6

Un cop van haver transcorregut les primeres i estimulants setmanes entre la fugida, la recerca d’un lloc on viure i l’enllaç matrimonial, Lilian Biller va comprovar, estupefacta, que els seus diners disminuïen molt més de pressa del que s’havia imaginat. I això que el lloguer era realment raonable. La jove s’havia equivocat totalment pel que feia a les despeses de menjar i roba, llibres per a la carrera de Ben i un mobiliari bàsic, coberteria i roba de llit i taula. I això que havia passat aquell primer període del seu matrimoni buscant gangues i s’havia esforçat a comprar, almenys els mobles, de segona mà. En qualsevol cas, a Auckland no hi havia res que fos de franc, el cost de la vida era sense cap mena de dubte més elevat que a Greymouth.

Lilian va estar rumiant la manera de guanyar diners i va parlar primer sobre això amb el seu marit:

—No et sembla que potser podries trobar feina a la universitat?

Ben va apartar, desconcertat, la mirada del llibre que estava llegint en aquells moments.

—Estimada, hi treballo cada dia, a la universitat!

Lilian va sospirar.

—Em refereixo a un treball remunerat. No necessita ajuda, el teu professor? No pots fer alguna classe o una cosa així?

Ben va fer un gest negatiu, disculpant-se. La Facultat de Lingüística de la Universitat d’Auckland tot just estava a les beceroles. El nombre d’estudiants a penes si justificava una plaça de professor a temps complet, així que ni parlar-ne d’agafar un assistent. I quant al camp especial de Ben, per molt que despertés un gran interès en el seu professor, temes com «la comparació entre dialectes polinesis amb objecte de delimitar l’origen dels primers immigrants maoris» no omplia un auditori.

—Doncs llavors hauràs de buscar una altra cosa. —Lilian va interrompre la detallada explicació de Ben—. Necessitem diners, estimat, i no hi ha discussió possible.

—I la meva carrera! Si ara m’hi concentro, més tard podré…

—Més tard ens haurem mort de gana. Ben. Però no has de treballar tot el dia. Busca una cosa que siguis capaç de fer mentre estudies la carrera. Si jo també em poso a treballar, ho aconseguirem.

Lilian el va besar animosa.

—En què penses treballar? —va preguntar ell, bocabadat.

A Auckland, ningú no volia aprendre a dibuixar, però en canvi Lilian va reunir en poquíssim temps un nombre considerable d’alumnes de piano. Es va concentrar al barri dels artesans i es va apartar recelosa de les famílies dels acadèmics, perquè podria sorgir el cas que la mestressa de casa toqués el piano millor que ella. Això, però, no va suposar cap contratemps. Entre els diligents immigrants de la segona generació que amb freqüència havien fet una fortuna més que discreta amb els seus pròspers tallers, hi havia un gran desig d’imitar els «rics» i per això calia, segons l’opinió imperant, donar als nens una formació musical bàsica.

Els anuncis que Lilian va penjar a les botigues de comestibles i als pubs de seguida van trobar una resposta insospitada. Al cap i a la fi, ningú no havia de superar el temor a entrar en una escola de música o a posar-se al davant d’un professor diplomat. Lilian no intimidava la gent, sinó que queia bé a tothom i de seguida es guanyava la simpatia tant dels atabalats pares com dels seus pupils. És clar que impressionava que hagués estudiat música a Anglaterra i que, malgrat això, es pogués parlar amb naturalitat amb ella. A això s’afegia que Lilian no insistia gaire en els principis clàssics. Reduïa els exercicis dels dits i les escales a un mínim, de manera que l’alumne ja teclejava una melodia senzilla el tercer o quart dia de classe. I com que la seva clientela solia preferir cantar que assistir a concerts de piano —sovint la cridòria dels parroquians del pub no deixava dormir Ben i Lilian—, va posar també especial atenció en els modestos acompanyaments de cançons populars i patriòtiques. Els ingressos van pujar: res no convencia més els pares dels alumnes del talent dels seus fills i de la genialitat de la seva professora com el fet que, al poc temps, en la següent festa familiar, es reunissin tots al voltant del piano i cantessin alegrement It’s a long way toTipperary.

Era evident que a Ben li costava més guanyar diners. Es va veure obligat a recórrer a la força física en lloc de fer servir els dots de què més o menys disposava. D’altra banda, pràcticament a totes hores del dia o de la nit es trobaven treballs de temporer al port. Ben carregava i descarregava vaixells i camions, normalment de bon matí, abans de començar les classes.

