les cabines del voltant regnava l’ambient de partida. Glòria es va enfadar amb ella mateixa per no haver-se’n adonat. Gairebé hauria esperat en agonia fins que la porta de la trampa hagués caigut rere seu. Aquella tarda no tenia clients, un fet comprensible en realitat. Estaven ocupats amb les maniobres per atracar i ja no tenien cap raó més per requerir els seus serveis. Per què jeure amb la puta bruta del vaixell si l’endemà els esperava el barri xinès de Darwin? Si Glòria tenia mala sort, el cambrer tancaria el seu picador privat a mitjanit.

Havia de fugir de seguida!

Els dos asiàtics van acabar i van marxar. Llavors, ella, fent un esforç es va obligar a posar-se dempeus i va amuntegar les seves poques coses en un farcell. Glòria es va tornar a canviar el vestit gastat i esparracat per la roba del grumet «Jack». Els pantalons i la camisa li pesaven, però esperava poder nedar. Tal vegada, no tenia cap altra possibilitat: o aconseguia arribar a terra o s’ofegava.

Glòria va lliscar pels passadissos en els quals els emigrants aplegaven les seves coses. Ningú no li va fer cas. Va témer que algun home n’informés al cambrer, però després es va tranquil·litzar. Els homenets de pell groga ni tan sols s’atrevien a mirar a la cara el pretès grumet. Segurament ni reconeixien Glòria. Segons els seus càlculs, no hi havia clients entre ells. Els asiàtics que el cambrer li enviava procedien sens dubte de la segona classe. Els passatgers de l’entrecoberta, els més pobres entre els pobres, no haurien pogut permetre’s visitar-la a la cabina.

A la coberta la va colpejar l’aire fresc. És clar, en aquella meitat del món era hivern. D’altra banda, es trobava al nord d’Austràlia, hi havia clima tropical. No podia fer tant de fred! Glòria va prendre una profunda glopada d’aire. En efecte, a poc a poc el seu cos es va anar acostumant a la temperatura, que devia ser, a parer seu, d’uns vint graus. Després de la calor enganxosa i l’aire viciat que hi havia sota coberta, l’aire allí semblava fresc i era ideal per nedar…

Glòria es va armar de valor. Va lliscar per la coberta a l’ombra de la superestructura i els bots de salvament. Va pensar en la possibilitat d’utilitzar-ne un; però no, sola mai no aconseguiria posar a l’aigua un d’aquells bots, per no esmentar el soroll que faria. Glòria va fer una ullada per sobre de la borda. Lluny, sota els seus peus, hi havia el mar, però almenys estava en calma. I les llums de la ciutat es veien des d’allí, no devia estar tan lluny. El vaixell a penes semblava moure’s. Estarien esperant un pràctic del port que conduís el Niobe fins al moll? En aquest cas, almenys, no corria el perill d’acabar enganxada a l’hèlice del vaixell, que la mataria. Però abans havia de saltar. Glòria tenia vertigen. Feia anys que no nedava. I, de totes maneres, mai no s’havia llançat així a l’aigua.

Però llavors va sentir veus. Algú sortia a coberta. Segurament eren membres de la tripulació més que no pas passatgers, però tant li feia. Si la descobrien, el seu destí estaria decidit. Poc importava si la portaven de nou a Seaton o davant la presència del capità.

Glòria va agafar una glopada d’aire, va llançar el farcell de roba a l’aigua i va saltar.

Des del vaixell, les platges de Darwin semblaven a prop, però Glòria tenia la sensació que per més que nedava no avançava i no s’aproximava a la terra. Li semblava que feia hores que nedava, però almenys ja no tenia por. S’havia acostumat a l’aigua fresca, i encara que la roba la molestava, se n’estava sortint prou bé. Glòria s’havia lligat el farcell a l’esquena, perquè no la destorbés a la mà. Després de tot aquell temps en aquella cofurna, era agradable estar envoltada d’aigua. Glòria tenia la impressió que l’oceà no tan sols li rentava la brutícia, sinó l’enviliment. De tant en tant introduïa la cara a l’aigua, i després, animosa, també el cap i els cabells. Intentava romandre el major temps possible sota l’aigua, perquè tots els polls s’ofeguessin. I no deixava de nedar.

Glòria va necessitar una nit sencera i la meitat d’un dia per arribar per fi a una platja solitària de Darwin. Més tard va esbrinar que s’anomenava Casuarina i que hi havia cocodrils d’aigua salada. Però els animals no es van deixar veure i Glòria estava tan cansada que res no li hauria impedit estirar-se a la sorra i posar-se a dormir.

Al final del trajecte nedant, la seva temperatura era tan baixa i estava tan extenuada que ni tan sols aconseguia fer una braçada. Es va mantenir flotant i la brisa que es va aixecar al migdia i l’onatge que va provocar la van empènyer cap a la costa. El sol havia escalfat la sorra i va assecar el cos i les coses de Glòria mentre dormia.

Quan es va despertar, ja era de nit. La noia es va posar dreta una mica marejada. Ho havia aconseguit. S’havia escapat del cambrer i de la policia del port. Era evident que ningú no s’esperava que algú pogués anar nedant des de la Xina fins a Austràlia. Glòria tornava a sentir la necessitat de riure com una histèrica. Havia arribat a la meta… a l’altra punta del món. Només a dos mil quilòmetres de Nova Zelanda, si no es comptava l’enorme distància que hi havia entre Darwin i Sydney. Glòria ignorava si circulaven vaixells entre el territori Nord i l’illa Sud de Nova Zelanda, però des de Sydney es podia viatjar fins a Lyttelton. Va recordar l’avi James, a qui havien enviat per ser un bandit de bestiar des de les planes de Canterbury fins a la badia de Botany. Després s’havia encaminat als camps d’extracció d’or i havia tornat a casa amb uns guanys realment considerables. Glòria es preguntava si a Austràlia encara s’explotava l’or i, si era així, on. Encara que, de totes maneres, això no era una solució per a ella. Si bé estava fermament decidida a continuar sent «Jack» fins a tornar a casa, fins i tot com a noi li feia una por immensa la idea d’un campament ple d’homes.

De sobte la noia va sentir una punxada de gana. Era el primer problema que havia de resoldre, encara que això signifiqués robar una mica de menjar. Però havia d’anar fins a la ciutat i encara tenia la roba humida. Cridaria l’atenció passejant-se pels carrers com un pollet remullat.

Glòria es va treure el jersei de llana i el va estendre a la sorra. No es va atrevir a treure’s els pantalons i la camisa, per molt deserta que estigués la platja. Giraria les butxaques perquè s’assequessin abans. Va palpar la tela mullada i va notar un paper humit…

Quan Glòria el va treure, va mirar sorpresa el bitllet de deu dòlars que Harry li havia donat com a «regal de comiat». La seva part en la venda al cambrer.

Glòria va somriure. Era rica!