Durant un parell de mesos tots dos van guanyar diners. Fins i tot en van tenir prou per comprar un parell de peces de roba, una taula per al menjador i dues cadires. Tot i així, la situació de la casa, a sobre del pub, seguia sense satisfer-los. La cridòria era contínua, feia pudor de cervesa i greix ranci i Lily es queixava que a les tardes no podia acceptar cap alumne més perquè tenia por de tornar sola per aquell barri.

El bany del passadís era un desastre, a cap altre llogater no li passava pel cap que de tant en tant s’havien de netejar. Una nit Lilian va tenir un ensurt de mort quan un home d’una de les famílies que s’allotjaven als altres dos apartaments, un tipus que sempre anava embriac, es va equivocar, va colpejar fet una fúria la porta de Lilian i va irrompre a l’apartament. A la llarga, Lilian ni va poder ni va voler viure allí, sobretot quan va començar a sentir nàusees als matins.

—Vaja, ja era hora! —va dir alegrement una de les veïnes, una dona força deteriorada, que semblava més gran de l’edat que tenia, quan la va veure sortir ensopegant del bany cap a l’apartament amb la cara pàl·lida i encara amb la bata posada—. Ja em preguntava quan us decidiríeu a posar fil a l’agulla.

La dona tenia quatre fills, de manera que sabia de què parlava. Lilian, però, va voler anar a veure el metge, cosa que va consumir tots els seus estalvis. A continuació va córrer alegrement cap al port a buscar en Ben.

—Oi que és meravellós, Ben? Un bebè! —Lilian el va saludar al moll amb aquella notícia tan estupenda. El noi arrossegava en aquell moment un parell de sacs des d’un vaixell fins a un camió i semblava esgotat. Lilian no ho va veure. Estava boja d’alegria i amb el cap ple de projectes.

Ben, pel seu compte, no es va posar tan content. Havia començat a treballar a les cinc del matí, després havia passat el dia a la universitat i en aquells moments ajudava de nou a descarregar mercaderies. D’aquella manera afegiria una mica més a la caixa comuna, i pretenia, en realitat, posar-se a estudiar sense interrupcions en els dies següents. Des que havia començat amb el doctorat, aprofitava qualsevol minut que tenia lliure. El fet que Lilian estigués embarassada Tobligaria a treballar encara més. Al cap i a la fi hauria de mantenir la família i, a més, ben aviat, ho hauria de fer ell tot sol.

—No serà tan difícil, Ben! —el va consolar Lilian—. Mira, encara faré classes un parell de mesos més que tu pots aprofitar per avançar els estudis. Quan ja t’hagis doctorat, segur que t’ofereixen un treball pagat. El professor està encantat amb tu!

I així era, en efecte, encara que ningú no podia viure de l’estima acadèmica. En qualsevol cas, Ben no era optimista respecte a la creació d’una segona càtedra de Lingüística a la Universitat d’Auckland. I menys per a un doctorand tan jove. El normal, després de doctorar-se, era ensenyar en diferents universitats, oferir-hi cursos i continuar la formació. A vegades també es trobaven beques d’investigació, però era improbable que es concedissin en la singular disciplina de Ben. I sense comptar que era gairebé impossible, fins i tot per a un estudiant tan dotat com ell, acabar un curs de doctorat en a penes nou mesos.

Lilian va fer un gest compungit quan Ben li ho va explicar.

—Però al port tampoc no guanyes prou diners treballant per hores —va observar la noia—. Sobretot si hem de trobar un apartament nou.

Ben va sospirar.

—Pensaré alguna cosa —va prometre vagament, i llavors va somriure—. Ho aconseguirem. Ostres, Lily, un nano! I l’hem fet tots dos sols!

Lilian estimava Ben amb tota la seva ànima, però ja feia temps que havia descobert que els seus sensacionals cops d’enginy estaven més relacionats amb la sintaxi i la cadència de les frases de relatiu polinèsies que amb la simple solució dels problemes quotidians. Així, doncs, no va esperar que se li acudís alguna cosa, sinó que ella mateixa va pensar com treure partit de les qualitats del seu marit. La idea determinant va sorgir quan, de camí a casa d’un dels seus alumnes de piano, va passar per davant del despatx d’Auckland Herold. Un diari! I Ben era poeta! Segur que li era d’allò més fàcil escriure notícies i articles. Segur que estava més ben pagat que descarregar transatlàntics gegants.

Sense pensar-s’ho dues vegades, Lilian es va dirigir al local i va entrar en una sala relativament gran on diverses persones teclejaven màquines d’escriure, parlaven a crits per telèfon o classificaven papers. Hi havia força enrenou.

Lilian es va dirigir a qui tenia més a prop.

—Qui mana aquí? —va preguntar alhora que feia el seu somriure més dolç.

—Thomas Wilson —va respondre l’home, gairebé sense aixecar els ulls del paper. Semblava que estava corregint un article mentre rosegava un llapis i llançava, ansiós, núvols de fum d’un cigarret. Lilian va arrufar el nas. Si Ben s’habituava a fumar, perdrien el que guanyessin de més amb aquella feina.

—Allí… —L’home va assenyalar amb el llapis una porta amb una placa: CAP DE REDACCIÓ.

Lilian va tustar a la porta.

—Endavant, Carter! I espero que hagi acabat d’una vegada —va tronar una veu des de l’interior.

Lilian es va introduir al despatx.

—No voldria molestar-lo… —va dir amb suavitat.

—No molesta. Sempre que els paios d’aquí fora m’entreguin per fi els textos perquè pugui revisar-los i imprimir-los. Encara que diria que va per llarg. Així, doncs, en què puc ajudar-la? —L’home que hi havia assegut rere la taula de despatx, corpulent, encara que no realment panxut, no va fer cap gest d’aixecar-se, però va invitar Lilian a seure amb un moviment de la mà. Tenia una cara ampla, en aquells moments una mica vermella i dominada per un nas bulbós. Els seus cabells eren foscos, encara que ja començaven a clarejar. Els ulls de Wilson, d’un blau grisenc, no eren grans, però observaven el seu interlocutor desperts i amb una expressió gairebé juvenil.

Lilian va seure en una cadira entapissada de pell davant l’escriptori cobert de papers sense ordre aparent. També hi havia cendrers, però el director fumava puros.

—Què cal saber per treballar al seu diari? —Lilian ho va deixar anar sense embuts.

Wilson va riure, irònic.

—Escriure —va respondre, lacònic—. I també seria desitjable saber pensar, però com demostra cada dia aquell munt de gent que hi ha allí fora, això últim no és imprescindible.

Lilian va arrufar el nas.

—El meu marit és lingüista. I escriu poesia.

Wilson mirava fascinat el centelleig dels ulls de la jove.

—Amb això queden satisfetes les condicions bàsiques —va observar l’home. Lilian va resplendir.

—És meravellós… bé, si és que encara contracta gent. Necessitem feina urgentment!

—Ara com ara no tenim cap lloc fix vacant… encara que podria passar que avui mateix acomiadés algú. En canvi, sempre es necessiten col·laboradors externs. —Wilson va aspirar una profunda glopada del puro.

—En realitat també estem buscant una feina amb què pugui alternar els estudis universitaris —va puntualitzar Lilian.

Wilson va assentir.

—No es guanya gaire fent de lingüista? —va inquirir.

Lilian el va mirar amb expressió dissortada.

—De moment, gens ni mica! I això que Ben és brillant, segons el seu professor. Tothom ho diu, tenia una beca per estudiar a Cambridge, però la guerra…

—El seu marit encara no ha publicat cap escrit? —va inquirir Wilson.

Lilian va sacsejar el cap, compungida.

—No. Però ja l’hi he dit, escriu poemes. —Va somriure—. Uns poemes preciosos…

Wilson va esbufegar.

—Nosaltres no publiquem poemes, però estaria disposat a llegir una de les seves elegies. Potser el seu marit podria portar-me’n una…

—Aquí la té! —Lilian el va mirar resplendent mentre remenava dins la bossa. Amb expressió triomfal va allargar un tros de paper de carta arrugat i gairebé estripat—. Sempre duc el més bonic amb mi.

Va contemplar buscant aprovació com Wilson desplegava el full que li havia donat i llegia per sobre el text. Les comissures de la boca del cap de redacció es van contraure gairebé de forma imperceptible.

—Almenys no fa faltes —va observar.

Lilian va moure el cap, ofesa.

—És clar! A més, parla francès, maori i un parell de dialectes polinesis més que…

Thomas Wilson va somriure amb ironia.

—Està bé, està bé, senyoreta. Ho he comprès, el seu marit és una joia. Ha dit maori? Llavors també se les apanyarà bé amb el món dels esperits, oi?

Lilian va aixecar les celles.

—No acabo d’entendre què vol dir…

—Només era una broma. Però si al seu marit li ve de gust, ens han invitat a una sessió d’espiritisme. Una tal Mrs. Margery Crandon, de Boston, com també algunes dames respectables d’Auckland, tenen la intenció de convocar aquesta nit un parell d’esperits. La senyora ho fa com a professional, és una mèdium. Almenys és el que ella diu, i crec que li agradaria portar a terme més sessions per aquí. Per aquesta raó té molt interès que es publiqui un article sobre aquest assumpte, que potser inclourem en el suplement cultural. Els nois, però, s’hi han negat rotundament: no n’hi ha cap que vulgui ressuscitar els morts amb Mrs. Crandon. Als meus col·laboradors externs ja els he encarregat altres feines, així que si el seu marit vol fer-ho, serviria de prova. Després ja veurem.

—Bé… això… guanyarà una mica de diners? —va voler saber Lilian.

Wilson va riure.

—La conjura dels esperits o l’article? Bé, paguem els col·laboradors per línies. Però als mèdiums, pel que jo sé, no se’ls paga per la quantitat d’esperits invocats…

Abans que Lilian plantegés una pregunta més, un dels treballadors va treure el nas al despatx de Wilson.

—Aquí té els articles, cap! —Va llançar una pila de papers amb textos acabats de corregir i que no semblaven gaire ordenats sobre l’escriptori.

—S’ha fet esperar —va grunyir Wilson—. Tingui, senyoreta… Com es diu? Aquí té la invitació. Vull el text demà cap a les cinc al meu escriptori; millor si és abans. Ho ha entès?

Lilian va assentir.

—Ben Biller —va tenir temps a respondre—. Bé, el del meu marit.

Wilson ja estava ocupat fent altres coses.

—Fins demà.

—Jo vaig anar una vegada a una d’aquestes sessions —va dir Lily, mentre treia el millor i, de fet, l’únic, vestit de Ben—. A Anglaterra. Solia passar els caps de setmana amb amigues i la mare d’una d’elles era espiritista. Sempre convidava mèdiums. També ho va fer en una ocasió que jo estava allí. Va ser bastant estrany.

—La qüestió no és si és estrany, sinó si supera un examen científic —va respondre Ben una mica disgustat. La intervenció de Lilian en el tema de la feina l’havia sorprès, sobretot pel començament tan sobtat de l’activitat. Malgrat això, la redacció d’un text li resultaria més fàcil que descarregar vaixells, encara que Ben no estava segur si col·laborar amb un diari d’aquella mena enterboliria el seu prestigi com a investigador.

—Fes servir un altre nom! —li va contestar Lilian, impacient—. Ara no posis pegues i canvia’t de roba. Aquesta feina la faràs amb els ulls tancats!

Lilian ja dormia quan Ben va tornar a casa entrada la nit i se’n va anar molt d’hora per treballar al port. La noia va passar tot el matí preocupada per si Ben aconseguiria acabar l’article en el termini assenyalat. De fet, no va arribar a casa fins a dos quarts de cinc de la tarda, però Lilian va respirar alleujada quan va saber que havia escrit el text entre dos seminaris de la universitat.

—Afanya’t i porta’l a Mr. Wilson! —el va atiar—. Hi arribaràs a temps, va dir que a les cinc com a molt tard.

—Escolta, Lily, he acceptat fer un altre treball amb el professor —va informar Ben abatut—. En realitat me n’he d’anar ara mateix. No pots portar tu l’article?

Lilian es va encongir d’espatlles.

—És clar que puc, però, no hauries de conèixer personalment el senyor Wilson?

—La pròxima vegada, estimada. D’acord? Deixem que en aquesta ocasió parli l’article per si mateix. Segur que no hi haurà cap problema, no creus?

Ben ja havia sortit per la porta abans que Lilian pogués dir res. Resignada, es va posar la capa per sobre de les espatlles. Per sort, a Auckland no calia portar abric d’hivern. El clima sempre era suau i Lilian ja gairebé s’havia acostumat a la vegetació tropical. Va enfilar apressada cap al centre de la ciutat. L’Auckland Herold estava situat en una d’aquelles cases victorianes tan maques que abundaven a Queen Street.

Va trobar Thomas Wilson inclinat sobre un parell de textos que corregia amb el nas arrufat.

—Vaja! Una altra vegada vostè, senyoreta? On s’ha ficat el seu marit? L’ha fet desaparèixer Mrs. Crandon?

Lilian va somriure.

—En realitat més aviat fa que apareguin coses… ectoplasma o una cosa similar. Per desgràcia, el meu marit no ha pogut absentar-se de la universitat, però m’ha demanat que li portés l’article.

Thomas Wilson va contemplar amb benevolència la menuda noia, els cabells vermells i llargs se li veien per sota d’un atrevit barretet verd. Roba barata, però una manera d’expressar-se mesurada i un anglès impecable. I entregada amb cos i ànima a ajudar el seu marit a sortir-se’n. Tant de bo el tipus s’ho mereixés.

Wilson va fer una ullada a l’article. Després el va llançar sobre l’escriptori i va mirar, indignat, Lilian. Tenia altre cop la cara ben vermella.

—Però què s’ha cregut vostè? Es pensa que publicaré aquestes bestieses? Amb tot el respecte per l’admiració que sent vostè pel seu marit… Segur que té les seves virtuts, però això…

Lilian es va sobresaltar i va agafar el full de paper.

—Ai, Déu! —va exclamar Lilian.

Thomas Wilson va somriure, burleta.

—Em referia, és clar, a… ai, Déu, com he pogut oblidar-me’n! Mr. Wilson, ho sento moltíssim, però el meu marit m’havia demanat que introduís un parell de petites modificacions en aquest text abans entregar-li a vostè la còpia en net. Això és, naturalment, només el primer esborrany, però jo… me n’he oblidat, simplement, i aquests gargots… —Va treure de la bossa un full en el qual Thomas Wilson va reconèixer sense dificultat el paper de carta amb el poema—… no puc pretendre que els accepti, és clar. Sisplau, doni’m una mica de temps per fer les correccions que ha assenyalat el meu marit. —La cara de Lilian estava lleugerament rosada.

Wilson va assentir.

—El lliurament és a les cinc —va declarar, assenyalant el rellotge daurat—. Li queden quinze minuts. Posi’s a treballar. —Li va llançar un bloc de notes i va tornar a ocupar-se dels seus manuscrits. De cua d’ull, va advertir que la jove dubtava uns segons abans de fer lliscar d’una revolada el llapis sobre el paper. Just quinze minuts més tard, Lilian, esgotada, li lliurava un nou text complet.

Thomas Wilson no va aconseguir reprimir el riure.

—El seu marit té una ploma afilada —va observar complagut—. I pel que sembla també sap comunicar-se telepàticament, ja que li ha dictat aquest escrit… O se l’havia après de memòria? Però tant me fa. M’importa un rave com escriu Mr. Biller els seus textos. Quant a aquest, ratlli vostè el «baró dels gitanos». La majoria dels nostres lectors no són tan cultivats. Hi ha, sense cap mena de dubte, unes quantes paraules amb massa síl·labes i les frases haurien de ser una mica més curtes. Pel que fa a la resta, molt bé. Li pagaré vint dòlars. Ah, sí, i demà enviï el seu marit al moll. Arriba d’Anglaterra un carregament d’invàlids que van combatre a Gal·lípoli. Ens agradaria explicar en un article, suficientment patriòtic perquè ningú no se senti ofès, però prou crític perquè qualsevol s’ho pregunti, per què la nostra joventut ha perdut la vida en una platja al costat d’un llogarret turc de mala mort. Que passi un bon dia, Mrs. Biller!

Lilian va anar al port amb Ben i va parlar amb una infermera i un parell de veterans. Aquella visió la va impressionar profundament. Després va substituir l’insípid informe de Ben, que insistia en les peculiaritats geogràfiques de la costa turca i la importància de l’estret dels Dardanels per al transcurs de la guerra i les posicions defensives dels turcs, per l’abundant descripció dels últims atacs i la summament emotiva ressenya de la retirada, al final reeixida, de les tropes: «Malgrat l’orgull per aquesta gesta que fa història, un sentiment d’angoixa embolcalla l’autor d’aquestes línies en contemplar aquells joves que han perdut la seva salut en una platja del Mediterrani, que amb tota certesa ocuparà per aquell motiu un lloc en la història mundial. Gal·lípoli sempre serà sinònim d’heroisme, però també de la crueltat i l’absurd de la guerra».

—Esborri «sinònim» —va apuntar Thomas Wilson—. Ningú no ho entén. Escrigui «símbol». I digui’m d’una vegada com es diu. No deu voler que li digui «Ben»!